21 d’abril 2005

de tòpics i prejudicis...

Aquest vespre el lingüista Jesús Tuson ha ofert una magnífica conferència en motiu de la Diada de Sant Jordi al Saló de Plens de l'Ajuntament i organitzada per l'Òmnium Cultural. El títol de la conferència ja prou engrescador i enigmàtic era "Les llengües: àngels o dimonis" i el contingut de la xerrada m'ha fet pensar força. Tuson a qui he pogut escoltar prèviament quan li hem fet l'entrevista lluita per la dignitat de totes les llengües, pels seus drets, per trencar tòpics i allunyar prejudicis establerts sobre les llengües del món, i de retruc hàbits i situacions potser no gaire llunyanes. No hi han llengües de primera ni de segona. No hi ha tampoc llengües internacionals, ni llengües de cultura, ni tampoc llengües dolces o aspres. Totes les llengües representen una forma de veure el món, una forma de descriure's, de cohesionar-se i de sentir-se part d'una col·lectivitat.
Com deia Tuson que avorrit seria un món on només hi haguessin jirafes, i quan algú volgués un animal de companyia hagués de tenir una jirafa... perquè hi ha llavors gent a qui "molesten" les llengües, com aquell senador francès que menystingué el català no considerant-lo un idioma digne de ser ensenyat, o perquè al País Basc hi ha qui margina l'euskara per consideracions polítiques, perquè hi ha a qui li desperta hurticaria que el nou Estatut descrigui al català com la llengua pròpia de la nació catalana?

Parlant de prejudicis m'uneixo a la reflexió que m'apuntava en Ramon Bassas sobre els prejudicis envers Benet XVI. Hi estic d'acord. Segur que ens distancien moltíssimes coses, segurament no era el meu favorit, segur que potser el criticaré. Però tampoc cal que ens carreguem tot el que diu per ser qui és. Quan diu que "actualment domina un relativisme moral" no descriu una certa realitat on el compromís i l'assumpció de responsabilitats provoca pànic?

19 d’abril 2005

Habemus Papam...

Ahir a la tarda conèixiem a través dels mòvils, aquest aparell que ens ha permés transmetre les notícies més ràpid que el vent, l'elecció del nou Sant Pare. Amb el mateix text "Habemus Papam" que encapçala aquest post li arribava un missatge (una espècie de fumata telemàtica) a l'amic Alberto i ràpidament s'extenia el rumor a tota la classe. Jo mateix confirmava a través d'un ordinador proper la notícia, encara amb la incognita de qui seria l'escollit. Poc després un altre missatge contradeia allò que tantes vegades hem sentit i dit de que "qui entra Papa al Concili, en surt cardenal". Ratzinger era l'escollit per encapçalar l'Església del segle XXI amb el nom de Benet XVI.
Potser haviem albergat esperances inútils que l'escollit fos Carlo Maria Martini, l'arquebisbe emèrit de Milà que envellí sent l'etern candidat a succeir a Joan Pau II, representant de l'Església més oberta i dialogant, o potser Dionigi Tettamanzi, moderat i provinent també de la seu milanesa.
Benet XVI, serà evidentment un papa conservador, un papa intelectual i potser més de despatx, de biblioteca que de grans masses. Una teòleg de gran inteligència que fou progressista abans que conservador, fins a arribar a regir la Congregació per la Doctrina de la Fe. La seva expressió serà més escrita que gestual, diferenciant-se en això del gran líder mediàtic que fou Joan Pau II, però no obviarà la seva figura de cap de l'Esglèsia, de governant d'una maquinària de considerables proporcionts, però no sabem si farà algun avanç en descentralitzar aquest poder. És un papa continuista i escollit des de la moderació, i des de la prudència, però també pensant en que sigui un Papa de transició, no podem obviar que té 78 anys.. però vaja, Joan XXIII també era un Papa de transició...Presenteixo un papat polèmic, no crec que hi hagi cap avanç, essent el fins ahir Cardenal el qui marcava el pols del dogma eclesiàstic, en els temes més preocupants d'aquest nou segle: sacerdoci femení, ecumenisme, celibat... Altres punts queden de forma més enigmàtica: sobre temes socials i internacionals no conèixem gaire l'opinió del Papa Benet, ni tampoc podem descartar fets que ens poden portar una certa esperança: el nom escollit ens remet a Benet XV, el papa que visqué la I Guerra Mundial, defensor de la pau, conciliador i oposat a l'integrisme dins de l'Església. A més com recorda Hans Küng, hi ha Papes que entren com progressistes i després es tornen conservadors i conservadors que després porten a terme una missió progressista. Ho anirem veient.
Com diu l'abans citat Hans Küng, home que el coneix prou bé per ser abans amic i després "condemnat", donem-li temps.

18 d’abril 2005

Primera aproximació a l'Euskadi post-electoral

Hem vist que com a endevinador no tinc gens de futur.
Finalment els resultats han estat els següents:

EAJ/PNB-EA: 29
PSE: 18
PP: 15
EHAK: 9
EB-B: 3
Aralar: 1

Així doncs algunes reflexions encara en calent:

- El Pla Ibarretxe està tocat. Si es vol reformar l'Estatut basc hauran de parlar tots.
- El PNB-EA ha fallat en proposar "només" el pla.
- Es produeix un canvi del PP cap al PSE.
- No obstant hi ha majoria nacionalista basca (PNB-EA-EHAK-Aralar)
- L'efecte Zapatero ha tingut el seu resultat. Evidentment el PP està en retrocès. Possible influència de qui governa l'Estat?
- Si hi havia estratègia electoral darrera de la no il·legalització ni impugnació d'EHAK, per tal de dividir el vot nacionalista ha tingut l'efecte esperat. Si és perquè existeixen vies de contacte PSOE-Batasuna i entorns, també ja que aquest "entorn" participa en política.
- Quina vida té el Pacte Antiterrorista?
- Patxi López tindrà un cert marge. Estarà a l'alçada?
- El vot nacionalista més radicalitzat ha abandonat als partits "de sempre", sinó no s'entenen els 9 diputats d'EHAK.
- Amb un ETA debilitada i amb una certa absència de violència (ímplicita) es perd la por a votar radicalitzadament. Recordem que els millors resultats dels aberzales radicals foren en plena treva del 98.
- Com actuaran els Comunistes? Seran positius o actuaran en clau negativa, no deixant avançar.
- Calen pactes. Sinó no es surt de l'atzucac.
- Seria interessant un pacte PNB-EA-PSE. Una reedició del "compromís històric" potser massa oblidat.
- Ezker Batua que farà?
- I Aralar?
- Un pacte constitucionalista (PSE-PP) seria força inproductiu cap a un avanç en l'autogovern del país. El frontisme no és bo.

Anirem veient que passa.... Esperem que demà Ibarretxe, que recordem que ha guanyat les eleccions, comenci a parlar amb tots els representants elegits. Que recordin el que si juguen, que estiguin a l'alçada d'un moment històric.

13 d’abril 2005

Als joves d'abril

The uncertein glory of an april day
W. Shakespeare

Es commemora el 74è aniversari de la proclamació de la II República, un dia d'abril, un 14 d'abril. Podriem parlar del que significà políticament, socialment, d'esperances, de desenganys, podriem parlar de líders, d'ideologies, de context internacional, de crisis, etc..

Però m'enrrecordaré especialment dels joves, d'aquells qui l'any 1931 teniem poc més que la meva edat, aquells joves que s'aplegaren a festejar aquella "jove" que era també la República i que al cap d'una mica més de 6 anys haurien de conèixer la mort, la derrota, l'exili, el fer-se grans de cop i a vegades ni pogueren soterrats en qualsevol racó de la pell de brau.

La fortuna de no estar ja d'exàmens m'ha permés començar un llibre que feia temps que volia llegir: Incerta glòria de Joan Sales, un d'aquests nois, un jove dels anys 30 que ens mostrà una guerra sense heroïs, una guerra d'una èpica extranya, entre mites i desenganys .... Permeteu-me que transcrigui un fragment del que Sales anomena Confessió:

Hi ha un moment de la vida que sembla con si ens despertessim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podíem ser eternament; ¿i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria -d'incerta glòria-un dia d'abril....

07 d’abril 2005

En aquesta setmana de dols

Més papistes que el Papa

Després de la mort del Sant Pare tots els mitjans de comunicació s'han llançat a veure qui era el que donava més informació d'aquest fet inèdit en els últims 25 anys. Quan va esdevenir-se l'últim óbit d'un Papa (1979) només hi havia dos canals de televisió a Espanya, no existia una pluralitat informativa a la ràdio, potser si hi havien forces diaris, però sobretot no existia internet... Ara bé, potser estem ja una mica saturats de tanta informació a l'entorn d'aquest fet. Cròniques, enviats especials, entrevistes, reportatges, curiositats, debats.... Ara tots sabem els rites i ceremonials de la Cúria, els 5 o 10 o 15 "candidats" (Tettamanzi, Madariaga, Dias, Martini, Ré, Sodano...), que si conservadors, moderats i progressistes... Tothom és un expert en aquest sempre complicat i tancat món de la vaticanologia...
no serà que ens estem tornant, mediàticament, més papistes que el propi Papa? Alguns ja alerten sobre la papolatria en diferents mitjans, potser fins i tot col·laborant en aquesta gran reiteració.
Per la meva part, espero al proper cap de l'Església, espectant.

Per cert, quan escric això m'assabento que Pasqual Maragall assistirà als funerals del Papa demà dia 8. Molt bé, aquests gests, que el President de Catalunya enes representi, són els que "fan país" com també ho seria que algún dia tinguessim una Conferència Episcopal Tarraconense reconeguda i oficial.

Rainier de Mónaco i tenir i no tenir

També ha mort aquesta setmana el Príncep Rainier, cap d'Estat del Principat de Mónaco, un petit país que molts consideren d'opereta però que és l'estat 183 de l'ONU i està representat al Consell d'Europa. Ha mort Rainier, el príncep europeu que com en un conte de fades o un telefilm es va casar amb l'estrella del cinema Grace Kelly havent de rebre per això el boicot de la resta de monarquies europees, aquestes que ara accepten a divorciades, mares solteres, presentadores de televisió, filles de ministres de les dictadures sudamericanes com a símbol de "modernitat" en una institució que o és antiga o no val la pena que existeixi.
Però a més com destaca l'incisiu Vicent Partal "Mònegue és un poble més petit que Llíria, per exemple. Però Rainier és un cap d'estat. I això marca la diferència en el temps i en el món que vivim [...] Durant dècades [els estats petits] semblaven un anacronisme i ara, en canvi, floreixen econòmicament, políticament, mediàticamenen el món global tenir un estat (ni que siga petit) és el millor negoci, la millor garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió política, 'nacional'. Simplement pràctica. Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants. No en tens? Aleshores, com a molt, aspiraràs a ser un cas exòtic.".
Això és el que diferencia el petit Mónaco de Catalunya. Que no tenen problemes identitaris, potser els tenen d'una altra mena, però ells són un estat, i tot i que parlen francès i no podries identificar un monegasc d'entre 50 francesos, saben el que són i qui són.
Això és el que diferencia tenir o no tenir.

A Irlanda, pensant en el País Basc

Ahir Gerry Adams líder del partit independentista irlandès Shiin Fein feia una declaració on exhortava a l'IRA a abandonar les armes i utilitzi exclusivament mitjans polítics i democràtics. Un gest valent, tot i que sigui fet en un moment de crisis pel procés de pau irlandès, de crisis en el mateix independentisme i en vista a unes eleccions, però que pot tenir esperances i lectures euskaldunes.
D'Adams s'ha dit que controla l'organització armada i que exerceix una gran influència en ella, però mai ha estat il·legalitzat el seu partit, tot i l'historial de l'Exèrcit Republicà Irlandès. Se l'ha tingut com a interlocut vàlid en el procés de Pau iniciat l'any 1998 i fins i tot un dels seus menbres, Martin McGuiness, antic militant de l'IRA, ha estat Ministre d'Educació de l'autonomia nord-irlandesa. El mateix IRA ha anunciat que pren en consideració la petició de Gerry Adams, es possible que s'obtingui una resposta després d'un procés intern en la seva fracturada organització interna.
Us ho imagineu País Basc?
El Lehendaki ja ha emplaçat a l'esquerra abertazale que es nega a fer aquests passos a imitar l'exemple irlandès.
Serà possible? Perquè tothom, excepte la Sra. San Gil, és tan caute en relació al Partit Comunista de les Terres Basques? Jugada de Batasuna? Tolerància del PSOE? Acords PSE-Batasuna? Diàleg obert? Treva a la vista? Crisis interna a ETA? abandó de les armes? Anunci imminent?
Preguntes, preguntes, preguntes.... aviat esperem respostes.

03 d’abril 2005

En l'adéu a Joan Pau II

Ahir va morir el Papa Joan Pau II, l'únic pontífex que hem conegut els qui com jo tenim 21 anys. L'hem vist envellir, l'hem descobert amb llums i ombres.
Hem celebrat la seva condemna contundent de la guerra, dels règims totalitaris, de les desigualtats i la seva lluita per la pau, però també hem vist, indignant-nos, com adoptava posicions sobre temes morals, familiars o sexuals molt conservadores i es soportava en moviments com l'Opus Dei per encarar el futur de l'Esglèsia, apartant els moviments més progressistes.
Joan Pau II ha estat el Papa viatger i el Papa mediàtic, ha estat el que ha configurat un nou model de papa. El seu successor, sigui vell, jove, italià, europeu, americà o africà, estarà determinat pel perfil del seu antecessor. Haurà de tenir una presència propera al mitjans i una disposició cap a aquest, un ànim pels viatges, dots diplomàtics i necessitat d'estar en contacte amb tots i amb tothom, lideratge i carisma.
Les claus del papat de Karol Wojtyla han estat lideratge, presència pública i aproximació a tots, per aquests trets serà recordat, més que per algunes de les seves controvertides posicions.
Jo em quedo amb el seu missatge a favor de la pau i discrepo de la seva doctrina sobre els altres temes, reconèixent-lo com un dels líders d'aquesta època que n'està mancada.
Descansi en pau.