31 de desembre 2004

Bon any 2005!

Estimats amics us desitjo de tot cor que aquest any que comença el visqueu amb una intensitat necessària, amb una passió essencial, amb una il·lusió vital.... Seran segur molts obstacles els que trobarem l'any vinent, parades obligatòries que haurem de fer, díes memorables i d'altres que voldrem de seguida oblidar, tindrem moments d'eufòria i d'altres de recollimen, melàngia, força, vida, somni, etc... Bé sense que sembli un anunci publicitari, us vull dir això, que l'any 2005 el visqueu mullant-vos de vida tot el cos, us sudmergiu en el fet de viure.
Del panorama actual seran díes de glòria o de desgràcia, díes intenssos: S'haurà d'aprovar el nou Estatut, el finançament, la consolidació del govern tripartit i el lloc de l'oposició, s'haurà de veure els fruïts de l'acció del govern de Zapatero, els canvis socials, el caminar del Pla Ibarretxe, la solució al conflicte basc, el desenvolupament de la por al terrorisme internacional, l'aliança o l'enfrontament de civilitzacions, el desenvolupament europeu... tantes coses.... Després d'aquest any 2004 també força replet de canvis, de situacions, de moments, de notícies, de tragèdies, d'il·lusions, etc.. que ens depararà el següent any?

Bon any nou!

28 de desembre 2004

Retornant al País Basc

Gairebé per acumulació de casualitats o encadenament de pensaments aquests dies de vacances nadalenques m'he trobat retornant a tot allò relacionat amb el País Basc, país pel qual hi tinc predilecció, record, afecte, preocupació i esperança. Potser d'alguna manera, i espero no ser acusat de vanitós, la primera passa cap a Euskadi me la va reportar la postal que vaig rebre del gran parlamentari Iñaki M. Anasagasti. Tot bé de quan vaig acabar el seu llibre Agur Aznar (una grandiosa crònica dels 8 anys d'Aznar) vaig escriure-li i amb el pas dels díes vaig abandonar l'esperança de rebre cap resposta, però oh! sorpresa l'altre dia vaig trobar a la bústia una carta del Senat i a dins una felicitació de Nadal, escrita de puny i lletra pel mestre Anasagasti. La veritat és que em va fer molta il·lusió.
A més el cagatió aquest any m'ha cagat, tot i que soni lleig, (que hi farem si els catalans som proclius a l'escatologia), el Fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga, que em té molt enganxat. A més ara que tinc temps, he tornat a veure La Pelota Vasca, la piel contra la piedra de Julio Medem, però aquesta vegada en versió de 7 hores. El pack, tot sigui dit, el vaig comprar a Madrid, aquests dies que hi vaig ser-hi, i per més casualitat diré que la pensió on ens allotjàvem al barri de Lavapiés, estava al mateix bloc de pisos on Julio Medem hi té casa. El món és un mocador!!
Doncs així estic: llegint el Fill de l'acordionista i veient La Pelota Vasca, tornant a extreure idees d'aquest diàleg múltiple, actualitzant conceptes, meravellant-me amb les imatges i deixant-me portar per la música d'aquesta gran terra. Com no he trucat als meus amics bascos per desitjar-los un bon any nou, aquest any que ha més els ha de portar un nou menbre a la família.

També els diaris ens porten notícies d'Euskadi:
El pla Ibarretxe tira endavant, alguns diran que amb els vots a favor de Socialista Aberzaleak. Sí, com va tirar endavant en comissió de pressupostos el veto a les comptes pel proper any al País Basc presentat per PP i PSE. També amb els vots de SA. Ja sabeu el que penso: al final els dos jugadors principals del conflicte basc seran, ho vulguin o no ho vulguin, EAJ-PNV i PSE-EE. Precisament el PSE-EE s'ha mogut, potser com diuen en la línia PSC, proposant una reforma de l'Estatut de Gernika i respaldant el concepte de Comunitat Nacional, proposat per Rubio Llorente des del Consell d'Estat. Pels de sempre, els de l'Espanya eterna amb aquest concepte s'acaba la pàtria, s'acaba Espanya.... Que prenguin til·la!
Bé com veiem les coses es mouen, anirem veient com avancen. Crec que la reforma de l'Estatut, per aprofundir més ambiciosament en l'autogovern dels territoris bascos, ha de ser cosa de tots, i no si valen bàndols. Ja van veure els socialistes com els hi va anar amb el frontisme d'odi antinacionalista de Nicolás Redondo Terreros i Rosa Díez, que no sé si ja s'han passat al PP en veure el canvi que s'ha produit en el sí del partit de Patxi López.
Com dic es cosa d'anar treient el cap al País Basc i observar com van evolucionant les coses.
A més avui per fi ha semblat que la Justícia en aquest Estat ha demostrat que pot ser independent del poder i que no està tant depauperada i té tant poc valor com sembla. El TSJPB ha arxivat la vergonyosa causa oberta contra el President del Parlament Basc Juan Maria Atutxa i els vicepresidents Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, a instàncies de la demanda presentada pel sindicat feixista de funcionaris Manos Límpias (sic) i la no menys ferotge llavors, Fiscalia de l'Estat, que en aquell moment estava dirigida pel totpoderòs Cardenal, que es comportava com un autèntic braç armat d'Aznar.
Bé doncs a vegades sembla que el seny torna, per Nadal potser com els torrons, a la vora dels jutges i magistrats.
Aquest és el meu retorn al País Basc, al que espero visitar físicament algun dia proper.
Agur!

24 de desembre 2004

Bon Nadal!

Us demano perdó per haver-vos tingut tants dies sense cap senyal de vida, espero que em disculpeu ja que he tingut exàmens i he estat força ocupat. Ja, avui dia 24 de decembre, quan el dia de Nadal s'acosta torno a estar amb vosaltres.
Nadal altre cop, altre cop de bòlit per comprar algun regalet, anar a buscar tot el seguit de delicies amb les quals ens afartarem durant dies, enviar via mail o correu felicitacions de Nadal i resignar-me a rebre'n només d'establiments comercials o entitats de les quals formo part, acompanyar cada salutació o comiat amb un desig de "bones festes", fer cues a botigues, fer el pessebre amb el pare, aguantar la decoració nadalenca de diferents gustos d'àrreu on vaig, soportar nadales histriòniques, pensar frases una mica original per felicitar el Nadal, llegir desitjos incomplerts o desideràtums maximalistes, rebre alguna carta inesperada, llegir llibres que s'han anat amuntegant, sortir fins altes hores de la nit, anar a sopars de classe propis i aliens, fer abraçades al amics, sentir l'amistat més propera i els sentiments més a flor de pell, quedar amb tots aquells amb els que hem dit que quedariem després d'exàmens, fer tot allò acumulat per després d'exàmens (període mític), no veure el missatge de Nadal del rei, beure cava i menjar neules, intentar menjar ostres per una vegada a l'any, treure el tió atrotinat de quan èrem petits, allargar un dinar fins a les 7 i pico del vespre i sortir a sentir les nadales del cantaires de Primavera per la Pau, veure a gent que fa temps que no veus i alegrar-te, anar més abrigat que de costum, fer ús de la sal de fruïtes, menjar canalons per Sant Esteve, dormir alguna migdiada, jugar a algún joc, pensar que s'ha de fer per Cap d'Any, menjar grans de räïm com si ens hi anés la vida, tornar a les 8 del matí i aixecar-se amb la Marxa Radezky, anar a dinar al Mas Nadal adormit el primer dia de l'any, assistir a la Cavalcada de Reis i sopar amb tortell de postres, obrir regals, intentar il·lusionar-se com abans, anar a cal padrí, veure com a escrit la tieta Montserrat el nom de l'Eli, llagostins i ànec amb peres per dinar, i un llarg etcètera seria el que és el meu Nadal...

Un espai de temps familiar, en el qual se suposa que hem de dir que és hipòcrita i consumista, però és el que ens ha tocat viure i és el nostre, i on hi han moments d'enorme caliu i alegria, de família i bon humor, de plaer, de tendresa... Felicitem el Nadal amb grans desitjos, amb frases extramadament boniques i dins nostre, no obstant, pensem que seria potser millor que aquestes frases fossin fets en la nostra vida diària. Si hem de desitjar pau i tendresa que sigui durant tot l'any, que siguem sempre igual de millors del que se suposa que hem de ser per aquestes dates.
Bé us desitjo que passeu un Bon Nadal, que us el feu propi amb tota la gran càrrega d'alegria i sentiments que porta aparellada.




La tendresa d'un instant

Quan somrius


Ara que la nit s´ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records.
Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no em fa falta veure´t,
ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat
És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure´m
Quan la nit es fa més freda
Quan t´abraces al meu cos
I les llums de colors
Mil·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor.
És el buit que deixes quan t´aixeques
És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú
Són petits detalls tot el que em queda
Com queda al jersei un cabell llarg.
Vas dir que mai més tornaries
El temps pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
Que ens trobéssim junts al teu costat.
És Nadal al teu cor
Quan somric content de veure´t
Quan la nit es fa més neta
Quan m´abraço al teu cos.
I les llums de colors
M´il·luminen nit i dia
Les encén el teu somriure
Quan et parlo amb el cor.

13 de desembre 2004

Avui és Santa Llúcia

Tot i que darrerament les Fires nadalenques comencen gairebé al novembre, voldria fer-me ressó del fet que avui és Santa Llúcia, dia en que començava la fira d'elements de pessebre d'antiquíssima tradició (ja documentada pel folclorista Joan Amades) que encara se celebra a la Plaça Nova de Barcelona, davant de la Catedral.
Com a amant de l'art del pessebrisme li dedico aquest escrit, en record de tantes i tantes visites a la fira que han anat engrandint la col·lecció de petites personetes de fang que van en colla a l'establia de Betlem a visitar al petit Jesús.



ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.
-Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi dejorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa,
i una enramada d'arboç,
i una blanca molinera,
i una ovella i un pastor.
Ho posarem a migdia
dins del nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos;
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç!-
Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
tals paraules m'acudien
quan he vist la meva amor.
Josep Maria de Sagarra

12 de desembre 2004

Fabián Estapé: la llibertat que dóna estar de tornada de tot

Començo a fer una sèrie de retrats de persones que m'interessen, que tenen quelcom a dir, que inspiren, amb en Fabián Estapé, del qual acabo de llegir el seu nou llibre El joc de viure.
Estapé és amb 83 anys un verdader pou de ciència convertit en personatge mediàtic: col·laborador de la Vanguardia, el Temps, Catalunya Ràdio, TV3..., un economista singular que opina amb una llibertad inaudita en qualsevol savi dels nostres dies.

Potser és que un dels trets que el caracteritza és aquest sentiment d'estar de tornada de tot, fet que li atorga la llibertat plena d'opinar, amb una critica plena d'ironia, sobre tots els temes possibles: economia, política, societat... La seva vitalitat és indestructible, la seva ànsia d'aprofitar els moments al màxim és envejable, a més de la seves experiències d'home encuriosit, tafaner, agosarat, estudiós, treballador, expert, pillo, vividor (en el seu sentit més positiu), xerraire, avançat... i afegiu tots els adjectius que volgueu.

En aquest darrer llibre, molt més breu que l'imprescindible De tots colors, es sincera del tot, i a manera d'un recull d'articles opina sobre tots els temes que li venen de gust: la vida, la seva juventud, la seva adscripció política d'esquerres, els amics que l'han deixat (amb un emocionat record per l'Ernest Lluch, el seu millor deixeble asssassinat per ETA), l'amor per la seva dona després de la seva mort fa més de 20 anys, la seva ambició, les seves idees sobre l'economia, la vida privada d'economistes de remon (sí, és un marujón), algun que altre excés amb la beguda, el Barça, el Govern català, i com no una forta càrrega contra el PP, del qual n'ha estat un incommensurable crític des del primer día.
A part de riure amb algunes ocorrències

En la seva obra hi ha, no obstant, una reflexió que podriem matitzar: l'elogi del poder dels joves.

Particularment crec que els joves hem de tenir l'oportunitat de menjar-nos el món si convé, de treure el nostre màxim potencial en l'època de màxima vitalitat, de matar el pare i sentir-nos lliures si ho considerem oportú, però no obstant tenim el dret a aprendre encara moltes coses de la gent veterana, dels nostres grans.
En una època que la joventut és un aventatge no hem de perdre de vista els bons consells dels qui ja han passat pel mateix que nosaltres. Precisament llegint les reflexions d'aquest economista que s'ha plantat en 33 anys podrem extreure algunes lliçons. Nosaltres joves, escoltem també els nostres avis i els nostres grans. Alguna cosa podran dir-nos, no?

11 de desembre 2004

Nit de Santa Llúcia: tots els colors de la llengua

Ahir vaig assistir a la 54a Nit de Santa Llúcia, Festa de les Lletres Catalanes, a Badalona. Va ser una celebració atapeida de personalitats: els Presidents de la Generalitat i del Parlament, Pasqual Maragall i Ernest Benach, El Conseller en Cap Josep Bargalló, els Consellers Carles Solà, Caterina Mieres, Josep Maria Vallès.. el Ministre Josep Montilla, el Delegat del Govern a Catalunya, Joan Rangel, i representants d'alt nivell de tots els partits, entre altres Artur Mas, Josep Lluís Carod-Rovira (que compartia taula amb Justo Molinero), Felip Puig, Joan Ridao, etc.., escriptors com Carme Riera, Jaume Cabré,Vicenç Villatoro, editors com Isidor Cònsul, lluitadors emblemàtics com Eliseu Climent, esportistes com el capità de la selecció catalana de hoquei Ivan Tibau, directors de diaris com Vicenç Sanchís, historiadors com J.B. Culla, i badalonins tant coneguts com Lluís Marco, extraordinari actor últimament especialitzat en papers de metge i pare de la copresentadora de la nit, l'actriu Marta Marco, i un llarg etcètera...

El que més em va agradar d'aquesta festa va ser la plasmació mateixa de la unitat de la llengua catalana i de la seva rica, viva i genuïna varietat dialectal, el seu major orgull. En aquesta agradable vetllada que vaig compartir amb la meva tieta en una taula de germanor entre Mataró i Sant Cugat, els presents vam viatjar sensorialment de la mà de guanyadors i menbres del jurat per tots els Països Catalans, la comunitat sentimental dels catalanoparlants.

Vam iniciar el camí guiats pel professor Joan Becat de la Catalunya Nord, jurat del Premi el Joan B. Cendrós concedit a l'intel·lectual portuguès Carlos Monjardino, vam escoltar el guanyador del Premi Joan Maragall atorgat a Francesco Ardolino, catalanòfil italià o italianòfil català que ens seduí amb una cita memorable de Dant. Ja al Principat ens vam recrear amb els divertits protagonistes del Minoria Absoluta: Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas guanyadors del Òmnium Cultural de Televisió, i vam veure com el President novellià saludava al personatge real (Si no ho feia rebentava!), i ens vam dirigir cap a les Illes quan Emilio Manzano, del Saló de Lectura de BTV va recollir el seu premi. Seguint a les Illes també, de la capital de Mallorca, ens va arribar la suavitat illenca del poeta Bartomeu Fiol que obtingué el Carles Riba de Poesia amb una obra sobre la culpa col·lectiva dels mallorquins i catalans en la intolerància envers els descendents dels jueus. Finalment al torn del Sant Jordi, vam arribar al País València, on ens van ser saludats pel finalista Vicent Usó, fill de Vilareal, i vam acabar la nit al costat d'Emili Rosales que ens parlà d'un poble qua havia de ser el Sant Petersburg del regne hispànic, Sant Carles de la Ràpita, amb l'accent propi de les comarques de l'Ebre.
Dins de tota aquesta gran varietat de parles, de seduccions, de musicalitats, de brillantors, de compromisos amb la llengua, de creacions, d'art, vam poder escoltar la música de Miquel Gil, que cantant un poema d'Enric Cassassas en portà uns sons de tota la riba mediterrània.

La creació literaria catalana està viva, és forta i parla en tots els seus colors, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és una, i no hi ha criteris polítics que ho contradiguin. El fet que 10 milions de persones ens poguem intercomunicar i poguem llegir i gaudir de les mateixes obres n'és la prova, tot i que crec que no cal provar evidències.
Llarga vida a la nostra llengua catalana, valenciana, illenca, nordcatalana, tortosina, fraguetina, castellonenca, tarragonina, empordanesa, alacantina, rossellonesa, lleidetana, viguetana, algueresa, barcelonina, mataronina o badalonina, que també aquesta magnífica ciutat que ens va rebre amb els braços oberts té un lèxic caracterísic que el singularitza dins del català: micaco, badiu, torne-m'hi....