05 d’agost 2016

Les memòries (històriques) d'Ada Colau (Publicat a l'Ara)

No ens referim pas a l’autobiografia de la batllessa de Barcelona, convenientment escrutada de prop per sengles llibres del periodista d’aquest diari Joan Serra i de Xavier Fina, sinó a una de les polítiques que des dels primers dies de mandat ha fet valer l’equip de govern municipal del Cap i Casal. Em sap greu haver-me de tornar a dirigir a l’equip de govern amb ànim de mestretites, però, com dèiem, la memòria històrica de la ciutat ha estat un dels cavalls de batalla, i alhora font d’entrebancs i polèmiques, d’Ada Colau. La darrera, la polèmica exposició Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà, que es preveu instal·lar davant del centre del Born.

Tots sabem que la història, des dels temps d’Heròdot i amb l’exemple paradigmàtic de Les guerres de les Gàl·lies que vam conèixer a les classes de llatí i als àlbums d’Astèrix, serveix per legitimar projectes polítics. En paral·lel, la memòria és un procés més complex, més dens, una construcció on se sobreposen moltes memòries, especialment en una ciutat tan convulsa com la de la bimil·lenària Barcelona. Conscients d’això, una de les primeres decisions del consistori d’esquerres va ser el nomenament d’un comissionat de Memòria Històrica, un càrrec que va recaure en l’actual cap de files d’En Comú Podem al Congrés, l’historiador Xavier Domènech. En bona mesura, davant la impossibilitat de portar a terme algunes de les polítiques estrella amb les quals va obtenir l’alcaldia -l’ordenació del turisme, una nova política d’habitatge i la reducció de la dramàtica desigualtat-, Barcelona En Comú ha tingut en la memòria pública una de les peces clau per construir el lideratge d’una Ada Colau d’indiscutible talent i futur polític, i el seu intent, gens dissimulat, de nova hegemonia.

Si Colau obvia aquests referents de l’esquerra republicana i catalanista de Barcelona, es pot acabar emblanquinant el suposat i estèril obrerisme i l’esqueixat populisme republicà del lerrouxisme, com ha fet Xavier Domènech en algun article En la construcció d’aquesta hegemonia per la via de la memòria, el jaciment del Born, sobre el qual es va construir el Born CC i que va permetre posar en valor els efectes de la repressió borbònica sobre un terç de la població de la Barcelona del segle XVIII, ha resultat incòmode. Amb l’arribada del nou comissionat, Ricard Vinyes, es va decidir rebatejar el centre cultural amb especial incís en la reorientació de l’espai i es van cancel·lar exposicions ja projectades, amb la voluntat d’enfocar les polítiques cap a la memòria republicana i obrera de la ciutat. Cada projecte polític té episodis, lluites, personatges que li són més propers, i és perfectament lícit discrepar políticament del significat de cadascun d’aquests. Més complicat és combatre’ls quan formen part de la memòria plural de la ciutat. La performance consistent en la col·locació de les estàtues eqüestres de Franco, de Josep Viladomat, i la Victòria, de Frederic Marès, a l’esplanada del Born no ha fet altra cosa que tirar sal a la ferida dels qui han cregut que s’està menysvalorant una part d’aquesta memòria pública de la ciutat.

Seguint la idea de donar nou valor a la memòria republicana de Barcelona, tindria sentit que Colau s’emmirallés en els batlles d’esquerres que ha tingut la ciutat. I no només en Pasqual Maragall, que intel·ligentment va saber processar la Barcelona burgesa i popular de l’ Oda del seu avi, sinó que podria buscar com a referent el nacionalista republicà Albert Bastardas i Sampere, impulsor del Pressupost Extraordinari de Cultura de l’any 1908, tot un projecte cultural i pedagògic complet de signe progressista, catalanista i demòcrata combatut a parts iguals pel conservadorisme clerical i el lerrouxisme anticatalanista i que va acabar propulsant Bastardas a l’alcaldia després de la destitució per part dels regidors del batlle de reial ordre. O en Carles Pi i Sunyer, insigne republicà de l’escola noucentista, que va ser tancat juntament amb els regidors al vaixell presó Uruguay l’any 1934. Uns regidors que des de l’esquerra catalanista van impulsar canvis de gran transcendència des d’un consistori que va actuar de punta de llança i de primer ajuntament en moments decisius del país.

Si Colau obvia aquests referents de l’esquerra republicana i catalanista de Barcelona, es pot acabar emblanquinant el suposat i estèril obrerisme i l’esqueixat populisme republicà del lerrouxisme, com ha fet Xavier Domènech en algun article. Un radicalisme que va arribar a l’alcaldia de la ciutat amb batlles de tan poca transcendència com Manuel Morales Pareja, Juan José Rocha o Joan Pich i Pon, i regidors de tan poca volada com el cèlebre Emiliano Iglesias Ambrosio, immortalitzat per Ovidi Montllor a la pel·lícula La ciutat cremada, d’Antoni Ribas, en unes hilarants escenes que defineixen clarament el que va aportar a la ciutat aquell partit, que d’altra banda va tenir un suport popular constant fins a la proclamació de la República. Caricaturitzant, la història dirà si la memòria de l’alcaldessa Colau serà la de Bastardas o la de Morales Pareja.

26 de juliol 2016

80 anys d'estraperlisme i chadisme (Publicat a l'Ara)

El 13 de maig de 1934 trenta mil persones omplen l’Estadi de Montjuïc per assistir a una espectacular vetllada de boxa entre el púgil basc Paulino Uzcudun i l’alemany Max Schmeling. Presideixen l’acte el president de la Generalitat, Lluís Companys, i el batlle de Barcelona, Carles Pi i Sunyer. L’acte l’havia organitzat l’aventurer jueu alemany nacionalitzat mexicà Daniel Strauss, que juntament amb el seu soci Jules Perel i l’esposa de Strauss, Madame Lowmann, havien inventat un enginy trucat a mig camí entre la ruleta pretesament científica i la màquina recreativa, batejat amb una combinació dels seus tres cognoms: Straperlo.

El combat tenia com a objectiu aproximar-se a les autoritats catalanes per convèncer-les de les bondats de l’invent. Però la prohibició del joc i les prevencions morals dels dirigents d’ERC fan fracassar l’intent. Després d’aquest primer revés, Strauss entra en contacte amb el peculiar magnat i dirigent radical Joan Pich i Pon, amb qui sí que fa bons tractes: a canvi de l’autorització per instal·lar la ruleta a Sant Sebastià, acorden que el president del govern, Alejandro Lerroux, i diversos dirigents del Partit Republicà Radical obtindran part dels guanys, a més de sumes de diners, rellotges i altres regals. Però les promeses governamentals dels radicals no es compliran i, tant a Sant Sebastià com a Formentor, la ruleta és precintada i se’n denega l’autorització. Strauss, enganyat, clama venjança i escriu al president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, detallant-li reunions, contactes, sumes de diners, dels seus tractes amb els radicals i el cap de govern.

Serà l’inici d’un escàndol que omplirà la premsa i farà trontollar la jove República Espanyola. El 18 d’octubre de 1935 el cas es trasllada al Tribunal Suprem i les Corts declaren culpables diferents dirigents polítics. El Partit Radical s’enfonsa, el vell Lerroux perd tot el seu prestigi polític, i el febrer de 1936 se celebren unes polaritzades eleccions que guanyen les esquerres del Front Popular, mentre una part de l’exèrcit i dels dirigents dretans conspiren per “salvar Espanya”. El terme estraperlo -i estraperlista - és el nom que pren el mercat negre i abusiu en l’escassetat de la postguerra.

Anys abans, el 1919, preveient les conseqüències de la derrota alemanya, la companyia elèctrica CATE (Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad), de capital alemany i que donava servei al gran Buenos Aires, passa a ser espanyola gràcies a una complexa operació financera en la qual participa activament Francesc Cambó. El polític i advocat català es converteix en president i home fort de la nova empresa, la CHADE (Compañía Hispanoamericana de Electricidad) -controlada pel hòlding belga Sofina, del qual també esdevé membre del consell d’administració-, que es troba en l’origen de la seva multimilionària fortuna. La història d’aquesta societat i de la seva relació amb el pròcer catalanista acaba de ser objecte d’un exhaustiu estudi de Borja de Riquer, Cambó en Argentina. Riquer explica com l’any 1936 la CHADE viu dos greus problemes. Un, l’esclat de la Guerra Civil, que porta a l’argentinització de la companyia per tal d’evitar que el govern republicà controli la tercera empresa més important del país. L’altre, la tempestuosa negociació amb l’Ajuntament de Buenos Aires per renovar la concessió, enmig d’una intensa batalla política i periodística. Per satisfer els interessos de la CADE (ara, Compañía Argentina de Electricidad), s’usen tota mena d’estratègies d’acord amb el governamental Partit Radical: pressions, xantatges, manipulacions, suborns, tràfic d’influències, etc. Uns fets que motiven un enorme i sonat escàndol polític que acaba de desprestigiar els governs de “la dècada infame”, associada a la companyia elèctrica, que va donar nom al chadismo o cadismo amb què es coneix, a partir de llavors, aquell temps de corrupció generalitzada i operacions tèrboles. El mateix Cambó, que supervisa a distància l’operació que duen a terme els seus representants a Buenos Aires, escriu, segons revela el seu biògraf, que la renovació de la concessió suposa “ una de las mayores afrentas que ha sufrido Argentina ”.

El republicà radical Alejandro Lerroux i el regionalista Francesc Cambó, antics enemics a la Barcelona del desvetllar del primer catalanisme, tot i no haver participat en la preparació del cop d’estat militar i la conspiració feixista, de l’exili estant, acaben avalant el nou règim franquista, en el qual no se’ls reserva cap mena de paper. Poc abans, els vells adversaris havien quedat implicats clarament en dues operacions de corrupció política en dos països, Espanya i l’Argentina, que exemplifiquen la tesi del cèlebre llibre Why nations fail, de Daron Acemoglu i James Robinson, sobre les elits extractives que fan fracassar els països. Ara que estraperlistes i chadistes compleixen 80 anys en plena reflexió per a un país millor, evocar-los ha de servir per avançar cap a l’exemplaritat política, la virtut cívica i la robustesa democràtica i econòmica.

15 de juliol 2016

Etiòpia, el nostre demà (Publicat a la revista Valors)

El 18 de juliol es compleixen 80 anys de l’alçament militar contra el govern republicà democràtic que donaria lloc a la Guerra Civil espanyola. L’exèrcit facciós que s’havia revoltat a l’Àfrica comptà des de l’inici amb el suport del feixisme italià i el nazisme alemany, que els subministraren armes i homes i que aprofitaren la guerra d’Espanya per fer proves de noves tècniques mortíferes, com els bombardejos aeris massius, que pocs anys després serien utilitzats durant la II Guerra Mundial. La II República i les seves forces lleials van patir la política de no intervenció de les grans democràcies del moment, Franca i Anglaterra, que, malgrat l’impacte internacional del conflicte fratricida espanyols no tenien cap intenció d’implicar-se en el conflicte. Mentrestant, a la zona republicana la influència soviètica es feia cada dia més forta.

La penosa indiferència internacional cap a la República Espanyola havia tingut un avís claríssim pocs dies abans. El deliri feixista italià era inconcebible sense un imperi al darrera que recuperés les glòries expansionistes de l’antiga Roma. i Repartit el món després de la I Guerra Mundial, el duce Benito Mussolini va dirigir el seu exèrcit cap al regne d’Etiòpia, conegut també com a Abissínia, juntament amb Libèria, l’únic estat africà que sempre havia estat independent. Amb aquella invasió, Itàlia venjava la sagnant derrota que l’emperador etíop Manelik li havia infringit 40 anys abans, en la primera guerra Italo-etíop de 1896.

La Societat de Nacions, organització de la qual eren membres tant la Itàlia feixista com l’Etiòpia independent, es va demostrar del tot ineficaç des de l’inici de la crisi d’Abissínia, impotent davant de l’ofensiva i la conquesta feixista del mil·lenari regne africà. Una impotència que, aviat seria letal per la pròpia organització que, després del Tractat de Versalles, havia de vetllar per la pau al món, i que tindria el seu moment culminant en la intervenció davant de la seva assemblea del sobirà etíop Haile Selassie. El 30 de juny de 1936, aquell menut emperador –El ras tafari, Rei de Reis, Lleó de Judà, Elegit dels Déus i descendent del rei Salomó... que anys després Ryszard Kapuscinski retratarà de forma esperpèntica a Emperador–, es presentà a la tribuna d’oradors de la seu ginebrina revestit de tota la dignitat del seu poble per denunciar la invasió, conquesta i annexió del seu país davant la passivitat internacional. Quan tot just havia estat introduït pel president de l’assemblea, el romanès Nicolae Titulescu, i es disposava a parlar, un grup de periodistes italians i agitadors feixistes comença a escridassar-lo i a insultar-lo. Selassie, aguantà estoicament els crits com es pot veure en les gravacions de l’època, i després d’una breu salutació en francès es dirigí als representants diplomàtics en la seva llengua, l’amhàric, en un discurs que culminà amb una frase premonitòria: “És el nostre avui; serà el vostre demà”. Pocs dies després començava la Guerra Civil espanyola, preludi de la II Guerra Mundial.

15 de juny 2016

De la "basquitis" a la "catalanitis" (Publicat a la revista Valors)

Potser si haguéssim de datar simbòlicament l’inici de la fascinació catalana per Euskadi, ens hauríem de situar a l’any 1967 amb la cançó País Basc de Raimon. “Tots els colors del verd/gora Euskadi, diuen fort/la gent, la terra i el mar/allà al País Basc” acabava la cançó del cantant de Xàtiva. La relacions entre el nacionalisme basc i el nacionalisme català, però comencen molts anys abans. Sabino Arana va conèixer de prop el catalanisme incipient i no en va fer una valoració especialment positiva. Caldria esperar a l’emergència del pacte a tres de Galeusca, signat a les albors de la dictadura de Primo de Rivera, per Estat Català, Acció Catalana i Unió Catalanista per part catalana; Partit Nacionalista Basc i Comunió Nacionalista Basca per part d’Euskadi; i les Irmandades da Faba i Irmandade Nazonalista Galega, per part gallega, per a què les relacions es fessin més estretes. De tota manera, serà la Guerra Civil el que agermanarà el basquisme amb el catalanisme.

Però és l’època de dura repressió que evoca la cançó de Raimon el que agermana els dos països. L’aparició de la lluita armada basca el que activa l’epidèmia de “basquitis”: diversos moviments antifranquistes s’emmirallen en les accions de la naixent ETA, i la solidaritat es desborda amb el Procés de Burgos, l’any 1970. Els viatges al País Basc es fan habituals i l’imaginari i la cultura basc es fa lloc en el vocabulari polític del país. Després de la mort del general Franco, Catalunya ha tingut bons coneixedors d’Euskadi entre polítics, periodistes i escriptors. De fet, la passió basca no es circumscrivia exclusivament en el món nacionalista. Ernest Lluch, per exemple, fou un apassionat amic del País Basc i se’ns gela la sang només de recordar aquell “¡Qué alegria llegar a esta plaza y ver que los que antes mataban ahora gritan! ¡Gritad más, que gritáis poco!” dirigit als militants de l’esquerra abertzale que l’increpaven durant una campanya electoral en plena treva l’any 1999.

La “basquitits” ha infectat durant anys el món polític català, especialment el més sobiranista. Les coses, però, sembla que comencen a canviar. Bona part del sobiranisme català, no tot però sí bona part, ha deixat d’interessar-se pel món basc, desempallegant-se d’aquella barreja de fascinació antropològica i admiració política. Després d’anys de violència, Euskadi no ha fet cap pas cap polític des de 1979, mentre aquell catalanisme poruc, acomplexat, que de lluny envejava la “valentia” dels bascos, ha aconseguit transformar-se en un independentisme de base electoral àmplia i transversal. De fet, si fa anys Juan José Ibarretxe venia a presentar el seu pla polític a Barcelona, no fa gaires anys el vam tornar a veure a la mateixa ciutat i amb menys cabells, parlant del procés català. En aquest trànsit de “basquitis” a “catalanitis” hem d’interpretar el darrer viatge d’Arnaldo Otegi a Barcelona. El líder de l’esquerra abertzale que, com tot el nacionalisme basc, no havia dedicat massa atenció a la política catalana, va donar mostres de patir els primers símptomes d’aquesta nova epidèmia que puja per la ria de Bilbao.

Ecos de la Guerra Frerda (Publicat a l'Ara)

Quan era petit, a finals dels 80, em van regalar una bola del món. Em fascinaven els mapes, els països, les ciutats... M’encantava repassar-la. També tenia un puzle que reproduïa una versió infantil i tòpica del mapa de l’Europa del moment. Tant l’un com l’altre, però, aviat van quedar obsolets, abans que pogués aprendre res de debò de la Unió Soviètica, de la República Democràtica d’Alemanya, de Iugoslàvia... Els meus primers records de caràcter històric coincideixen amb la caiguda del Mur de Berlín, l’afusellament de Ceausescu, el cop d’estat contra Gorbatxov... A partir de llavors el món va deixar pas a un esquema bipolar, amb dos lideratges en tensió, a un món cada vegada més complex. És el món que ens ha tocat viure i mirar d’entendre als de la nostra generació. Una generació que comença a recopilar records. Mentrestant, Barack Obama traça sobre el final dels últims vestigis de la Guerra Freda -Cuba, l’Iran...- el llegat que quedarà d’ell quan passi a la condició d’expresident. Sovint entre els qui no hem viscut aquells anys hi ha un cert enyor d’aquell món més fàcil de descodificar, amb grans ideologies per seguir, líders i símbols per admirar i episodis èpics per enlluernar. El comunisme, la construcció de la Unió Europea, Kennedy, el Che, el Maig del 68, la Primavera de Praga, l’arribada de l’home a la Lluna, la Guerra del Vietnam, el moviment hippie... són records del món dels nostres pares encara amb un gran poder d’atracció per als qui no els vam viure. Fa uns mesos, però, van coincidir a les llibreries i a les sales de cinema ecos d’aquell món que ens ofereixen densitat contra nostàlgia.

Trumbo, biopic de l’autor de Johnny va agafar el seu fusell, guionista triomfador i un dels 10 de Hollywood perseguits pel Comitè d’Activitats Antiamericanes en la seva paranoica persecució del comunisme cinematogràfic, ens ofereix una bona mostra d’aquells anys en què els dos blocs van viure un duel que també es va executar amb les botes de John Wayne, i que va portar la democràcia més gran del món als límits de l’autoritarisme. No per menys coneguda, la història és il·lustrativa d’un clima de guerra contra l’adversari ideològic en què tot s’hi valia, i que va dur els Estats Units a finançar tota mena d’iniciatives i plataformes culturals per combatre la influència comunista en els mitjans intel·lectuals. En un gir de la història que només es pot entendre en aquest context tan delimitat, aquestes plataformes de guerra cultural també van girar els ulls cap a l’Espanya franquista.

I si d’una banda els americans legitimaven internacionalment el règim, de l’altra el Congrés per la Llibertat de la Cultura finançava les activitats de l’antifranquisme liberal per evitar qualsevol influència del comunisme en l’oposició, convertit en l’enemic i la bèstia negra del règim. Aquesta és la història de l’alternativa liberal que, com explica Jordi Amat a La primavera de Múnich, va poder traçar l’any 1962 un impossible relat alternatiu a la Transició. Una sortida democràtica al franquisme, una oportunitat mancada, impulsada per liberals, socialistes i democratacristians de l’exili i l’interior -amb una notable presència de catalans i bascos-, però sense comunistes, que van patir el pecat capital de tenir l’ombra de la CIA al darrere.

I si tot això passava en aquest costat del Teló d’Acer, l’obra de la premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx, que fa poc va passar per Barcelona, ens ofereix el retrat, o potser més aviat la radiografia, de “l’home roig”, el nou tipus de rus criat al laboratori del marxisme-leninisme soviètic. Homes i dones rojos a qui l’escriptora bielorussa ha escoltat durant anys, i que, com els cors de les òperes de Mussorgski, ofereix una polifonia de veus marcades per un sistema que tenia com a base la negació del valor de la vida humana. “Quant pot valer la vida humana tenint en compte que fa poc morien milions de persones per causes no naturals? Estem plens d’odi i de prejudicis. Tots venim d’allà, del país que va conèixer el gulag, una guerra terrible. La col·lectivització, deskulakització, la deportació de pobles sencers”, escriu Aleksiévitx al pròleg Apunts d’una còmplice.

Els malsons quasi totalitaris en democràcia, les primaveres impossibles, els homes i dones rojos creats per un sistema que negava la humanitat també són records, ecos que ens arriben de la llarga Guerra Freda. Potser més profunds, de més intensitat, més complexos i de més ensenyances que les boles del món i els mapes envellits, els pòsters d’antics ídols, consignes i lemes, discos envellits i la quincalleria soviètica -fins i tot la de la temible RDA- que encara és vista amb simpatia per sectors frívolament assedegats de nostàlgia de la generació que no hem viscut la Guerra Freda.