10 de març 2005

un any després...

Avui fa un any del dia que tots mai haguessim volgut viure, però que recordarem per sempre més. Tots recordarem el que estavem fent aquell dia: jo estava assegut al tren, al vagó habitual, lloc també de sempre, però sol perquè aquell dia no venien en Gerard, en Mauri i l'Alícia. Havia agafat, sense pensar l'ús que en faria, els auriculars del telèfon per escoltar la ràdio. Eren gairebé les vuit i vaig posar Catalunya Ràdio, però ràpidament per que potser en aquell moment feien publicitat, vaig canviar a la Cadena Ser. Vaig escoltar doncs la veu greu, però tensa, d'Iñaki Gabilondo dien que s'havien produit unes explosions a l'estació d'Atocha de Madrid i que hi havien alguns ferits i potser algun mort. De seguida vaig anar canviant i canviant, entre atònit i desconcertat, d'emisora vaig anar veient com augmentaven els morts.
A classe, a primer hora, vam guardar un emotiu minut de silenci, i recordo fer la classe amb l'auricular de la ràdio a l'orella. He de dir que no tinc cap dot d'endeví i vaig pensar en aquell primer que l'autoria era d'ETA.
Jo que cada dia agafo el tren, viatger habitual, no em podia creure que persones com nosaltres, com les cares que sempre veiem al vagó, com els que sempre viatgem junts.... Però la cosa que més em va entristir, allò que em va gelar la sang i fer aparèixer una llàgrima quan tornava cap a casa al tren amb tots els viatgers amb el cor en un puny, va ser sentir com a la ràdio descrivien l'ambient dels trens desolats per la mort on sonaven com a fons els centenars de mòvils dels morts i ferits, sons als qui ningú podia respondre i que incansables intentàven cercar l'esparança.
Començaven quatre díes, que parafrasejant a John Reed, van commocionar al món.
Uns díes que van fer-nos plorar, i indignar-nos, exigir la veritat i sentir-nos més ciutadans.

4 comentaris: