31 de desembre 2004

Bon any 2005!

Estimats amics us desitjo de tot cor que aquest any que comença el visqueu amb una intensitat necessària, amb una passió essencial, amb una il·lusió vital.... Seran segur molts obstacles els que trobarem l'any vinent, parades obligatòries que haurem de fer, díes memorables i d'altres que voldrem de seguida oblidar, tindrem moments d'eufòria i d'altres de recollimen, melàngia, força, vida, somni, etc... Bé sense que sembli un anunci publicitari, us vull dir això, que l'any 2005 el visqueu mullant-vos de vida tot el cos, us sudmergiu en el fet de viure.
Del panorama actual seran díes de glòria o de desgràcia, díes intenssos: S'haurà d'aprovar el nou Estatut, el finançament, la consolidació del govern tripartit i el lloc de l'oposició, s'haurà de veure els fruïts de l'acció del govern de Zapatero, els canvis socials, el caminar del Pla Ibarretxe, la solució al conflicte basc, el desenvolupament de la por al terrorisme internacional, l'aliança o l'enfrontament de civilitzacions, el desenvolupament europeu... tantes coses.... Després d'aquest any 2004 també força replet de canvis, de situacions, de moments, de notícies, de tragèdies, d'il·lusions, etc.. que ens depararà el següent any?

Bon any nou!

28 de desembre 2004

Retornant al País Basc

Gairebé per acumulació de casualitats o encadenament de pensaments aquests dies de vacances nadalenques m'he trobat retornant a tot allò relacionat amb el País Basc, país pel qual hi tinc predilecció, record, afecte, preocupació i esperança. Potser d'alguna manera, i espero no ser acusat de vanitós, la primera passa cap a Euskadi me la va reportar la postal que vaig rebre del gran parlamentari Iñaki M. Anasagasti. Tot bé de quan vaig acabar el seu llibre Agur Aznar (una grandiosa crònica dels 8 anys d'Aznar) vaig escriure-li i amb el pas dels díes vaig abandonar l'esperança de rebre cap resposta, però oh! sorpresa l'altre dia vaig trobar a la bústia una carta del Senat i a dins una felicitació de Nadal, escrita de puny i lletra pel mestre Anasagasti. La veritat és que em va fer molta il·lusió.
A més el cagatió aquest any m'ha cagat, tot i que soni lleig, (que hi farem si els catalans som proclius a l'escatologia), el Fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga, que em té molt enganxat. A més ara que tinc temps, he tornat a veure La Pelota Vasca, la piel contra la piedra de Julio Medem, però aquesta vegada en versió de 7 hores. El pack, tot sigui dit, el vaig comprar a Madrid, aquests dies que hi vaig ser-hi, i per més casualitat diré que la pensió on ens allotjàvem al barri de Lavapiés, estava al mateix bloc de pisos on Julio Medem hi té casa. El món és un mocador!!
Doncs així estic: llegint el Fill de l'acordionista i veient La Pelota Vasca, tornant a extreure idees d'aquest diàleg múltiple, actualitzant conceptes, meravellant-me amb les imatges i deixant-me portar per la música d'aquesta gran terra. Com no he trucat als meus amics bascos per desitjar-los un bon any nou, aquest any que ha més els ha de portar un nou menbre a la família.

També els diaris ens porten notícies d'Euskadi:
El pla Ibarretxe tira endavant, alguns diran que amb els vots a favor de Socialista Aberzaleak. Sí, com va tirar endavant en comissió de pressupostos el veto a les comptes pel proper any al País Basc presentat per PP i PSE. També amb els vots de SA. Ja sabeu el que penso: al final els dos jugadors principals del conflicte basc seran, ho vulguin o no ho vulguin, EAJ-PNV i PSE-EE. Precisament el PSE-EE s'ha mogut, potser com diuen en la línia PSC, proposant una reforma de l'Estatut de Gernika i respaldant el concepte de Comunitat Nacional, proposat per Rubio Llorente des del Consell d'Estat. Pels de sempre, els de l'Espanya eterna amb aquest concepte s'acaba la pàtria, s'acaba Espanya.... Que prenguin til·la!
Bé com veiem les coses es mouen, anirem veient com avancen. Crec que la reforma de l'Estatut, per aprofundir més ambiciosament en l'autogovern dels territoris bascos, ha de ser cosa de tots, i no si valen bàndols. Ja van veure els socialistes com els hi va anar amb el frontisme d'odi antinacionalista de Nicolás Redondo Terreros i Rosa Díez, que no sé si ja s'han passat al PP en veure el canvi que s'ha produit en el sí del partit de Patxi López.
Com dic es cosa d'anar treient el cap al País Basc i observar com van evolucionant les coses.
A més avui per fi ha semblat que la Justícia en aquest Estat ha demostrat que pot ser independent del poder i que no està tant depauperada i té tant poc valor com sembla. El TSJPB ha arxivat la vergonyosa causa oberta contra el President del Parlament Basc Juan Maria Atutxa i els vicepresidents Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, a instàncies de la demanda presentada pel sindicat feixista de funcionaris Manos Límpias (sic) i la no menys ferotge llavors, Fiscalia de l'Estat, que en aquell moment estava dirigida pel totpoderòs Cardenal, que es comportava com un autèntic braç armat d'Aznar.
Bé doncs a vegades sembla que el seny torna, per Nadal potser com els torrons, a la vora dels jutges i magistrats.
Aquest és el meu retorn al País Basc, al que espero visitar físicament algun dia proper.
Agur!

24 de desembre 2004

Bon Nadal!

Us demano perdó per haver-vos tingut tants dies sense cap senyal de vida, espero que em disculpeu ja que he tingut exàmens i he estat força ocupat. Ja, avui dia 24 de decembre, quan el dia de Nadal s'acosta torno a estar amb vosaltres.
Nadal altre cop, altre cop de bòlit per comprar algun regalet, anar a buscar tot el seguit de delicies amb les quals ens afartarem durant dies, enviar via mail o correu felicitacions de Nadal i resignar-me a rebre'n només d'establiments comercials o entitats de les quals formo part, acompanyar cada salutació o comiat amb un desig de "bones festes", fer cues a botigues, fer el pessebre amb el pare, aguantar la decoració nadalenca de diferents gustos d'àrreu on vaig, soportar nadales histriòniques, pensar frases una mica original per felicitar el Nadal, llegir desitjos incomplerts o desideràtums maximalistes, rebre alguna carta inesperada, llegir llibres que s'han anat amuntegant, sortir fins altes hores de la nit, anar a sopars de classe propis i aliens, fer abraçades al amics, sentir l'amistat més propera i els sentiments més a flor de pell, quedar amb tots aquells amb els que hem dit que quedariem després d'exàmens, fer tot allò acumulat per després d'exàmens (període mític), no veure el missatge de Nadal del rei, beure cava i menjar neules, intentar menjar ostres per una vegada a l'any, treure el tió atrotinat de quan èrem petits, allargar un dinar fins a les 7 i pico del vespre i sortir a sentir les nadales del cantaires de Primavera per la Pau, veure a gent que fa temps que no veus i alegrar-te, anar més abrigat que de costum, fer ús de la sal de fruïtes, menjar canalons per Sant Esteve, dormir alguna migdiada, jugar a algún joc, pensar que s'ha de fer per Cap d'Any, menjar grans de räïm com si ens hi anés la vida, tornar a les 8 del matí i aixecar-se amb la Marxa Radezky, anar a dinar al Mas Nadal adormit el primer dia de l'any, assistir a la Cavalcada de Reis i sopar amb tortell de postres, obrir regals, intentar il·lusionar-se com abans, anar a cal padrí, veure com a escrit la tieta Montserrat el nom de l'Eli, llagostins i ànec amb peres per dinar, i un llarg etcètera seria el que és el meu Nadal...

Un espai de temps familiar, en el qual se suposa que hem de dir que és hipòcrita i consumista, però és el que ens ha tocat viure i és el nostre, i on hi han moments d'enorme caliu i alegria, de família i bon humor, de plaer, de tendresa... Felicitem el Nadal amb grans desitjos, amb frases extramadament boniques i dins nostre, no obstant, pensem que seria potser millor que aquestes frases fossin fets en la nostra vida diària. Si hem de desitjar pau i tendresa que sigui durant tot l'any, que siguem sempre igual de millors del que se suposa que hem de ser per aquestes dates.
Bé us desitjo que passeu un Bon Nadal, que us el feu propi amb tota la gran càrrega d'alegria i sentiments que porta aparellada.




La tendresa d'un instant

Quan somrius


Ara que la nit s´ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records.
Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no em fa falta veure´t,
ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat
És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure´m
Quan la nit es fa més freda
Quan t´abraces al meu cos
I les llums de colors
Mil·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor.
És el buit que deixes quan t´aixeques
És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú
Són petits detalls tot el que em queda
Com queda al jersei un cabell llarg.
Vas dir que mai més tornaries
El temps pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
Que ens trobéssim junts al teu costat.
És Nadal al teu cor
Quan somric content de veure´t
Quan la nit es fa més neta
Quan m´abraço al teu cos.
I les llums de colors
M´il·luminen nit i dia
Les encén el teu somriure
Quan et parlo amb el cor.

13 de desembre 2004

Avui és Santa Llúcia

Tot i que darrerament les Fires nadalenques comencen gairebé al novembre, voldria fer-me ressó del fet que avui és Santa Llúcia, dia en que començava la fira d'elements de pessebre d'antiquíssima tradició (ja documentada pel folclorista Joan Amades) que encara se celebra a la Plaça Nova de Barcelona, davant de la Catedral.
Com a amant de l'art del pessebrisme li dedico aquest escrit, en record de tantes i tantes visites a la fira que han anat engrandint la col·lecció de petites personetes de fang que van en colla a l'establia de Betlem a visitar al petit Jesús.



ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.
-Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi dejorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa,
i una enramada d'arboç,
i una blanca molinera,
i una ovella i un pastor.
Ho posarem a migdia
dins del nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos;
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç!-
Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
tals paraules m'acudien
quan he vist la meva amor.
Josep Maria de Sagarra

12 de desembre 2004

Fabián Estapé: la llibertat que dóna estar de tornada de tot

Començo a fer una sèrie de retrats de persones que m'interessen, que tenen quelcom a dir, que inspiren, amb en Fabián Estapé, del qual acabo de llegir el seu nou llibre El joc de viure.
Estapé és amb 83 anys un verdader pou de ciència convertit en personatge mediàtic: col·laborador de la Vanguardia, el Temps, Catalunya Ràdio, TV3..., un economista singular que opina amb una llibertad inaudita en qualsevol savi dels nostres dies.

Potser és que un dels trets que el caracteritza és aquest sentiment d'estar de tornada de tot, fet que li atorga la llibertat plena d'opinar, amb una critica plena d'ironia, sobre tots els temes possibles: economia, política, societat... La seva vitalitat és indestructible, la seva ànsia d'aprofitar els moments al màxim és envejable, a més de la seves experiències d'home encuriosit, tafaner, agosarat, estudiós, treballador, expert, pillo, vividor (en el seu sentit més positiu), xerraire, avançat... i afegiu tots els adjectius que volgueu.

En aquest darrer llibre, molt més breu que l'imprescindible De tots colors, es sincera del tot, i a manera d'un recull d'articles opina sobre tots els temes que li venen de gust: la vida, la seva juventud, la seva adscripció política d'esquerres, els amics que l'han deixat (amb un emocionat record per l'Ernest Lluch, el seu millor deixeble asssassinat per ETA), l'amor per la seva dona després de la seva mort fa més de 20 anys, la seva ambició, les seves idees sobre l'economia, la vida privada d'economistes de remon (sí, és un marujón), algun que altre excés amb la beguda, el Barça, el Govern català, i com no una forta càrrega contra el PP, del qual n'ha estat un incommensurable crític des del primer día.
A part de riure amb algunes ocorrències

En la seva obra hi ha, no obstant, una reflexió que podriem matitzar: l'elogi del poder dels joves.

Particularment crec que els joves hem de tenir l'oportunitat de menjar-nos el món si convé, de treure el nostre màxim potencial en l'època de màxima vitalitat, de matar el pare i sentir-nos lliures si ho considerem oportú, però no obstant tenim el dret a aprendre encara moltes coses de la gent veterana, dels nostres grans.
En una època que la joventut és un aventatge no hem de perdre de vista els bons consells dels qui ja han passat pel mateix que nosaltres. Precisament llegint les reflexions d'aquest economista que s'ha plantat en 33 anys podrem extreure algunes lliçons. Nosaltres joves, escoltem també els nostres avis i els nostres grans. Alguna cosa podran dir-nos, no?

11 de desembre 2004

Nit de Santa Llúcia: tots els colors de la llengua

Ahir vaig assistir a la 54a Nit de Santa Llúcia, Festa de les Lletres Catalanes, a Badalona. Va ser una celebració atapeida de personalitats: els Presidents de la Generalitat i del Parlament, Pasqual Maragall i Ernest Benach, El Conseller en Cap Josep Bargalló, els Consellers Carles Solà, Caterina Mieres, Josep Maria Vallès.. el Ministre Josep Montilla, el Delegat del Govern a Catalunya, Joan Rangel, i representants d'alt nivell de tots els partits, entre altres Artur Mas, Josep Lluís Carod-Rovira (que compartia taula amb Justo Molinero), Felip Puig, Joan Ridao, etc.., escriptors com Carme Riera, Jaume Cabré,Vicenç Villatoro, editors com Isidor Cònsul, lluitadors emblemàtics com Eliseu Climent, esportistes com el capità de la selecció catalana de hoquei Ivan Tibau, directors de diaris com Vicenç Sanchís, historiadors com J.B. Culla, i badalonins tant coneguts com Lluís Marco, extraordinari actor últimament especialitzat en papers de metge i pare de la copresentadora de la nit, l'actriu Marta Marco, i un llarg etcètera...

El que més em va agradar d'aquesta festa va ser la plasmació mateixa de la unitat de la llengua catalana i de la seva rica, viva i genuïna varietat dialectal, el seu major orgull. En aquesta agradable vetllada que vaig compartir amb la meva tieta en una taula de germanor entre Mataró i Sant Cugat, els presents vam viatjar sensorialment de la mà de guanyadors i menbres del jurat per tots els Països Catalans, la comunitat sentimental dels catalanoparlants.

Vam iniciar el camí guiats pel professor Joan Becat de la Catalunya Nord, jurat del Premi el Joan B. Cendrós concedit a l'intel·lectual portuguès Carlos Monjardino, vam escoltar el guanyador del Premi Joan Maragall atorgat a Francesco Ardolino, catalanòfil italià o italianòfil català que ens seduí amb una cita memorable de Dant. Ja al Principat ens vam recrear amb els divertits protagonistes del Minoria Absoluta: Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas guanyadors del Òmnium Cultural de Televisió, i vam veure com el President novellià saludava al personatge real (Si no ho feia rebentava!), i ens vam dirigir cap a les Illes quan Emilio Manzano, del Saló de Lectura de BTV va recollir el seu premi. Seguint a les Illes també, de la capital de Mallorca, ens va arribar la suavitat illenca del poeta Bartomeu Fiol que obtingué el Carles Riba de Poesia amb una obra sobre la culpa col·lectiva dels mallorquins i catalans en la intolerància envers els descendents dels jueus. Finalment al torn del Sant Jordi, vam arribar al País València, on ens van ser saludats pel finalista Vicent Usó, fill de Vilareal, i vam acabar la nit al costat d'Emili Rosales que ens parlà d'un poble qua havia de ser el Sant Petersburg del regne hispànic, Sant Carles de la Ràpita, amb l'accent propi de les comarques de l'Ebre.
Dins de tota aquesta gran varietat de parles, de seduccions, de musicalitats, de brillantors, de compromisos amb la llengua, de creacions, d'art, vam poder escoltar la música de Miquel Gil, que cantant un poema d'Enric Cassassas en portà uns sons de tota la riba mediterrània.

La creació literaria catalana està viva, és forta i parla en tots els seus colors, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és una, i no hi ha criteris polítics que ho contradiguin. El fet que 10 milions de persones ens poguem intercomunicar i poguem llegir i gaudir de les mateixes obres n'és la prova, tot i que crec que no cal provar evidències.
Llarga vida a la nostra llengua catalana, valenciana, illenca, nordcatalana, tortosina, fraguetina, castellonenca, tarragonina, empordanesa, alacantina, rossellonesa, lleidetana, viguetana, algueresa, barcelonina, mataronina o badalonina, que també aquesta magnífica ciutat que ens va rebre amb els braços oberts té un lèxic caracterísic que el singularitza dins del català: micaco, badiu, torne-m'hi....

28 de novembre 2004

Més Fresno

No en deturaré a escriure més sobre el tema, ja que la indignació i el meu particular "cabreig" amb Espanya ja torna cap al racionalisme i la ment freda. Perdoneu si potser m'he passat, en l'anterior. No obstant vull recollir algunes noticies:

Berlusconi va ordenar a la federació italiana de patinatge que impedís el reconeixement de la catalana a Vilaweb. Explica com Itàlia va presionar per evitar l'acceptació de Catalunya a la FIRS. Reprodueixo el comunitat del diputat Aracu, president de la Federació Italiana i Vicepresident de la FIRS, sobre el tema.

CATALUNYA EXPULSADA, ARACU: ELIMINAT PERILLOS PRECEDENT

Hem evitat el risc d'un perillós precedent que hauria alimentat l'empenta independentista present a Espanya i a molts altres països".Aquest és el primer comentari satisfet de l'Honorable Sabatino Aracu, Vicepresident de la Federació Internacional dels Sport amb Rodes (Patinatge) i President de la Federazione Italiana Hockey e Pattinaggio, sobre el vot contrari al reconeixement de la Federacióde Catalunya que era sostingut del president català de la FIRSIsedre Oliveras de la Riva, que comptava amb l'enemistat del govern espanyol."Seguint precises indicacions arribades a mi des de la Presidència del Consell de Ministres i d'acord amb els suggeriments i les presions que molts altres governs m'han dirigit -precisa Aracu que, a més d'ésser diputat de Forza Italia, representa un puntal del patinatge mundial- he activat des de fa diversos dies una punyent trama de mediació internacional que ha determinat el vot contrari expressat enaquestes hores al Comitè Central de la Federació Internacional.No hauria estat possible tolerar i no ho hem consentit, l'ús instrumental i innoble del patinatge i de l'esport en general com a mecanisme d'intolerables i perilloses reivindicacions independentistes a Espanya i a altres parts del mon"

El PSC questiona la tasca de Niubò No sé com ho haurien fet ells, però si no ha funcionat el pragmatisme i els criteris esportius, com ho podrem fer?

Calorosa rebuda a la delegació que ha defensat el patinatge català a Fresno a TV3, recull el que han dit Rafael Niubò i Ramon Basiana. Això no s'ha acabat.

Rajoy acusa Zapatero de no pressionar contra la Federació Catalana de Patinatge també a Televisió de Catalunya. Increïble, quan es nega pressió aquests en demanen. N'hi ha hagut o no n'hi ha hagut de pressió? La pressió nois, no cal que vingui del Govern mateix, hi ha altres formes...

Després de Fresno al blog de Miquel Iceta. Què som puta o Ramoneta? Es pot donar suport a les seleccions esportives catalanes i intentar justificar perquè ens han revocat el reconeixement? Com ho faria ell? Hauria dit el mateix si al Govern hi hagués el PP?
Alguna cosa a veure amb el dit al post anterior?


27 de novembre 2004

Contra Aznar viviem millor o qui té problemes identitaris?

Entre ahir i avui s'ha tornat a veure el que és España, la melangia d'Imperi, el saber-se país poderós, xantatgista, colonialista, brutal.... i sobretot s'ha confirmat allò de antes roja que rota, o almenys això deuen pensar alguns.

Bé nois, com tots sabeu Espanya amb tota la seva influència i diplomàcia (també coercitiva) va fer mans i mànigues per revocar una decisió d'un órgan col·legiat d'una entitat privada com és la Federació Internacional d'Esports de Patinatge en base a criteris polítics mentre la delegació catalana sustentava la seva ferma i honrada posició estrictament en la naturalesa privada de l'esport i les federacions. Avui ho ha tornat a fer en la darrera oportunitat que teniem a l'Assamblea de la FIRS.
Llavors enmig de la indignació em pregunto: Qui té problemes identitaris? Catalunya o Espanya?
S'ens acusa des del progresisme cosmopolita i desacomplexat, perquè des de la dreta s'ens acusa de tots els mals, d'estar únicament preocupats de qüestions identitàries, de mànies, en comptes d'estar preocupats per problemes socials que afecten a tothom, apel·len a la solidaritat, a la globalització, a la realitat plural etc. Però qui té problemes identitaris?
Qui té por d'esquerdarse per un equip de patinatge (com no sigui a cop d'estic), de perdre el seu orgull patri per una selecció catalana, qui continua preferint ser roja antes que rota? Els mateixos de sempre. Un cas Dinamarca és un Estat, petit, apenes 4 milions d'habitants. D'ella en forma part l'arxipèlag de les Feroe amb seleccions esportives plenament reconegudes internacionalment. Dinamarca participa només com a estat en proves olímpiques, i no té cap por a trencar-se, a perdre cap sobirania ni orgull, podem dir que no té problemes identitaris de cap tipus. Espanya en té 40 milions d'habitants i no pot tolerar cap selecció on no ondegui la rojigualda. De veritat aquesta Espanya de sempre dedica més temps, que el que gasta en aquests temes identitaris, pensant en temes socials? Ja es veu com si...

I parlant de política, què?
El Govern de Zapatero va prometre no intervenir políticament, i oh! miracle es compleix el que havien somniat ZP i el seu Secretari d'Estat per l'Esport, sr. Lizavezsty (Una parte nunca jugarà contra el todo), sense cap tipus d'intervenció. Mentrestant encara van dient que ells no tenen res a veure, mentre la Vicepresidenta es congratula de la decissió de la FIRS. Sort que és Carod qui mana a Espanya perquè sinó...
Que voleu que us digui, potser adaptant la irònica frase Contra Aznar viviem millor, ja que avui haguessim pogut dir que són uns nacionalistes espanyols, uns fatxes, uns neofalangistes, uns cabrons... i llavors el PSOE hauria dit com un sol home amb veu greu i afectada que ells mai utilitzarien l'esport com a arma política i que amb diàleg i tarannà ho solucionarien tot, mentre des del Govern de la Generalitat, el tripartit hauria acusat al PP de ser tal i qual i potser fins i tot Maragall hauria cridat a la lluita a favor de les seleccions per totes les víes... No ho sé, però almenys aquest ja saps de quin pal van, van de cara com libertaddigital, com l'ilustre Gómez Angulo, anterior Secretari de l'Esport que va creure que s'ensorrava l'imperi quan va sonar l'himne republicà en comtes de la Marcha real.

I a Catalunya que tenin? Un govern fet pensant en un PP amb majoria absoluta a Madrid contra el que llençar totes les culpes possibles i els laments per no poder fer res. El drama que anunciava Maragall. Amb un Govern amic que tenim? Tremolor de cames i un magnífic gol. L'Estatut serà igual? No anem bé nois...

Potser estic abusant dels tòpics, però és que moltes vegades la realitat supera la ficció i aquí deu ni doret.

Vull dedicar un càlid homenatge a tots aquells qui han arribat fins a Fresno i encoratjar-los a continuar treballant per marcar el gol de la victòria. Bravo Bessiana, Niubó i també a l'Isidre Oliveres, que ha dimitit com a president d'una Federació que votava contra el seu país.
Algun dia, i aquest dia no trigarà a arriber Catalunya obtindrà el reconeixement a la raó que l'ampara, llavors tothom quedarà retratat. Mentrestant demano un gest dels jugadors d'hockey i dels clubs catalans, un 90% dels españols.

Ah, per cert són desafortunades les declaracions de'n Carod, però que no s'escarrassin: els Jocs Olímpics del 2012 seran a Paris. N'estic segur, els números canten (fa més de 70 anys que n'organitzen cap, només en farà 20 dels de Barcelona), qui aposta un sopar?



España, evangelizadora de la mitad del orbe; España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio...; ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad; no tenemos otra. El día en que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los arévacos y de los vectones o de los reyes de taifas.

Marcelino Menéndez y Pelayo

actualment a Mataró hi ha una escola dedicada a aquest senyor. upps!

23 de novembre 2004

Lateral 1a graderia boca 137 fila 24 seient 21: Crònica d'una gran nit de futbol

Amb un cert retard començo a escriure la crònica personal del partit del dissabte en el que el Barça va reafirmar el seu gran moment amb inteligència, domini, seny i rauxa, màgia! Potser ja està tot dit sobre l'abans, el després, el sentiment blaugrana i fins i tot l'encontre esportiu com un símbol de l'enfrontament Catalunya-Estat o Madrid, amb tot el que significa, recomano el post de'n Ramon Radó.

El que vull intertar explicar-vos es com vaig viure jo, en la meva petitesa, la passió del dissabte nit des del meu seient habitual al Camp Nou: Crit, nervi, alegria, celebració, rialla...
A les set ens posavem en marxa la meva cosina Eli, el meu tiet Robert i jo. Un cop arribats a Barcelona aparquem el cotxe i ens dirigim en metro a l'Estadi, però abans d'entrar ens prenem un aperitiu per anar fent boca. L'ambientàs d'una nit especial es viu a tot arreu, el metro, el bar, el carrer, les cares, les converses. Entrem gairebé 3/4 d'hora abans i el Camp ja és ple. Després de menjar-nos l'entrepà mentre enrraonem amb els veïns de grada i fem qui més qui menys les seves previsions, aquest any si! optimistes, poc abans de començar apareix en Dyango que amb la seva particular veu i gesticulació omple l'Estadi amb una cançó realment bonica sobre el que significa el Barça per molts nosaltres, és que realment som quelcom més que un club! Mosaic que cobreix tota la graderia, cada cop falta menys.El Madrid surt sota una pluja de xiulets i l'himne sona mentres surten els jugadors del Barça, dempeus l'entonem amb més força que mai i cridem al sentir el mític nom dels cracks: Eto'o, Ronaldinho, Laarson, Xavi, Deco... Alea jacta est! els daus s'han llençat, minut 0, comença el matx.

Ben aviat es veu que el domini del partit el tindran els nois de Rijkaard, el Madrid intenta posar-se al mateix nivell però els he absolutament impossible. El Barça demostra perquè està davant de la taula. Jo, mentrestant, davant de les demandes al públic dels veïns del darrera per tal que animi crido tant com puc Barça! Barça! Barça! Com jo s'uneixen uns quants. La fredor del Camp Nou que constata de vegades l'amic Jordi s'esveix: quan convé nosaltres també sabem crear un clima especial.
Arriba el minut trenta, després d'algun altre intent, el gran pillo, el nostre particular lleó camerunès, el gran Eto'o deixa enrrera a uns descordinats i despistats Casillas i Roberto Carlos, que queden atònitament mirant, com el nostre idol entra la pilota entre el pals madridistes. Ens dervorda l'alegria i saltem com bojos celebrant el primer tanto. Un cop al seient repasso la porra de la qual m'havia fet dipositari i tatxo mentalment els qui havien pronosticat 0 gols del Barça, pobrets 19 € els volen.... M'en alegro!
L'alegria s'ens esvaeix un moment quan veiem caure a Laarson. Les alarmes salten i l'equip sanitari corre a atendre al davanter. Després d'uns minuts el suec retorna al Camp. No acabarà el partit, més endavant el veurem caure de dolor, dramàticament.
El gran Barça a partir del primer gol ja no va deixar als madrilenys cap oportunitat de fer res de bo, després de la greu cantada de la defensa i porter el Madrid perd tota la Realitat per convertir-se en un equip fantasma que intenta salvar els mobles. Només l'odiat Figo provoca algunes jugades, però no té res a veure amb uns inexistents Ronaldo o Raúl, que ens n'adonem que juga quan el substitueixen i s'en va a la dutxa amb pena i gens de glòria. Poc abans d'acabar la primera part, amb aquest gran equip dominant tot el joc, Gio rep una pilota d'un també mític Deco, que transforma en un gol, que seguint els tòpics del periodisme esportiu, anomenem de tiralínies. Torna a desfermar-se l'alegria entre nosaltres que ja estem com bojos al saber-nos millors que l'equip que abans de ser galàctic havia estat noble y bélico adalid, caballero del honor i ara era una piltrafa sobre l'herba de Barcelona. La porra la va guanyant l'amic Jordi, després de descartar els que, conservadors i porucs havien apostat el seu euro en 1-0.
Durant tota l'estona és gairebé impossible fer qualsevol tipus se senyal amb el mòbil, les línies estan absolutament colapsades.
La segona part comença, tots estem com nens amb una bossa plena de caramels, estem més que mai amb el nostre equip, cridem convençuts, crido fins a quedar-me afònic. Em trec i em poso deu mil vegades la boina que porto.
Els canvis es consumen, a part de Solari que es canvia pel capitán tán Raúl, apareixen Owen per substituir un també desaparegut Beckham, i l'andorrà Celades (el d'aquella quinta del Mini que va ser la història del que podia haver estat i mai va ser, sobretot per la mediocritat que han demostrat aquells nanos) substitueix Zidane, que ja no és aquell meravellós membre de la França campiona del món el 98, que tant em va agradar.
Al quart d'hora de la repesa després d'una gran jugada Eto'o provoca un penalty que celebrem com si ja fos gol. Il·lusió de golejada en totes les ments. Serà el mag Ronaldinho Gauxo, com el sol anomenar el Mestre Puyal, qui convertirà el desig en realitat i ens acabarà de desfermar la passió. 3-0, les previsions optimistes de la porra seran les guanyadores, ric dels que s'enfotien dels qui vam pronosticar molts gols del Barça. Jo tinc un 3-1, tant se val guanyar si per això ha de marcar el Madrid. Crido demanant un quart, un cinqué, tots els gols que poguem. És igual si no arriben, igualment hem humiliat a l'equip de Don Florentino i de García Remón, el porter que va veure passar 5 gols en el durant generacions recordat 0-5 al Bernabéu. Llavors m'imagino que des de casa el meu pare estarà escoltant la COPE com va dir que faria si anava guanyant el Barça. Aquests, segons m'explica després, van estar tota la nit ocupats amb la pancarta Catalonia is not Spain mentre el Barça feia història.
S'acaba el partit i jo estic afonic, sortim eufòrics, sembla tal com si haguessim guanyat un títol, una copa, una final, només hem guanyat al nostre més odiat adversari, l'equip sobre el que projectem tota la nostra sana ràbia esportiva. De camí al metro escric missatges celebrant el resultat que envio tant a culés com amb certa mala llet a alguna merengue.

La nit continua celebrant-ho, un cop he deixat als meus parents, a Sabadell amb l'Isma, en Jordi i l'Alberto mentres veiem noies de les que et deixen ensisat i ballem en honor al gran triomf de la nostra passió.
L'endemà tocarà llegir l'Sport i comentar detalls del partit.

Com va dir un molt inspirat Joan Laporta: Que n'aprenguin!


20 de novembre 2004

Més que un club

Avui tots els barcelonistes (i suposo que els madridistes també) estem davant d'un moment d'aquells que només es repeteixen dos vegades l'any, el partit de màxima rivalitat, més que un partit de futbol, potser la lluita entre dues formes de veure el món, l'esport, el país (o l'Estat), etc..
Per això vull dedicar aquest post al Barça, el meu club, l'equip del que sóc des de molt abans de saber que és futbol, que és el Barça o que eren els meus peus. Em va fer soci del Barça el meu avi, un gran barcelonista, una gran amant de l'esport que no va poder veure ni els èxits del Dream Team, ni la Copa de Wembley 92 ni tampoc els anys de Van Gaal i Gaspart, o el fútbol de somni del Mestre Ronaldinho. Per tant quan vaig al Camp en certa manera per a mi és un homenatge a aquest Avi que no recordo nítit, i que en certa forma idealitzo. Em sento aprop d'ell quan em sento orgullós dels colors blaugranes.
Pot semblar que el futbol és una preocupació futil en un món on passen tants fets luctuosos, en móns en guerra, en destrucció, al costat de l'economia o l'alta política... però com a humans necessitem mites, tòtems on abraçar-nos i sentir-nos que pertanyem a un grup, a un poble. Per això és necessiri i de justícia baixar de la vitrina de grans tòpics allò que un president del FC Barcelona va dir en la llarga nit del franquisme "El Barça és més que un club", l'excel·lent definió del que és el Barça.
Estic orgullós de pertànyer a aquest club, un club que potser ha estat a vegades presidit per persones que havien oblidat massa vegades que era el que dirigien, però que per sobre d'ells demostrava que era el que estava cridat a ser: la veu d'un poble, l'exèrcit desarmat d'un país amb la identitat aixafada com havia dit en Manolo Vázquez Montalbán, la millor estratègia d'integració, el nostre simbòlic ser d'esperances, pocs triomfs i alguna més desil·lusió. la raó per la quan s'uneixen en comunió catalans de lluny i catalans d'avui, com diu al País Franklin Foer, analista polític del Washington Post i culé: el Barça demostra que no hi ha res incompatible entre nacionalisme i cosmopolitisme. Un pot estimar el seu país sense voler dominar els altres. El Barça s'ha convertit en la religió cívica del poble català: ser part de la nació només requereix el coneixement de la llengua, ser del Barça i un cert desdeny sa cap a Madrid.
Bé, espero que avui al Camp Nou es torni a reproduir una magnífica nit de fútbol, de civisme, de pàtria i de gaudi, que Valdés, Puyol, Oleguer, Belleti, Gio, Deco, Xavi, Márquez, Guily, Eto'o i Ronaldinho ens facin tornar a estar orgullosos dels colors que portem sobre la pell. Ah i VISCA EL BARÇA!


11 de novembre 2004

Dos Poetes

Sempre m'he sentit atret per la vida i per l'obra de Francesco Petrarca.
Potser perquè en un moment determinat em vaig enamorar d'una Laura o potser perquè m'agrada escriure alguns versos de tant en tant o potser perquè tot allò italià m'encisa..
No ho sé del cert, però ben cert és que quan Ramon B. em va comentar si havia anat a la conferència que havia fet Miquel Desclot fa poc més d'una setmana i em va demanar si en podia dir alguna cosa al blog, no vaig poder dir que no.

El poeta d'Arezzo, el pare de tots els poetes posteriors, va ser un home preocupat per la recuperació d'un món classic que havia desaparegut, però pel que de veritat va ser, és i serà recordat és per ensenyar-nos el que havia de ser la poètica moderna, el model a seguir. A més Francesco és una home enamorat, que sent un amor impossible per una dona real, Laura, a qual veurà per primer cop el Divendres Sant de 1327 a l'Església de Santa Clara d'Avinyó, i a la que estima amb passió tota la vida, com estima el classisme gairebé perdut a Europa, que el fa veure's en el seu enamorament com un nou Apol·lo que veu com li desapareix la seva Dafne convertida en un llorer (llorer=lauro=Laura). A redós del seu amor i i de les seves lletres ens donà a tots els qui des del petrarquisme fins als nostres dies ens hi hem sentit atrets, un meravellós poemari, El Cançoner, el potser tots els qui de tant en tant s'ens inflama la dita poètica haurem copiat algun vers, de forma inconscient potser.

A més avui fa un any que va morir Miquel Martí i Pol, mentres escric, el Canal 33 emet l'homenatge que se li va tributar al Palau de la Música els beneficis del qual anaven destinats a la lluita contra la malaltia que el va llatzerar durant bona part de la seva vida i el va condemnar a ser recordat assegut a la cadira de rodes que fa un any va quedar buida. El que potser va ser el poeta adient d'un poble imperfet ens va parlar d'amor, de vida, de mort, de malaltia, torment, joia, lluita, treball, orgull, experiència, pàtria, futur, passat, present, infantesa, destí, valentia, solitud, del que algun dia podrem sentir i del que algun dia podrem patir. Un poeta català modern, una obra que ens deixa on hi ha un pòsit del poeta clàssic italià.

Per això vull abandonar l'estil prosaic que s'imposa als nostres dies i adornar el blog amb dos poemes, un de Petrarca i l'altre de Martí i Pol




III sonet del Cançoner




Era el dia que al sol li empal·lidiren
els raigs, del seu autor bo i compadit,
quan vaig ser pres, trobant-me inadvertit,
que els vostres ulls, senyora, no em posseïren.

En aquells temps els meus no s'asserviren
a guardar-se d'Amor: que protegit
jo em creia; tal que el meu mal i neguit
en el comú dolor es decidiren

Amor em veia del tot desarmat
i obert al pas pels ulls al cor ombrós
que llàgrimes són portal amarg

a parer meu, però, no fou honrós
ferir-me de sageta en tal estat
i a vós, armada, ni menys mostrar l'arc

Francesco Petrarca
Cançoner
Traducció de Miquel Desclot

(El poeta enamorat recorda el dia que va
veure a l'amada, el 6 d'abril de 1327a Avinyó)




Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos dempeus
altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol
L'àmbit de tots els àmbits

Potser el poema més famós del poeta de Roda de Ter, el més citat pels polítics, el més útil, però també un dels que més m'agraden

10 de novembre 2004

Una Nació, una Conferència Episcopal

Dilluns llegiem la cautelosa actitud dels bisbes catalans davant de l'operació propagantística en contra del govern que ha organitzat la CEE, Conferència Episcopal Española. Els Bisbes catalans, tot i dir que en certa manera entenen la situació, no s'afegeixien a la beligerant actitud dels Obispos dirigits per Rouco Valera: un total enfrontament amb l'Estat, unes acusacions apocalíptiques, de permanents fantasmes i fantasies, emmarcades en una operació de l'Esglèsia més rància i prepotent, que com dèiem fa dies en aquest espai no té res a veure en la veritable visió evangèlica. Presisament el mateix dilluns a la classe d'Eclesiàstic ens explicaven l'organització de l'Església catalana, l'actual Regió Eclesiàstica i el desig de tenir una Conferència Episcopal pròpia, ja entrevist en els treballs del bisbe Jubany a la reforma del Codi de Dret Canònic. L'actitud dels bisbes catalans suposa una forma implícita d'actuar com si fossin una Conferència veritablement, distanciant-se d'actituds tant fora de lloc i tant nostàlgica d'altres èpoques, de palis, encens i brazos enlaire, de Pla i Deniel i Isidro Gomà. Aquest fet potser és la realització pràctica d'una possibilitat oberta a complir-se. Potser amb una CE Catalana en el nostre país es veuria diferent l'Església, una Església prudent, oberta, solidària, amb sentit de país, una Església amb una actitud de respecte per les decisions de la majoria i dels seus governants....

Si som una nació, volem una Conferència Episcopal pròpia!

Per cert el mateix dia una companya meva de classe conservadora i ultracatòlica em deia: ¿Oye, tu siendo de izquierdas cómo sabes todo esto de la Iglesia?

05 de novembre 2004

Arafat es mor

Iàssir Arafat es mor en una clínica de París. Potser a hores d'ara ja està mort, o potser agonitzant, serà traslladat a Palestina per tal que mori a la seva terra. No ho sé, aquesta llarga agonia recorda a la del dictador Franco, tot i les distàncies entre els personatges.
El pare de la pàtria palestina, el President de l'Autoritat Nacional Palestina, de facto i de iure una espècie de regió semi-independent d'Israel, es mor sense veure realitzat el seu somni d'una Palestina lliure i independent. Arafat és un personatge contradictori de la història contemporània, d'aquells que no són mai blancs ni negres (com a paradigma Napoleó: revolucionari liberal i tirà alhora), amb força llums i ombres. Ho explica força bé en Vicent Partal a Vilaweb .
Artífex de plans de Pau i a vegades obstacle per aconsegui-la.
Líder carismàtic i despota corrupte.
De terrorista a Nobel de la Pau.

Una imatge per la història, la branca d'olivera de la pau i la pistola sostingudes pel Raïs palestí.

La successió: un misteri. La vella guàrdia de l'OLP encarnada per Abu Alà (Admed Qreia) i Abu Mazen (Madmud Abbas) o la generació més jove M. Barguti, actualment empresonat a Israel i considerat el líder de les Brigades d'AlAqsa, o el Coronel Dablan, amb bones relacions amb els EUA.

02 de novembre 2004

ETA: possible final?

Avui ens hem llevat sentint a les ràdios que sis històrics d'ETA (frase feta periodística) empresonats actualment: Iñaki Bilbao Beaskoetxea (Iñaki de Lemona), Karlos Almorza Arrieta (Pedrito de Andoain), Francisco Múgica Garmendia (Pakito), Kepa Solana Arrondo, Iñaki Arakama Mendia (Makario) i Koldo Aparicio Benito, han dirigit una carta a la direcció de la banda en la que aposten per deixar la lluita armada. A més a la epístola publicada al navarrès Diario de Noticias. Els militants empresonats es posicionen per la "lluita institucional i pública sota l'estratègia i la tàctica de l'esquerra aberzale".
Aquest posicionament dels dit històrics suposa un punt de vista més en aquest debat intern pel que es diu que passa ETA.
Perquè no fem hipòtesis:

  • Partim del fet que el mateix debat intern i la pressió policial que ha aconseguit desarticular i detenir la cúpula etarra, han suposat una rebaixa en la intensitat de l'activitat terrorista. Com a exemple tenim que els darrers actes de la banda han estat la col·locació de petits artefactes a torres d'alta tensió, és a dir, el pas de la lluita armada a la propaganda armada.
  • Suposem que debut a aquest empobriment de la capacitat organitzativa i d'actuació i de la pròpia conciència dels militants s'inicia un procés de progressiu abandó de les armes.
  • Aquest abandó de les armes suposa l'aceptació de la via democràtica per l'objectiu independentista i la participació dels exmilitants en la política activa basca.

Llavors la pregunta clau és: Que passarà el dia després de que ETA deixi les armes?

Quina seria l'actitud de tota la societat en la seva complexitat? Quina capacitat de reconciliar-se i disoldre el horrors passats sense oblit tindria aquesta societat? Qui tindria la valentia suficient de liderar un procés de discusió a Euskadi sobre el futur? Quantes coses s'haurien de replantejar, i sobretot quan es deixaria d'usar el terrorisme com a excusa per no fer política?

No ho sé pas, pot ser que tot això sigui aviat o falti encara molt de temps... de tota manera el final d'ETA és necessari, s'ha d'acabar amb el fantasma que ho contamina tot i que ha provocat tots els mals d'Euskadi. Mantinguem l'esperança, alguns simtòmes ho denoten, però són necessaris fets. Fets que només els poden aportar aquells qui tenen l'última paraula.

Hem parlat molt sobre la política basca, però sempre arribem a la mateixa conclusió: unitat per acabar amb fractures en el present i unitat en el lideratge del futur. Per la pau i el final de la violència ens cal unitat a tots els que estem a aquesta banda de la línia, que no tenim en les nostres mans la darrera decisió, per saber actuar al futur, a un futur que esperem pròxim.

25 d’octubre 2004

Campions!

Des d'aquest blog m'agradaria felicitar a la selecció catalana d'hockey patins campiona del mundial B. Felicito a la magnífica gestió dels responsables de l'esport català encapçalats per Rafael Niubó que han aconseguit per la via del pragmatisme ben entés, (no renunciar a tot per aconseguir res com han anat fent d'altres) arribar al reconeixement oficial i internacional d'aquest esport on Catalunya té molts números per arribar al cim mundial. És significatiu que aquesta recent prova internacional hi juguessin juntament amb Catalunya seleccions de països, també, sense estat: Anglaterra, Macao i Xina Taipei. L'assoliment d'unes seleccions esportives catalanes reconegudes internacionalment només vindrà per la via del pragmatisme, allunyat doncs de qualsevol somni intangible, a base d'esforç i d'aplicar la màxima de "fer normal el que al carrer es veu normal". Perque bé que és perfectament normal veure jugar Anglaterra, Escòcia o Gales a tots els mundials i inclús amb lligues pròpies o la selecció de les Illes Feroe (Dinamarca). Endavant nois! tot és assequible des del realisme i la negociació sense el no com a premisa inicial, la voluntat de totes les parts és fonamental i els catalans la tenim. El principal escull: l'actitud reacia a significar-se dels esportistes d'èlit Amb un compromís ferm dels futbolistes, jugadors de bàsquet, handbol, etc.. aquest problema ja no seria un problema, sinó una realitat.

Per cert com preguntava Pasqual Maragall, com es dirà la selecció espanyola quan jugui amb Catalunya?

13 d’octubre 2004

La nostra consciència moral

Arribo a casa després d'escoltar durant dues hores a Enric Marco, supervivent del camp de concentració de Flossenbürg i membre de l'Amical Mathausen. Aquest home, àgil, de discurs trabat i punyent, eternament jove als seus 84 anys és un referent, un revulsiu per evitar caure en l'oblit de la nostra pròpia història i de la nostra pròpia realitat. Amb les seves paraules tot l'auditori rep una forta descàrrega de compromís, de reflexió, de moral. Veig emoció contiguda, i en alguns casos expressada, i no sento ni una paraula. Una àura mística se sent acompanyant la veu de Marco, tot i alguns problemes tècnics. El supervivent, el resistent, el vitalista Marco, que complia deu anys el 14 d'abril del 1931 mentre cridava "Visca Macià! mori Cambó!", ens parla de la República, dels avenços socials, de la llibertats, dels drets aconseguits, i del cop d'Estat que va aniquilar tot això, del compromís amb la lluita contra el feixisme, l'exili i els patiments en els camps de refugiats del sud de França, la detenció pels nazis i la declaració d'apàtrides per règim franquista encapçalat pel nazi Serrano Suñer... i d'aquí a l'entrada a l'infern. Les experiències en els camps d'extermini ens fan estremir a tots, la tortura, la desesperació, l'exterminació i l'alienació de la persona... les dones també són recordades, aquelles que podien ser mares, germanes, esposes, amants i que van patir com ells. I aquí un dels moments fonamentals, i la raó de l'actual motiu de lluita de tots els supervivents dels camps: La sortida del camp, l'alliberament, i el jurament entre ells que podrien perdonar però mai oblidar i que a partir d'ara havien d'explicar el que havia succeit per que no s'oblidés i perque mai més es tornés a repetir.
I això és el que ha fet l'Enric Marco a Mataró, explicar-nos el patiment dels republicans i de totes les víctimes d'aquest règim terrible. Però no s'ha aturat aquí. Ens ha provocat una sobtragada i ens ha obligat, una vegada més, a fer una reflexió: On són els nostres camps de concentració, on són tots els camps de concentració del món, Guantànamo, Etiòpia, Kosovo, Irak.... i els actuals apàtrides, bruts i perduts com ells, els immigrants sense papers, els sense sostre dels nostres carrers... i el resurgiment del nazisme, les bandes neofeixistes, el desconeixement, la negació de la història i l'oblit del propi passat. Com no també s'ha referit a la polèmica sobre el dotze d'octubre i com tots nosaltres ha mostrat la seva indignació per l'homenatge al supervivent de la División Azul, a aquell ancià feixista que portava l'esbàstica com a agulla de corbata.
Amb la contundència de la seva xerrada ens ha obligat moralment a unir-nos a aquesta reflexió. Ellss, els lluitadors, els nostres herois, tots aquells a qui hem de donar les gràcies pel seu compromís per la llibertat, pels valors d'aquella República que hem de tenir com a referent en el nostre pensament polític. Ells, els qui són la nostra conciència moral.

08 d’octubre 2004

Debats i més debats, en un Sis d'Octubre, 70 anys després

Amb cert retard potser, retorno al meu espai de reflexió aquesta vegada amb uns quants debats a l'esquena, d'aquells que et fan pensar davant el qui creu el contrari que tu i t'obliguen a perfilar i elaborar unes bones rèpliques. És a dir, tot al contrari que els debats d'autocomplaença on tots pensen igual i tots defensen uns arguments semblants. Podem dir que el dimecres va ser un dia intents en aquest sentit:
Primer debat (8:00 AM en ruta Mataró-Barcelona Arc de Triomf): Participants: El senat del tren de rodalies (entenguis David, Alicia i un servidor) Tema: Catalunya podria ser independent? Un debat dels que et deixa la boca seca per començar el dia. Podem dir que vaig notar certa temença a imaginar, per un moment no més, una Catalunya lliure, ni que sigui com a últim recurs. Bon ritme, discurs elaborat de tots els intervinents (tots d'un nacionalisme-catalanisme plural) i uns punts en comú: Catalunya requereix més poder d'autogovernar-se i per això cal una mica més d'Espanya "simpàtica", s'ha d'arribar a una relació federal amb l'Estat per això cal la unitat de tots els catalanistes siguin quins siguin els seus objectius finals. Bona forma de començar el dia, tot i que una mica fart de política (puc pensar en alguna altra cosa, començaré provant amb dones i futbol).
Segon debat (10:00 AM classe de Dret Civil) Participants: una classe de tercer de dret amb alguna acusació de ser massa apàtica i poc participativa. Tema: casament i adopció per part d'homosexuals. Aquest és un debat molt més enfrontat, més virulent, diguem que les dues Espanyes es tornen a separar. Opus Dei/Legionarios de Cristo/Nuevas Generaciones vs tota la resta de nosaltres (per ells debem ser el "contubernio judeo-masónico-comunista"). Tot i la moderació del profe, que havia començat la classe parlant de la proclamació de l'Estat Català i de Companys i l'origen jurídic d'aquests esdeveniment, la seva sorpresa es majúscula al sentir com joves de 20 anys asseguràven, en castellà evidentment, que "el matrimoni y la família son de hombre y mujer", "el positivismo no puede destruir la ley natural, que establece padre, madre e hijos" o "la homosexualidad es una aberración". No cal dir que aquestes declaracions van ser constestades per la resta, els qui no pertanyem a aquest grupuscle opusdeista-pepero, i al final no hi va haver acord, només el despertar del somni de que tots tenim un mínim progressisme, com alguns creuen. Just en aquests dies que a Dret Eclesiàstic estem veient les relacions històriques Església - Estat, gairebé vint segles de lluites d'interessos entre dos poders poderossisíms i sudmissió de la població, condemna a la ignorància, penso que aquesta Església preocupada per les relacions sexuals de la població no recorda gairebé mai, el missatge més important que Jesús va donar al món: "Doneu pa a qui té gana, aigua a qui té sed i roba a qui va despullat". Aquesta Església, perdó hauria de dir aquesta jerarquia, no ha entés res. Llavors es conformaran amb tenir aquests cadells del PP, i punt.

------------------------------------------------------------------------------------------------
Com he dit el dimecres es van complir setanta anys de la proclamació de l'Estat Català per part de Lluís Companys. Podem jutjar equivocat el gest, precipitat el mètode o contraproduent l'acció, però potser hauriem de recordar com es trobava el país llavors: La CEDA de José Maria Gil Robles, un partit dretà-filofeixista que s'havia mostrat bel·ligerant contra la República, havia accedit al poder i imposava una política d'ofensiva cap a Catalunya i utilitzava l'alt tribunal de la República, el Tribunal de Garanties Constitucionals, per a tombar les lleis eminentment republicanes i progressistes del govern català i qualsevol escusa per atiar l'anticatalanisme (algun paral·lelisme amb l'aznarisme?). Companys, un polític considerat poc catalanista, va fer un gest de força, potser pensant en aquesta cantarella constant que havia de patir, i aquest gest va ser ofegat per un altre català, Domènec Batet, general fidel a la legalitat republicana que va pagar amb la mort el continuar servint amb lleialtat al seu govern, i compartint destí amb Companys, fou afusellat per Franco en els primers dies de la Guerra Civil. Recordo que el proper dia 15 d'octubre farà 64 anys que el President de la Generalitat, ùnic president democràtic assassinat en el període 1939-1945, fou afusellat pel feixisme.

02 d’octubre 2004

Vissi d'arte

No pretenc que tots els posts que escrigui siguin reflexions sobre alta política, tractats filosòfics o crònica dels meus dies, per això m'aturo un moment per escoltar un magnífic disc que m'he comprat: Diva de la millor soprano del moment, Angela Gheorghiu, una bellísima senyoreta amb un ego com una casa de pagés però que fa unes àries glorioses plenes de la meva paraula favorita passió, per exemple el "Vissi d'arte" de Tosca de Puccinni és sencillament memorable, tot el que transmet s'introdueix directament a dins teu, pur sentiment al moll de l'ós.

Pessebres amb record

Feia dies que tenia apuntat a l'agenda que l'Albert Dresaire, bon amic i un dels meus referents en quan a pessebres, presentava el llibre que feia temps que preparava sobre el pessebre a Mataró. Hi arribo després de fer uns quants encàrregs més i trobo can Palauet ple i un munt de cares conegudes, m'en alegro molt per l'Albert a qui trobo una mica nerviós. Una sorpresa: en Joan Antoni Baron em llegeix (una salutació Joan Antoni!)! cada vegada hi ha més bojos pel blog. La presentació d'aquest magnífic llibre em permet retrobar-me amb en Ramon Reixach, amb qui fem broma i ens emplacem a una propera trobada. A l'acte hi participa el bisbe Joan Carrera, tot un personatge, que subralla el caràcter cristià, català i familiar del pessebre. No crec que hi hagi tres adjectius millors per descriure el pessebre. Mestrestant les paraules del bisbe em fan recular a les èpoques nadalenques de fa molts anys on envadalit ajudu al meu pare a muntar el pessebre amb una figures antigues i tosques, però que per mi són les de la ilusió i la fascinació de la descoberta del pessebre. Ara a casa el pessebre ja el fem tots dos junts, "mano a mano", amb unes figures diferents i amb unes tècniques diferents, però tot i que els que fem ara siguin aparentment millors sempre recordaré aquells pessebres de la infantesa que em van fer descobrir aquesta meravella de gent menuda moguda per l'esperança del Nadal.

28 de setembre 2004

Bons moments al tren

Quan torna la normalitat, tormem a reprendre petites rutines i petits comportaments gairebé automàtics. De vegades, però, no ens resignem i intentem convertir aquests moments en una bona forma de començar el dia. Això és el que em passa cada dia al anar amb tren cap a classe. Per les casualitats que ens han fet amics, hem format un petit grupet que dominat pel bon humor intentem posar una mica d'alegria al tràmit d'arribar a Barcelona. Sempre amb un cert aire de tertúlia de café antic, passem per l'actualitat política del dia, a les coses que passen a la nostra city, a la crònica rosa del nostre cercle d'amics, coneguts i saludats i a la sempre fèrtil secció d'humor. Des d'aqui doncs, companys de l'autonomenada Junta Directiva del Tren (Mauri dixit) moltes gràcies!!

27 de setembre 2004

Mirades sobre Euskadi, us el recomano

Ens aquests darrers dies he patit una espècie de ganes de llegir que m'han fet començar i acabar diversos llibres. El que potser m'agradaria destacar és "Mirades sobre Euskadi, claus per facilitar el diàleg" coordinat per l'Antoni Segura i editat per Pòrtic dins la Col·lecció els Juliols, Biblioteca Universitària. L'obra és un recull de reflexions fetes per protagonistes o experts de la vida político-social d'Euskadi de diversos àmbits i ideologies: polítics com Ramón Jáuregui, Josu Joan Imaz, Juan María Ollora o Gema Zabaleta, periodistes com Antoni Batista, Pedro García Larragán o Javier Ortiz o professors universitaris com Gurutz Jáuregui, Ander Gurutxaga o el mateix coordinador de l'obra Antoni Segura.
En el llibre hi trobem anàlisis lúcids i serioses reflexions sobre passat, present i futur del tant anomenat problema basc. Llegint-lo s'hi respira una nostàlgia del consens, de l'època del Pacte d'Ajuria Enea, potser un dels termes més repetits al llarg de les diferents reflexions dels autors. Del trencament d'aquest ambient de suma de tots en front del terrorisme i de no distinció entre bons i mals democràtes s'acusen, fins i tot al mateix volum, uns i altres, però la veritat és que tots hi van tenir alguna part de culpa.
Ajuria Enea mor per estratègies electoralistes d'uns i altres: el PP per arribar a la més que infausta utilització per benefici propi de les víctimes d'ETA, del PSE que excusant-se en la suposada radicalització dels seus socis d'EAJ-PNV, trencant el govern i es deixant-se arrosegar pel torrent antinacionalista pel PP, mentre que els partits nacionalistes EAJ-PNV i EA aprofitant la binentesa per avançar cap a vies distintes de les recorregudes fins al moment. En aquest context apareixen topònims com Èrmua, Lizarra, Garatzi, etc...I ETA, la banda terrorista que durant 40 anys ha sembrat de mort la bella terra basca, l'intrusa no convidada, el sisé element d'aquesta realitat, continua amb la seva bogeria, causa, no ho oblidem d'aquesta anomalia democràtica.
El fet és que com es pregunta el diputat del PSE Ramón Jaúregui, "Com hem arribat fins aquí?". Després de la lectura del llibre veus que tots hi vant contribuint moltes vegades inconcientment, inconvenient o potser amb mesures que han portat molta més divisió que solució a la ja potser massa castigada societat basca, mesures com l'excloent pacte "por las libertades y contra el terrorismo" signat únicament pels dos grans partits estatals i que hauria de ser revisat urgentíssimentm la llei de partits, l'il·legalització de Batasuna... Per exemple amb aquesta mesura amb la qual s'elimina de la participació en demicràcia a un percentatge no menyspreable de l'electorat basc, no era una mesura adequada per aportar solució al conflicte perquè ocultant un problema no se'l soluciona. L'esquerra abertzale és un fet, existeix, té un bon nombre de potencial suport i fer-los desapareixer del joc democràtic així com així només produirà la invisibilitat d'aquests potencials votants, potser fóra més efectiu intentar que aquesta esquerra independentista comenci a trencar vincles amb el fenòmen terrorista, afavorir aquelles opcions que rebutjen les armes com a mitjà polític sense la renúncia a les idees, perquè quan es comencen criminalitzant idees, no es troba fàcilment el fre. L'acostament a aquesta potencial esquerra abertzale no violenta és una de les tesis defensades per la diputada al Parlament Basc Gema Zabaleta, del PSE.
Cal afegir que el clima d'ostigament i criminalització constant per part del Govern d'Aznar al nacionalisme democràtic basc que ha fet encara més irrespirable l'ambient del País Basc i de tot l'Estat, confrontant bons i dolents en aquests dos blocs que no m'agraden ni crec que siguin del tot certs(constitucionalistes i sobiranistes). Aquest clima de demagògia i irresponsabilitat és descrit abastament en diferents anàlisis sobre el periodisme i sobre la visió que transmeten els mitjans de comunicació estatals sobre Euskadi, elaborats per periodistes bascos i catalans.

La sortida al conflicte no és fàcil, però, com deiem, hi ha nostàlgia de l'època del pacte, del consens, del tots estem d'acord amb uns mínims. L'entorn polític és diferent, l'estratègia de criminalització del nacionalisme basc per part del Partit Popular ja no tindrà el suport de tota la maquinària de l'Estat. El Govern del PSOE juntament amb el PNV, que ha col·locat sobre la taula el Pla Ibarretxe, han de fer una reflexió profunda i asumir el seu lloc, tornar a refer els ponts trencats per la crispació que va actuar com un obús contra l'entesa entre democràtes. Zapatero, Patxi López, Ibarretxe, Imaz són alguns dels protagonistes d'aquesta nova oportunitat. Ara és el moment que aquests actuin d'ingenyers per refer ponts i comenci a normalitzar-se aquesta situació que mereix tots els esforços polítics.

Potser al llibre no hi són les claus per aquesta titànica tasca però si més no aquest llibre us pot ajudar a veure com hem arribat fins aquí i quines alternatives es troben sobre la taula per intentar arribar a algún dia a la normalitat que és el que més desitgem els qui estimem el País Basc.

Un dia de retrobaments

Els dies de vi i roses que intentem que cada estiu s'esdevinguin amb més o menys encert per aquest any han quedat aparcats. La rutina que suposa el estar condicionat per un horari finalment s'ha imposat. Que us he de dir? He començat un nou curs. Tot i la fresca que feia a quarts de vuit, el dia s'ha començat a alegrar amb l'aparició dels meus, com solc dir-lis, benamats amics David i Alicia (En Gerard ha excusat la seva presència) i ha anat evolucionant satisfactòriament amb el retrobament dels companys i amics de la classe, sobretot els de la colla amb els qual hauries volgut quedar més dies dels pocs que ens hem vist. Durant una estona només s'han sentit cròniques més o menys apasionants sobre les vacances de cadascú, el que ha fet, el que li hauria agradat fer i sobretot allò tant típic, però de sobres real, de "les vacances? se m'han fet curtes!". Suposo que aquesta sensació de que el temps estival és curt ve donada pel fet que al seu inici ens marquem uns objectius molt amplis, ens hem de menjar el món, hem de fer tot allò que durant tot l'any ens és impossible de fer.... bé llavors quan s'acaben les vacances i fem balanç, tot i que haguem dut a terme un bon nombre dels objectius, mai els hem acomplert del tot.
Després d'aquestes converses, ha començat podem dir la jornada acadèmica i la veritat és que no estàvem encara del tot preparats pel xàfec que ens ha caigut a sobre. Després de tants dies aturats, no es pot dir que Dret del Treball i Dret Eclesiàstic de l'Estat motivin prou. Ja ho anirem veient.


Això comença




Avui m'han fet descobrir el tema dels weblogs, fins llavors ho desconeixia. Han estat uns bons amics qui m'han indicat aquest sistema que permetrà que pugui col·locar a internet algunes impresions, molt més per trobar una excusa per satisfer les ganes d'escriure la meva opinió sobre la quotidianitat o l'actualitat que per l'ansia de que algú ho llegeixi. Així doncs us convido a llegir a partir d'avui el que vagi penjant en aquest weblog.
També avui, d'aquí a unes hores començo un nou curs, 3r de dret amb la conseqüent curiositat pel que s'esdevindrà des d'avui fins d'aquí a nou mesos, més o menys a finals de juny. Esperem que ho vagi posant, si pot ser dia a dia, i d'aquesta manera ho aneu descobrint.
Bé, bona nit, que això acaba de començar i tampoc s'ha de fer servir a la primera tirada totes les cartes de les que es disposem.