25 d’octubre 2004

Campions!

Des d'aquest blog m'agradaria felicitar a la selecció catalana d'hockey patins campiona del mundial B. Felicito a la magnífica gestió dels responsables de l'esport català encapçalats per Rafael Niubó que han aconseguit per la via del pragmatisme ben entés, (no renunciar a tot per aconseguir res com han anat fent d'altres) arribar al reconeixement oficial i internacional d'aquest esport on Catalunya té molts números per arribar al cim mundial. És significatiu que aquesta recent prova internacional hi juguessin juntament amb Catalunya seleccions de països, també, sense estat: Anglaterra, Macao i Xina Taipei. L'assoliment d'unes seleccions esportives catalanes reconegudes internacionalment només vindrà per la via del pragmatisme, allunyat doncs de qualsevol somni intangible, a base d'esforç i d'aplicar la màxima de "fer normal el que al carrer es veu normal". Perque bé que és perfectament normal veure jugar Anglaterra, Escòcia o Gales a tots els mundials i inclús amb lligues pròpies o la selecció de les Illes Feroe (Dinamarca). Endavant nois! tot és assequible des del realisme i la negociació sense el no com a premisa inicial, la voluntat de totes les parts és fonamental i els catalans la tenim. El principal escull: l'actitud reacia a significar-se dels esportistes d'èlit Amb un compromís ferm dels futbolistes, jugadors de bàsquet, handbol, etc.. aquest problema ja no seria un problema, sinó una realitat.

Per cert com preguntava Pasqual Maragall, com es dirà la selecció espanyola quan jugui amb Catalunya?

13 d’octubre 2004

La nostra consciència moral

Arribo a casa després d'escoltar durant dues hores a Enric Marco, supervivent del camp de concentració de Flossenbürg i membre de l'Amical Mathausen. Aquest home, àgil, de discurs trabat i punyent, eternament jove als seus 84 anys és un referent, un revulsiu per evitar caure en l'oblit de la nostra pròpia història i de la nostra pròpia realitat. Amb les seves paraules tot l'auditori rep una forta descàrrega de compromís, de reflexió, de moral. Veig emoció contiguda, i en alguns casos expressada, i no sento ni una paraula. Una àura mística se sent acompanyant la veu de Marco, tot i alguns problemes tècnics. El supervivent, el resistent, el vitalista Marco, que complia deu anys el 14 d'abril del 1931 mentre cridava "Visca Macià! mori Cambó!", ens parla de la República, dels avenços socials, de la llibertats, dels drets aconseguits, i del cop d'Estat que va aniquilar tot això, del compromís amb la lluita contra el feixisme, l'exili i els patiments en els camps de refugiats del sud de França, la detenció pels nazis i la declaració d'apàtrides per règim franquista encapçalat pel nazi Serrano Suñer... i d'aquí a l'entrada a l'infern. Les experiències en els camps d'extermini ens fan estremir a tots, la tortura, la desesperació, l'exterminació i l'alienació de la persona... les dones també són recordades, aquelles que podien ser mares, germanes, esposes, amants i que van patir com ells. I aquí un dels moments fonamentals, i la raó de l'actual motiu de lluita de tots els supervivents dels camps: La sortida del camp, l'alliberament, i el jurament entre ells que podrien perdonar però mai oblidar i que a partir d'ara havien d'explicar el que havia succeit per que no s'oblidés i perque mai més es tornés a repetir.
I això és el que ha fet l'Enric Marco a Mataró, explicar-nos el patiment dels republicans i de totes les víctimes d'aquest règim terrible. Però no s'ha aturat aquí. Ens ha provocat una sobtragada i ens ha obligat, una vegada més, a fer una reflexió: On són els nostres camps de concentració, on són tots els camps de concentració del món, Guantànamo, Etiòpia, Kosovo, Irak.... i els actuals apàtrides, bruts i perduts com ells, els immigrants sense papers, els sense sostre dels nostres carrers... i el resurgiment del nazisme, les bandes neofeixistes, el desconeixement, la negació de la història i l'oblit del propi passat. Com no també s'ha referit a la polèmica sobre el dotze d'octubre i com tots nosaltres ha mostrat la seva indignació per l'homenatge al supervivent de la División Azul, a aquell ancià feixista que portava l'esbàstica com a agulla de corbata.
Amb la contundència de la seva xerrada ens ha obligat moralment a unir-nos a aquesta reflexió. Ellss, els lluitadors, els nostres herois, tots aquells a qui hem de donar les gràcies pel seu compromís per la llibertat, pels valors d'aquella República que hem de tenir com a referent en el nostre pensament polític. Ells, els qui són la nostra conciència moral.

08 d’octubre 2004

Debats i més debats, en un Sis d'Octubre, 70 anys després

Amb cert retard potser, retorno al meu espai de reflexió aquesta vegada amb uns quants debats a l'esquena, d'aquells que et fan pensar davant el qui creu el contrari que tu i t'obliguen a perfilar i elaborar unes bones rèpliques. És a dir, tot al contrari que els debats d'autocomplaença on tots pensen igual i tots defensen uns arguments semblants. Podem dir que el dimecres va ser un dia intents en aquest sentit:
Primer debat (8:00 AM en ruta Mataró-Barcelona Arc de Triomf): Participants: El senat del tren de rodalies (entenguis David, Alicia i un servidor) Tema: Catalunya podria ser independent? Un debat dels que et deixa la boca seca per començar el dia. Podem dir que vaig notar certa temença a imaginar, per un moment no més, una Catalunya lliure, ni que sigui com a últim recurs. Bon ritme, discurs elaborat de tots els intervinents (tots d'un nacionalisme-catalanisme plural) i uns punts en comú: Catalunya requereix més poder d'autogovernar-se i per això cal una mica més d'Espanya "simpàtica", s'ha d'arribar a una relació federal amb l'Estat per això cal la unitat de tots els catalanistes siguin quins siguin els seus objectius finals. Bona forma de començar el dia, tot i que una mica fart de política (puc pensar en alguna altra cosa, començaré provant amb dones i futbol).
Segon debat (10:00 AM classe de Dret Civil) Participants: una classe de tercer de dret amb alguna acusació de ser massa apàtica i poc participativa. Tema: casament i adopció per part d'homosexuals. Aquest és un debat molt més enfrontat, més virulent, diguem que les dues Espanyes es tornen a separar. Opus Dei/Legionarios de Cristo/Nuevas Generaciones vs tota la resta de nosaltres (per ells debem ser el "contubernio judeo-masónico-comunista"). Tot i la moderació del profe, que havia començat la classe parlant de la proclamació de l'Estat Català i de Companys i l'origen jurídic d'aquests esdeveniment, la seva sorpresa es majúscula al sentir com joves de 20 anys asseguràven, en castellà evidentment, que "el matrimoni y la família son de hombre y mujer", "el positivismo no puede destruir la ley natural, que establece padre, madre e hijos" o "la homosexualidad es una aberración". No cal dir que aquestes declaracions van ser constestades per la resta, els qui no pertanyem a aquest grupuscle opusdeista-pepero, i al final no hi va haver acord, només el despertar del somni de que tots tenim un mínim progressisme, com alguns creuen. Just en aquests dies que a Dret Eclesiàstic estem veient les relacions històriques Església - Estat, gairebé vint segles de lluites d'interessos entre dos poders poderossisíms i sudmissió de la població, condemna a la ignorància, penso que aquesta Església preocupada per les relacions sexuals de la població no recorda gairebé mai, el missatge més important que Jesús va donar al món: "Doneu pa a qui té gana, aigua a qui té sed i roba a qui va despullat". Aquesta Església, perdó hauria de dir aquesta jerarquia, no ha entés res. Llavors es conformaran amb tenir aquests cadells del PP, i punt.

------------------------------------------------------------------------------------------------
Com he dit el dimecres es van complir setanta anys de la proclamació de l'Estat Català per part de Lluís Companys. Podem jutjar equivocat el gest, precipitat el mètode o contraproduent l'acció, però potser hauriem de recordar com es trobava el país llavors: La CEDA de José Maria Gil Robles, un partit dretà-filofeixista que s'havia mostrat bel·ligerant contra la República, havia accedit al poder i imposava una política d'ofensiva cap a Catalunya i utilitzava l'alt tribunal de la República, el Tribunal de Garanties Constitucionals, per a tombar les lleis eminentment republicanes i progressistes del govern català i qualsevol escusa per atiar l'anticatalanisme (algun paral·lelisme amb l'aznarisme?). Companys, un polític considerat poc catalanista, va fer un gest de força, potser pensant en aquesta cantarella constant que havia de patir, i aquest gest va ser ofegat per un altre català, Domènec Batet, general fidel a la legalitat republicana que va pagar amb la mort el continuar servint amb lleialtat al seu govern, i compartint destí amb Companys, fou afusellat per Franco en els primers dies de la Guerra Civil. Recordo que el proper dia 15 d'octubre farà 64 anys que el President de la Generalitat, ùnic president democràtic assassinat en el període 1939-1945, fou afusellat pel feixisme.

02 d’octubre 2004

Vissi d'arte

No pretenc que tots els posts que escrigui siguin reflexions sobre alta política, tractats filosòfics o crònica dels meus dies, per això m'aturo un moment per escoltar un magnífic disc que m'he comprat: Diva de la millor soprano del moment, Angela Gheorghiu, una bellísima senyoreta amb un ego com una casa de pagés però que fa unes àries glorioses plenes de la meva paraula favorita passió, per exemple el "Vissi d'arte" de Tosca de Puccinni és sencillament memorable, tot el que transmet s'introdueix directament a dins teu, pur sentiment al moll de l'ós.

Pessebres amb record

Feia dies que tenia apuntat a l'agenda que l'Albert Dresaire, bon amic i un dels meus referents en quan a pessebres, presentava el llibre que feia temps que preparava sobre el pessebre a Mataró. Hi arribo després de fer uns quants encàrregs més i trobo can Palauet ple i un munt de cares conegudes, m'en alegro molt per l'Albert a qui trobo una mica nerviós. Una sorpresa: en Joan Antoni Baron em llegeix (una salutació Joan Antoni!)! cada vegada hi ha més bojos pel blog. La presentació d'aquest magnífic llibre em permet retrobar-me amb en Ramon Reixach, amb qui fem broma i ens emplacem a una propera trobada. A l'acte hi participa el bisbe Joan Carrera, tot un personatge, que subralla el caràcter cristià, català i familiar del pessebre. No crec que hi hagi tres adjectius millors per descriure el pessebre. Mestrestant les paraules del bisbe em fan recular a les èpoques nadalenques de fa molts anys on envadalit ajudu al meu pare a muntar el pessebre amb una figures antigues i tosques, però que per mi són les de la ilusió i la fascinació de la descoberta del pessebre. Ara a casa el pessebre ja el fem tots dos junts, "mano a mano", amb unes figures diferents i amb unes tècniques diferents, però tot i que els que fem ara siguin aparentment millors sempre recordaré aquells pessebres de la infantesa que em van fer descobrir aquesta meravella de gent menuda moguda per l'esperança del Nadal.