30 de març 2005

Ibarretxe Lehendakari

Com en tots els governs de llarga durada, el PNB també deu tenir alguns punts foscos, però té la qualitat de ser un partit amb unes bases fermes, potents i uns liders valents, amb ganes d'avançar i els qui ningú els hi pot objectar el tenir unes fortes conviccions democràtiques i una gran fidelitat al país. A més el PNB també ha estat un partit capaç d'arribar a acords amb les diverses forces polítiques, crear un País modern, autogovernar-lo i fer-lo avançar conjuntament amb la societat. EA, el nacionalisme de centre esquerra continua sent el partit d'aquells nacionalistes escassamentdemocratacristians que volen fer avançar Euskadi d'acord amb l'altre partit nacionalista.
Serà de nou EB-IU el partit decisiu per formar govern? Si hi entra bé, però si entra tot i que PNB-EA tinguin majoria absoluta millor!
Potser aquest moment tenia molt a dir el PSE-EE però em sembla que no va aprendre res de la campanya del 2001, i Patxi López és un somriure sense res a darrera, avançant des del no a cap canvi al pla Guevara però sense la valentia suficient per ser una força decisiva en l'assoliment de la pau a Euskadi i l'aprofundiment de l'autogovern. De San Gil potser no cal cap comentari, vist que és menys valorada que Otegi en una enquesta del CIS (que depén del Govern central!).
La decepció: el "talante" ha actuat com el "bigoti" il·legalitzant l'esquerra independentista, ja que sota la premisa que s'il·legalitza qui no condemna la violència s'amaga el desig d'il·legalitzar l'independentisme basc, vist l'argumentari jurídic utilitzat i les proves usades. Quan ho feia Aznar i el PP, la justícia estava polititzada ara sort que som independents...!

Per tant, només queda dir Arri, Arri, Arri Ibarretxe Lehendakari! i esperar tornar a veure a Begoña Erazti dient "In-de-pen-den-zia!".


Per cert Ibarretxe també té blog.

20 de març 2005

Primavera

Avui 20 de març, ha arribat la primavera... llàstima que estiguem d'exàmens i no poguem estar tot el dia sota el solet del migdia, guadint d'uns dies de vacances!
Almenys agraïrem que la fortuna ens hagi portat un premi de consolació, un bon temps, per enfrontar-nos al nostre Via Crucis particular, la rendició de comptes amb els nostres coneixements....
Arriben els nostres díes de passió... però recussitarem el 8 d'd'abril

10 de març 2005

un any després...

Avui fa un any del dia que tots mai haguessim volgut viure, però que recordarem per sempre més. Tots recordarem el que estavem fent aquell dia: jo estava assegut al tren, al vagó habitual, lloc també de sempre, però sol perquè aquell dia no venien en Gerard, en Mauri i l'Alícia. Havia agafat, sense pensar l'ús que en faria, els auriculars del telèfon per escoltar la ràdio. Eren gairebé les vuit i vaig posar Catalunya Ràdio, però ràpidament per que potser en aquell moment feien publicitat, vaig canviar a la Cadena Ser. Vaig escoltar doncs la veu greu, però tensa, d'Iñaki Gabilondo dien que s'havien produit unes explosions a l'estació d'Atocha de Madrid i que hi havien alguns ferits i potser algun mort. De seguida vaig anar canviant i canviant, entre atònit i desconcertat, d'emisora vaig anar veient com augmentaven els morts.
A classe, a primer hora, vam guardar un emotiu minut de silenci, i recordo fer la classe amb l'auricular de la ràdio a l'orella. He de dir que no tinc cap dot d'endeví i vaig pensar en aquell primer que l'autoria era d'ETA.
Jo que cada dia agafo el tren, viatger habitual, no em podia creure que persones com nosaltres, com les cares que sempre veiem al vagó, com els que sempre viatgem junts.... Però la cosa que més em va entristir, allò que em va gelar la sang i fer aparèixer una llàgrima quan tornava cap a casa al tren amb tots els viatgers amb el cor en un puny, va ser sentir com a la ràdio descrivien l'ambient dels trens desolats per la mort on sonaven com a fons els centenars de mòvils dels morts i ferits, sons als qui ningú podia respondre i que incansables intentàven cercar l'esparança.
Començaven quatre díes, que parafrasejant a John Reed, van commocionar al món.
Uns díes que van fer-nos plorar, i indignar-nos, exigir la veritat i sentir-nos més ciutadans.

05 de març 2005

Enfonsant-se tot al voltant del Búnker de la Cancilleria

Ahir vaig anar a veure El hundimiento, el fim que recrea els últims dies de Hitler. Tenia els meus dubtes sobre el tractament de la película donada la polèmica que s'ha creat al seu voltant. No obstant em va agradar molt i em va fer pensar. Primer de tot voldría destacar el fet que sigui una pel·lícula feta a Alemanya per actors alemanys, que siguin els propis alemanys aquells qui ens expliquen la seva història, com va ser aquell aquelarre organitzat.
Havia sentit dir que la pel·lícula humanitzava la figura de Hitler. Bé, el podem veure en la intimitat de la vivenda del Búnker de la Cancilleria, però veiem com era de terrible aquesta suposada humanitat de Hitler i els seus acòlits.
El gran drama no és el final de Hitler, el gran drama el té un poble alemany orfe d'honor i perdedor per culpa de la gran bogeria nazi. Abocat a una guerra total, culpable i víctima alhora.
Culpable perquè l'enfonsament començà no l'1 de setembre del 1939, ni l'abril del 1945, sinó un dia de 1933 quan el poble alemany que gaudia d'una Constitució democràtica i social, la nova Alemanya de Weimar sorgida de les cendres de la I Guerra Mundial i potser ferida ja per aquesta derrota, va votar massivament al lider del Partit Nacional Socialista per a la Cancelleria, i quan el President de la República, l'ancià General Paul Von Hindemburg va deixar les regnes del seu país a aquest personatge. Llavors comença l'ensonsament del poble germànic. I víctima perquè es va deixar portar per la febre feixista, la febre que els va fer embogir a les reunions del partit a Nüremberg, la febre que els va fer divinitzar al capdill, la febre que els va portar a admirar la gestió econòmica nazi, la febre que els va portar a trobar normal la persecució de jueus, homosexuals, gitanos, deficients, enimics polítics, russos, polonesos..., la febre que els portà a denunciar als veïns jueus, la febre que els portà a creures les paranoies dels hitlerians... I víctima perquè van veure morir els seus fills, germans, companys, amics, pares sense l'honor de poder morir per una causa justa.
En la pel·lícula es veuen els bombardejos, es veuen els morts sota foc rus, els berlinesos en la recta final de la batalla, però hem de recordar, sense voler justificar cap mor, que els russos van veure morir, també, gairebé 22 milions de compatriotes durant l'intent d'invasió alemanya de la URSS. Morts en el setge de Leningrad, d'Stalingrad.... però també van cometre, com s'ha publicat darrerament, molts despropòsits en la seva entrada a Berlín. L'assumpció de responsabilitats no pot treure raó a aquell qui lluita contra l'horror. Recordem també Dresde, bombardejada i destruïda sota foc anglès. Era necesseri? Només una bona gestió de la memòria i de la responsabilitat, del perdó, pot ajudar a resoldre problemes futurs (resorgiment del neonazisme?)
Tornant a l'enfonsament, tornant a l'abril del 1945, sobretot em va tocar profundament la total despreocupació de la cúpula nazi pel seu poble. En aquells moments el poble al que hem definit com a víctima i culpable, va tenir el seu moment més desvalgut, en el que va tenir l'absoluta convicció que estava sol, que aquells als qui havia entregat amb ulls clucs el poder per construir un imperi d'horror i odi amb 1ooo anys de termini, els havien deixat totalment sols atribuint-los fins i tot la responsabilitat del seu destí. Només Albert Speer, ministre d'armament i arquitecte del Füher és la única persona dins del búnker, l'únic que veu que per sobre de la ideologia terrible a la que havia servit hi ha el poble alemany. I l'únic que no fent cas als desitjos de Hitler, es nega a endur-se amb l'enfonsament del règim a tots els alemanys. Pensa que ells cauran, que ells han perdut, però Alemanya té dret al futur.
Alemanya, evidentment tenia dret al futur, i així ho ha demostrat sobradament. No obstant també té dret a explicar com va ser el seu terrible passat. Com va patir i com va col·laborar al seu propi patiment.