Hamburg: La persistència de la memòria (Publicat a El Matí Digital)

Hamburg no és una ciutat on hi arribin turistes per retratar un palau, una catedral o un monument que trobaran reproduït en forma de postal, estatueta i dins d’una bola nevada en qualsevol parada de souvenirs. D’Hamburg, com de tantes ciutats d’Europa, el més important és la seva història. Història que es pot trobar en els seus carrers i els seus edificis, com un continu que sobreviu als segles. El lleuger murmuri de la història que fa que Carcassona sigui només cartró pedra, decorat de teatre.

La història determina la ciutat, fa que encara es respiri aquest aire d’independència i potència econòmica que li dóna a la ciutat el seu origen de ciutat lliure i capdavantera de la Lliga Hanseàtica que només entrà a l’Alemanya de Bismark quan aquesta va ser un projecte complet i acabat. I això fa que encara es mantingui com a ciutat-estat. I és la mateixa història la que permet entendre perquè l’Ajuntament supera en planta i riquesa qualsevol edifici religiós, deixant ben clar qui ha manat.

Però generacions després del final de la II Guerra Mundial, de la derrota del nazisme i de que es fos conscient que s’havia arribat al límit de la maldat, la història encara els és un tràngol difícil de pair, una llosa que provoca esquizofrènies, el record que tant sovint es fa massa dur portar a sobre però que s’intenta inocular en ocasions com a amenaça, d’altres com a ensenyament, en definitiva per veure si amb el pas de les generacions, alguna aconsegueix fer net de traumes, culpes, decepcions, responsabilitats... Per més que s’escriu, es discuteix, i des de la nostra posició, prou allunyats d’aquells estralls però amb les nostres cicatrius i els nostres morts a coll, fins i tot ens atrevim a elaborar alguna tesi, tot plegat ens aclapara massa per no usar el fàcil recurs de deixar la conversa als llims. Fugir d’estudi.

Potser nosaltres no en podem ser conscients - tot i haver patit una guerra civil que ens va partir pel mig i un intent de destrucció de la nostra cultura de més de quaranta anys – però, de com ha hagut de ser l’esforç d’Alemanya per tirar endavant, i ser el motor econòmic d’Europa, i una potència cultural, i una democràcia exemplar ... quan no saps on has de posar el límit d’un passat funest: En el bel·licisme que va portar a Alemanya irresponsablement a la Primera Guerra Mundial? En la política frívola i il·lusa de la República de Weimar que no va impedir el sorgiment del nazisme, tot i tenir oportunitats de matar els ous de la serp i tallar qualsevol brot? A banda del perill d’examinar la pròpia família, quan tens la por de que si no et surt un avi amb carnet del Partit Nazi te’n pot sortir un membre de les SS...

La història pot arribar a provocar un cert ofec. Un dels dies que m’estava a Hamburg, caminant tot sol pel barri de Sankt Pauli - un barri popular i antigament mariner – vaig topar amb una petita placa quadrada de llautó de no més de mig pam de costat clavada a terrada davant d’una portalada que donava a un pati de veïns interior. Sense necessitat d’entendre l’alemany, només llegint un nom i unes dates, aquelles fites que podien passar desapercebudes et feien avinent una nit en que a empentes i cops de culata algun veí d’aquell edifici va perdre la dignitat i va iniciar el llarg viatge cap a la destrucció. Vaig anar-ne trobant a gairebé cadascun d’aquells carrers de finals del segle XIX, que han sobreviscut a guerres, revolucions, monarquies i repúbliques, i vaig anar llegint fins que la curiositat es va tornar angoixant. Algunes d’aquestes petites plaques reportaven les dades d’una família sencera de pares, avis i nens i te’ls imaginaves feliços en una foto en blanc i negre abans del malson. El lleu murmuri es torna calfred i et recorre el cos... A més, no massa lluny de la ciutat d’Hamburg s’aixecà el camp de concentració de Neuengamme, que vaig tenir, també, ocasió de visitar. En un entorn preciós, una praderia d’un verd esclatant amb antics i blanquíssims caserius disseminats, s’esclavitzaven opositors i presos de guerra al servei de la maquinària bèl·lica, la megalomania constructora del règim nazi i les grans empreses de la rodalia que avui potser encara existeixen amb noms diferents. No calen metàfores.

Potser per això, si ni de la família te’n pots fiar i la tradició no és quelcom fiable perquè al final va ser prostituïda a major glòria del Führer i tot és sota sospita, el nihilisme i totes les combinacions possibles d’okupes, alternatives i el desarrelament van tenir a Alemanya un predicament inusitat. Potser per això és complicat menjar un Currywurst a un carrer de Sankt Pauli on hi ha un restaurant al costat de l’altre, tots amb taules plenes de gent a fora, i en canvi se serveixen especialitats de mig món, sovint combinades i barrejades. O potser per això, al mateix barri poden conviure al seu interior un petit club de futbol de la primera divisió, conegut per la seva militància revolucionària gairebé àcrata, l’estàtua monumental del Canciller de Ferro i tot un carrer dedicat íntegrament a l’espectacle eròtico-festiu, amb neons horteres i un parell de restaurants de menjar ràpid.

Al final, toca marxar amb aquestes dèries històriques al cap, i tot i admirar la ciutat, recórrer els seus carrers, els seus magnífics edificis comercials de maó vermell, entrar a esglésies de ritus luterà, a estacions, museus i facultats, veure passar el riu i travessar els basts parcs, no acaba la confusió entre la ciutat llegida – altre cop la maleïda història - i la ciutat viscuda. No sé que en queda en aquest Hamburg d’avui d’aquella ciutat que un jove Josep Pla deixat anar va considerar “extraordinària, magnífica, bella, impressionant” a les seves Cartes de Lluny, i de la que Eugeni Xammar en una crònica dels anys 20 n’elogiava l’ambició, tenacitat i ràpida recuperació després de la derrota a la Primera Guerra Mundial, quan tot aquell món va quedar esberlat i arrasat per una segona guerra total i el refinament més absolut en l’art de fer-ho saltar tot pels aires. Però potser també d’una vegada per totes Hamburg, Alemanya, no vol ser només definida, visitada, pensada, interpretada, escrutada a través de la seva història, i exclusivament només de la seva història amarga. Potser també vol que qui com jo la visiti s’endugui la idea del gran comerç amb tot el món, del port gegantí al costat d’una ciutat de mida humana, de color marró de totxo i verd de parc immens que té aigua i bicicletes per tot arreu.

Compendi de passions i vida

Abans de vacances entrava a les llibreries el primer llibre del nostre company Miquel Colomer “Tot el que tinc”, un dels darrers editats per A Contravent. Era un llibre esperat en el que Colomer, professor de llengua i literatura catalanes a l’institut del seu poble Arenys de Mar, feia temps que hi treballava aplegant, editant , retallant i acaronant alguns dels textos que havia anat publicant amb anterioritat a Internet, alguns d’ells en aquest mateix diari digital. D’aquesta tasca de compendi n’ha sortit un llibre construït sobre tres pilars fonamentals: l’educació, la seva professió; Catalunya, el seu país; i la literatura, la seva passió, relligats tots tres per l’amor. Amor a la família, als pares, als fills, a les dones, en relació a qui ens fa avinents les dificultats, les frustracions i desencertats, els entrebancs amarg, però també aquells els moments de tendresa, de joia efímera, de festa, de celebració, d’exaltació, triomf o confidència. Fora n’ha quedat l’anècdota, l’article de circumstàncies, aquells escrits en els que tot i haver-hi deixat una part del geni no eren necessaris per fer entendre qui era i que movia al seu autor.

Vaig conèixer a n’en Miquel just l’any passat i hem conversat llargament de les passions que conformen “Tot el que tinc”. Hem reconegut devocions literàries compartides – Pla, Mann, Roth, entre d’altres – i l’he vist en acció davant del món, al seu poble o a la seva cocteleria-refugi, l’he observat davant les copes, davant les dones – un assumpte que veritablement l’angoixa, una ferida que s’obre i es cauteritza al llarg del llibre – davant la seva mateixa vida que d’alguna manera apareix al llarg en tot el llibre. Còrpora imponent, coqueteria encara viva, mirada curiosa i sentimental, amabilitat sempre disposada i una emoció en la paraula que no pot dissimular ni amb una màscara d’escepticisme i s’escola en la seva particular expressivitat de to i gest. I és aquest mateix Miquel trobat a la riera d’Arenys o a la barra del Tirsa el qui escriu la seva primera obra sobre la base de lectures, dones i dies. Apel•lant constantment a l’exemple dels predecessors i les influències entre elles la destacada de Guillem Simó, autor del dietari constantment revisitat per Colomer “En aquest part del món”, i fent memòria constant de les oportunitat i el temps perduts.

Amb tot, si una cosa aconsegueix Miquel Colomer és convertir-se en protagonista deixant enrere un passat de secundari de luxe, de segon actor, d’amic de primma dona, i qui sap si podem augurar-li moltes més oportunitats de mostrar-nos el que té, el que sap, el que ha viscut o coneix, el que pensa i sobretot el que escriu, i encoratjar-lo – si ho desitja i s’atreveix – a que perseveri, en aquesta tardor, cap a un nou sender d’escriptor.

Tot el que tinc. Miquel COLOMER. Ed. A contra vent.

L'hora de dinar (Article publicat a Valors)

De ben petit, en aquella època remota que només hi havia tres canals i un d’ells – Tv3 – era un canal jove i ple d’esperança, sempre em sorprenia que a la televisió espanyola comencessin les notícies a les 3. Sabia que aquest era l’horari però no les havia vist mai. A aquella hora tornava a l’escola. De seguida vaig comprendre que els nostres horaris, i a més en la nostra original forma de referir-nos-en a través dels quarts respecte l’hora que vindrà, ens feien més diferents encara del que començava a intuir, respecte de la tradició espanyola. Després, amb l’explosió de canals que s’ha esdevingut, encara és possible comprovar com es manté un “telediario” per a funcionaris que no tornen a treballar a la tarda. Res és casual i tota decisió porta aparellada una manera de veure el món.

La nostra hora de dinar, tan si ho fem a casa com si quedem amb algú a fora, sempre acostuma a ser quarts de tres. És part de la nostra tradició dinar tard, com a bons meridionals allunyats del sandwich menjat en quatre mossos al parc dels nordamericans. Alhora, no allarguem les sobretaules, s’ha d’aixecar de nou la persiana o seure al despatx i tornar-s’hi a posar fins al capvespre. És evident que al nostre país també hi ha gent d’horari que fa horari d’oficina, de 9 a 3, i funcionaris, i gent que arriba a casa a les tres o quarts de quatre. Però quan un país determina la seva hora de dinar diferenciant-la d’un altre, que a més li intenta colar dia sí dia també un altre horari a través de la televisió, està dient que l’àpat, a banda de ser un plaer, també és una voluntat de ser, d’assenyalar una personalitat, de marcar un costum, d’assegurar uns ritus. I és més, d’aquest àpat de quarts de tres en diem dinar, tant diferent del castellà “almorzar” que als catalans ens fa anar de corcoll quan hem de parlar en la seva llengua!

Toros (publicat a El Matí Digital

He anat als toros, per primer i, potser, última vegada. Tot dependrà de com acaba tot plegat al Parlament de Catalunya. Sempre m’he declarat taurí, per “épater les bourgeois” i per una certa curiositat per aquesta festa. És cert que a la família materna s’expliquen històries de bestiar boví, i en aquesta línia hi tinc algun avantpassat afeccionat, però tot plegat no crec que tingui massa influència en la meva defensa de la festa. L’he defensat sense anar-hi, i no crec que hagi errat. És cert que la Monumental no és avui la millor plaça per l’inici d’una afició que a Barcelona poc a poc – i ja abans de l’amenaça de prohibició – esllanguia, però la il·lusió perduda de veure al mestre José Tomás, d’una vegada i per totes després de perdre’m la seva corrida amb sis toros de l’any passat, per motius de salut i tenint entrades, em va fer decidir.

En tenia ganes i m’hi vaig sentir còmode, no ho puc negar. Em va semblar que anys enrere m’hi hauria aficionat de bon grat però alguna cosa em deia que era massa tard. Vaig gaudir seguint amb atenció cada terç de vares, banderilles i mort, el ritual antiquíssim, les respostes de cada graderia i l’ambient en general d’un escenari que m’era absolutament desconegut. Tot i que es van fer voleiar senyeres en una agònica i sincera senyal de catalanitat, vaig preferir deixar de banda qualsevol tema d’identitat, aquest espiral cínic que usen els més bel·ligerants de totes dues bandes. Resulta curiós que el líder d’uns dels partits més contraris a les curses de braus, a banda de fill de la minyona com es va definir, sigui un conspicu caçador de senglars, o que un dels diaris que més demagògicament ha ficat la banya – perdonin la referència – en el tema, oferís durant anys crítica taurina en català, reprenen de forma saludable una premsa completa i enllaçada amb la història. O la defensa a mata degolla – perdó, aquest cop per la sang – entre els partits dels estimats correbous de l’Ebre, tan propis de la tradició mediterrània, com els bous amb foc de València, com els encierros de Pamplona, com els toros de Ceret o Nimes o de Portugal.

I precisament, mentre els primers toros no volien morir com cal i queia hipnotitzat pel definitiu i final – si hi ha silenci – duel entre la bèstia i el bell, pensava en aquests debats tan propis del nostre país, estèrils, estètics i demagògics, que ens fan perdre temps i moments per altres temes més importants i que tapen tantes vergonyes, i que alhora impedeixen que actuï la intel·ligència... perquè, com és que cap d’aquests diputats que van passar-s’ho tant bé amb les performances de comissió parlamentària no ha proposat una solució transaccional que – tot i que mutili el ritual de la mort ancestral – permeti combinar l’estima pels animals i el manteniments de les tradicionals? I en tot cas, potser aquesta tradició que a Barcelona va ser viva s’hauria anat morint, poc a poc sense que ningú la molestés... Però, segurament, és millor acabar la legislatura amb un gran titular de focs d’encenalls, abans de perdre – de nou perdonin – bous i esquelles.

Pel que fa a la corrida, els primers toros van ser poc dotats i els destres van fer el que van poder, menys evident en el cas del Fundi. El cinquè va permetre a la plaça traure’ns l’espina de no haver pogut premiar al Juli en la seva primera feina i va ser ovacionat i tallà orella. I Manzanares, a coll i bé va donar la volta a l’arena, amb les dues orelles del darrer brau ben merescudes. Fos com fos, turistes, aficionats, curiosos i cronistes com jo mateix, érem més mansos que els toros, teníem necessitat d’una gran tarda que de ben segur que no ho va ser, tot i gaudir de molts bons passes de El Juli i José Maria Manzanares, però ni que els toros haguessin estat vaques hauríem cremat cap convent, com el 1835.

La conclusió independentista

Veníem de moltes ofenses, algunes suportades amb veritables estoïcisme, molts anys d’intents de pacte, de necessitat comprensió, de voluntat de construir i fer-nos estimar que topaven una i altra vegada amb les restes dels ponts que ens van dinamitar al davant. Érem conscients dels nostres fracassos, farts de que una vegada i una altra ens diguessin qui mana i com ens volen.

Veníem de moltes reflexions fetes, molta tinta i molta lletra impresa sobre el país, la nació, la llengua, la voluntat de ser, el fet diferencial... Veníem amb molts anys al darrera, amb molta història a les nostres espatlles, les dels més vells i les dels més joves que l’hem rebut per herència.

Veníem de la Roja i els adjectius imperial i castissos cap a una selecció que si bé no podem estimar és farcida dels nostres jugadors i ídols; veníem de la cantarella insuportable, repetida una vegada i una altra, de “la Cataluña real y española” contra una suposada Catalunya fantasmagòrica, arcàdia nacionalista dels polítics. Veníem del mateix anticatalanisme, del mateix odi d’ahir i sempre.

I ens varem trobar tots amb una solució clara: Independència. Ja no és un crit de màxims, una bravata insensata per desfogar-nos, ni l’espantall de quatre incendiaris, sinó la conclusió que hem arribat després de tots aquests precedents. A afegir-se als que sempre hi han estat, alguns hi arriben per patriotisme i per evolució natural del nacionalisme que durant anys es va poder fer compatible amb el desig modernitzador del primer catalanisme. Altres, després de veure com cap de les solucions anteriorment proposades des de Catalunya no han ni estudiades. Fins i tot hi arriben aquells qui s’ho miren tot més aviat des del benestar i el factor econòmic. La conclusió independentista.

Ahir la manifestació – històrica, multitudinària, per a recordar diran els qui escriguin sobre ella – va fer sentir la veu d’un poble que ja només es pot mobilitzar per assolir un estatus de nació lliure. La majoria dels manifestants van viure una mutació en directe: la convocatòria era contra la sentencia de l’Estatut, però rebutjant que un Tribunal dictés com ens havíem d’autogovernar - d’acord amb les lleis i la Constitució que li permet – i dient ben clar que som una nació – en contra de la definició folkloritzant i sotmesa a la indissoluble unitat d’Espanya d’aital sentencia – estàvem proposant la solució independentista. El federalisme – o qualsevol de les propostes enterrades – es resumia en la ridícula gorreta de Miquel Iceta. Per això ahir la conclusió va ser independentista i la senyera del nen que assisteix a la primera manifestació de la mà de sons pares, l’emblema de la parella de mitjana edat arribats de comarques en autocar i la bandera de la colla de joves universitaris que s’han citat per anar-hi plegats va ser l’estelada.

Però compte amb aquest independentisme seré, intel·ligent i exigent. Tot i que desconfia dels polítics i vol que facin un pas més, no anirà darrera de propostes que no estiguin a l’alçada del civisme, la responsabilitat i l’alegria d’ahir. El crit d’independència al Passeig de Gràcia és la conclusió de tots els processos, el punt d’arribada de tots els camins i, per tant, prou ampli per aglutinar i sentir-se majoritari. La conclusió independentista és, bàsicament, moderada, reflexiva i pragmàtica. Faran bé els grups minoritaris, autodestructius i sectaris d’analitzar com és que un milió de persones els passa per sobre mentre ells no arriben a treure el cap, com poden sintonitzar amb la ciutadania que ahir va omplir els carrers i que obligarà als partits que volen governar a obrir-se a la conclusió independentista o fracassar.

Una reacció política i simbòlica (Article publicat a El Matí Digital)

Segons la premsa madrilenya més retorçada el Tribunal Constitucional ha donat carta blanca a l’Estatut. A parer de la catalana ens l’han retallat i encara podia haver estat pitjor. El President de la Generalitat acata però es disgusta, la Vicepresidenta De la Vega està satisfeta. I són del mateix partit. Sabem que ens han anul·lat quinze preceptes i, el més perillós, ens n’interpreten una trentena, però sobretot som conscients que es tracta d’una presa de posició simbòlica i política. Siguin quins siguin els articles anul·lats o interpretant, tan és. El més important és que la sentencia ve a dir que ni complint escrupolosament les lleis – les lleis que determinen que som una autonomia dotada d’un Estatut que és una llei orgànica de l’Estat sotmesa a la tutela constitucional – se’ns permet una àmplia autonomia satisfactòria amb la nostra voluntat de ser. Ens volen els ponts, ens demostren una vegada més que, ara amb el Tribunal Constitucional fent de quart poder, de legislador negatiu, passi el que passi, Espanya sempre té la darrera paraula. Manté el poder. Controla, subordina, tutela.

L’endemà d’aquesta Sentencia d’alt valor polític i simbòlic, podem fer recompte dels escarafalls, les declaracions, els discursos dels nostres líders polítics. Però no és gens clara quina serà la nostra reacció com a país. Unamuno ja ens va dir que ens perdia l’estètica, i més enllà d’actes solemnes i la manifestació del dia 10 – a la que assistirem com a bons sentimentals i amants de les jornades històriques – no veig clar quin pla tenim. I més ben dit, sospito raonadament que no en tenim. Davant d’un acte simbòlic ens cal una reacció d’aquest caire. Catalunya no es pot permetre que l’endemà de l’emprenyamenta aquí no passi res, que caiguem en la resignació i en la fatalitat, en l’assumpció de que el nostre país no té solució. Cal deixar ben clar que no ho farem, amb actes que ho posin de manifest. De contingut simbòlic, de força emotiva. Posem per cas una retirada de les Corts, un fre a qualsevol acord amb el govern central, cap visita oficial ni reunió amb els polítics espanyols.

Després de les vacances, no casualment properes, votarem en unes eleccions en que no s’hi valdran ni mitges tintes ni mitges veritats. Els qui ens han tornat a dir amb la seva sentencia que ni ens reconeixen com a nació, ni tenim dret a dir res la nostra llengua, la nostra justícia o les nostres finances, i encara ens perdonen la vida mentre posen de manifest que tots els ponts i totes les enteses estant trencades, no ens han pres – per més que vulguin – la nostra voluntat democràtica. La democràcia inclou totes les fórmules de l’autogovern, començant per la independència, que cada dia espanta menys i convenç més. I també és una resposta simbòlica i política.

Article publicat originalment a El Matí Digital, l'endemà de fer-se pública la sentència de l'Estatut.

Un any (Article publicat a Valors)

Fa un any vaig deixar la feina que feina d’advocat, l’anar i venir i l’intent de resoldre problemes d’uns clients que exigien sempre solucions per abans d’ahir. En un principi era una carrera que m’agradava i he de dir que vaig trobar el plaer en l’exercici del dret. Fins i tot, l’estímul constant, la recerca d’una sortida imaginativa als casos i la necessitat d’interpretar a conveniència les lleis les veia com el meu futur immediat i remot. No obstant, un avís de salut em va fer deixar i enviar, gairebé, al botavant l’experiència del dret.

Cal dir que aquest sal al buit sense xarxa, en principi no tenia una sortida clara. No sabia que podria fer l’endemà de la decisió. Era evident, m’agrada escriure i l’afició periodística que havia començat fa 8 anys a l’enyorat “Full de Mataró” – precedent d’aquesta revista – no havia minvat, ans al contrari creia – en somnis - que aquest podria ser el meu futur. No obstant no em creia tan arrogant com per creure que l’endemà de prendre la decisió de deixar de banda el dret, em farien reporter, periodista, cap de redacció, director d’un diari...!

Poc a poc i bona lletra, em vaig apuntar a un màster de periodisme. Al principi tenia por. Creia que els meus companys serien tots periodistes experimentats i jo un ingenu “parvenu”. Ara ja he acabat el màster, he conegut un munt de professors i professionals i estic treballant en el món del documental de televisió. Déu n’hi do! Un any de canvi, que ha passat ràpid però que tan sols ha tingut els dotze mesos de rigor i on he passat de l’americana i corbata, del codi civil i els escrits dirigits a jutges, als guions, a les entrevistes i a la recerca d’informació, prenent-me el canvi, el risc, el somni i la incertesa com el plaer que són.

Article publicat al número del mes de juliol de la Revista Valors.