23 de novembre 2004

Lateral 1a graderia boca 137 fila 24 seient 21: Crònica d'una gran nit de futbol

Amb un cert retard començo a escriure la crònica personal del partit del dissabte en el que el Barça va reafirmar el seu gran moment amb inteligència, domini, seny i rauxa, màgia! Potser ja està tot dit sobre l'abans, el després, el sentiment blaugrana i fins i tot l'encontre esportiu com un símbol de l'enfrontament Catalunya-Estat o Madrid, amb tot el que significa, recomano el post de'n Ramon Radó.

El que vull intertar explicar-vos es com vaig viure jo, en la meva petitesa, la passió del dissabte nit des del meu seient habitual al Camp Nou: Crit, nervi, alegria, celebració, rialla...
A les set ens posavem en marxa la meva cosina Eli, el meu tiet Robert i jo. Un cop arribats a Barcelona aparquem el cotxe i ens dirigim en metro a l'Estadi, però abans d'entrar ens prenem un aperitiu per anar fent boca. L'ambientàs d'una nit especial es viu a tot arreu, el metro, el bar, el carrer, les cares, les converses. Entrem gairebé 3/4 d'hora abans i el Camp ja és ple. Després de menjar-nos l'entrepà mentre enrraonem amb els veïns de grada i fem qui més qui menys les seves previsions, aquest any si! optimistes, poc abans de començar apareix en Dyango que amb la seva particular veu i gesticulació omple l'Estadi amb una cançó realment bonica sobre el que significa el Barça per molts nosaltres, és que realment som quelcom més que un club! Mosaic que cobreix tota la graderia, cada cop falta menys.El Madrid surt sota una pluja de xiulets i l'himne sona mentres surten els jugadors del Barça, dempeus l'entonem amb més força que mai i cridem al sentir el mític nom dels cracks: Eto'o, Ronaldinho, Laarson, Xavi, Deco... Alea jacta est! els daus s'han llençat, minut 0, comença el matx.

Ben aviat es veu que el domini del partit el tindran els nois de Rijkaard, el Madrid intenta posar-se al mateix nivell però els he absolutament impossible. El Barça demostra perquè està davant de la taula. Jo, mentrestant, davant de les demandes al públic dels veïns del darrera per tal que animi crido tant com puc Barça! Barça! Barça! Com jo s'uneixen uns quants. La fredor del Camp Nou que constata de vegades l'amic Jordi s'esveix: quan convé nosaltres també sabem crear un clima especial.
Arriba el minut trenta, després d'algun altre intent, el gran pillo, el nostre particular lleó camerunès, el gran Eto'o deixa enrrera a uns descordinats i despistats Casillas i Roberto Carlos, que queden atònitament mirant, com el nostre idol entra la pilota entre el pals madridistes. Ens dervorda l'alegria i saltem com bojos celebrant el primer tanto. Un cop al seient repasso la porra de la qual m'havia fet dipositari i tatxo mentalment els qui havien pronosticat 0 gols del Barça, pobrets 19 € els volen.... M'en alegro!
L'alegria s'ens esvaeix un moment quan veiem caure a Laarson. Les alarmes salten i l'equip sanitari corre a atendre al davanter. Després d'uns minuts el suec retorna al Camp. No acabarà el partit, més endavant el veurem caure de dolor, dramàticament.
El gran Barça a partir del primer gol ja no va deixar als madrilenys cap oportunitat de fer res de bo, després de la greu cantada de la defensa i porter el Madrid perd tota la Realitat per convertir-se en un equip fantasma que intenta salvar els mobles. Només l'odiat Figo provoca algunes jugades, però no té res a veure amb uns inexistents Ronaldo o Raúl, que ens n'adonem que juga quan el substitueixen i s'en va a la dutxa amb pena i gens de glòria. Poc abans d'acabar la primera part, amb aquest gran equip dominant tot el joc, Gio rep una pilota d'un també mític Deco, que transforma en un gol, que seguint els tòpics del periodisme esportiu, anomenem de tiralínies. Torna a desfermar-se l'alegria entre nosaltres que ja estem com bojos al saber-nos millors que l'equip que abans de ser galàctic havia estat noble y bélico adalid, caballero del honor i ara era una piltrafa sobre l'herba de Barcelona. La porra la va guanyant l'amic Jordi, després de descartar els que, conservadors i porucs havien apostat el seu euro en 1-0.
Durant tota l'estona és gairebé impossible fer qualsevol tipus se senyal amb el mòbil, les línies estan absolutament colapsades.
La segona part comença, tots estem com nens amb una bossa plena de caramels, estem més que mai amb el nostre equip, cridem convençuts, crido fins a quedar-me afònic. Em trec i em poso deu mil vegades la boina que porto.
Els canvis es consumen, a part de Solari que es canvia pel capitán tán Raúl, apareixen Owen per substituir un també desaparegut Beckham, i l'andorrà Celades (el d'aquella quinta del Mini que va ser la història del que podia haver estat i mai va ser, sobretot per la mediocritat que han demostrat aquells nanos) substitueix Zidane, que ja no és aquell meravellós membre de la França campiona del món el 98, que tant em va agradar.
Al quart d'hora de la repesa després d'una gran jugada Eto'o provoca un penalty que celebrem com si ja fos gol. Il·lusió de golejada en totes les ments. Serà el mag Ronaldinho Gauxo, com el sol anomenar el Mestre Puyal, qui convertirà el desig en realitat i ens acabarà de desfermar la passió. 3-0, les previsions optimistes de la porra seran les guanyadores, ric dels que s'enfotien dels qui vam pronosticar molts gols del Barça. Jo tinc un 3-1, tant se val guanyar si per això ha de marcar el Madrid. Crido demanant un quart, un cinqué, tots els gols que poguem. És igual si no arriben, igualment hem humiliat a l'equip de Don Florentino i de García Remón, el porter que va veure passar 5 gols en el durant generacions recordat 0-5 al Bernabéu. Llavors m'imagino que des de casa el meu pare estarà escoltant la COPE com va dir que faria si anava guanyant el Barça. Aquests, segons m'explica després, van estar tota la nit ocupats amb la pancarta Catalonia is not Spain mentre el Barça feia història.
S'acaba el partit i jo estic afonic, sortim eufòrics, sembla tal com si haguessim guanyat un títol, una copa, una final, només hem guanyat al nostre més odiat adversari, l'equip sobre el que projectem tota la nostra sana ràbia esportiva. De camí al metro escric missatges celebrant el resultat que envio tant a culés com amb certa mala llet a alguna merengue.

La nit continua celebrant-ho, un cop he deixat als meus parents, a Sabadell amb l'Isma, en Jordi i l'Alberto mentres veiem noies de les que et deixen ensisat i ballem en honor al gran triomf de la nostra passió.
L'endemà tocarà llegir l'Sport i comentar detalls del partit.

Com va dir un molt inspirat Joan Laporta: Que n'aprenguin!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada