28 de novembre 2004

Més Fresno

No en deturaré a escriure més sobre el tema, ja que la indignació i el meu particular "cabreig" amb Espanya ja torna cap al racionalisme i la ment freda. Perdoneu si potser m'he passat, en l'anterior. No obstant vull recollir algunes noticies:

Berlusconi va ordenar a la federació italiana de patinatge que impedís el reconeixement de la catalana a Vilaweb. Explica com Itàlia va presionar per evitar l'acceptació de Catalunya a la FIRS. Reprodueixo el comunitat del diputat Aracu, president de la Federació Italiana i Vicepresident de la FIRS, sobre el tema.

CATALUNYA EXPULSADA, ARACU: ELIMINAT PERILLOS PRECEDENT

Hem evitat el risc d'un perillós precedent que hauria alimentat l'empenta independentista present a Espanya i a molts altres països".Aquest és el primer comentari satisfet de l'Honorable Sabatino Aracu, Vicepresident de la Federació Internacional dels Sport amb Rodes (Patinatge) i President de la Federazione Italiana Hockey e Pattinaggio, sobre el vot contrari al reconeixement de la Federacióde Catalunya que era sostingut del president català de la FIRSIsedre Oliveras de la Riva, que comptava amb l'enemistat del govern espanyol."Seguint precises indicacions arribades a mi des de la Presidència del Consell de Ministres i d'acord amb els suggeriments i les presions que molts altres governs m'han dirigit -precisa Aracu que, a més d'ésser diputat de Forza Italia, representa un puntal del patinatge mundial- he activat des de fa diversos dies una punyent trama de mediació internacional que ha determinat el vot contrari expressat enaquestes hores al Comitè Central de la Federació Internacional.No hauria estat possible tolerar i no ho hem consentit, l'ús instrumental i innoble del patinatge i de l'esport en general com a mecanisme d'intolerables i perilloses reivindicacions independentistes a Espanya i a altres parts del mon"

El PSC questiona la tasca de Niubò No sé com ho haurien fet ells, però si no ha funcionat el pragmatisme i els criteris esportius, com ho podrem fer?

Calorosa rebuda a la delegació que ha defensat el patinatge català a Fresno a TV3, recull el que han dit Rafael Niubò i Ramon Basiana. Això no s'ha acabat.

Rajoy acusa Zapatero de no pressionar contra la Federació Catalana de Patinatge també a Televisió de Catalunya. Increïble, quan es nega pressió aquests en demanen. N'hi ha hagut o no n'hi ha hagut de pressió? La pressió nois, no cal que vingui del Govern mateix, hi ha altres formes...

Després de Fresno al blog de Miquel Iceta. Què som puta o Ramoneta? Es pot donar suport a les seleccions esportives catalanes i intentar justificar perquè ens han revocat el reconeixement? Com ho faria ell? Hauria dit el mateix si al Govern hi hagués el PP?
Alguna cosa a veure amb el dit al post anterior?


27 de novembre 2004

Contra Aznar viviem millor o qui té problemes identitaris?

Entre ahir i avui s'ha tornat a veure el que és España, la melangia d'Imperi, el saber-se país poderós, xantatgista, colonialista, brutal.... i sobretot s'ha confirmat allò de antes roja que rota, o almenys això deuen pensar alguns.

Bé nois, com tots sabeu Espanya amb tota la seva influència i diplomàcia (també coercitiva) va fer mans i mànigues per revocar una decisió d'un órgan col·legiat d'una entitat privada com és la Federació Internacional d'Esports de Patinatge en base a criteris polítics mentre la delegació catalana sustentava la seva ferma i honrada posició estrictament en la naturalesa privada de l'esport i les federacions. Avui ho ha tornat a fer en la darrera oportunitat que teniem a l'Assamblea de la FIRS.
Llavors enmig de la indignació em pregunto: Qui té problemes identitaris? Catalunya o Espanya?
S'ens acusa des del progresisme cosmopolita i desacomplexat, perquè des de la dreta s'ens acusa de tots els mals, d'estar únicament preocupats de qüestions identitàries, de mànies, en comptes d'estar preocupats per problemes socials que afecten a tothom, apel·len a la solidaritat, a la globalització, a la realitat plural etc. Però qui té problemes identitaris?
Qui té por d'esquerdarse per un equip de patinatge (com no sigui a cop d'estic), de perdre el seu orgull patri per una selecció catalana, qui continua preferint ser roja antes que rota? Els mateixos de sempre. Un cas Dinamarca és un Estat, petit, apenes 4 milions d'habitants. D'ella en forma part l'arxipèlag de les Feroe amb seleccions esportives plenament reconegudes internacionalment. Dinamarca participa només com a estat en proves olímpiques, i no té cap por a trencar-se, a perdre cap sobirania ni orgull, podem dir que no té problemes identitaris de cap tipus. Espanya en té 40 milions d'habitants i no pot tolerar cap selecció on no ondegui la rojigualda. De veritat aquesta Espanya de sempre dedica més temps, que el que gasta en aquests temes identitaris, pensant en temes socials? Ja es veu com si...

I parlant de política, què?
El Govern de Zapatero va prometre no intervenir políticament, i oh! miracle es compleix el que havien somniat ZP i el seu Secretari d'Estat per l'Esport, sr. Lizavezsty (Una parte nunca jugarà contra el todo), sense cap tipus d'intervenció. Mentrestant encara van dient que ells no tenen res a veure, mentre la Vicepresidenta es congratula de la decissió de la FIRS. Sort que és Carod qui mana a Espanya perquè sinó...
Que voleu que us digui, potser adaptant la irònica frase Contra Aznar viviem millor, ja que avui haguessim pogut dir que són uns nacionalistes espanyols, uns fatxes, uns neofalangistes, uns cabrons... i llavors el PSOE hauria dit com un sol home amb veu greu i afectada que ells mai utilitzarien l'esport com a arma política i que amb diàleg i tarannà ho solucionarien tot, mentre des del Govern de la Generalitat, el tripartit hauria acusat al PP de ser tal i qual i potser fins i tot Maragall hauria cridat a la lluita a favor de les seleccions per totes les víes... No ho sé, però almenys aquest ja saps de quin pal van, van de cara com libertaddigital, com l'ilustre Gómez Angulo, anterior Secretari de l'Esport que va creure que s'ensorrava l'imperi quan va sonar l'himne republicà en comtes de la Marcha real.

I a Catalunya que tenin? Un govern fet pensant en un PP amb majoria absoluta a Madrid contra el que llençar totes les culpes possibles i els laments per no poder fer res. El drama que anunciava Maragall. Amb un Govern amic que tenim? Tremolor de cames i un magnífic gol. L'Estatut serà igual? No anem bé nois...

Potser estic abusant dels tòpics, però és que moltes vegades la realitat supera la ficció i aquí deu ni doret.

Vull dedicar un càlid homenatge a tots aquells qui han arribat fins a Fresno i encoratjar-los a continuar treballant per marcar el gol de la victòria. Bravo Bessiana, Niubó i també a l'Isidre Oliveres, que ha dimitit com a president d'una Federació que votava contra el seu país.
Algun dia, i aquest dia no trigarà a arriber Catalunya obtindrà el reconeixement a la raó que l'ampara, llavors tothom quedarà retratat. Mentrestant demano un gest dels jugadors d'hockey i dels clubs catalans, un 90% dels españols.

Ah, per cert són desafortunades les declaracions de'n Carod, però que no s'escarrassin: els Jocs Olímpics del 2012 seran a Paris. N'estic segur, els números canten (fa més de 70 anys que n'organitzen cap, només en farà 20 dels de Barcelona), qui aposta un sopar?



España, evangelizadora de la mitad del orbe; España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio...; ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad; no tenemos otra. El día en que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los arévacos y de los vectones o de los reyes de taifas.

Marcelino Menéndez y Pelayo

actualment a Mataró hi ha una escola dedicada a aquest senyor. upps!

23 de novembre 2004

Lateral 1a graderia boca 137 fila 24 seient 21: Crònica d'una gran nit de futbol

Amb un cert retard començo a escriure la crònica personal del partit del dissabte en el que el Barça va reafirmar el seu gran moment amb inteligència, domini, seny i rauxa, màgia! Potser ja està tot dit sobre l'abans, el després, el sentiment blaugrana i fins i tot l'encontre esportiu com un símbol de l'enfrontament Catalunya-Estat o Madrid, amb tot el que significa, recomano el post de'n Ramon Radó.

El que vull intertar explicar-vos es com vaig viure jo, en la meva petitesa, la passió del dissabte nit des del meu seient habitual al Camp Nou: Crit, nervi, alegria, celebració, rialla...
A les set ens posavem en marxa la meva cosina Eli, el meu tiet Robert i jo. Un cop arribats a Barcelona aparquem el cotxe i ens dirigim en metro a l'Estadi, però abans d'entrar ens prenem un aperitiu per anar fent boca. L'ambientàs d'una nit especial es viu a tot arreu, el metro, el bar, el carrer, les cares, les converses. Entrem gairebé 3/4 d'hora abans i el Camp ja és ple. Després de menjar-nos l'entrepà mentre enrraonem amb els veïns de grada i fem qui més qui menys les seves previsions, aquest any si! optimistes, poc abans de començar apareix en Dyango que amb la seva particular veu i gesticulació omple l'Estadi amb una cançó realment bonica sobre el que significa el Barça per molts nosaltres, és que realment som quelcom més que un club! Mosaic que cobreix tota la graderia, cada cop falta menys.El Madrid surt sota una pluja de xiulets i l'himne sona mentres surten els jugadors del Barça, dempeus l'entonem amb més força que mai i cridem al sentir el mític nom dels cracks: Eto'o, Ronaldinho, Laarson, Xavi, Deco... Alea jacta est! els daus s'han llençat, minut 0, comença el matx.

Ben aviat es veu que el domini del partit el tindran els nois de Rijkaard, el Madrid intenta posar-se al mateix nivell però els he absolutament impossible. El Barça demostra perquè està davant de la taula. Jo, mentrestant, davant de les demandes al públic dels veïns del darrera per tal que animi crido tant com puc Barça! Barça! Barça! Com jo s'uneixen uns quants. La fredor del Camp Nou que constata de vegades l'amic Jordi s'esveix: quan convé nosaltres també sabem crear un clima especial.
Arriba el minut trenta, després d'algun altre intent, el gran pillo, el nostre particular lleó camerunès, el gran Eto'o deixa enrrera a uns descordinats i despistats Casillas i Roberto Carlos, que queden atònitament mirant, com el nostre idol entra la pilota entre el pals madridistes. Ens dervorda l'alegria i saltem com bojos celebrant el primer tanto. Un cop al seient repasso la porra de la qual m'havia fet dipositari i tatxo mentalment els qui havien pronosticat 0 gols del Barça, pobrets 19 € els volen.... M'en alegro!
L'alegria s'ens esvaeix un moment quan veiem caure a Laarson. Les alarmes salten i l'equip sanitari corre a atendre al davanter. Després d'uns minuts el suec retorna al Camp. No acabarà el partit, més endavant el veurem caure de dolor, dramàticament.
El gran Barça a partir del primer gol ja no va deixar als madrilenys cap oportunitat de fer res de bo, després de la greu cantada de la defensa i porter el Madrid perd tota la Realitat per convertir-se en un equip fantasma que intenta salvar els mobles. Només l'odiat Figo provoca algunes jugades, però no té res a veure amb uns inexistents Ronaldo o Raúl, que ens n'adonem que juga quan el substitueixen i s'en va a la dutxa amb pena i gens de glòria. Poc abans d'acabar la primera part, amb aquest gran equip dominant tot el joc, Gio rep una pilota d'un també mític Deco, que transforma en un gol, que seguint els tòpics del periodisme esportiu, anomenem de tiralínies. Torna a desfermar-se l'alegria entre nosaltres que ja estem com bojos al saber-nos millors que l'equip que abans de ser galàctic havia estat noble y bélico adalid, caballero del honor i ara era una piltrafa sobre l'herba de Barcelona. La porra la va guanyant l'amic Jordi, després de descartar els que, conservadors i porucs havien apostat el seu euro en 1-0.
Durant tota l'estona és gairebé impossible fer qualsevol tipus se senyal amb el mòbil, les línies estan absolutament colapsades.
La segona part comença, tots estem com nens amb una bossa plena de caramels, estem més que mai amb el nostre equip, cridem convençuts, crido fins a quedar-me afònic. Em trec i em poso deu mil vegades la boina que porto.
Els canvis es consumen, a part de Solari que es canvia pel capitán tán Raúl, apareixen Owen per substituir un també desaparegut Beckham, i l'andorrà Celades (el d'aquella quinta del Mini que va ser la història del que podia haver estat i mai va ser, sobretot per la mediocritat que han demostrat aquells nanos) substitueix Zidane, que ja no és aquell meravellós membre de la França campiona del món el 98, que tant em va agradar.
Al quart d'hora de la repesa després d'una gran jugada Eto'o provoca un penalty que celebrem com si ja fos gol. Il·lusió de golejada en totes les ments. Serà el mag Ronaldinho Gauxo, com el sol anomenar el Mestre Puyal, qui convertirà el desig en realitat i ens acabarà de desfermar la passió. 3-0, les previsions optimistes de la porra seran les guanyadores, ric dels que s'enfotien dels qui vam pronosticar molts gols del Barça. Jo tinc un 3-1, tant se val guanyar si per això ha de marcar el Madrid. Crido demanant un quart, un cinqué, tots els gols que poguem. És igual si no arriben, igualment hem humiliat a l'equip de Don Florentino i de García Remón, el porter que va veure passar 5 gols en el durant generacions recordat 0-5 al Bernabéu. Llavors m'imagino que des de casa el meu pare estarà escoltant la COPE com va dir que faria si anava guanyant el Barça. Aquests, segons m'explica després, van estar tota la nit ocupats amb la pancarta Catalonia is not Spain mentre el Barça feia història.
S'acaba el partit i jo estic afonic, sortim eufòrics, sembla tal com si haguessim guanyat un títol, una copa, una final, només hem guanyat al nostre més odiat adversari, l'equip sobre el que projectem tota la nostra sana ràbia esportiva. De camí al metro escric missatges celebrant el resultat que envio tant a culés com amb certa mala llet a alguna merengue.

La nit continua celebrant-ho, un cop he deixat als meus parents, a Sabadell amb l'Isma, en Jordi i l'Alberto mentres veiem noies de les que et deixen ensisat i ballem en honor al gran triomf de la nostra passió.
L'endemà tocarà llegir l'Sport i comentar detalls del partit.

Com va dir un molt inspirat Joan Laporta: Que n'aprenguin!


20 de novembre 2004

Més que un club

Avui tots els barcelonistes (i suposo que els madridistes també) estem davant d'un moment d'aquells que només es repeteixen dos vegades l'any, el partit de màxima rivalitat, més que un partit de futbol, potser la lluita entre dues formes de veure el món, l'esport, el país (o l'Estat), etc..
Per això vull dedicar aquest post al Barça, el meu club, l'equip del que sóc des de molt abans de saber que és futbol, que és el Barça o que eren els meus peus. Em va fer soci del Barça el meu avi, un gran barcelonista, una gran amant de l'esport que no va poder veure ni els èxits del Dream Team, ni la Copa de Wembley 92 ni tampoc els anys de Van Gaal i Gaspart, o el fútbol de somni del Mestre Ronaldinho. Per tant quan vaig al Camp en certa manera per a mi és un homenatge a aquest Avi que no recordo nítit, i que en certa forma idealitzo. Em sento aprop d'ell quan em sento orgullós dels colors blaugranes.
Pot semblar que el futbol és una preocupació futil en un món on passen tants fets luctuosos, en móns en guerra, en destrucció, al costat de l'economia o l'alta política... però com a humans necessitem mites, tòtems on abraçar-nos i sentir-nos que pertanyem a un grup, a un poble. Per això és necessiri i de justícia baixar de la vitrina de grans tòpics allò que un president del FC Barcelona va dir en la llarga nit del franquisme "El Barça és més que un club", l'excel·lent definió del que és el Barça.
Estic orgullós de pertànyer a aquest club, un club que potser ha estat a vegades presidit per persones que havien oblidat massa vegades que era el que dirigien, però que per sobre d'ells demostrava que era el que estava cridat a ser: la veu d'un poble, l'exèrcit desarmat d'un país amb la identitat aixafada com havia dit en Manolo Vázquez Montalbán, la millor estratègia d'integració, el nostre simbòlic ser d'esperances, pocs triomfs i alguna més desil·lusió. la raó per la quan s'uneixen en comunió catalans de lluny i catalans d'avui, com diu al País Franklin Foer, analista polític del Washington Post i culé: el Barça demostra que no hi ha res incompatible entre nacionalisme i cosmopolitisme. Un pot estimar el seu país sense voler dominar els altres. El Barça s'ha convertit en la religió cívica del poble català: ser part de la nació només requereix el coneixement de la llengua, ser del Barça i un cert desdeny sa cap a Madrid.
Bé, espero que avui al Camp Nou es torni a reproduir una magnífica nit de fútbol, de civisme, de pàtria i de gaudi, que Valdés, Puyol, Oleguer, Belleti, Gio, Deco, Xavi, Márquez, Guily, Eto'o i Ronaldinho ens facin tornar a estar orgullosos dels colors que portem sobre la pell. Ah i VISCA EL BARÇA!


11 de novembre 2004

Dos Poetes

Sempre m'he sentit atret per la vida i per l'obra de Francesco Petrarca.
Potser perquè en un moment determinat em vaig enamorar d'una Laura o potser perquè m'agrada escriure alguns versos de tant en tant o potser perquè tot allò italià m'encisa..
No ho sé del cert, però ben cert és que quan Ramon B. em va comentar si havia anat a la conferència que havia fet Miquel Desclot fa poc més d'una setmana i em va demanar si en podia dir alguna cosa al blog, no vaig poder dir que no.

El poeta d'Arezzo, el pare de tots els poetes posteriors, va ser un home preocupat per la recuperació d'un món classic que havia desaparegut, però pel que de veritat va ser, és i serà recordat és per ensenyar-nos el que havia de ser la poètica moderna, el model a seguir. A més Francesco és una home enamorat, que sent un amor impossible per una dona real, Laura, a qual veurà per primer cop el Divendres Sant de 1327 a l'Església de Santa Clara d'Avinyó, i a la que estima amb passió tota la vida, com estima el classisme gairebé perdut a Europa, que el fa veure's en el seu enamorament com un nou Apol·lo que veu com li desapareix la seva Dafne convertida en un llorer (llorer=lauro=Laura). A redós del seu amor i i de les seves lletres ens donà a tots els qui des del petrarquisme fins als nostres dies ens hi hem sentit atrets, un meravellós poemari, El Cançoner, el potser tots els qui de tant en tant s'ens inflama la dita poètica haurem copiat algun vers, de forma inconscient potser.

A més avui fa un any que va morir Miquel Martí i Pol, mentres escric, el Canal 33 emet l'homenatge que se li va tributar al Palau de la Música els beneficis del qual anaven destinats a la lluita contra la malaltia que el va llatzerar durant bona part de la seva vida i el va condemnar a ser recordat assegut a la cadira de rodes que fa un any va quedar buida. El que potser va ser el poeta adient d'un poble imperfet ens va parlar d'amor, de vida, de mort, de malaltia, torment, joia, lluita, treball, orgull, experiència, pàtria, futur, passat, present, infantesa, destí, valentia, solitud, del que algun dia podrem sentir i del que algun dia podrem patir. Un poeta català modern, una obra que ens deixa on hi ha un pòsit del poeta clàssic italià.

Per això vull abandonar l'estil prosaic que s'imposa als nostres dies i adornar el blog amb dos poemes, un de Petrarca i l'altre de Martí i Pol




III sonet del Cançoner




Era el dia que al sol li empal·lidiren
els raigs, del seu autor bo i compadit,
quan vaig ser pres, trobant-me inadvertit,
que els vostres ulls, senyora, no em posseïren.

En aquells temps els meus no s'asserviren
a guardar-se d'Amor: que protegit
jo em creia; tal que el meu mal i neguit
en el comú dolor es decidiren

Amor em veia del tot desarmat
i obert al pas pels ulls al cor ombrós
que llàgrimes són portal amarg

a parer meu, però, no fou honrós
ferir-me de sageta en tal estat
i a vós, armada, ni menys mostrar l'arc

Francesco Petrarca
Cançoner
Traducció de Miquel Desclot

(El poeta enamorat recorda el dia que va
veure a l'amada, el 6 d'abril de 1327a Avinyó)




Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos dempeus
altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol
L'àmbit de tots els àmbits

Potser el poema més famós del poeta de Roda de Ter, el més citat pels polítics, el més útil, però també un dels que més m'agraden

10 de novembre 2004

Una Nació, una Conferència Episcopal

Dilluns llegiem la cautelosa actitud dels bisbes catalans davant de l'operació propagantística en contra del govern que ha organitzat la CEE, Conferència Episcopal Española. Els Bisbes catalans, tot i dir que en certa manera entenen la situació, no s'afegeixien a la beligerant actitud dels Obispos dirigits per Rouco Valera: un total enfrontament amb l'Estat, unes acusacions apocalíptiques, de permanents fantasmes i fantasies, emmarcades en una operació de l'Esglèsia més rància i prepotent, que com dèiem fa dies en aquest espai no té res a veure en la veritable visió evangèlica. Presisament el mateix dilluns a la classe d'Eclesiàstic ens explicaven l'organització de l'Església catalana, l'actual Regió Eclesiàstica i el desig de tenir una Conferència Episcopal pròpia, ja entrevist en els treballs del bisbe Jubany a la reforma del Codi de Dret Canònic. L'actitud dels bisbes catalans suposa una forma implícita d'actuar com si fossin una Conferència veritablement, distanciant-se d'actituds tant fora de lloc i tant nostàlgica d'altres èpoques, de palis, encens i brazos enlaire, de Pla i Deniel i Isidro Gomà. Aquest fet potser és la realització pràctica d'una possibilitat oberta a complir-se. Potser amb una CE Catalana en el nostre país es veuria diferent l'Església, una Església prudent, oberta, solidària, amb sentit de país, una Església amb una actitud de respecte per les decisions de la majoria i dels seus governants....

Si som una nació, volem una Conferència Episcopal pròpia!

Per cert el mateix dia una companya meva de classe conservadora i ultracatòlica em deia: ¿Oye, tu siendo de izquierdas cómo sabes todo esto de la Iglesia?

05 de novembre 2004

Arafat es mor

Iàssir Arafat es mor en una clínica de París. Potser a hores d'ara ja està mort, o potser agonitzant, serà traslladat a Palestina per tal que mori a la seva terra. No ho sé, aquesta llarga agonia recorda a la del dictador Franco, tot i les distàncies entre els personatges.
El pare de la pàtria palestina, el President de l'Autoritat Nacional Palestina, de facto i de iure una espècie de regió semi-independent d'Israel, es mor sense veure realitzat el seu somni d'una Palestina lliure i independent. Arafat és un personatge contradictori de la història contemporània, d'aquells que no són mai blancs ni negres (com a paradigma Napoleó: revolucionari liberal i tirà alhora), amb força llums i ombres. Ho explica força bé en Vicent Partal a Vilaweb .
Artífex de plans de Pau i a vegades obstacle per aconsegui-la.
Líder carismàtic i despota corrupte.
De terrorista a Nobel de la Pau.

Una imatge per la història, la branca d'olivera de la pau i la pistola sostingudes pel Raïs palestí.

La successió: un misteri. La vella guàrdia de l'OLP encarnada per Abu Alà (Admed Qreia) i Abu Mazen (Madmud Abbas) o la generació més jove M. Barguti, actualment empresonat a Israel i considerat el líder de les Brigades d'AlAqsa, o el Coronel Dablan, amb bones relacions amb els EUA.

02 de novembre 2004

ETA: possible final?

Avui ens hem llevat sentint a les ràdios que sis històrics d'ETA (frase feta periodística) empresonats actualment: Iñaki Bilbao Beaskoetxea (Iñaki de Lemona), Karlos Almorza Arrieta (Pedrito de Andoain), Francisco Múgica Garmendia (Pakito), Kepa Solana Arrondo, Iñaki Arakama Mendia (Makario) i Koldo Aparicio Benito, han dirigit una carta a la direcció de la banda en la que aposten per deixar la lluita armada. A més a la epístola publicada al navarrès Diario de Noticias. Els militants empresonats es posicionen per la "lluita institucional i pública sota l'estratègia i la tàctica de l'esquerra aberzale".
Aquest posicionament dels dit històrics suposa un punt de vista més en aquest debat intern pel que es diu que passa ETA.
Perquè no fem hipòtesis:

  • Partim del fet que el mateix debat intern i la pressió policial que ha aconseguit desarticular i detenir la cúpula etarra, han suposat una rebaixa en la intensitat de l'activitat terrorista. Com a exemple tenim que els darrers actes de la banda han estat la col·locació de petits artefactes a torres d'alta tensió, és a dir, el pas de la lluita armada a la propaganda armada.
  • Suposem que debut a aquest empobriment de la capacitat organitzativa i d'actuació i de la pròpia conciència dels militants s'inicia un procés de progressiu abandó de les armes.
  • Aquest abandó de les armes suposa l'aceptació de la via democràtica per l'objectiu independentista i la participació dels exmilitants en la política activa basca.

Llavors la pregunta clau és: Que passarà el dia després de que ETA deixi les armes?

Quina seria l'actitud de tota la societat en la seva complexitat? Quina capacitat de reconciliar-se i disoldre el horrors passats sense oblit tindria aquesta societat? Qui tindria la valentia suficient de liderar un procés de discusió a Euskadi sobre el futur? Quantes coses s'haurien de replantejar, i sobretot quan es deixaria d'usar el terrorisme com a excusa per no fer política?

No ho sé pas, pot ser que tot això sigui aviat o falti encara molt de temps... de tota manera el final d'ETA és necessari, s'ha d'acabar amb el fantasma que ho contamina tot i que ha provocat tots els mals d'Euskadi. Mantinguem l'esperança, alguns simtòmes ho denoten, però són necessaris fets. Fets que només els poden aportar aquells qui tenen l'última paraula.

Hem parlat molt sobre la política basca, però sempre arribem a la mateixa conclusió: unitat per acabar amb fractures en el present i unitat en el lideratge del futur. Per la pau i el final de la violència ens cal unitat a tots els que estem a aquesta banda de la línia, que no tenim en les nostres mans la darrera decisió, per saber actuar al futur, a un futur que esperem pròxim.