20 de novembre 2004

Més que un club

Avui tots els barcelonistes (i suposo que els madridistes també) estem davant d'un moment d'aquells que només es repeteixen dos vegades l'any, el partit de màxima rivalitat, més que un partit de futbol, potser la lluita entre dues formes de veure el món, l'esport, el país (o l'Estat), etc..
Per això vull dedicar aquest post al Barça, el meu club, l'equip del que sóc des de molt abans de saber que és futbol, que és el Barça o que eren els meus peus. Em va fer soci del Barça el meu avi, un gran barcelonista, una gran amant de l'esport que no va poder veure ni els èxits del Dream Team, ni la Copa de Wembley 92 ni tampoc els anys de Van Gaal i Gaspart, o el fútbol de somni del Mestre Ronaldinho. Per tant quan vaig al Camp en certa manera per a mi és un homenatge a aquest Avi que no recordo nítit, i que en certa forma idealitzo. Em sento aprop d'ell quan em sento orgullós dels colors blaugranes.
Pot semblar que el futbol és una preocupació futil en un món on passen tants fets luctuosos, en móns en guerra, en destrucció, al costat de l'economia o l'alta política... però com a humans necessitem mites, tòtems on abraçar-nos i sentir-nos que pertanyem a un grup, a un poble. Per això és necessiri i de justícia baixar de la vitrina de grans tòpics allò que un president del FC Barcelona va dir en la llarga nit del franquisme "El Barça és més que un club", l'excel·lent definió del que és el Barça.
Estic orgullós de pertànyer a aquest club, un club que potser ha estat a vegades presidit per persones que havien oblidat massa vegades que era el que dirigien, però que per sobre d'ells demostrava que era el que estava cridat a ser: la veu d'un poble, l'exèrcit desarmat d'un país amb la identitat aixafada com havia dit en Manolo Vázquez Montalbán, la millor estratègia d'integració, el nostre simbòlic ser d'esperances, pocs triomfs i alguna més desil·lusió. la raó per la quan s'uneixen en comunió catalans de lluny i catalans d'avui, com diu al País Franklin Foer, analista polític del Washington Post i culé: el Barça demostra que no hi ha res incompatible entre nacionalisme i cosmopolitisme. Un pot estimar el seu país sense voler dominar els altres. El Barça s'ha convertit en la religió cívica del poble català: ser part de la nació només requereix el coneixement de la llengua, ser del Barça i un cert desdeny sa cap a Madrid.
Bé, espero que avui al Camp Nou es torni a reproduir una magnífica nit de fútbol, de civisme, de pàtria i de gaudi, que Valdés, Puyol, Oleguer, Belleti, Gio, Deco, Xavi, Márquez, Guily, Eto'o i Ronaldinho ens facin tornar a estar orgullosos dels colors que portem sobre la pell. Ah i VISCA EL BARÇA!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada