22 de desembre 2015

Misteris de Nadal


Aquests dies de Nadal hi ha somnis untats de mel que volen pel coixí de les dones solteres de quaranta-tres anys. És per això que les dones solteres són les persones que gusten d’una manera més íntima i més profunda els torrons de Nadal. Algú creu que les criatures són atacades, més que ningú, pel desig de triturar amb les dents, aquestes masses compactes i olioses, aquestes rajoles d’ametlla picada i sucre celestial que inventaren els valencians. Això és un error; les dones solteres es tornen boges pels torrons i pels torronaires. Els torronaires amb llur vestit anacrònic, de festa de “Pueblo Español”, no són pas del tot ben vistos per les taquimecanògrafes, ni pels socis d’un club de futbol. Aquesta gent aprecia més la pinya d’Amèrica falsificada i les begudes fetes amb gas i essències inferior. Els torronaires fa temps que es queixen d’una certa desconsideració per part del públic femení, que porta mitges de color de mel damunt unes cames avantguardistes. Es conhorten, però, els eixuts valencians amb la mirada d’algun capellà de bosc i de totes les dones verges que varen perdre un nuvi, destarotat i molt fumador, en aquells temps de la guerra de Cuba.

Hi ha ens els dies de Nadal una antipàtica fatxenderia de l’estómac, un cert uniformisme, poc intel·ligent, que declara totes les preferències pel bestiar de ploma. Sembla que el qui no pugui coure un gall dindi, o un pollastre, és un ésser que li ballen les bigues sobre el cap i que el seu cor és un golfa trista, amb les parets pintades de lepra i de malediccions. No n’hi ha per tant!

Jo, si les ocupacions m’ho han permès, no he deixat mai d’assistir com a espectador a la fira d’aviram. I no us penseu que hagi sentit mai ni una gota d’admiració per aquelles cuineres que s’enduen un capó blanc om un vestit de núvia, engreixat a tall de princesa i ple de mal humor i renecs transcendentals. Tampoc no he sentit cap mica de respecte pels indiots, guarnits amb la roba metàl·lica de la imbecil·litat patint sota l’aixella d’un senyor sense escrúpols que ha pintat un pessebre de núvols rosats com tot de morrets de vedella. La meva admiració, en aquests casos, és per a un escèptic, per algun personatge tenebrós que compra en la fira dels aliments vius un conill net i pelat, un trist conill. Imagineu-vos el que representa tot un any de sumar i restar, de cordar-se el botonet de la camisa i respirar els mateixos afalacs femenins, per a arribar el dia de Nadal i matar un conill com a únic esplai, com única pompa de ferocitat del gust.

Els homes i les dones que mengen conill per Nadal són els qui primer tenen dret a la cadira de ring en la celestial Jerusalem.

A més a més, el conill nadalenc no és pas com els altres conills de gàbia, ni com els que martiritzen els caçadors amb una dosi de perdigons al fetge. És com el conill del pessebre de les criatures que s’ha fet gran i li ha crescut pèl. És una bèstia més ponderable que el famós renard platejat, i agafa les meravelloses proporcions del grifó, animal que, segons els Actes dels Apòstols, va ésser un dia menjat per sant Pere amb la desaprovació immediata de sant Pau. El meu punt de vista és que, en el dia de Nadal, un gall dindi, o un capó, són bèsties d’una vulgaritat llardosa i inqualificable, i en canvi un tristíssim conill de gàbia, precisament perquè es tracta de Nadal, representa una mena de selecció, alguna cosa d’irreductible disconformitat i d’elegància “bizarre”.

No sé què ho fa, però la Nit de Nadal, si passeu pel carrer, sentireu el perfum del cor de les noies. Els altres dies se sent el perfum dels cabells, de la pell en general, però en la nit sagrada només se sent aquest perfum obsessionant i terrible, que no té res de sexual ni res de literari.

En canvi, el dia de Nadal, a les tres de la tarda, totes les cases particulars tenen un perfum especialíssim d’ossos pelats, i d’aquelles perruques que es posen els còmics per representar Els Pastorets. Són unes perruques de consistència de mata de farigola, que en el món no poden servir per altra cosa que no sigui per representar Els Pastorets.

Josep Maria de Sagarra. “Misteris de Nadal”. Mirador, 26 de desembre de 1929.

15 de novembre 2015

Contra l'ultradreta (Publicat a Valors)

Una de les millors experiències com a estudiant de Màster a Blanquerna, va ser gaudir de les sessions que ens va dedicar, a una colla de futurs o presents periodistes bocabadats, el mestre Xavier Vinader. Sense donar-se-les de res, Vinader va desgranar històries de la seva llegendària vida professional. La seva cadira de rodes no passava desapercebuda i un es feia creus de tot el que havia arribat a viure aquell home menut i paralitzat, però inquiet i sorneguer. De la guerra bruta contra el terrorisme fins a l’Afganistan soviètic, del cas Roldán a la ultradreta postfranquista. En aquest assumpte, Vinader va ser, fins la seva mort, un dels millors experts que ha tingut el país.

De les infinites anècdotes que va oferir-nos Vinader, una de les més sucoses és la infiltració en la ultradreta espanyola. A força de guanyar-se la confiança dels dirigents del feixisme posterior a la mort del Dictador, Vinader es va convertir en un habitual en concentracions, marxes, mítings i actes fatxes. La infiltració va ser el mateix mètode que va usar Carlos Bosch, un fotògraf argentí fugitiu de la dictadura militar que, servint-se de l’equívoc sobre la seva procedència i aprofitant-se de la vanitat dels nostàlgics falangistes, va aconseguir retratar amb la seva càmera el món d’uns sectors que en aquell moment gaudien de tota mena de proteccions i comprensions de l’aparell de l’estat. Ser periodista i investigar la ultradreta era un assumpte de pocs valents.

Sembla, però, que avui dia les coses tampoc han canviat massa. El periodisme fet a casa nostra no ha tingut en la ultradreta i els seus vincles amb els aparells policials, polítics i judicials el tractament que en d’altres contrades mereixeria. El món mediàtic espanyol, tret d’excepcions de periodisme militant, ha donat per bo el relat de la modèlica Transició i de la extrema dreta inexistent. A Catalunya, l’equip de documentals de TV3 capitanejats per Ricard Belis i Montse Armengou s’hi van aproximar amb “A la dreta i més enllà”, un treball que feia esgarrifar. I, com a digne hereu de Vinader, el fotoperiodista Jordi Borràs ha treballat, pràcticament en solitari per desentrenyinar les connexions entre el món unionista i l’extrema dreta. La seva pacient investigació, per exemple, ha posat al descobert la doble cara del president de Societat Civil Catalana, una entitat que sota aquest nom busca ser l’ANC espanyolista però que té un pecat original marcadament feixista. La seva feina l’ha situat a la diana d’una entitat de signe ultra, Somatemps, juntament amb els també periodistes Beltran Cazorla i Quico Sallés. Fa pocs dies, durant la concentració feixista del 12-0, on estava treballant, Borràs va rebre amenaces directes. La ultradreta no és una anècdota i continua sent, com a finals dels setanta, un tema d’alt risc, un perill per la professió periodística i per una societat lliure. Un assumpte d’uns pocs valents.

07 de novembre 2015

Gaziel resona als Balcans (Publicat a l'Ara)

Terra aspra, abrupta i disputada, ferida oberta d’Europa des de fa segles, una regió que produeix més història de la que és capaç de consumir, en la cèlebre sentència del premi Nobel de literatura Sir Winston Churchill. Pràcticament vint anys després dels tractats que van acabar amb la Guerra de Bòsnia i van delimitar els territoris de l’antiga Iugoslàvia, encara no deu anys després de la separació de Sèrbia i Montenegro i set anys després de la independència de Kosovo, els Balcans tornen a ser notícia. Aquesta vegada no és per les lluites ètniques que encara ressonen i pesen sobre la seva història, ni per l’entrada d’un dels seus nous estats al club europeu, ni pel caos polític de Bòsnia i Hercegovina, la manca de reconeixement d’alguns estats del Kosovo independent, les disputes onomàstiques en l’anomenada Antiga República Iugoslava de Macedònia o la fallida econòmica i política endèmica d’Albània. Tampoc per la revàlida electoral d’Alexis Tsipras a Grècia, un estat també físicament balcànic. Avui el drama balcànic es condensa en el pas tràgic dels refugiats, bàsicament sirians, cap a l’Europa de l’esperança.

Després del primer èxode de l’estiu i les escenes viscudes a l’estació central de Budapest com una bufetada del passat més fosc de la capital magiar, els fugitius de la guerra civil siriana han pres la ruta balcànica, que esquiva l’Hongria del populista Vicktor Orbán. Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Eslovènia, i d’aquí cap a Àustria, Alemanya, Itàlia, França o el carrer de casa nostra. Darrere seu es tanquen fronteres, s’empetiteixen els líders, s’obliden els discursos, s’exclamen les consciències... mentre la memòria d’altres refugiats en aquelles terres balcàniques ens torna a la memòria.

La tardor d’ara fa cent anys Agustí Calvet, el jove doctor en filosofia becat per Prat de la Riba per formar-se a París i esdevingut periodista per obra i gràcia de l’esclat de la Gran Guerra, trasllada la seva corresponsalia francesa acabada d’estrenar cap a l’Orient. El 22 d’octubre de 1915, Gaziel comença un viatge que l’ha de portar, des d’una Itàlia que tot just s’afegeix a una guerra que es pot mirar de lluny, fins al cor mateix de la tenebra humana, a la profunditat balcànica. El 24 de novembre del mateix any, La Vanguardia —el diari on el ja definitivament periodista Gaziel farà tots els papers de l’auca, d’oracle a proscrit- publica el primer article d’una sèrie que l’any 1917 es publicarà sota el títol De París a Monastir, magníficament recuperat, com ja és marca de la casa, per Libros del Asteroide.

 A mesura que el cronista s’allunya de l’escenari de la guerra concentrat a les terres de França, les conseqüències llunyanes de la conflagració es fan patents als carrers de Nàpols o d’Atenes. Però serà en un accidentat viatge fins a Sèrbia, relatat amb les millors tècniques dramàtiques de la novel·la de fulletó, quan Gaziel toparà amb un drama que l’impactarà profundament: el dels refugiats i desplaçats per la guerra. En una nit freda, al bell mig d’una muntanya macedònia nevada i plena de llops, el vehicle on viatgen Calvet, el seu company de viatge danès i un xofer té pana, i l’hostal on aconsegueix arribar buscant ajut i recer per a aquella nit, el cronista el troba pres per una turba miserable de fugitius serbis que escapen de la seva pàtria atacada i ocupada pels temibles búlgars. Aquell centenar de pobres pagesos, dones, nens i vells, amb qui passarà la nit, mantenen una càndida esperança en l’arribada providencial dels amics i aliats franco-britànics. Però quan els viatgers aconsegueixen explicar la complexa realitat militar que ha condemnat Sèrbia, Gaziel experimentarà la desesperació dels que ja no els queda res: “Los hombres lloraban como niños y las mujeres desgreñadas se mordían las manos y se arañaban el rostro, con una furia salvaje, inaudita para desfogar sus almas palpitantes y echar fuera el torrente de sollozos y convulsiones que las oprimía. [...] Eran escenas que infunden una congoja indecible, una piedad ilimitada, una tristeza radical y un hastío soberano del mundo. Ninguna, entre las que he presenciado durante el curso de la guerra, me produjo la conmoción de esa horda de lugareños harapientos, medio desnudos, barridos de sus tierras como despojos de basura humana”, escriurà el periodista català, profundament afectat. “ ¿Qué crimen horrendo han cometido esas gentes? ¿Cuál es su falta imperdonable? ¿Qué mal han hecho?... Nadie en el mundo, a no ser un espíritu torcido y furioso, es capaz de responder con una sola acusación directa a estas preguntas”. Les paraules i les preguntes de Gaziel ressonen mentre veiem a la televisió unes altres gents, unes altres cares, però el mateix drama que travessa els Balcans.

15 d’octubre 2015

L'emotivitat visual (Publicat a Valors)

Les primeres notícies del drama dels refugiats sirians em van arribar quan encara era de viatge a Itàlia, país que té en Lampedusa un símbol del sepulcre mediterrani. He de reconèixer que en un principi vaig creure que érem, en ple mes d’agost, en l’enèsima notícia sobre l’arribada d’immigrants a les costes europees, o l’entrada de fugitius pels glacis de la Unió. Una notícia més de farciment enmig del tedi estival. Aviat vaig capir el volum del tema, la magnitud del drama dels fugitius de la destrucció de Síria, de la guerra d’incert final que va començar com un alçament popular contra el tirà i ha acabat en l’horror del fonamentalisme més violent. Segurament van ser les imatges i cròniques que ens arribaren de Grècia, Sèrbia, Macedònia, Hongria.... les que ens van fer veure que no érem davant d’un fet puntual o d’una notícia d’agència més.

Les imatges que van començar a canviar-nos de perspectiva van ser les que mostraven corrues de refugiats sirians (homes, dones, nens, joves, vells, invàlids, etc.) carregant maletes i farcells, travessant fronteres clandestinament, intentant agafar trens de destí incert, envoltats de policies i militars, perduts en el mapa i desvalguts en una estació de tren centreeuropea. Tot plegat, ressons del drama del segle XX, dels exilis, les deportacions, les fugides desesperades dels republicans espanyols l’hivern del 1939 (realment, les similituds entre un i altre cas són moltes) o de les persecucions que s’esdevingueren fins 1945, en aquest Hongria que avui fa honor a les seves pitjors jornades. La bufetada de la història encara tenia prou vigor per tornar-nos a la cara.


Però, la imatge més impressionant va ser la de l’infant Aylan Kurdi mort a l’arena d’un platja turca. Una icona, al nivell d’altres fotografies on la infància es contraposa a la tragèdia, que si bé als inicis havia generat debat i torbació en el món periodístic, al capdavall no només va servir per a consternar la societat, fent despertar consciències adormides, sinó que va obrar el miracle de fer canviar de postura mitjans, polítics i opinions.


Algunes postures inicials d’aquests havien estat vergonyoses i, a posteriori, el canvi obrat no deixava de tenir la seva impudícia. Quin poder per una sola fotografia! I aquí hi ha el més perillós de tot, que hem de ser davant les imatges, quan més impactants millor, perquè ens fem càrrec de les situacions més tràgiques i hi comencem a actuar. Llavors, si aquestes són prou colpidores, la societat en plena emotivitat se sentirà compel·lida a fer alguna cosa, a actuar encara que sigui tard, malament o amb visos d’oportunisme. El gran perill de l’emotivitat visual, però, és la seva fragilitat temporal, la seva fugacitat. Si avui ens sentit colpits pel drama dels refugiats, demà ho serem per un atemptat sagnant o un accident aeri, i el primer tema quedarà sepultat sota les darreres cròniques que ens arribin del lloc dels fets.

18 de setembre 2015

Jaume Asens i la Catalunya de Verdaguer (Publicat a l'Ara)


“Molts independentistes han mostrat les seves reserves a aquesta associació [l’Associació de Municipis per la Independència] per la lectura conservadora que fa del fet nacional, una exaltació de les excel·lències espirituals de la nació que tenen a veure amb una defensa d’una mística i d’un imaginari d’una Catalunya romàntica, clerical, la Catalunya de Cambó, de Torras i Bages, de Jacint Verdaguer”. Així s’expressava fa pocs dies el tinent d’alcalde Jaume Asens, tot justificant l’abstenció de Barcelona en Comú a la possible entrada del Cap i Casal a l’AMI. Es pot discutir si la iniciativa presentada per diferents grups municipals era electoralista o si, per contra, el grup de l’alcaldessa, Ada Colau, s’escapolia de l’escomesa per no comprometre’s en un tema espinós. Ara, el que a molts ens va sobtar va ser l’apel·lació a Verdaguer com a excusa. Ens podíem esperar la referència a Torras i Bages o a Cambó, esdevingut un papu polític, però suposo que per a determinats comissaris històrics la combinació de barretina i sotana devia ser, si més no, massa temptadora per no treure-la a passeig. Així doncs, quina és aquesta Catalunya de Verdaguer?

 La Catalunya de Verdaguer, biografiat amb mestria per Sebastià Juan Arbó, podria ser la de l’entrada espectacular d’un jove capellà de Folgueroles al món de les lletres catalanes. Una entrada que resta en la memòria pel seu impactant triomf als Jocs Florals de 1865, inici d’una obra literària que enriquirà el català com un riu cabalós i que tindrà un caràcter fundacional per a la literatura catalana. O la Catalunya de lluny evocada pel viatger Verdaguer a L’emigrant, que en popularíssima versió d’Amadeu Vives per als exiliats esdevindrà cant de nostàlgia i catalanitat en temps foscos. També la del popular Virolai, és clar. O potser la Catalunya del Memorial de Greuges presentat l’any 1885 al rei Alfons XII per una comissió on hi havia, a més del poeta, Valentí Almirall, el canonge Collell, Frederic Soler, Àngel Guimerà i representants de sectors econòmics i industrials. Massa paral·lelismes amb l’actualitat podríem fer sobre la capacitat unitària d’aquell acte fundacional del catalanisme balbucejant!

 Però la Catalunya de l’autor de l’oda A Barcelona que Jaume Asens no pot desconèixer és la del sacerdot i poeta que es rebel·la contra els seus poderosos bescantadors: el seu bisbe Josep Morgades i el marquès de Comillas, a qui havia servit com a capellà almoiner del Palau Moja. És a dir, els qui antany l’havien usat i enaltit fins a coronar-lo com a poeta nacional de Catalunya, i que no dubtaren a baquetejar-lo innoblement, tractant-lo de boig i abocant-lo a la penúria econòmica, el rebuig social dels benpensants i la suspensió canònica. És la Catalunya d’ En defensa pròpia, textos publicats per Verdaguer al diari republicà La Publicidad i que inauguren en la prosa i en la premsa catalana el gènere de la denúncia, dividint la societat com l’afer Dreyfus i el J’accuse havien fet a França. No em puc estar de citar el precís testimoni de Gaziel, assistent al seu memorable enterrament: “D’aquella immensa multitud que acompanyava la seva despulla, l’havien llegit molt pocs. Tots, però, coneixien d’oïda la seva lluita amb els superiors eclesiàstics i amb el marquès de Comillas, es condolien del llarg calvari que li fou imposat, i s’havien enardit en algun moment o altre, en favor o en contra de l’home en perill, molts més a favor que en contra. I ara, davant la gran pèrdua d’aquella figura excepcional, que als uns havia donat una glòria desconeguda a casa nostra i als altres un exemple de rebel·lia coratjosa, més significativa pel fet de dur l’hàbit que menys afavoreix aqueixa mena d’actituds personals, es fonien i s’agermanaven en una estranya unanimitat, feta de pugnes secretes. A la Rambla, ens hi trobàvem tots, fins els enemistats a mort. Mossèn Cinto obtingué el que molts anys més tard, en hores decisives, Catalunya no pogué aconseguir per ella mateixa”. El ressò del rebel Verdaguer i la força de la seva proximitat als sectors populars fou tal que la història apòcrifa diu que en les jornades del 1936 on més intensa fou la destrucció de tot allò que fes tuf clerical uns milicians de la FAI consideraren l’estàtua barcelonina de Verdaguer com la representació d’algú proper: “Un dels nostres”.

No sé a quina d’aquestes Catalunyes de Verdaguer -n’hi ha més- es podia referir Jaume Asens, però des d’aquesta columna li voldríem recomanar les de l’actor Lluís Soler, els poetes Perejaume i Enric Casasses i els cantants Miguel Poveda i Roger Mas. Tots ells han trobat en el poeta un autèntic filó de nova saba artística. La Catalunya de Verdaguer també és aquesta.