05 de març 2005

Enfonsant-se tot al voltant del Búnker de la Cancilleria

Ahir vaig anar a veure El hundimiento, el fim que recrea els últims dies de Hitler. Tenia els meus dubtes sobre el tractament de la película donada la polèmica que s'ha creat al seu voltant. No obstant em va agradar molt i em va fer pensar. Primer de tot voldría destacar el fet que sigui una pel·lícula feta a Alemanya per actors alemanys, que siguin els propis alemanys aquells qui ens expliquen la seva història, com va ser aquell aquelarre organitzat.
Havia sentit dir que la pel·lícula humanitzava la figura de Hitler. Bé, el podem veure en la intimitat de la vivenda del Búnker de la Cancilleria, però veiem com era de terrible aquesta suposada humanitat de Hitler i els seus acòlits.
El gran drama no és el final de Hitler, el gran drama el té un poble alemany orfe d'honor i perdedor per culpa de la gran bogeria nazi. Abocat a una guerra total, culpable i víctima alhora.
Culpable perquè l'enfonsament començà no l'1 de setembre del 1939, ni l'abril del 1945, sinó un dia de 1933 quan el poble alemany que gaudia d'una Constitució democràtica i social, la nova Alemanya de Weimar sorgida de les cendres de la I Guerra Mundial i potser ferida ja per aquesta derrota, va votar massivament al lider del Partit Nacional Socialista per a la Cancelleria, i quan el President de la República, l'ancià General Paul Von Hindemburg va deixar les regnes del seu país a aquest personatge. Llavors comença l'ensonsament del poble germànic. I víctima perquè es va deixar portar per la febre feixista, la febre que els va fer embogir a les reunions del partit a Nüremberg, la febre que els va fer divinitzar al capdill, la febre que els va portar a admirar la gestió econòmica nazi, la febre que els va portar a trobar normal la persecució de jueus, homosexuals, gitanos, deficients, enimics polítics, russos, polonesos..., la febre que els portà a denunciar als veïns jueus, la febre que els portà a creures les paranoies dels hitlerians... I víctima perquè van veure morir els seus fills, germans, companys, amics, pares sense l'honor de poder morir per una causa justa.
En la pel·lícula es veuen els bombardejos, es veuen els morts sota foc rus, els berlinesos en la recta final de la batalla, però hem de recordar, sense voler justificar cap mor, que els russos van veure morir, també, gairebé 22 milions de compatriotes durant l'intent d'invasió alemanya de la URSS. Morts en el setge de Leningrad, d'Stalingrad.... però també van cometre, com s'ha publicat darrerament, molts despropòsits en la seva entrada a Berlín. L'assumpció de responsabilitats no pot treure raó a aquell qui lluita contra l'horror. Recordem també Dresde, bombardejada i destruïda sota foc anglès. Era necesseri? Només una bona gestió de la memòria i de la responsabilitat, del perdó, pot ajudar a resoldre problemes futurs (resorgiment del neonazisme?)
Tornant a l'enfonsament, tornant a l'abril del 1945, sobretot em va tocar profundament la total despreocupació de la cúpula nazi pel seu poble. En aquells moments el poble al que hem definit com a víctima i culpable, va tenir el seu moment més desvalgut, en el que va tenir l'absoluta convicció que estava sol, que aquells als qui havia entregat amb ulls clucs el poder per construir un imperi d'horror i odi amb 1ooo anys de termini, els havien deixat totalment sols atribuint-los fins i tot la responsabilitat del seu destí. Només Albert Speer, ministre d'armament i arquitecte del Füher és la única persona dins del búnker, l'únic que veu que per sobre de la ideologia terrible a la que havia servit hi ha el poble alemany. I l'únic que no fent cas als desitjos de Hitler, es nega a endur-se amb l'enfonsament del règim a tots els alemanys. Pensa que ells cauran, que ells han perdut, però Alemanya té dret al futur.
Alemanya, evidentment tenia dret al futur, i així ho ha demostrat sobradament. No obstant també té dret a explicar com va ser el seu terrible passat. Com va patir i com va col·laborar al seu propi patiment.

1 comentari: