30 de gener 2005

L'Iraq vota

Avui hi han hagut eleccions a l'Iraq. Unes eleccions enmig d'un infern, on mitja població es nega a participar (injustificadament) i en certa forma tutelades per l'exèrcit dels Estats Units. Però no obstant, la gent vota de forma massiva (60-70% de la població) en una zona on la democràcia no és gaire comuna. Per fi, després de molt de temps de dictadures i corrupcions en aquell país podran elegir els seus governants. Pel que es preveu assoliran el triomf els exclosos tradicionals: xiites i kurds, ja que el grup ètnic que sempre ha ostentat el poder ha boicotejat els comicis, és una llàstima perquè en democràcia cada vot val igual que el vot del votant del costat, i tots els vots (inclosos els vots dels qui voten en blanc) són necessaris per formar i reflectir allò que s'en diu la voluntat popular. La desgràcia: que per poder votar els Iraquians hagin hagut de patir una guerra d'ocupació (d'alliberament dèien) ordenada pels Estats Units que encara mantenen les seves forces allà. Una guerra contra la que ens vam manifestar tots, dient no a la nostra participació i no a la utilització de la força per solucionar problemes polítics.
No osbstant els nostres no són tampoc el que s'anomenen resistència (terroristes o assassins comuns?), que són l'excusa de l'actuació americana (quina resistència mata el seu propi poble?), sinó els homes, les dones, els nens, els vells de l'Iraq: sunites, xiites, kurds, cristians, turcomans.... que intenten viure enmig d'un foc creuat.

27 de gener 2005

Mataró a 0º

Avui el rellotge de la Torre del Maresme (la guardiola de la Caixa Laietana) marcava 0 centígrads quan estava apunt de travessar el pas de vianants de l'Estació. Tothom abrigat amb les seves més rídicules gal·les per combatre el fred: guants, gorres, barrets, bufandes de tot color i mida... Arribat a la Universitat cua al bar per prendre un bon café calent i llarg (a vegades no cal ni que el demani, quan m'acosto l'eficientíssim cambrer ja me l'està preparant). Tot el dia intentant lluitar contra el fred. Travessar d'edifici en edifici, cosa comuna donada la mala distribució de les aules, un drama o una cerimonia. Al carrer molt poca gent, sortides només imprescindibles i darrera o a dins de robes increibles. Que poc acostumants al fred que estem!

26 de gener 2005

Aquell 26 de gener....

Aquell 26 de gener de 1984 vaig nèixer jo i per tant avui faig 21 anys, com ja he dit. Però a més avui, també, 26 de gener comença un nou rumb en aquest blog, ja heu pogut llegir el que escriuen els nous hostes del bloc, els que formem aquesta comunitat. Espero que us agradin els canvis, tots es fan per millorar.
Un 26 de gener de 1925 naixia Paul Newman, gran estrella del cinema, bon actor i considerat dels més guapos. Constato que no m'hi assemblo gaire...

De la Diagonal a Auschwitz

el 26 de gener de l'any 1939, comença el llarg hivern del franquisme a Barcelona, l'entrada dels tancs feixistes per la Diagonal suposava la derrota definitiva de Catalunya i la República. Començava un periode llarg de repressió, de duresa, de color negre, que duraria fins gairebé 10 anys abans de nèixer els meus veïns i jo. Els afusellaments, la pèrdua de les llibertats i la democràcia, de l'autonomia, l'exili, la repressió, les víctimes, la delació, la corrupció...
El 27 de gener de 1945, 6 anys després, uns altres tancs, els de l'Exèrcit Roig, alliberàven
Auschwitz, el símbol de l'extermini nazi, de l'Holocaust, la Shoa, de l'assassinat de milers de jueus, gitanos, deficients, opositors polítics, homosexuals, republicans espanyols i catalans, soldats enemics... . Algú va dir si després d'Auschwitz es podria crear art. No ho sé, la humanitat i, especialment els supervivents del camps d'extermini, van quedar tocats, després de llavors es pensava que la tragèdia ja no podia ser més dolorosa. Hem vist dolor a diferents llocs i ja potser no serveix dir allò de "dels pitjors crims contra la humanitat des dels temps del nazisme": Iugoslàvia, Ruanda, Txexènia, Palestina, Sudan... ens mostren el Dolor, sembla com si no ens n'en recordessim ja dels camps nazis, però hi van ser i no es pot oblidar. Avui encara veure les imatges d'aquells horrors ens produeix una profunda fiblada al cor, aquesta fiblada ens demostra que no estem disposats a oblidar.

L'altre dia es va commemorar aquest 60 aniversari a l'ONU, el premi Nobel Elie Wiesel va dir: "Pels morts, la victòria els arribà massa tard, però no és tard pels nens d'avui". Que aquest desig de no oblidar el sapiguem transmetre, nosaltres també.

Com a epíleg: el Canciller Gerhard Schröder en un acte d'homenatge a les víctimes dels camps de concentració i extermini mostrava la vergonya del poble alemany davant del que havia fet el seu país amb els seus propis alemanys, i amb la resta del món. Un president democràtic, mostrava la seva vergonya com a alemany i com a dirigent i demanava que es lluités contra l'oblit. Quan Zapatero justifica la seva negativa a demanar perdó per l'assassinat de Lluís Companys, ocorreguda uns mesos després d'aquell 26 de gener de 1939, en que no se sent hereu d'un règim feixista, pot recordar com el seu col·lega alemany que tampoc no té res a veure amb el nazisme, mostra la seva vergonya pública pels crims que uns altres dirigents alemanys fan perpetrar en nom d'Alemanya contra el seu propi poble i contra la Humanitat.

El cas Carod, un any després

Avui fa un any, el 26 de gener de 2004, que l'ABC, aquest diari ponderat i tolerant, feia esclatar en la seva portada el que es va denominar el Cas Carod: la notícia que el llavors Conseller en Cap Josep Lluís Carod-Rovira havia mantingut una conversa amb dirigents d'ETA. Aquest anunci va provocar una crisis de Govern que acabà amb la sortida de Carod del Govern i una criminalització d'ERC i de la Generalitat. La crispació, arma favorita del PP, va ser utilitzada a dojo, el PSOE va tenir una actuació que l'enfrontà en determinats moments amb els seus socis catalans.
Que hagués passat si aquest cas hagués esclatat avui? Les coses han canviat en alguns aspectes: el PP no obstant continuan amb la crispació i la demagògia, la fúria que els portà a utilitzar políticament a les víctimes del terrorisma i agredir a José Bono. El PSOE està al Govern i es mou amb cautela i sense descartar res en aquests àmbits, hi ha moviments al País Basc que apunten cap a un camí de pau, d'un intent d'acabar amb ETA per via política. Hi ha qui parla de contactes del PSE amb Batasuna, d'altres amb ETA, hi ha Anoeta, ... Algú s'en recorda d'en Carod i la criminalització que va patir ell, ERC i tot Catalunya per uns fets, que tot i llavors criticables en les formes, potser més tard o més aviat s'acabaran fent servir?

Contracrònica de "Com a casa"

Hola sóc el Jordi o “en” Jordi com diria “en” Joan, sisi el “company (només per titos)” de classe d’“en” Joan. Bé, no és que sigui una persona negativa, buenu tampoc es pot ser molt positiu quan veus que te n’han quedat 3 (al final no va ser així, només me n’ha quedat una, em vaig currar les revisions :P). Al que anàvem, “en” Joan ha donat una versió un xic positiva per no dir massa de l’experiència de l’últim cap de setmana on vam estar mes junts que el cul a la... buenu... no seguim per aquí... El que jo faré es donar la versió “no oficial” del “osea-super-mega-finde-xipi-guay”.El plan del divendres era anar a la pompeu farra dels gomets! La veritat es que prometia, jo venia de quedar amb l’Ana (no cal mencionar qui és per el que/la que es pugui presentar), desprès de 45 minuts de tren des de Terrassa fins a Sants on hi eren Alberto & Joan ens varem trobar una mena de vella/indigent/transvestit que ens volia mal, per sort vam ser a temps de marxar i nar a buscar al Carlos & Friend (a la junta! només per titos un altre cop). “En” Joan representa que havia aparcat el cotxe a prop de la discoteca, sort! Vam patejar 20 minuts fins a Nick Havana!! Sense deixar de banda la visita gratuïta a la presó a càrrec del Carlos, quin perla... era la 1 d la nit i ens va fer anar a pendre uns cubates quan nosaltres voliem marxar a les 3-4 perquè clar... jo treballava! Buenu... treballar, treballar... digali com vulguis, entrenar a uns ninyatus que han perdut el respecte per la autoritat osigui jo i que em causen més mal de caps que els diners que guanyo, i els d’economia estareu pensant... ostres! Quin tio més ineficient! Si analitzem el cost d’oportunitat li surt més a conte quedarse a casa tocanse... en fi... per amor a l’art.
Ens hem quedat al baretu oi? Buenu.. pos a la 1:30 vem fer un pensament (ja tocava) i vem entrar al Nick Havana (entrar entrar... como que no), ens vem xupar 20 minuts de cua!!! Buenu.. ens vem trobar al Gerard, el "tio baixet" (osti que fort... mel vai trobar el dia seguent al tren i no el reconeixia... no nava tan tort oi?) i l’Alícia (la petita burgesa, no te m'enfadis ;), Un cop dins... buenu... no recordo o no vull recordar... el que se es que a les 6 vam marxar, a les 6! Jo volia marxar a les 3-4! No! A les 6!!! I ens haviem de llevar a les 9! Si... llevar... jo i en Joan... va dormir al meu llit ell... clar... jo vai dormir a sobre d’una fusta que semblava un taüt, buf.... RRRRRRRRRRIIIIIIIIIIINNNNNNNNGGGGGGGGG!!!! Sona el cabrón del despertador!!! Cagun la P.Sales (xls titos :P)!! Pos vinga.. el xandall i al cole, a entrenar els anteriorment esmentats ninyatus amb en Joan, buf... quina son... i a sobre conduia en Joan-Alonso (vem trobar aparcament als 15 minuts, aixo si... apartant uns containers... quin merder). En Joan com va dir es va fer amb el “carinyu” dels nens, aixo si, el primer que diuen els cabrits és... qui es aquest noi tant baixet? Es que son la polla... Si!! Si!! Si!! Ha acabat l’entreno!! No!! No!! No!! M’he de duxar amb en Joan a soles! I si em cau el sabó? Jejejej s coña... no segueixo per aki...aquí continua la historia... vam dormir una mica al migdia i desprès a casa de l’Ana, ale! En pack! Tito Safont i tito yo, segur que flipeu... buenu... pos aixo no es tot, alhora de marxar inga! Agafem l’autopista, i a la dreta, i a l’esquerra, i a la dreta, ai que ens menjem els pobres cotxes correctament estacionats, quina por! Joan! Pots centrarte una mica al carril! Aixo no es tot, arribem al peatge i.. Sabeu que es el “tele tac”?, s’escriu així? Nose... pos el tarat d’en Joan em va fotre un susto! (espant pels catalans), una mica més i ens mengem la barrera del peatge! Buenu.... xino xano nem tirant fins que truca el tito alberto que estava amb la tita paula, buenu... direm Paula millor i comença... “quan veieu el cine a la dreta, la proxima rotonda a la dreta, fins veure un mc donalds a l’eskerra, 3 roondes més recte, a la dreta i pim pam pum bocadillo de tonyina arribeu a casa meva” (no ens vem perdre de miracle). Un cop a casa de l’Alberto ve una cosa amb forma de salxixa amb orelles de dumbo com si fos un tigre amb zel i dirigint-se cap a mi, quina por! Una mica més i aquell gos (basset hound em diu que es el Joan) em menja! Bé... ara si que he de mencionar quelcom positiu, buf... quin monument... i només en te 15! (millor ho deixem així, el que em conegui sap qui es). Un cop acomodats a casa de l’Alberto vam jugar al karaoke! Sisi... al karaoke!! Que trist!!! Sort que no ho faig tot igual que canto (eh Ana? buenu... aixo sobra... no m’ho tingueu en compte). Despres de supar li vem donar els regals a l’alberto, gracies Paula per comprar el llibre sense consultar! Quina clavada junt amb la samarreta!! per cert Joan... em deus els calers del regal ;). A continuació vem jugar a un joc de cinema, si... no em pregunteu perquè no vai destacar positivament (a la junta!), nomes vaig acertar el video de algo pasa con mary... molt trist... tothom reia d mi... i a sobre m’adormia... i m’adormia... i m’adormia.... però no! No tocava dormir, tocava fer el gilipolles i representar una pelicula fent mimica avera qui l’endivinava abans... només vai acertar la lista de schinler i a sobre quan em toca representar em fan una putada… sisi em toca representar tiburón i tots saben que es el que vaig a fer, però per tocarme els huevs no ho endivinen, i jo vinga a fer el gilipolles… agua? No! Una gallina? No! Miedo en las profundidades? Que no joder!! Sou inutils!! TI-BU-RON!!! Total… que va arribar l’hora d’anar a dormir, això si, vem fer uns FIFAS amb l’Alberto i el vai guanyar 4-1 (nº de partides) quina pana… i em sembla que és l’únic que sem va donar bé, perquè aixo de dormir en un sofa d metre i mig i amb 90º que marcava el meu coll en relació al tronc no es que sigui el més agradable del mon, per més inri (ostia el corrector posa Henry) tornava a dormir amb en Joan, 2 dies seguits!! Aixo ja sembla un matrimoni! Al matí ens vam llevar, ens vam dutxar i ens vam despedir moooolt amablement del tracte rebut. La história ja s’acaba, no sense comentar la gran idea brillant den joan, us porto a sans amb cotxe!! Noooo!!!! Buenu.. només cal que digui que vam fer la ruta del bacallà, Vilanova—>Castefa centre -> Aeroport del prat -> prat del Llobregat -> Ruta per Barcelona -> Sans, Gràcies Paula, sempre t’estimarem, donali records al teu pare i digali que els reis l’any que ve li portin una mica menys de gràcia. Bé, acabarem per dir que vai arribar a casa a les 4, clar que si! L’hora de dinar universal i aixo no es tot, havia d’estudiar per l’examen de Financer! No marxarem sense agriar la colaboració al Sr. Pla de Bolonya que esta fent millors les nostres vides i les dels que ens envolten. Moltes gràcies per llegir-me, has d’estar molt tarat/da.. per ser políticament correcte, Jordi Alvarez, TV3, Terrassa.


24 de gener 2005

De víctimes...

Després d'iniciar una nova etapa de divertimentos, una espècie de crònica social de les nostres vides joves de la qual no vull separ-me, torno a una altre realitat que tampoc penso abandonar: la opinió sobre l'actualitat. Si em coneixeu, sabreu que no em podia resistir a comentar l'actualitat del cap de setmana ( si heu llegit altres post sabreu que he estat força desconectat), és a dir la Manifestació i l'agressió a n'en Bono. Amb total respecte pels qui han perdut un familiar, un amic, un pare, un fill, un marit en atemptat terrorista voldria fer una certa reflexió sobre aquest concepte de víctima del terrorisme:
Actualment existeixen diferents entitats que intenten representar als afectats pels atemptats terroristes, però n'hi ha una la AVT (Asociación de Víctimas del Terrorismo) que en els darrers anys ha estat sostinguda econòmicament pel Govern del PP i li ha estat otorgada una butlla especial per pronunciar-se sobre temes polítics i d'actualitat com si el fet de ser afectat pel terrorisme, en aquest cas d'ETA (perquè aquesta entitat sembla que només acull a persones que han patit una agressió d'aquesta banda), els atorgués una especial competència per opinar sobre diferents temes, evidentment amb una coincidència plaent i gens sospitosa amb els postulats del Partit Popular. Els seus menbres han rebut medalles, mencions, diplomes, premis.. per aquesta especial consideració. Es va donar el cas que fou reconegut com a víctima el torturador feixista Melitón Manzanas, que va ser el primer assassinat per aquella primera ETA dels 60. Tampoc és per alegrar-se de la mort de ningú, però l'Estat democràtic no pot honorar ningú que hagués estat torturador i assassí pel sol fet d'haver estat mort en acció terrorista.
Cal destacar que aquesta entitat controvertida, segons opinió de molts és gairebé inatacable, hi ha un tabú que evita que cap periodista s'atreveixi a criticar la seva actuació, per molt que a vegades sigui força evident que no pot representar a totes les víctimes no només d'ETA sinó de tots els fenòmens terroristes. Aquesta entitat sembla que només vulgui acollir al seu interior les víctimes d'ETA que combreguin amb els postulats de la dreta. Criticar una entitat no pot ser considerat mai un menysteniment del dolor d'aquells que han perdut a un èsser estimat.
És força evident que dins de les mateixes víctimes hi ha persones que no se senten representades per aquesta entitat. En concret a Catalunya, un bon nombre de víctimes, aquestes si de diferents organitzacions terroristes, va trencar qualsevol lligam amb la AVT i va fundar la Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes al capdavant de les quals es troba Robert Manrique, afectat a l'atemptat d'Hipercor, i que mostra un tarannà totalment diferent dels dirigents de l'AVT. Concretament la separació entre ambdues associacions es va produir pel malestar que ocasionava als membres catalans la evident politizació i acceptació de la utilització política que adquiria la AVT.
Avui dia aquesta utilització política de les víctimes amb interessos electorals per part del Partit Popular en la seva vessant més extremista s'ha fet més que evident. La manifestació de dissabte fou vergonyosa: violència, intolerància, manca de respecte, intent d'agressió, insult directe contra partits que no són el PP, Zapatero, Peces Barba, el mateix Bono..., desenterrament de les consignes més feixistes de la Història: España una y no 51! com a exemple, insults contra la resta de víctimes (potser és enveja??) personificades en Pilar Manjón, contra mitjans de comunicació. Terrible que una manifestació suposadament contra la violència acabi d'aquesta forma. El dret de manifestació es troba a la mateixa Constitució, si el Partit Popular i l'AVT volien fer una manifestació contra el Govern de Zapatero, contra el PSOE, contra tota la resta de Partits Polítics, contra els mitjans de comunicació que no controla la dreta, contra les víctimes de l'11-M, contra qualsevol intent d'acabar amb ETA per mitjans polítcs, a favor d'Acebes, de la COPE que portava dies creant el clima necessari, de la Unitat d'Espanya, del Partit Popular o del que vulguin que ho facin, però sisplau que no utilitzin més a les víctimes del terrorisme, que són persones normals que un mal dia van tenir la desgràcia de perdre a una persona estimada o ser ferit en un atemptat. Si hi ha víctimes que volen ser utilitzades pel Partit Popular i la dreta en els seus objectius electorals allà ells, però que tampoc diguin que parlen en nom de totes les víctimes. Aquestes haurien de tenir tots els drets que corresponen a les víctimes dels delictes d'aquest tipus, però no haurien d'èsser considerades persones especialment dotades del do de la opinió impulota i coherent, potser alguns la tenen però altres no en tindran molta més que qualsevol ciutadà. Són gent normal, n'hi hauran moltes que avui sentiran vergonya del que va passar dissabte.
Que en prenguin nota els qui diuen parlar en nom de les víctimes.

18 de gener 2005

Cabernícoles amb toga

A vegades en aquest mateix espai un servidor s'ha mostrat crític amb l'actitud dels bisbes en referència als canvis socials, a les llibertats dels ciutadans, als drets emergents. Avui no obstant em toca carregar contra els juristes. Perquè entre togues també hi ha molta pols. Molt de retrògrat. Començant pel President del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Francisco Hernando de Santiago aquell que li va dir a l'Iñaki Anasagasti que "Franco tenia mucha preocupación por la justícia", i seguint per la resta de la majoria conservadora que actualment domina la cúpula judicial. Hi ha molts tipus de jutges, com hi han, i n'hi haurien d'haver més, de capellans de tot tipus. Però quan es perd el seny i per defensar postures polítiques es diuen aberracions no poden sinó indignar-nos. L'informe que han elaborat els juristes conservadors del CGPJ no té, jurídicament parlant, cap suport raonable: Aferrar-se a la Constitució no pot ser la justificació. Diu l'art. 32: L'home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica. Amb això es vol significar que home i dona tenen els marteixos drets, són iguals davant la llei, i tenen ambdós dret a casar-se amb plena llibertat i igualtat jurídica, però no significa que tinguin dret a contraure matrimoni només entre un home i una dona. Sisplau que no ens enganyin! Que no diguin que la Constitució no ho permet, és prou oberta i prou ambigua que no destaca com han de casar-se els homes i les dones, només diu quins en són els drets. Per la resta, es remet a la llei i serà aquesta llei la que permetrà aviat unir-se en vida comuna a homosexuals, tant gays com lesbianes.
Però no només han falsejat la interpretació de la Constitució, sinó que a més han fet servir arguments d'allò més repugnats: que si s'aprova el matrimoni entre homosexuals s'haurà d'aprovar el matrimoni entre homes i animals, la poligàmia, l'incest....
Realment que s'ho facin mirar aquests Il·lustres Magistrats.

Esdevenir

Ahir titulava el post davant dels últims esdeveniments. Com veieu, vosaltres mateixos, avui amb l'explosió d'un cotxe bomba a Getxo, les coses semblen enfosquir-se. Hi ha un ertzaina ferit per un cotxe bomba col·locat per ETA, que com una bèstia ferida, mostra les seves darreres urpes. Però les solucions i la pau és la solució, la fan els valents. Quins valents? Doncs tots els qui són capaços d'afrontar les situacions amb cautela i no doblegar-se mantenint la tenacitat d'aconseguir un alt objectiu. Hi ha segur persones com les descrites en una banda. Però crec que ara li toca a Batasuna i el seu entorn, incloent a ETA, ser valents: deixar les armes, condemnar l'ús de la violència i abraçar la política com a única forma de lluita. No ens quedem amb el titular d'avui, sentim que estem en un moment intents. Confiem en l'esdevenidor.

17 de gener 2005

Davant dels últims esdeveniments (potser retornant a l'optimisme)

A vegades les reaccions poden ser massa pessimistes i no ajudar a aquesta serenitat que de vegades jo mateix he cercat. A vegades s'escareixen les coses i tornem al lloc on erem recuperant la tranquilitat i l'optimisme en el futur. Ho dic per la reacció davant de la reunió Zapatero-Rajoy, crec que hauria d'haver fet servir més el subjuntiu per destacar només una possibilitat, però també ho dic pel so que avança alegro ma non troppo en la nostra societat. Són moments delicats, moments en els que poden passar coses, que poden canviar tots els referents que coneixem i els temes dels quals parlem. Les coses es mouen, les coses avancen.
Aquest optimisme que em fa veure que aquest punt de trobada entre els dos partits dits majoritaris no serà, o no hauria de ser, un pacte per tallar les aspiracions d'autogovern dels pobles de l'Estat, ni un stop a un nou sistema de finançament, sinó potser una forma de trencar frontismes i evitar demagògies. Això si, que el PSOE i Zapatero no aspirin a que el PP es converteixi en un aliat complice i lleial, no ho ha estat mai i no crec que canvii. Per exemple Mayor Oreja no deixarà de ser qui és i continuarà, perdedor i desubicat, creant nous enfrontaments i noves dificultats al clima de tranquilitat que hauria d'adoptar la política.
Que Zapatero recordi que els seus aliats es troben al costat esquerra de l'hemicicle, són els nacionalistes d'esquerres i els ecosocialistes, ERC i IU-ICV. Sembla que la cosa va en aquest sentit: Esquerra s'ha mostrat prudent en les seves reaccions. En Carod ha estat ponderat en deslligar un i altre encontre entre partits. Josep Lluís Carod-Rovira i Gaspar Llamazares seran rebuts com el que són, aliats indispensables als que ha de dispensar un tracte preferent, amb els que no només ha de pactar els temes de govern diari, sinó també els grans temes de l'Estat, les grans reformes i els nous horitzons. Una cosa es trobar-se per posar temes sobre la taula i una altra és reunir-se amb els aliats i establir pactes estables. I li són aliats tots aquells que no provenen dels espais del franquisme, dels espais de dreta retrògrada, de la mala llet, la crispació i la demagògia.
Aquest post es titula davant dels últims esdeveniments, i n'hi ha uns quants d'aquests que també s'han de destacar: moviments al País Basc. Potser d'entre les declaracions, debats, moviments en fals i grans solemnitats s'estan movent coses. Crec que els moments són de secrets i moviments ben pensats, són moments que no requereixen ni llums ni taquígrafs, ni declaracions amb la premsa, ni notícies, ni reunions, ni comissions, ni dossiers, ni espíes, ni utilització política per ningú. Crec que s'han de trobar mecanismes secrets de trobada entre el Govern i l'entorn aberzale radical, que viu un debat intern fortíssim que l'ha d'abocar a una solució definitiva del conflicte basc. ETA encara no ha fet el gest definitiu, deixar les armes, però dòna simptomes de treva. El Govern ho sap, i sense que ens en digui res, ha de temptejar el terreny, i començar a dialogar, perquè la pau no es farà amb els amics, sinó amb aquells que fins al moment eren els enemics. Com destacava Begoña Erazti, ETA encara reivindica accions terroristes al seu darrer comunicat, però també sembla que aposta per Anoeta, per deixar a la política la solució. Tothom s'ha mostrat caut, només aquell qui hauria d'estar inhabilitat per parlar de terrorisme, Acebes, s'ha atrevit a fer un anàlisis en la seva línia. Haurem d'estar atents, però no cal que ens en vagin dien gaires coses, que avancin perquè de ben segur que els contactes estan oberts. No serà demà mateix, però alguna cosa es mou, i es mou cap a la solució. Això si, quan hi hagi un nou moment d'alto al foc, que no surti cap Mayor Oreja dient allò de la treva trampa.
Que d'aquests últims esdeveniments en sorgeixin uns de nous, que a poc a poc avencem cap a la pau. Que no perdem l'optimisme en aquest futur.

14 de gener 2005

Quan s'acaben els somriures...

Zapatero va prometre en plena campanya electoral, quan encara no era President, que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Ara després de reunir-se amb Rajoy, ha decidit crear un pacte d'Estat amb el PP per assegurar l'integritat i unitat d'Espanya i consensuar les reformes constitucionals i dels Estatuts de les CCAA que ho desitgin. D'aquesta forma qui finalment decidirà si s'aprova l'Estatut que ens ha d'assegurar un avanç en l'autogovern i una millor qualitat de vida amb un just finançament serà el PP. I ja sabem que opinen sobre aquesta qüestió... Demana Zapatero i el PSOE que les reformes estatutàries es facin amb el màxim consens i entrin dins la Constitució, pel que sembla l'Estatut complirà aquestes premises ja que el PP està dins la ponència de reforma de l'Estatut i sembla que va aprovant majoritàriament tots els punts que si tracten, i pel que fa a la Constitució no hi veig problema si es fa una lectura àmplia del text, com ha de ser, ja que no hi ha res més anticonstitucional, com em deia el meu professor Antoni Bayona, que establir una única lectura, una única interpretació. Així quin és el problema? Doncs el que sempre ha tingut el socialisme espanyol al arribar al poder: falta de valentia. Falta de valentia per distanciar-se de la dreta en els temes identitaris. Perquè.. on és l'Espanya plural i simpàtica? Per això veig que s'estan acabant els somriures, ara ens toca rebre altre cop, i passar per l'aro del que pactin els dos grans partits, que abans que ser de dreta o esquerra, són espanyols. Fins que no demostri que ha recuperat el tarannà aquest govern m'ha decebut perquè el creia valent. Perquè no el creia capaç de trair la seva pròpia paraula. Perquè creia que seria fidel als seus aliats naturals, les forces d'esquerres, i no llançar-se a les mans del Partit Popular. Perquè no em sembla sincer quan sembla que s'entén perfectament amb ERC (qui és el traidor ara?) Perquè em recorda al republicà Castelar, espanyol fins la medul·la que va dir-li al conservador però espèctic Cánovas que de no haver estat espanyol hauria volgut ser... espanyol! o al diari Pueblo que rivalitzava amb l'Alcázar a veure qui era més espanyol (País i ABC potser ara?). Perquè sembla que vulguin demostrat que en Pla tenia raó amb allò en que molts no hi creiem de que "no hi res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres"... Que recuperin el seny, per que sinó no sé pas qui els donarà suport amb els grans temes de l'Estat... De moment amb ERC no hi haurien de comptar fins que no canviin.

07 de gener 2005

El Dinar

S'acaba ja el període que en diem "Festes" i que ens passem menjant i pronunciant bons desitjos en cada salutació. Van caient les decoracions nadalenques i comencen les rebaixes. Per acabar magnificament aquests dies hem celebrat el Dinar. El dinar de blogaires o blogueros. Finalment doncs, els qui escribim i ens llegim hem pogut dialogar, discutir o comentar en viu i en directe, tot i que ja ho hem fet altres vegades. Les converses han estat variades, diverses, paral·leles en alguns casos, però fluïdes i a voltes tornant als temes d'alguns de nosaltres, els folls per la política: pla Ibarretxe per exemple, però també sobre l'excusa que ens ha reunit: el blog. Vinga a sorgir temes: això ho posaré al blog, això altres també i finalment la decisió d'escriure tots un blog simultani amb el mateix tema: el DINAR. No obstant les reflexions sobre el fenòmen del blog no han parat... BLOG: la paraula de l'any i segons ha dit en Francesc, els blogaires / bloguistes / blogueros persones del moment. Intimitat personal i blog, intimitat dels altres, opinió sobre les coses, actualitat personal vs actualitat general, la por al post, la por al comentari, la necessitat de ser llegit o ser comentat.... i tal i tal...
Paraules, rialles, crits, escoltades, mirades, coincidències i divergències, confidències, comentaris i un bon dinar (excepte pel que fa a les postres d'alguns de nosaltres). Després d'acomiadar-nos uns quants, la resta hem recaigut a Casa Paco on hem fet un segon café i continuat parlant.

És que mira que ens agrada parlar a alguns!