08 d’octubre 2004

Debats i més debats, en un Sis d'Octubre, 70 anys després

Amb cert retard potser, retorno al meu espai de reflexió aquesta vegada amb uns quants debats a l'esquena, d'aquells que et fan pensar davant el qui creu el contrari que tu i t'obliguen a perfilar i elaborar unes bones rèpliques. És a dir, tot al contrari que els debats d'autocomplaença on tots pensen igual i tots defensen uns arguments semblants. Podem dir que el dimecres va ser un dia intents en aquest sentit:
Primer debat (8:00 AM en ruta Mataró-Barcelona Arc de Triomf): Participants: El senat del tren de rodalies (entenguis David, Alicia i un servidor) Tema: Catalunya podria ser independent? Un debat dels que et deixa la boca seca per començar el dia. Podem dir que vaig notar certa temença a imaginar, per un moment no més, una Catalunya lliure, ni que sigui com a últim recurs. Bon ritme, discurs elaborat de tots els intervinents (tots d'un nacionalisme-catalanisme plural) i uns punts en comú: Catalunya requereix més poder d'autogovernar-se i per això cal una mica més d'Espanya "simpàtica", s'ha d'arribar a una relació federal amb l'Estat per això cal la unitat de tots els catalanistes siguin quins siguin els seus objectius finals. Bona forma de començar el dia, tot i que una mica fart de política (puc pensar en alguna altra cosa, començaré provant amb dones i futbol).
Segon debat (10:00 AM classe de Dret Civil) Participants: una classe de tercer de dret amb alguna acusació de ser massa apàtica i poc participativa. Tema: casament i adopció per part d'homosexuals. Aquest és un debat molt més enfrontat, més virulent, diguem que les dues Espanyes es tornen a separar. Opus Dei/Legionarios de Cristo/Nuevas Generaciones vs tota la resta de nosaltres (per ells debem ser el "contubernio judeo-masónico-comunista"). Tot i la moderació del profe, que havia començat la classe parlant de la proclamació de l'Estat Català i de Companys i l'origen jurídic d'aquests esdeveniment, la seva sorpresa es majúscula al sentir com joves de 20 anys asseguràven, en castellà evidentment, que "el matrimoni y la família son de hombre y mujer", "el positivismo no puede destruir la ley natural, que establece padre, madre e hijos" o "la homosexualidad es una aberración". No cal dir que aquestes declaracions van ser constestades per la resta, els qui no pertanyem a aquest grupuscle opusdeista-pepero, i al final no hi va haver acord, només el despertar del somni de que tots tenim un mínim progressisme, com alguns creuen. Just en aquests dies que a Dret Eclesiàstic estem veient les relacions històriques Església - Estat, gairebé vint segles de lluites d'interessos entre dos poders poderossisíms i sudmissió de la població, condemna a la ignorància, penso que aquesta Església preocupada per les relacions sexuals de la població no recorda gairebé mai, el missatge més important que Jesús va donar al món: "Doneu pa a qui té gana, aigua a qui té sed i roba a qui va despullat". Aquesta Església, perdó hauria de dir aquesta jerarquia, no ha entés res. Llavors es conformaran amb tenir aquests cadells del PP, i punt.

------------------------------------------------------------------------------------------------
Com he dit el dimecres es van complir setanta anys de la proclamació de l'Estat Català per part de Lluís Companys. Podem jutjar equivocat el gest, precipitat el mètode o contraproduent l'acció, però potser hauriem de recordar com es trobava el país llavors: La CEDA de José Maria Gil Robles, un partit dretà-filofeixista que s'havia mostrat bel·ligerant contra la República, havia accedit al poder i imposava una política d'ofensiva cap a Catalunya i utilitzava l'alt tribunal de la República, el Tribunal de Garanties Constitucionals, per a tombar les lleis eminentment republicanes i progressistes del govern català i qualsevol escusa per atiar l'anticatalanisme (algun paral·lelisme amb l'aznarisme?). Companys, un polític considerat poc catalanista, va fer un gest de força, potser pensant en aquesta cantarella constant que havia de patir, i aquest gest va ser ofegat per un altre català, Domènec Batet, general fidel a la legalitat republicana que va pagar amb la mort el continuar servint amb lleialtat al seu govern, i compartint destí amb Companys, fou afusellat per Franco en els primers dies de la Guerra Civil. Recordo que el proper dia 15 d'octubre farà 64 anys que el President de la Generalitat, ùnic president democràtic assassinat en el període 1939-1945, fou afusellat pel feixisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada