22 de desembre 2005

Dammi tu forza, o cielo!

Fa pocs dies em vaig comprar un dels millors discos d'òpera que tinc. La nova versió de la cèlebre obra de Giuseppe Verdi "La Traviata", basada en la Dama de les Camèlies d'Alexandre Dumas fill, que es va estrenar a Salzburg el darrer agost.
La meravellosa Violeta Valery que interptreta la bella Anna Netrebko i el magnífic Alfredo Germont del gran Rolando Villazón dirigits per Carlo Rizzi al capdavant de la Filharmònica de Viena, suposen ja per si un gran atractiu però a més l'audició et transporta, si tanques els ulls, als llits cortesans on l'amor viu a contrarellotge i la passió s'acaba amb el drama, als salons on la joia passatgera tapa la sang de la malaltia, on l'amor apassionat és una forma de mantenir-se viu, on un pare emprén la recerca del fill pròdig que ha fugit de la casa familiar, on la impertorbable mort camí, on conviuen la bellesa i la tísis, el xampany i les carícies, on rellotge volta inaturable... i on la Valery exclama, entre suspirs, "Dammi tu forza, o cielo!
Aquesta versió de la Traviata consagra a la nova generació d'interprets. Joves, guapos i famosos, Netrebko i Villazón formen una parella artística excepcional, apassionada, que trepitja fort i que recull ovacions al seu pas jubilant a tota una generació de mestres que sembla que ja no tenen res a ensenyar al nou star system, a les noves fornades de divos.
El pessebre - 6
En Joaquim i la Margarida porten el seu petit fillet Lluc cap a la cova de les afores de Betlem, el poblet on viuen i d'on ha estat sempre la seva família, on ha nascut el petit Jesuset, un nen com ell. Podien haver deixat el petitó amb l'àvia, amb la germana de la Margarida, amb la tia d'en Joaquim... però no, van decidir que ell havia de ser partícep d'aquest magnífic fet que marcaria el seu poble i el seu temps. Després li ho podrien explicar, que hi van anar, que ell hi va ser, que ell també hi era. A més el seu poble! Que mai hi passava res!
Hi ha moltes coses que els fills podem fer amb els pares o els pares poden fer amb nosaltres, els fills: visitar llocs interessants, viatjar, parlar, aprendre coses, ensenyar-ne, riure,... o fer el pessebre.

20 de desembre 2005

Il Gattopardo

Estem en una setmana fonamental pel futur de Catalunya: Després de jugades i farols, tothom va ensenyant les cartes. Les del Govern del PSOE, publicades al Butlletí No oficial de l'Estat, no podien ser més funestes. La pretensió del Govern i el PSOE, a qui tremolen les cames quan sent la COPE, Rajoy, Acebes i Zaplana, és com diu el Príncep de Lampedusa al Gattopardo "que tot canvïi per que tot és mantingui igual"... és a dir no donar resposta afirmativa a cap de les demandes catalanes. Quan es va aprovar l'Estatut, conscients que hauriem de viure un procés de negociació, deiem "El que és fonamental és la nació, el finançament i el blindatge de competències". Com hem vist ara aquestes 3 coses no entren en el projecte d'Estatut del PSOE. Ja no cal ni que li recordem a Zapatero que va prometre aprovar l'Estatut que sortís del Parlament català. El projecte és inacceptable, no suposa cap millora de la situació actual ni un avenç significatiu en l'autogovern, ni resol el problema de l'ofec financer de Catalunya. Zapatero no complirà la seva promesa per qüestions electoralistes perquè la por al votant dubitatiu de Sòria és més important que respectar el projecte avalat pel 90% del Parlament de Catalunya.
Menstrestant el dirigent socialista Miquel Iceta ens diu que el projecte del PSOE no desnaturalitza la proposta del Parlament de Catalunya i es queda tant ample, fent equilibris entre el PSOE i Catalunya. I a CiU en Duran compara Esquerra amb una plaga de llagostes tot fent el joc a la brunete que tan l'ha atacat, i en Mas la posa al mateix nivell que el PP... equivocar-se d'enemic és lícit, però que no aprofitin per trencar la unitat dels partits per mirar d'aconseguir espuris objectius.
Tothom té voluntat de negociar, encara pot arribar-se a un acord, ara el punt de partida d'on surt el Govern socialista no és gens propici. No hi han raons constitucionals o jurídiques, tot és voluntat política. Esperem que els nostres polítics siguin dignes del poble que representen i no intentin dividir-se ni acceptar promeses a esquenes dels altres. Nosaltres només disposem d'unitat i fermesa, i la opció d'aturar el procés i retirar l'Estatut si és impossible l'acord.
Nervis d'acer, voluntat de ferro, temps d'or...
Com hem dit alguns pretenen semblar que ho canvien tot quan en realitat volen que no es mogui cap dels pilars del sistema. Amb un somriure, és clar.

19 de desembre 2005

3 temes i un epíleg

Nicolae Ceaucescu

Decembre de 1989. El president romanés és de viatge a Iran dels Ajatolàs. Mestrestant a la ciutat de Timisoara la minoria hongaresa intenta evitar que les forces del govern desallotgin al seu pastor Lazlo Tkes i a la seva dona embarassada de casa seva. Cinc díes, després ja eren milers de persones les que es manifestaven per les matances ocasionades durant els disturbis. Ceaucescu torna d'Iran i convoca immediatament una manifestació d'adhesió a la Plaça de la República de Bucarest. Durant l'acte es comencen a sentir crits que recorden els fets de Timisoara, i el poble es torna contra el tirà, mentres aquest intenta aturar la ingent revolta gesticulant de forma ridicula des del balcó del Palau. La televisió mostra en directe tots els esdeveniments. Ceaucescu i la seva esposa Elena, atemorits, pugen a un helicòpter fugint de la capital. A mig camí el pilot els abandona al mig de la carretera i prop de Tergovitce són capturats. Aquella mateixa nit el ja exmatrimoni presidencial serà jutjat en un judici sumaríssim gravat i difós per la televisió.
La nit de Nadal de 1989 el dictador romanès i la seva temible esposa són executats.
Romania abandonava la tirania, descobrint els secrets i tot el que estava podrit en el règim opresor, cruel, que restringia l'alimentació dels ciutadans i omplia d'orfes els orfelinats.
Decembre de 2005. L'exdirigent comunista espanyol Santiago Carrillo, amic personal del dictador romanès, de qui va rebre un luxós cotxe com a regal, respon d'aquesta forma en una entrevista a la Contra de la Vanguardia quan se li esmenta el seu amic difunt:
"- ¿Se mereció Ceaucescu su final? - No mató a nadie; Franco, sí. - En Rumanía me contaron otra historia. - Su problema es que no estaba preparado para el papel que le tocó desempeñar, pero esas historias de asesinatos son propaganda. Es más, si hoy Ceaucescu se presentara a unas elecciones en Rumanía, las ganaría. Hoy Ceaucescu ganaría unes elecciones".

Perquè els conviden?
Avui mirava l'Àgora i em preguntava com és que el director d'aquest programa, que m'agrada força, té aquesta pulsió sadíca i gaudeix veient-nos patir a personatges com Ignacio Villa, director d'informatius de la COPE, terribles propagadors de l'odi, corifeus de les divisions, palmeros de la disputa i summes sacerdots de la mentida. Quina audiència té aquesta emisora a Catalunya? Si al programa es debatia amb directors de mitjans de comunicació escrit (Vicent Sanchís de l'Avui, Ma Antònia Iglesias del País, Jordi Juan de la Vanguardia...) i l'únic representant dels mitjants radiofònics és el representant de la COPE, que no és ni de bon tros la ràdio més escoltada de Catalunya... Que potser no podien arribar al debat Antoni Bassas o Xavier Bosch? Francino tampoc?
Com podeu imaginar Villa, s'ha dedicat a interpretar el seu ja conegut repertori d'acusacions, victimismes, mentides i grolleries, entre desesperació dels altres contertulians i del públic en general que no concebeixen gent com aquesta després de sopar.... Jo ja estic cansat de que sempre convidin a aquesta gent. No hi ha ningú més?
El pessebre - 5
Avui després de tanta lletra només em queda oferir-vos la relaxant imatge dels animalets que poblen el pessebre. Fins aviat!

18 de desembre 2005

En defensa del pessebre: tradició catalana, tradició mediterrània

Com heu vist aquests dies estic oferint unes imatges del pessebre de casa, al qual us convido a visitar (aviseu-me abans, sisplau). Jo sempre he vist el pessebre a casa, els meus pares ja el feien abans de que jo naixés i desde petit ajudava al meu pare a fer-lo. Tinc fotos de petit fent el pessebre i avui, com sempre, a casa continua sent una de les activitats familiars més esperades i una de les que fem el meu pare i jo, plegats.
L'altre dia, vaig veure a capgros.com com algú critiquiva el fet que l'Ajuntament de Mataró, a instàncies de l'Alcalde Joan Antoni Baron, tingués un pessebre a la seva planta baixa construit per l'Associació de Pessebristes de Mataró. Els crítics, apel·laven al caràcter laïc de l'Estat i creient que era la condició de catòlic de l'Alcalde la que feien recuperar la tradició pessebrista a la Casa Gran.
No cal que digui que em sembla una bona notícia, de normalitat, de ciutat, de tradició que Mataró disposi, a banda de l'exquisita exposició que anualment ofereixen els Pessebristes de la ciutat, d'un pessebre de la ciutat.
El Pessebre és una de les tradicions més antigues del Nadal mediterrani, i per descomptat català. No es sobrer destacar que és prou significatiu que fou al mediterrani oriental, a Betlem de Judà, a la Palestina romana, on tingueren lloc els fetsd que recordem, el naixement de Jesús de Natzaret, fundador del cristianisme i pels creients Fill de Déu.
Es diu que fou a Greccio, a Itàlia, on Sant Francesc d'Assís i els seus seguidors construiren la Nit de Nadal de 1223 el primer pessebre del qual es té constància. Itàlia, doncs, fou el lloc on nasqué la tradició pessebrista i d'aquí s'escampà a la Penínsul·la Ibèrica (especialment la riba mediterrània, Múrcia i País Valencià, i Portugal). No seria fins al segle XVII quan arribaria a Catalunya. Ràpidament s'extengué com la costum més pròpia de celebració del Nadal, apareixent tota la iconografia pessebrística pròpia, i al segle XVIII grans escultors com Ramon Amadeu o el mataroní Damià Campeny tindrien dins la seva obra figures de pessebre. Ara bé és el segle XIX i el principi del XX els que culminaran tota aquesta evolució fins a situar el pessebre com el costum més propi del Nadal a casa nostra. Les grans escoles pessebrístes, els grans figuraires, les primeres entitats pessebristes, les grans tècniques daten d'aquesta època.
Avui dia, el pessebre, tot i la rivalitat amb altres motius nadalencs aliens en ocasions més freds i més senzills, manté tota la seva vigència com a element artístic, cultural, tradicional, popular, i sobretot familiar, ja que permet als pares i als fills realitzar una activitat d'habilitat creativa i artística de resultats sembre entranyables.
Pel que fa a les crítiques al fet nadalenc i al pessebre de retruc, només destacar l'anàlisi que es fa de la laïcitat de l'Estat. No es tracta d'ocultar tot pòsit religiós de la nostra cultura, no es tracta de tapar l'aspecte religiós que rau a la societat, no es tracta d'amagar les religions que es practiquen i se senten a casa nostra, no es tracta de ser fanàtics de la religió de l'ateïsme o l'agnosticisme ni ser el contrari de l'Estat confessional, l'Estat persecutor ni es tracta de negar qualsevol tradició d'origen religiós... Es tracta de conviure amb l'element religiós, que actualment ja és plural, es tracta de compendre el sentiment religiós de la societat i el no sentiment religiós dels que no creuen, es tracta de saber viure en una pluralitat de sensibilitats davant el fet religiós, davant les confessions diverses reconeixent les aportacions de totes i comprenent les pròpies, es tracta de compartir tradicions, es tracta de practicar-les i assumir-les amb origens i evolucions.
Respecte, coneixement, estima i no intolerància, ignorància i odi, davant del fet i la tradició religiosa. Les nostres festes són, algunes, d'origen religiós perquè tot poble ha tingut una tradició religiosa, i és innegable el cristianisme de la nostra tradició. Res no obstarà al futur, a assumir alguna festa religiosa aliena a la nostra tradició però present al nostre país. Crec que va ser a França on es va discutir la possible festivitat d'una festa musulmana i jueva. Només el futur ens dirà si és aquest el camí a seguir. El futur serà ric i serà viu si mantenim les tradicions i som oberts a les innovacions, però una i altra no es neguen sinó que es complementen.
De moment visquem les nostres festes amb alegria, amor, tendresa i fem el Pessebre!
El pessebre - 4


El món dels blogs és un vehicle de comunicació i de difusió d'idees, novetats, pensaments, reflexions i anècdotes. En el nostre món, on la comunicació ha evolucionat ràpidament, sense aturador, passant de la tardança en rebre les notícies i la incomunicació de les gents i els pobles a l'arribada en temps real de les novetats.
En Virgili i el vell Tomeu que amb el jove Feliu preparàven una escudella per fer passar el fred, aquells pastors que cuidaven els ramats d'ovelles al ras, que descansaven en una nit estrellada, van rebre una notícia extraordinària i tot i la distància, tot i la incomunicació dels munts. Un Àngel va triar els humils i els senzills per ser els primers receptors de la gran notícia del naixement del petit Jesús. L'Àngel se'ls adreça perquè comprenia que ells eren els qui mereixien la notícia i els qui mereixien ser els primers, els savis del sentit comú, els qui comprenien, els qui s'alegraven, els qui s'emocionàven. I després, gràcies al poder de la comunicació, van poder arribar a la cova, però això ja és una altra història...

14 de desembre 2005

L'Ovidi

Ahir vaig rebre per correu la biografia de l'Ovidi Montllor, el malaguanyat cantautor alcoià, que Núria Cadenas ha escrit. Correspon al regal que la revista El Temps ha fet als nous subscriptors en motiu dels deu anys de la mort del polifacètic Ovidi, actor, poeta, cantautor....
Quan escrit aquestes línies escolto la seva cançó "M'aclame a tu" basada en el poema del mateix títol del valencià Vicent Andrés Estellés i que forma part del disc de Toti Soler, Ester Formosa i Carles Rabassa "Deu Catalans i un rus" que també m'ha arribat juntament amb el llibre. Aquí us el transcric.
Serveixi també d'homenatge a tant sensible artista, que ens deixà massa jove llegant-nos una vida i una bella obra.

M'aclame a tu


M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre



El pessebre - 3


En Marcel porta un present a l'Infant que ha nascut a la cova de Betlem de Judà, al nen que ha nascut a les afores del seu petit poble. Li porta una cabreta, i pensaròs es pregunta si li plaurà aquest regal. Ell no té ni dolços, ni teles, ni menges exquisites ni joies, ni encens. Només té cabres, la llet i el que d'ella en fa. Li porta una cabra, que és del poc que té, i pensa que potser no és un regal digne. No obstant ha seleccionat molt bé que sigués la més maca de les seves cabres, la més eixerides del ramat, la més sana de les seves bèsties. Molts de nosaltres també, en aquestes dates hem de fer regals. Potser no l'encertarem, potser serà massa o massa poc, potser ens somriuran de compromís o ens faran grans rialles d'alegria, però haurem pensat en la persona a la que apreciem i haurem cregut, bonament, que allò que li compràvem li faria verdadera il·lusió.

12 de desembre 2005

D'Orient

Líban, el cedre del mediterrani


Avui ens sorpreniem en tornar a llegir una tràgica notícia del petit país del cedre. El mateix dia que l'informe de les Nacions Unides sobre l'assassinat de l'exprimer ministre Hariri confirmava la participació de sirians i libanesos prosirians, era el periodista i polític antisirià Gibran Tueni el qui era assassinat a un barri cristià de Beirut. L'assassinat de Hariri, un polític milionari que havia participat en la reconstrucció del país i s'havia posicionat en contra de la tutela siriana del Líban va desencadenar una onada de protestes, el que es va conèixer com "la primavera de Beirut", que va tenir com a èxit la sortida del país de 15.000 efectius de l'exèrcit de Síria. Aquest assassinat només fa que evidenciar la crueltat d'aquesta ocupació incoberta, ja que al país encara queden membres dels serveis secrets del President Al Assad, l'oftalmòleg president de Síria, hereu del seu pare. El petit Líban, víctima sense voler-ho de la crisis d'Orient, víctima del foc creuat i equilibrista entre dues comunitats diferenciada entre cristians i musulmans. El seu sistema constitucional estableix un règim on el Cap de l'Estat és cristià maronita, el Primer Ministre musulmà sunnita i el el President del Parlament musulmà xíita. Les famílies i tribus del país són els seus partits, els seus caps els seus líders polítics, els Jumblat, els Gemaiel, etc...
Ara bé, en aquella primavera de Beirut i en totes les primaveres que veurem properament per desempallegar-se d'una vegada i per totes de la bota siriana, la bandera del cedre, la bandera de la Suïssa d'Orient, la vermella amb el frondós arbre, voleia per sobre de libanesos de totes les comunitats, de totes les tribus, de cristians maronites, musulmans, drusos que somnien veure el seu país no només lliure, sinó realment democràtic. Ells són l'esperança d'Orient, ells són el futur d'Orient, el petit Líban.

El pessebre - 2

I el futur també cavalga sobre el llom d'un mandrós ase per les terres de Judà. Jaume porta el seu petit fill perquè també vegi l'esdeveniment determinant, el futur que neix a la cova de Betlem. El petit Albert, el nen que gaudeix dalt del manso animal de tir, potser no recordarà gaire el que visqué, però se sentirà una persona especial, qual li expliquin que va poder participar en un gran moment. Potser li agafa massa aviat, com molts nosaltres recordem d'oïdes fets que s'esdevingueren en el llindar de la nostra infància però que ens determinen el futur, potser és massa jove per poder tenir un record nítid però això no li resta protagonisme, això no li treu que hagi sigut, també, un protagonista.
I la vella olivera, retorçada i amplia, serena i pausada, s'ho mira i dóna ombra al pare i al fill, els dóna repós, els dóna l'atura necessària per prendre forces i seguir caminant.

11 de desembre 2005

Ahir m'ho vaig passar molt bé!

Feia massa temps que estava aborrit. Molt de temps que només parlava de política i molt poc de temes intrascendents. Feia temps que no sortia, transgredint el deure de fer bondat en època d'exàmens, i aquest sopar d'ahir bé s'ho mereixia. Vam parlar, vam cridar, vam cantar (comprovant que canto fatal) i vam riure molt. Sí, vam parlar una mica de política, de l'etern tema, però tot en un to de broma i bon rollo, tot i que hi havia gent de diferents sensibilitats, fins i tot gent que està farta de les nostres converses monotemàtiques... Van sonar amb Xamat a la guitarra de Bruce Sprinsteen a Lluís Llach, dels Pets al meu Avi... Vam tenir a taula més ampolles de vi que comensals i ens vam em beure el necessari. Hi erem tots, potser faltava gent, però tothom va viure el sopar coorganitzat per Salicrú i Amat, per commemorar el quart de segle d'en Francesc com una gran festa. Com quelcom a repetir. Jo ja et tinc ganes.. Quan en fem el proper?
Jo, ahir, m'ho vaig passar molt bé, a més inesperadament, quan feia molt de temps que ningú m'ho deia, de sobte, algú em va dir que estava molt guapo... I em va fer feliç!


El pessebre - 1

El vell Silvestre, cec de fa molts anys i el seu pigall, en Bernat, caminen decididament. La vida sense veure-hi, la vida com a ajuda del qui no hi veu, la vida com a ulls. L'experiència indefensa i la joventut que guia. Surten del poble, caminen cap a la cova de les afores del seu poble de Betlem. Ni la seva edat ni la seva invidència impediran a n'en Silvestre, viure l'esdeveniment més trascendental del seu temps, ser-hi, sentir-ho. En Bernat li ho explicaré tot.

Una mostra de col·laboració i d'ajuda a l'indefens, al qui recereix la nostra compasió, al qui requereix del nostre temps... Com molts voluntaris del nostre temps, en Silvestre, necessita l'ajuda de l'altre, necessita dels ulls i el braç d'en Bernat, però en Bernat també necessita al vell, del qui aprén, del qui pot escoltar l'experiència d'una vida.

28 de novembre 2005

26 de novembre 2005

Els assassins de Franco



Divendres vaig assistir a la presentació del llibre "Els assassins de Franco" del magnífic articulista Francesc-Marc Àlvaro. El llibre ja el portava llegit de casa i m'havia semblat sensacional i per això em vaig acostar a la llibreria Proa per poder escoltar a l'Àlvaro de viva veu.

El llibre va ser presentat per la periodista Mónica Terribes, de la que em declaro gran admirador, i l'historiador Agustí Colomines, que va pronunciar una de les frases de la tarda: "A Catalunya hi ha dos tipus de beats: els que ho són de veritat, i els que han estat comunistes" i recordà el seu pas per Bandera Roja, una de les organitzacions contra les que dispara Marc Àlvaro.
El llibre valent, provocador, necessari i higiènic és un recorregut pel que va ser i comportà aquest idílic moment històric conegut com al Transició, conegut pels reportatges de la Victoria Prego i els documentals necròfils a propòsit dels 30 anys de la mort del dictador. FMA no pretén, tal com va dir ahir, ni explicar el que hauria fet ell (que tenia 8 anys per fer-ne 9 quan es va morir en Franco) ni fer un llibre d'història, sinó aportar la seva visió sobre una època on franquistes reciclats i heroïs de l'antifranquisme, ambdós impostors, es van donar la mà com a bons germans i van proclamar que ja tots erem germans i la Constitució espanyola de la que en celebrarem l'aniversari d'aquí poc era la intocable prova de la reconciliació. Ret homenatge als qui sí que es van jugar el tipus i la vida per tal que avui puguem tenir llibertat i democràcia i denúncia aquelles élits que van utilitzar aquest període per rentar la imatge i afermar-se al poder, tant fossin franquistes reciclats en centristes com comunistes passats a socialdemocràtes.
Des del meu punt de vista aquest llibre ataca fonamentalment les élits, aquells grups que van liderar el procés, en molts casos fills de conspicus franquistes que orgullosos veient com els seus fillets socialistes o centristes arribàven més amunt d'on dels van arribar: ministres, presidents d'autonomies, governadors civils, diputats, etc... Aquella élit els membres de la qual es van abraçar com germans, com cosins i van comandar el futur, com Rodolfo Martín Villa i Narcís Serra.
Opina Marc Àlvaro que en realitat no es va produir cap reconciliació, sinó un oblit, ja que cap franquista va demanar perdó a aquells a qui havia ordenat torturar o aquells als qui havia detingut o empresonat. Llavors no cal que ens expliquin sopars de duro, ja que no fou un gran triomf de l'oposició antifranquista que no va pendre el Palau del Pardo, ni un gran pla de Joan Carles I, Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda. Ens hem acostumat a històries, que convenientment explicades han convertit en democràtes de tota la vida, en gairebé infiltrats al franquisme a personatges com Manuel Fraga, pare constitucional i fins fa poc president de Galícia, Juan Antonio Samaranch, expresident de la Diputació de Barcelona, expresident del COI i marqués, o el qui fou alcalde de Barcelona, José María de Porcioles, convertit per Pujol i Maragall en "catalanista" "amb visió de país". Però així com alguns franquistes van crear-se una llegenda democràtica, els qui formaren part de grupuscles com Bandera Roja, en realitat pijos que jugaven a ser més comunistes que el PSUC (llegíu el capítol anomenat "confessions d'un exmilitant de Bandera Roja") s'inventaren un passat de detencions, lluita i sacrificis. També dóna pistes per entendre perquè alguns progres odiaven Pujol, perquè no era dels seus, és a dir no era de l'èlit cosmopolita i exbandera roja, i s'emmirallava en Suècia, quan ells preferien Albània o Cuba. Això és el que porta a Vicenç Navarro, a dir, amb tota la barra, "després de 70 anys de governs conservadors a Catalunya...", oblidant els fets del Palau i les pintades de "Llibertat Jordi Pujol" mentres el futur expresident era a la presó.
Llibre, el de Francesc-Marc Àlvaro, necessari per fiscalitzar determinada beautiful people catalana, determinats fets no necessàriament provats, i toc d'atenció d'una generació sencera que o eren petits o no havíem nascut quan es va cimentar tot aquest procés i no considerem la Constitució com símbol inamobible d'un perdó entre germans sinó una llei fonamental, ni la transició un temps gloriós sinó un procés històric. Marc Àlvaro ha obert la porta, amb tot el que això pot significar, ja vindrà el temps de matitzar i de tornar a pensar-hi, però de moment cal dir que han passat trenta anys i tenim dret a parlar-ne amb llums i taquígrafs i sense beateria o santetat.
Per completar aquest text, des d'un altre punt de vista, podeu llegir el text de Francesc Grané al capgros.com.
ACTUALITZACIÓ: Article d'Agustí Colomines i Companys referent al llibre de FMA.

24 de novembre 2005

A la presó tots!

1930 condemnat per evasió fiscal. Havia matat, segrestat, torturat, robat. Era un criminal.

2005 condemnat per evasió fiscal. Ha matat, segrestat, torturat, robat. És un criminal.

22 de novembre 2005

Un record per Ernest Lluch

Avui fa cinc anys que el meu pare em va llevar a les 7 del matí amb la notícia que ETA havia assassinat a Ernest Lluch, exministre, economista, articulista, savi i barcelonista de pro. Recordo que a casa tots vam quedar commocionats. A l'Ernest Lluch estavem acostumats a veure'l en múltiples debats i articles periodístics, fossin sobre política, economia, història o el Barça. Tot el dia vaig estar entristit, havien matat una persona interessantíssima, apassionant, però propera i entranyable. Vaig llegir tots els diaris que van arribar a les meves mans. Era incomprensible que hagués estat assassinat. Vaig veure un especialment trist programa de "la Columna" que presentava en aquell moment la Júlia Otero, exclusivament dedicat a l'assassinat.
Demà farà també cinc anys de la multitudinària manifestació de comdemna i repulsa per l'assassinat de Lluch, a la que vaig acudir amb el meu pare, i on es va clamar pel diàleg, pel diàleg en el que creia l'Ernest Lluch per acabar amb la violència que l'havia assassinat. Va ser la nit que una valenta Gemma Nierga va clamar el que molts pensàvem, que l'únic final seria un final negociat.
Quins moments més apassionants que hauria viscut l'Ernest Lluch en aquest moments, en ple debat de l'Estatut, en una situació de negociació per afrontar el final de la violència al País Basc, en un moment de joia pel Barça... i com hauriem gaudit de les seves opinions sobre aquests temes...

21 de novembre 2005

Bravo Poveda!

Al nostre país hi ha gent que li agrada tenir els catalans ben classificats: els d'origen català i els d'origen no català, els qui parlen a casa en català i ens qui parlen castellà o qualsevol altre llengua. Aquesta mateixa gent tenen molt clar que per un costat hi ha la "cultureta" pels catalanets i per una altra la "culturilla" pels néts dels immigrants dels 60. Tenen molt que hi ha un música per uns i una música per uns altres i una llengua per uns i una música pels altres.
Llavors apareix el cantaor català Miguel Poveda amb el seu disc Desglaç, on canta, en llengua catalana, poemes de poetes clàssics i vius, de Jacint Verdaguer a Narcís Comadira, de Miquel Martí Pol a Sebastià Alzamora, de Gabriel Ferrater a Maria Mercè Marçal, i els trenca els esquemes, unint en una Cultura, en majúscules, la llengua pròpia i el flamenc. Ahir vaig poder assistir al magnífic concert que va oferir per presentar-lo en societat, a l'Auditori de ben aprop, i en vaig sortir impresionat. Públic variat, seguidors de les últimes tendències culturals juntament amb catalans d'origen andalús que no podien reprimir davant de l'esforç del mestre algun "olé!"
A l'entrevista que publicava la Vanguardia diumenge, Poveda recordava que la idea de cantar en català, la seva segona llengua i en la que canta amb extraordinària passió, va venir d'un homenatge a mossén Cinto Verdaguer en el va ser convidat a participar "en la llengua que volgués", és a dir va tenir l'oportunitat de traduïr al castellà "A mos bescantors", el poema elegit. Poveda va decidir fer-ho en una de les seves llengües, el català. Seguidament l'incansable Lluís Cabrera, impulsor del Taller de Músics i activista dels Altres Andalusos, el va animar a editar un disc de flamenc en català. El cantaor andalús Enrique Morente el va ajudar a acabar de decidir-se dient-li que no només li semblava bé que cantés en català, sinó que era la seva obligació. "Morente me escuchó en Granada y desde entonces cada vez que me veía me decía que tenía que hacerlo, que él, si fuera catalán, ya lo habría hecho. Y tenía razón: de todos mis discos es el que más he disfrutado."
Poveda deixa clar que l'espectació no ha de ser només per la llengua utilitzada, sinó per la qualitat del seu art: "No se ve normal que yo cante en catalán y hasta cierto punto es lógico, es la primera vez que se hace. Pero no será mi último disco en catalán, y espero que entonces el foco se ponga en lo que hay dentro, en su valía artística, y no en ese cantaor flamenco que canta en catalán, como si fuera la mujer barbuda o una atracción de feria".
Gràcies al mestre Miguel Poveda que com va dir canta als "poetes de la meva terra", de la nostra terra, hem descobert grans i intensos poemes: el ja citat i commovedor "A mes bescantors" de Verdaguer, "Un tant se val" de Valentí Gómez dedicat a Lluís Cabrera, "El Final!" de Joan Brossa que va servir per il·lustrar la història de fa 30 anys, un fantàstic "Jo, l'invertit de cos i d'ànima" de l'imparable Sebastià Alzamora, una extraordinària "Declaració" del genial Enric Casasses i una combativa "Boca seca" sol·licitat pel públic als bisos.
Per acabar un recordatori a un altre gran poeta català de llengua castellana, Jaime Gil de Biedma.
Ara de tots els poemes cantats amb passió em quedo amb aquest de Josep Piera:
ARA
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc de veres, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre
L'amor, amor, és així: és, si no és.
Sentiu-lo cantat per en Poveda, i si no us arriba a dins, sou de pedra!

Fa 30 anys


"FINAL!"

-Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.
Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciènci
ai amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
Joan Brossa
20 de novembre de 1975

20 de novembre 2005

La èpica i la glòria

90 minuts d'èpica lluita pel triomf d'uns homes que porten el futbol a la sang, 11 mestres sobre el camp, 11 homes que es diverteixen i un director, Frank Rijkaard, que amb el seu tarannà i bonhomia fa brillar les estrelles. Va fer brillar a Valdés, Oleguer, Marquez, Puyol, Gio, Xavi, Edmilson, Deco, Ronaldinho, Messi i Eto'o, i a l'Iniesta de la segona part. Les estrelles del Barça han convertit el desfeta la nau galàctica i han convidat als nois de Don Florentino en uns homes vells i cansats, que no podien fer res contra uns jugadors de somni. 90 d'èpica i tota la història per la glòria d'un club.
El mestre Ronandinho, l'home de la nit, l'home dels nostres somnis, es dirigeix a Déu, es dirigeix a l'eternitat, al cor de tots nosaltres que li estarem agraïts per sempre. Ronaldinho l'aplaudeixen al Santiago Bernabéu, fins l'adversari reconeix el mestratge d'uns homes cridats pel triomf. Avui amarats de somni, els barcelonistes volem més, volem títols!
Épica i glòria vesteixen de blaugrana, el moment és nostre!

15 de novembre 2005

Euskadi expréss

Dissabte 12 de novembre

4'3o AM em llevo
4'55 AM surto de casa
5'05 AM Joan Salicrú entra al cotxe. La cançó Txoria Txori, poema basc de Joxean Artze musicat per Mikel Laboa amb la Simfònica d'Euskadi i l'Orfeó Donostiarra.
Mataró-Argentona-La Roca- Autopista AP7
7'15 AM Café a Fraga (Saragossa) Últimes paraules en català. Benzina. A partir de llavors Espanya Plural.
Monegros. Toro d'Osborne. Saragossa. Carretera de Logroño. Gossos.
10'30 AM Logroño, capital de La Rioja, ciutat de provincies. pàtria d'Espartero. Notícias de La Rioja. Zona blava. Plou. Mercat de dissabte al matí. Poca gent al carrer. Esmorzar en un bar antic, a sobre la seu del PSOE local. Un edifici vell. 3r café del dia, entrepà de pernil amb pa amb pebrot (!) Passeig per la ciutat. Catedral, esglésies velles. Plou més. Enviem missatges, rebem trucades.
Direcció Bilbao, obviem Pamplona-Iruña. Bruce Springsteen.
12'20 PM entrem al País Basc. Escoltem altre cop Txoria, Txori, a tot volum.
Canvia el paisatge. Verd, verd, muntanya. Baserris. passem de llarg de Vitòria-Gazteiz. Pastora "Paisatges marins".
13'25 PM
Bilbao
Ens perdem una mica. Pobles del Gran Bilbao. Voltes i voltes per trobar el lloc i per aparcar. aparcament al centre. Comprem el Gara, dissabte 1'25 €. Av. Navarra. Ria. Casco Viejo.
Begoña, jutjessa, madrilenya de Bilbao. Vi de crianza, altre cop ens topem amb La Rioja. Pintxos. Exquisitessa.
14'45 PM Dinar de sidreria: morcilla, chorizo, pebrot, truita de bacallà, chuletón, sidra, aigua, formatge i codony, nous.... Política. Punts de vista diferents. Nacionalisme. Espanya. Euskadi. Finançament. Ikurriña. El País. Compra de paraigües al Corte Inglés.
18'35 PM Cap a Sant Sebastià-Donosti. Carretera i pluja. Parada i café. Quedem per sopar.
20'00 PM Estem a Donosti. Parking. Davant la Concha. Impressió. Foto. Alegria de ser-hi. Ajuntament de Sant Sebastià. Entrem. Busquem Odón Elorza. Passejem pels carrers del barri vell. Surt de gent de missa. Homes amb txapela, dones ben abrigades. Colles de txiquiteros. La gent passeja malgrat la pluja. Cartells polítics. Bars plens. Famílies. Turistes catalans.
21'30 PM Ens veiem obligats a marxar cap a Bilbao. Autopista altre cop. Passem noms interessants: Getaria, Zarautz, Azcoitia, Azpeitia, Loiola, Gernika, Ondarroa..
22'45 PM arribada a Bilbao altre cop. Aparcament complicat. Breu trobava amb la Imma, la segona amiga del viatge a Vietnam. Sandwich.

Diumenge 13 de novembre

0'00 AM Vi al Casc antic. En Joan i jo parlem. Deixem la política. Dones, vida, passat, futur...
Caminem.
1'30 AM tornem a casa de la Begoña. Dormir amb en Joan al mateix llit.
10'35 AM em llevo. La Begoña ens ha comprat pastes: pastís de mantega i pastís d'arrós. Em dutxo. Desperto a n'en Joan. Esmorzem de conya.
11'25 AM Em poso la txapela. Tramvia cap al Guggenheim. Parlem dels transports a Mataró. Tenim la ciutat al cap. Pont de Deusto. La Universitat de la Companyia de Jesús a un costat, el Museu a l'altre. Cultura i cultura a cada banda. Clàssic i modern. Metall, imponència arquitectònica. Intentem imaginar com seria abans la ciutat. Pavelló Euskalduna. Passeig pel costat de la Ria. Traineras de Deusto ria amunt, ria avall. Crits de l'entrenador. Ramón Rubial, lehendakari d'Euskadi abans de l'autonomia del 79, fet estàtua.
Creueum el segon pont. Pont de Calatrava. Avinguda Campo de Volatín. Recordem Iñaki Anasagasti que hi viu. Comprem Deia, Berria i El Correo.
Creuem altre vegada un pont. El tercer. Hem de pujar escales, diversos pisos. Fotos i trucades dalt del pont.
14'oo PM Ens endinsem altre cop a la ciutat. Ens sembla veure Emilio Olabarría entrant a casa seva. Comandància de Marina amb bandera espanyola. A la mateixa plaça la seu de l'EAJ-PNB, Sabin Etxea, amb una gran Ikurriña. No trobem el cotxe. Busquem on dinar. Portem diaris. Mengem alubies de Tolosa, llengua, amanida i llom. Postre.
16'30 PM Migdiada. Això s'acaba.
18'20 PM Darrer café a Euskadi.
18'35 PM Marxem. Plou. Plou molt.
22'oo PM Saragossa. Plaça del Pilar. Foto. Bar España. Sopar: brou i costelles, brou i lluç. Flam. Café.
22'50 PM Sortida de la capital d'Aragó, complicada. Continua plovent.
Lleida. Tarragona. Benzina. Plou,.
2'1o AM Barcelona. Per error, túnels de Vallvidrera. Sopa de Cabra "Bona nit, malparits"
2'55 AM
Joan Salicrú a casa
3'oo AM Sóc a casa.
Agur!!

06 de novembre 2005

L'Estatut i el el 4 de 8 amb agulla: fer història

Avui he baixat a la Plaça Santa Anna a veure castells. Els Capgrossos de Mataró, la nostra colla, celebraven la seva desena Diada de la Colla i han fet història al carregar i descarregar un 4 de 8 amb agulla, el seu segon pilar de set amb folre, el 3 de 9 amb folre i el 4 de 9 amb folre. El 4 de 8 amb agulla és un castell magnífic, complicat i que requereix de molta gent, s'ha pogut realitzar perquè tots els homes i dones de la colla ho volien, perquè s'hi han sacrificat, perquè estaven trabats i units i perquè han defensat el castell amb tota la seva força. Amb aquesta idea s'ha elaborat el projecte de nou Estatut català i amb la mateix actitud el defensaren el dimecres els tres representants del Parlament català, Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquesta mateixa tenacitat que avui mostraven els nostres castellers l'han de tenir els nostres representants polítics encarregats de la negociació de l'Estatut al Congrés dels Diputats, a Madrid, si volen carregar i descarregar aquest castell que és l'Estatut, si volen fer història com els Capgrossos de Mataró.

05 de novembre 2005

Perdoni'm senyor artista

Perdoni'm senyor artista, intel·lectual o membre de la vida cultural progressista espanyola. Perdoni'm per no ser iraquià, per no ser kurd o saharaï, perdoni'm vostè per no estar pres a Guantànamo ni ser palestí, no sóc africà ni tampoc he de temer a Bush fill. Perdoni'm per ser català i esperar de vostè no, ja, entusiasme o amor, sinó comprensió o solidaritat. Quan diàriament em sento insultat per integristes de l'espanyolitat, quan l'odi es transpua a través d'ones hertzianes i no sento cap clam per part seva, senyor intel·lectual espanyol no se m'acut altre cosa que demanar-li perdó per pensar que potser tindria un foradet a la seva agenda per assistir a un acte, firmar un manifest o fer unes declaracions com antigament feu amb la guerra d'Irak, el conflicte palestí o kurd, el cas del Sàhara o la fam a l'Àfrica.
És necessari i de justícia reconèixer que més fàcil és solidaritzar-se amb aquells que passen gana en d'altres continents, aquells que moren en guerres llunyanes que amb el veí del costat, sobretot quan es treballa en terreny on les excesives simpaties cap a la meva aspra terra no són gaire ben rebudes, quan s'està pendent de contractes amb productors de televisions properes als conservadors o quan de la seva imatge pública en depén la venta del seus discs o llibres o els suculents contractes. Que lleig és mossegar la mà que dona de menjar, no, senyor artista contra la guerra?
Perdoni'm oh senyor artista, per pensar que potser vostè, que en algun moment es va sentir "conciència moral d'un poble" posaria el crit al cel davant dels atacs dels sectors més reaccionaris i antidemocràtics del país, perdó per pensar que potser se li escaparia alguna llàgrima, com potser se li escapà quan visità el Mur de Palestina en una carabana d'artistes solidaris, quan veiés les campanyes d'insult i odi que circulen per Internet o les imatges d'un supermercat propietat d'una cadena de distribució catalana, am una pintada que avisava que es tractava d'un comer`ç català com 60 abans ho feren les SS. Estic segur que tenien moltes coses a fer, ocupats com estant tots vostés, i per això va excusar la seva presència a l'acte que els intel·lectuals, escriptors, periodistes, artistes i membres de la vida social i cultural catalana van convocar al Cercle de Belles Arts de Madrid, i només Santiago Carrillo, plàcid polític jubilitat, i la seva senyora, de qui desconec el nom i la seva condició laboral, tenen temps lliure, clar són pensionistes, i interés en escoltar-nos i fer-nos costat.
Vostè intel·lectual o artista espanyol que va fer costat al nostre President de la Generalitat quan es va presentar en les darreres eleccions potser ara ja n'ha renegat, convençut que Maragall i Pujol no es diferencien tant i ambdós són uns indesitjables nacionalistes. Perdoni'm a mi també, i al meu President, per això. Perdoni'm per no haver-ne aprés encara.
Estic convençut, senyor artista progresssista, que no va poder tampoc assistir al Congrés com potser va fer en el debat sobre la guerra d'Irak, amb una samarreta que posés "Respecte per Catalunya". També entenc que no ens decicarà el premi cinematogràfic o teatral que rebi, senyor artista contra la Guerra, ni plorarà ni cridarà en manifestacions.
Que hi farem potser només em queda recordar aquell poema que alguns atribuiren a Bertold Bretch: "primer se'n van endur els jues, però com que jo no era jueu no vaig dir res. Després s'endugueren els comunistes, però com que jo no era comunista no vaig dir res. Quan van atacar als catòlics no vaig dir res, jo no era catòlic. Quan finalment em van venir a buscar a mi..."
Perdona'm Ana, Víctor, Joaquim, Javier, Pilar, Aitana, Imanol....

Mal sabor de boca

A vegades es prenen decisions polítiques que no satisfà votar-les. Aquest crec que debia ser el sentiment que tenien els senadors de l'Entesa Catalana de Progrés i Convergència i Unió quan per criteris d'oportunitat i conveniència política, per no allargar el tema i veure ràpidament retornats els Papers catalans a Catalunya van votar "No" al retorn al País Basc dels papers que els foren expoliats i ara es troben, també, a Salamanca. Els dos senadors d'Iniciativa, Jaume Bosch i Jordi Guillot, en un acte que els honora, van trencar la disciplina de vot dels companys per donar-los suport. Fer aquesta mala jugada, suposo que argumentant que cal esperar a una futura llei de memòria història i als dificils equilibris que s'han de fer al Senat on el PP hi té majoria, no em sembla correcte i no puc deixar d'expresar un cert malestar, sobretot quan llegeixes el que sobre el mateix ha dit el senador basc Iñaki Anasagasti:
Esta semana, el miércoles, CiU, ERC y el PSC votaron en el Senado en contra de que a los vascos nos devuelvan los documentos robados que se encuentran en el Archivo de Salamanca cuando durante cuarenta años parte de los papeles de la Generalitat los ha tenido guardados el PNV y fueron devueltos en acto solemne en la Generalitat bajo presidencia de Pujol. ¿A qué viene esta actitud tan mezquina por parte de ERC y CiU?.

31 d’octubre 2005

Carta a una Infanta recent nascuda

Benvolguda Elionor de Borbó i Ortíz,
Tot i que encara no hagis arribat al teu primer dia de vida t'escric una carta que potser algún dia llegiràs. El teu naixement ha despertat una gran espectació, tots hem pogut veure com arribàven a la clínica on has nascut els teus pares, ens han informat que eres una nena i que t'havien posat el nom de Elionor, Leonor en castellà, hem vist els teus avis, orgullosos com t'anaven a veure i com rebies felicitacions i regals de molts senyors que no conèixes. A hores d'ara no ho saps, però tu has nascut amb uns priviegis que no tindran els altres nens que han nascut el mateix dia i a la mateixa hora que tu. Tu tindràs una infància plena de complaences i regals, tothom t'omplirà d'elogis i de reverències. Tu tindràs un ofici per a tota la vida, hagis o no estudiat, siguis una dona de profit o una frívola encantadora, et casis amb un plebeu o un senyor. Ningú discutirà el teu estatus ni t'obligaran a guanyar-te la vida, buscar-te una feina, concòrrer a unes oposicions, llicenciar-te i fer màsters, participar en eleccions. Algun dia potser et coronaran Reina i la teva imatge, jove o gran, apareixerà als segells, a les monedes, inauguraràs cimeres, edificions o exposicions, donaràs nom a hotels, es faran llibres sobre tu i a sobre teu s'extendrà un vel de protecció que impedirà que algú et critiqui, parli de la teva vida íntima o exemplifiqui els teus errors. Com ara, tota la teva vida seran elogis a la senzillesa de la teva vida i la simpatia que desprendràs tot i que tinguis un mal dia.
No ho saps i potser quan siguis més grans els llibres d'història que potser et facin llegir ho explicaran, però abans de que tu naixessis, el mateix dia del teu natalici, tothom parlava de l'Estatut de Catalunya, el projecte que els catalans hem presentat per regular el nostre autogovern pels propers anys, pels anys que t'han de veure crèixer. Els qui fins al moment es mostràven inamovibles davant de qualsevol canvi en l'statuts quo actual de l'Estat, en una nova formació de l'Estat que faci que els catalans ens sentim còmodes en un estat plurinacional i plurilingüístic, federal, ara de seguida mostren la seva complaença a reformar la Constitució i les lleis que calguin per eliminar la estúpida norma que faria que un futur germà teu et sostragués el dret a esdevenir Reina. Aquells qui creuen que un replantejament de l'Estat suposaria la desaparició del mateix no tenen cap problema a reformar la Llei fonamental en altres temes.
Et seré franc, no crec en la monarquia, sóc republicà. Per a mi la única reforma possible de la institució de la qual tu ets la darrera membre és la seva conversió en un autèntic règim republicà, veritablement democràtic, on hi hagi una autèntica igualtat entre tots, tots, els ciutadans i on l'alta magistraturà que un dia ocuparàs la pogués ocupar qualsevol ciutadà de l'Estat. La monarquia és un sistema antic, basat en el privilegi de la saga i del cognom, de l'herència del càrrec. La república no és només un sistema de govern, sinó una forma de veure la societat en base a la ciutadania i de la igualtat.
Abans d'acabar aquestes lletres et voldria fer dos peticions, dos precs:
Quan hagis de desenvolupar la tasca per la qual seràs educada, per la qual has nascut m'agradaria que tinguessis en compte que l'Estat al que representaràs, interna i externament, és un estat compost, plurinacional, format per diferents nacions, i plurilingüístic, amb diferents llengües al seu interior, i pluricultural, amb diferents cultures com llengües té. Aprén aquestes llengües, participa d'aquestes cultures, utilitza el català, el basc i el gallec en els teus actes, visites i parlaments. Sigues la garant de la pluralitat i no la negadora de la diversitat, com fou tentat el teu propi avi.
I si de veres vols ocupar el càrrec més alt de l'Estat, vols ser-ne la Cap, t'animo a que dins d'una futura república plurinacional i pluriestatal, et presentis a unes eleccions i si el teu carisma, la teva personalitat i la teva trajectòria complauen al poble, n'esdevinguis democràticament la Presidenta de la República.
Atentament,
Joan Safont
Un republicà independentista català.

30 d’octubre 2005

Antisemitisme

Ahir vam poder llegir la nefasta notícia que una colla de "lluitadors, defensors del poble palestí" van impedir que l'exministre israelià i exambaixador a l'Estat espanyol, Slhomo Ben Ami, impartís una conferència emmarcada dins dels actes dels Premis Octubre. Una conferència on Ben Ami volia exposar la seva tesi que la solució al conflicte d'Orient Proper només es pot solucionar amb l'activitat de la comunitat internacional, que no es només cosa de dos, i que si s'hagués fet a Barcelona segurament m'hauria interessat assistir. Una conferència que no es va poder celebrar.
Algú va creure que tenia més dret que algú altre a parlar. A crits, a cops, van voler defensar un poble a costa d'injuriar-ne un altre.
Sobre el conflicte Israel-Palestina sempre he cregut en dos Estats, que no cal que s'estimin però que han de coexistir i respectar-se. No m'he posat en cap bàndol que no sigui el d'aquells que busquen solucions pacífiques i racionals per acabar amb un dels més dolorosos traumes de la Humanitat. Ara bé, des de fa un temps, persones de suposada esquerra, totalment desinformats i uniformats amb els tradicional mocador palestí, sense cap visió crítica ni reflexió raonada, es dediquen a defensar a qualsevol preu al poble palestí i a odiar amb la mateixa intensitat al poble israelià. Aquest odi a Israel, que podria ser una crítica a les decisions del seu govern, sovint es transforma en odi a un poble, a una determinada fe religiosa, tradició milenària o ciutadania en general. Jo no voldria ser odiat per les decisions del govern de torn, del qual en moltes ocasions puc haver discrepat i fins i tot manifestant-me, criticant-lo, escribint, protestant... com molts ciutadans d'Israel que no comparteixen les decisions dels seu govern quan oprimeix, quan deté, quan tortura a palestins innocents. Jo no estic amb el del tanc que impedeix al pagés anar al seu tros o a la mare anar a la botiga, però tampoc amb el del cinturò explosiu que mata al treballador que va a l'oficina o a l'estudiant que va a la universitat en un autobús.
D'encà de molt temps l'antisemistisme, exprés o incovert, ha estat una ideologia de mases. A Catalunya precisament tenim el trist "honor" de ser un dels primers paisos on es generalitzen els progroms contra els jueus. Serà l'any 1391 (Un segle abans de l'expulsió dels jueus i musulmans per part dels Reis Catòlics). Els jueus catalans seràn foragits i en casos fins assassinats. Després vindrà l'expulsió dels jueus de tota la Corona. Segles després els progroms de Rússia, l'Affair Dreyfus, l'Holocaust, la "conjura judeo-masónica".... Avui és l'agressió verbal i intent de física d'Shlomo Ben Ami.
Tampoc cal que recordi el paper trascendental que va tenir Ben Ami en un moment en que es va fregar amb les puntes dels dits la pau. Va ser ministre d'Afers Exteriors d'Ehud Barak i participant en els infructuosos acords de Pau impulsats per l'expresident Clinton.
Com a democràta, com ciutadà, com a amic de la resta de la humanitat, no puc tolerar que s'odiï a un poble, que es vulnerin els drets d'una persona i que es lluiti per uns odiant els altres.

27 d’octubre 2005

Llegint a Prat de la Riba

Aquests dies, després de llegir sobre la història del moviment polític catalanista de la mà d'en Joan Ridao i les possibles solucions als debats oberts (Les contradiccions del catalanisme. L'esfera dels llibres. Barcelona 2005) i veure cap a on va el nacionalisme gràcies a l'Albert Sáez (El futur del nacionalisme. Columna. Barcelona 2005) he decidit recular en la història i veure i beure d'on venim. He començat a llegir "La Nacionalitat catalana (1906)" d'Enric Prat de la Riba, polític, periodista i advocat, teòric primerenc del nacionalisme català, participant a les Bases de Manresa, va presidir la Diputació de Barcelona i va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya.
L'any 1906 Prat de la Riba escriu:
"Si ser pàtria, si ser nació era tenir una llengua, una concepció jurídica, un sentit de l'art propis, si era era tenir esperit, caràcter, pensaments nacionals, l'existència de la nació era un fet natural com l'existència d'un home, independent dels drets que li fossen reconeguts [...] La nació era nació encara que les lleis la tinguessin subjecta, com l'esclau romà, una altra nació, a la nació oficial, la nació privilegiada. L'home era home, encara que per la llei no ho fos, la nació és nació encara que per llei no ho sia"
Han passat noranta nou anys i encara hi ha qui ho dubta....

Futbol i política

L'altre dia vaig estar al Camp Nou, com habitualment, per veure-hi el partit Barça - Osasuna. Vaig assistir a l'arribada de la flama del Correllengua a l'Estadi. Un fet normal si tenim en compte la sensibilitat catalanista del Club i de la seva junta directiva (cuñaos apart).
Ara bé quan ho van veure al País Valencià, els dirigents polítics del PP van posar el crit al cel.
"Catalanismo fascista" va ser el més bònic qualificatiu que ens van dedicar, en concret Esteban González Pons, conseller de la Generalitat Valenciana, comparant-nos amb el nazisme i l'Ausluss, l'operació per annexionar Àustria i la posterior annexió dels Sudets i la invasió de Polònia.
Avui la Comissió Antiviolència al Fútbol ha recomanat que no es politzi el futbol per evitar actes com els de diumenge.
No fa dos dies que vaig al Camp. Hi vaig des de fa temps. I m'enrrecordo que poc abans del referendum de la Constitució Europea van fer sortir unes banderes dels 25 Estats de la UE, i una pancarta portada pels jugadors a favor del text comunitari. Això era politització? S'havia d'evitar? Va dir alguna cosa la Comissió Antiviolència?
El València C.F., equip que ha reaccionat de forma similar al PP, va mostrar durant la polèmica tramitació de l'infaust Pla Hidrològic Nacional el seu suport a aquesta obra hidrogràfica. Això era polització? S'havia d'evitar? Va dir alguna cosa la Comissió Antiviolència?
Durant l'anterior polèmica sobre els dits Arxius de Salamanca en l'època que Torrente Ballester va proclamar que aquests eren "Derecho de conquista", el R.C.D. Salamanca va fer portar als seus jugadors una pancarta a favor d'aquest peculiar dret. Un jugador català que s'hi negà va ser represaliat amb la no renovació del contracte. Això era polització? S'havia d'evitar? Va dir alguna cosa la Comissió Antiviolència?
I així podriem continuar...
El Sr. Augusto Cèsar Lendoiro, encara avui President del Deportivo de la Coruña, fou anys enrrere diputat del PP al Congrés dels Diputats. Va ser honorat amb el premi al diputat absent per l'Associació de Periodistes Parlamentaris. Això és polització del futbol?
Perquè hi han diferents filtres depenén si es parla d'un equip de qualsevol altre lloc de l'Estat o es parla d'un equip català?
Perquè hi ha tanta gent a Catalunya que veu en qualsevol mostra d'un cert tarannà catalanista del Futbol Club Barcelona el perill de la polització? Perquè quan el Barça actua com a part de la societat civil catalana se l'acusa de polització? Perquè a determinada gent li tremolen les cames perquè el Barça porti la senyera a la samarreta? Algú creu que la corona que exhibeixen determinats clubs que porten l'atribut de la monarquia al seu nom és polització?
Perquè l'altre dia una bonica noia al tren comentava indignada que la polèmica Echevarría era politzar el Barça?
Per cert del tema Echevarría podriem estar parlant molt... Perquè algú recorda els membres de les Juntes nuñistes, gasparistes, etc..? Continuo pensant que Joan Laporta és el millor president del Barça dels últims anys, una altra cosa es que a vegades pensi que mai es pot equivocar, sobretot quan ha d'acontentar el Cuñao d'idees peculiars que l'ha ajudat econòmicament i per temes de seguretat. No obstant és trist, no, que un paio de 45 anys que era un nen el dia que va morir el "Caudillo" sigui d'una fundació nostàlgica del feixisme?
Per cert us recomano que veieu si podeu el reportatge "Futbol i feixisme" que va emetre fa un temps Canal 33.

25 d’octubre 2005

Ramon Reixach, el meu mestre

Avui el meu amic i mestre Ramon Reixach ha guanyat la 47a edició del Premi Iluro de monografia històrica amb un treball que porta per títol "Els pares de la república. Una cultura política de la Catalunya Urbana Moderna. Mataró (s. XV-XVIII)".
Precisament aquest any podia perfectament assistir a l'entrega i em venia de gust sentir a Borja de Riquer que parlaria sobre la faceta empresarial del polític Francesc Cambó. No en sabia res. M'he trobat en Reixach a la sala i hi estat parlant, fins i tot ens hem assegut junts. Li he fet broma sobre quan el guanyaria i ell m'ha contestat la broma dient-me que esperava que li donés jo algún dia. Com veieu ni la més remota idea. Llavors quan han llegit els títols dels treballs el darrer, precisament el seu, m'ha semblat que parlava de l'època que ell ha estudiat. Anava a dir-li "mira precisament és de l'època..." quan han dit el seu nom! M'ha fet moltíssima il·lusió. Increïble. Cada dia no donen un premi tan important a una persona que t'ha marcat tan com en Ramon. Sempre hi ha un professor durant l'època escolar o universitària que et marca, i per a mi aquest és en Ramon. Estic orgullós de haver-ne estat alumne. Ell va ser el meu professor d'Economia al GEM, ens hi vam conèixer i em va oferir de col·laborar al Full de Mataró, el setmanari que havia tirat endavant juntament amb en Joan Salicrú, un altre exalumne seu. Allà hi vaig fer amics, en Ramon Radó i el mateix Joan Salicrú i va ser una escola de debat i de pensament. A n'en Ramon Reixach el vaig conèixer en una època un pel idiota de la vida, l'adolescència, i em va perpetre obrir els ulls cap al món del debat, de la política, l'economia, la vida més enllà d'aquesta època de trivialitats. Diguessim que em va ajudar treure l'aigua clara d'algunes que coses que ja duia dins meu. És evident que tenim punts de vista diferents en molts temes, en d'altres no. Avui mateix li deia que "treien alguns temes en d'altres teniem un camí comú". Ens hem apassionat, ens hem emocionat, ens hem barallat, hem cridat, hem rigut.
La veritat és que molt del que sé li dec, molt del que sabré espero continuar devent-li. Ens queden molts debats, ens queden moltes paraules!
Felicitats Ramon!

21 d’octubre 2005

Xabier Arzalluz

Ahir vaig assistir a la presentació de les memòries de Xabier Arzalluz, "Así Fue". Unes singulars memòries dictades d'un no menys singular polític. L'home de verb afilat, de contundent discurs i de trajectòria interessant que ha liderat durant més de 20 anys l'EAJ-PNB i ha patit una de les pitjors campanyes intoxicants dels mitjants de la Brunete nacional espanyola on les frases més repetides o bé no han existit mai o bé són el producte d'un muntatge convenientment preparat: L'RH negatiu, l'arbre i les nous, la maleta... o s'han inventat passatges de la seva biografia: que era director d'una escola on feia cantar cada dia el Cara al Sol.
Va ser especialment interesant escoltar com va ser el seu despertar al nacionalisme quan descobreix que ell parla euskara a casa seva però que mai ha vist un llibre escrit en la seva llengua materna, ni un paper, ni ha sentit una emissió de ràdio. Després vindria l'afil·liació clandestina al Partit Nacionalista Basc. En aquella època, 1968, la recent creada ETA assassina el comisari Melitón Manzanas, una ETA comandada pels qui després s'integrarien al PSE o a d'altres que des de tribunes i articles es dedicarien a demonitzar el nacionalisme del PNB, que mai va empunyar cap pistola.
També va fer un llarg recorregut per l'època coneguda com "Transició", que van fer pocs que tenien davant l'immens poder de l'exèrcit, el Sindicato Vertical, la premsa del Movimiento i la societat immòbil, segrestada.. Per Arzalluz aquella frase que atribueix l'èxit de la Transició a la sabiesa del poble espanyol era en realitat por: "Era miedo lo que habia, miedo de los que habian sido republicanos, catalanistas, vasquistas, reprimidos, que querian evitar que sus hijos cayesen donde antes cayeron ellos". La Transició no s'ha acabat perquè per ser-ho s'hauria de tenir la llibertat de decidir si un català vol ser català i espanyol o català i prou.

Ara bé la part principal i més interessant de la xerrada va ser el seu elogi de la unitat del poble català i dels seus polítics. Va demanar als catalans que la mantinguin ara que l'Estatut s'ha de discutir a Madrid, perquè serà la única manera que sigui aprovat. Sinó, els sectors que volen aturar-lo "se llebaran el gato al agua". El seu elogi del poble català omple d'orgull al qui el sent.
Finalment, aquest animal polític (tot i que ell rebutgés aquest qualificatiu) va acabar la seva xerrada apel·lant als joves, reconeguen que molts quan surten de la Universitat només pretenen comprar-se un Audi i tenir una casa, però sempre hi ha aquell qui manté la fe en els seus, "por que no sólo de pan vive el hombre". I aquests, va recordar Arzalluz, són com havia dit François Mauriac al final de la seva biografia del premier anglès Benjamin Disraeli: "potser heu pensat que Disraeli era un sant, però no era això, era l'esperit de la primavera que tot i saben que l'hivern s'ho endurà tot brota i torna a brotar a la següent primavera".

Xabier Arzalluz, elegant, distant, agut, amb aquella forma tant basca de parlar en castellà, sarcàstic, geni i figura, fa fer les delícies d'un public on destacava una nombrosa part de bascos residents a Barcelona que es van apressar a saludar el seu paisà.
Per cert no cal que feu comentaris amb les vostres opinions sobre Arzalluz, prefereixo llegir primer el llibre.

11 d’octubre 2005

Mala sang

Aquests dies he anat rebent, en diferents formes, de diferent gent, en diversos dies comentaris referents a l'atac enfurismat i terrible contra Catalunya i els catalans que han llançat els mitjans de comunicació més retrògrads i les personalitats més immobilistes de l'Estat. Ho hem comentat amb els amics de la Universitat, amb la família, amb els parents... No obstant aquesta reacció brutal prové de qui ja ens esperàvem, dels qui ja teniem en compte, però allò més precoupant és l'absència de caliu o comprensió dels qui se situen diametralment en contra d'aquests cridaners.
On són els intel·lectuals, artistes, escriptors, actors, professors espanyols, els progressistes, els liberals, els amics de Catalunya, els qui se solidartitzen amb tot, els qui signen manifestos, els qui fan manifestacions? On són els futurs premis Blanquerna? On són els defensors de les causes justes? Perquè quan s'insulta cada dia a més de 6.000.000 de persones no surt ningú per clamar justícia? Perquè no rebem el suport que rebrien altres col·lectius si se'l dirigís diàriament una pluja constant d'odi?
Trobo a faltar l'Espanya a la que esteniem la mà, a la que proposavem fer canvis per encaixar-nos en un Estat plurinacional. Com diu l'Oda a Espanya de l'avi Maragall: "On ets Espanya? no et veig enlloc? No sents la meva veu atronadora? No entents aquesta llengua que et parla entre perills?"
Per bé que avui hem sabut que Rodríguez Zapatero li ha dit a n'en Joan Puigcercós "tranquil, Joan, tranquil" i que té fins a 8 formes d'anomenar Catalunya a l'Estatut, que Ibarra ha estat contestat pel PSC, que el mateix PSC farà pedagogia de l'Estatut, que Maragall n'ha intentat fer assistint a la Desfilada de la "Fiesta Nacional", que Rubalcava recomana que abans de parlar llegeixin l'Estatut i tot un seguit de mostres de gestos que volen atemperar el clima color cendra del Madrid intransiguent i imperial, i que crec que finalment sortirà un Estatut, no puc deixar de dir que els catalans estan molt cansats, molt indignats i crispats amb el tracte rebut fins al moment. La COPE portanveu d'aquesta Espanya que odia, que blasma i que ataca feroçment, juntament amb Onda Cero i cia, el Mundo, l'ABC, la Razón i fins el progressista País, critiquen perquè saben que això que proposem és possible, saben que hi ha el 90% del Parlament a darrera de l'Estatut i que és un clam d'un poble. No ens poden acusar de poc suport, de ser un pla nacionalista, excloent o impossible. No tenim cap grup violent, no tenin cap clima de por. De sobte els constitucionalistes apareixen sota les pedres. Qualsevol tertulià pot dictaminar si són 8, 21, 56 o la totalitat els articles inconstitucionals. No seria un cas d'intrusisme professional gairebé? Tants periodistes han llegit l'Estatut a la llum de la Constitució? Els hem de fer cas als qui desde tribunes, debats televisats, tertúlies o espais als diaris ens volen convèncer que som separatistes, illetrats, lladres, insolidaris, il·lusos, bandarres, caragirats, irresponsables, malcriats, antiespanyols... Els catalans necessitem que s'abordi el debat de l'Estatut amb serenor i acord, amb diàleg però amb la fermesa i unitat dels nostres líders. Esperem que Zapatero tingui més en compte la seva paraula i voluntat que les previsions de baixada de vots o popularitat. Zapatero ha de demostrar que creu en una Espanya plurinacional i plurilingüística, per sobre dels qui dins del seu partit malden en contra. Si aprova un bon Estatut serà recordat a Catalunya com un reformista capaç d'entendre el país. Si pel contrari l'Estatut es converteix en innaprobable i bàrbarament capgirat, a Catalunya tothom quedarà molt descontent. La gent es radicalitzarà i el clima no serà el d'aquell oasi que a alguns tan molesta. Està a les seves mans, sr. President del Govern.
A Zapatero li demano valentia, paraula decisió.
Als líders catalans unitat i fermesa
Als espanyols liberals i progresistes, als qui ens poden compendre, els demano suport i estima
I als qui odien, als qui insulten, als qui no respecten, als qui demostren cada dia la seva catalonofòbia els recordo, com sovint faig quan els llegeixo o escolto, qui fou Julius Streicher.
Julius Streicher va ser l'editor des de 1923 i fins el final del III Reich de la revista Der Stürmer -El Capdavanter- dedicada de forma exclusiva i sistemàtica, a inculcar en les ments del poble alemany l'odi a mort als jueus. Der Stürmer s'il·lustrava amb les terribles caricatures del ninotaire Philipp Rupprecht, on els jueus apareixien caracteritzats com a lladres, omninosament demorfats i fastigosos i terriblement assedegats de diners i dones. Julius Streicher, que arribaria a obtenir el càrreg de Gauletier del Reich, defensava l'eliminació física dels jueus alemanys com a única manera de solucionar el "problema jueu". Durant anys va anar interioritzant l'odi contra els jueus en la ment dels alemanys, només calia trobar el moment propici per portar a terme la "solució final" . Als judicis celebrats a Nürenberg contra els jerarques i principals artífex del terror nazi va ser condemnat a mort i executat a la forca sense que hagués intervingut directament en l'Holocaust. Quan s'inicià "la solució final" Streicher havia caigut en desgràcia i no ocupava cap càrrec. No obstant fins al final de la guerra va continuar publicant el seu terrible pamflet. Allò que es deia a Der Stürmer té avui paral·lelisme amb el que es diu en algunes tribunes, ones hertzianes i centenàries o modernes publicacions. També cal recordar, com ja deia l'altre dia Antoni Puigverd, el paper de la premsa i la ràdio en la no gaire llunyana Guerra dels Balcans, o tampoc al tampoc pretèrit Genocidi de Ruanda.

04 d’octubre 2005

L'article 2 de la Constitució


"La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles."

Aquests dies hem sentit fins a l'extenuació repetir aquestes paraules, un article de la Constitució espanyola de 1978 que molta gent no va poder ni votar ni triar als representants del poble que la van elaborar. Perquè no es pot canviar aquest article, o si més no fer-ne una lectura oberta. Espanya és, com diu el President Maragall, una nació de nacions... Perquè algú pot definir clarament la diferència entre les nacionalitats i les nacions? L'estat plurinacional que hauria de ser Espanya no es troba a la Constitució? La Constitució no és interpretable i suficientment àmplia? O s'ha convertit en un obstacle insalvable pels legítims desitjos i aspiracions d'un poble?
Ara ens surten tots els estaments de la pàtria comuna i indivisa: el Cap de l'Estat, el President del Tribunal Suprem, el Cap de l'Estat Major de la Defensa, diveros Presidents d'altres CCAA...
I el PSOE dient-nos que de moment falta molta tisora constitucional... No nego que a Madrid s'ha d'acabar de polir algun aspecte, però algú dubta de la voluntat de constitucionalitat del text aprovat divendres al Parlament? Cal recordar que el Consell Consultiu va fer-ne unes consideracions adoptades pels partits per ajustar-ne la constitucionalitat, que el text i elaborat en un parlament democràtic, ve avalat per una majoria del 90% de la cambra.
Per altra banda, trobo a faltar el caliu, l'escalfor o el suport dels federalistes de l'Estat. L'ànima federal del Partit Socialista no se si existes. Sembla que es confirma, que fora de Catalunya, són 4. Volem sentir al President Touriño, al President Iglesias (que primer va saludar el text i després el van fer criticar-lo), a Francesc Antich, Patxi López... Perquè criden tan Ibarra, Bono, Chaves...?
No hem de caure en la provocació dels que ens volen dividir. No hem de deixar que ens barallin, no hem de donar-los la satisfacció de dividir-nos. No hem d'escoltar-los. Tots junts hem de defensar la gran tasca del Parlament de Catalunya, i aconseguir aprovar definitavament l'Estatut que volem els catalans, i que ens ha de servir per entendre'ns amb Espanya. Tots ens hi juguem molt, alguns fins i tot la seva paraula.