11 de novembre 2004

Dos Poetes

Sempre m'he sentit atret per la vida i per l'obra de Francesco Petrarca.
Potser perquè en un moment determinat em vaig enamorar d'una Laura o potser perquè m'agrada escriure alguns versos de tant en tant o potser perquè tot allò italià m'encisa..
No ho sé del cert, però ben cert és que quan Ramon B. em va comentar si havia anat a la conferència que havia fet Miquel Desclot fa poc més d'una setmana i em va demanar si en podia dir alguna cosa al blog, no vaig poder dir que no.

El poeta d'Arezzo, el pare de tots els poetes posteriors, va ser un home preocupat per la recuperació d'un món classic que havia desaparegut, però pel que de veritat va ser, és i serà recordat és per ensenyar-nos el que havia de ser la poètica moderna, el model a seguir. A més Francesco és una home enamorat, que sent un amor impossible per una dona real, Laura, a qual veurà per primer cop el Divendres Sant de 1327 a l'Església de Santa Clara d'Avinyó, i a la que estima amb passió tota la vida, com estima el classisme gairebé perdut a Europa, que el fa veure's en el seu enamorament com un nou Apol·lo que veu com li desapareix la seva Dafne convertida en un llorer (llorer=lauro=Laura). A redós del seu amor i i de les seves lletres ens donà a tots els qui des del petrarquisme fins als nostres dies ens hi hem sentit atrets, un meravellós poemari, El Cançoner, el potser tots els qui de tant en tant s'ens inflama la dita poètica haurem copiat algun vers, de forma inconscient potser.

A més avui fa un any que va morir Miquel Martí i Pol, mentres escric, el Canal 33 emet l'homenatge que se li va tributar al Palau de la Música els beneficis del qual anaven destinats a la lluita contra la malaltia que el va llatzerar durant bona part de la seva vida i el va condemnar a ser recordat assegut a la cadira de rodes que fa un any va quedar buida. El que potser va ser el poeta adient d'un poble imperfet ens va parlar d'amor, de vida, de mort, de malaltia, torment, joia, lluita, treball, orgull, experiència, pàtria, futur, passat, present, infantesa, destí, valentia, solitud, del que algun dia podrem sentir i del que algun dia podrem patir. Un poeta català modern, una obra que ens deixa on hi ha un pòsit del poeta clàssic italià.

Per això vull abandonar l'estil prosaic que s'imposa als nostres dies i adornar el blog amb dos poemes, un de Petrarca i l'altre de Martí i Pol




III sonet del Cançoner




Era el dia que al sol li empal·lidiren
els raigs, del seu autor bo i compadit,
quan vaig ser pres, trobant-me inadvertit,
que els vostres ulls, senyora, no em posseïren.

En aquells temps els meus no s'asserviren
a guardar-se d'Amor: que protegit
jo em creia; tal que el meu mal i neguit
en el comú dolor es decidiren

Amor em veia del tot desarmat
i obert al pas pels ulls al cor ombrós
que llàgrimes són portal amarg

a parer meu, però, no fou honrós
ferir-me de sageta en tal estat
i a vós, armada, ni menys mostrar l'arc

Francesco Petrarca
Cançoner
Traducció de Miquel Desclot

(El poeta enamorat recorda el dia que va
veure a l'amada, el 6 d'abril de 1327a Avinyó)




Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos dempeus
altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol
L'àmbit de tots els àmbits

Potser el poema més famós del poeta de Roda de Ter, el més citat pels polítics, el més útil, però també un dels que més m'agraden

1 comentari: