07 d’abril 2005

En aquesta setmana de dols

Més papistes que el Papa

Després de la mort del Sant Pare tots els mitjans de comunicació s'han llançat a veure qui era el que donava més informació d'aquest fet inèdit en els últims 25 anys. Quan va esdevenir-se l'últim óbit d'un Papa (1979) només hi havia dos canals de televisió a Espanya, no existia una pluralitat informativa a la ràdio, potser si hi havien forces diaris, però sobretot no existia internet... Ara bé, potser estem ja una mica saturats de tanta informació a l'entorn d'aquest fet. Cròniques, enviats especials, entrevistes, reportatges, curiositats, debats.... Ara tots sabem els rites i ceremonials de la Cúria, els 5 o 10 o 15 "candidats" (Tettamanzi, Madariaga, Dias, Martini, Ré, Sodano...), que si conservadors, moderats i progressistes... Tothom és un expert en aquest sempre complicat i tancat món de la vaticanologia...
no serà que ens estem tornant, mediàticament, més papistes que el propi Papa? Alguns ja alerten sobre la papolatria en diferents mitjans, potser fins i tot col·laborant en aquesta gran reiteració.
Per la meva part, espero al proper cap de l'Església, espectant.

Per cert, quan escric això m'assabento que Pasqual Maragall assistirà als funerals del Papa demà dia 8. Molt bé, aquests gests, que el President de Catalunya enes representi, són els que "fan país" com també ho seria que algún dia tinguessim una Conferència Episcopal Tarraconense reconeguda i oficial.

Rainier de Mónaco i tenir i no tenir

També ha mort aquesta setmana el Príncep Rainier, cap d'Estat del Principat de Mónaco, un petit país que molts consideren d'opereta però que és l'estat 183 de l'ONU i està representat al Consell d'Europa. Ha mort Rainier, el príncep europeu que com en un conte de fades o un telefilm es va casar amb l'estrella del cinema Grace Kelly havent de rebre per això el boicot de la resta de monarquies europees, aquestes que ara accepten a divorciades, mares solteres, presentadores de televisió, filles de ministres de les dictadures sudamericanes com a símbol de "modernitat" en una institució que o és antiga o no val la pena que existeixi.
Però a més com destaca l'incisiu Vicent Partal "Mònegue és un poble més petit que Llíria, per exemple. Però Rainier és un cap d'estat. I això marca la diferència en el temps i en el món que vivim [...] Durant dècades [els estats petits] semblaven un anacronisme i ara, en canvi, floreixen econòmicament, políticament, mediàticamenen el món global tenir un estat (ni que siga petit) és el millor negoci, la millor garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió política, 'nacional'. Simplement pràctica. Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants. No en tens? Aleshores, com a molt, aspiraràs a ser un cas exòtic.".
Això és el que diferencia el petit Mónaco de Catalunya. Que no tenen problemes identitaris, potser els tenen d'una altra mena, però ells són un estat, i tot i que parlen francès i no podries identificar un monegasc d'entre 50 francesos, saben el que són i qui són.
Això és el que diferencia tenir o no tenir.

A Irlanda, pensant en el País Basc

Ahir Gerry Adams líder del partit independentista irlandès Shiin Fein feia una declaració on exhortava a l'IRA a abandonar les armes i utilitzi exclusivament mitjans polítics i democràtics. Un gest valent, tot i que sigui fet en un moment de crisis pel procés de pau irlandès, de crisis en el mateix independentisme i en vista a unes eleccions, però que pot tenir esperances i lectures euskaldunes.
D'Adams s'ha dit que controla l'organització armada i que exerceix una gran influència en ella, però mai ha estat il·legalitzat el seu partit, tot i l'historial de l'Exèrcit Republicà Irlandès. Se l'ha tingut com a interlocut vàlid en el procés de Pau iniciat l'any 1998 i fins i tot un dels seus menbres, Martin McGuiness, antic militant de l'IRA, ha estat Ministre d'Educació de l'autonomia nord-irlandesa. El mateix IRA ha anunciat que pren en consideració la petició de Gerry Adams, es possible que s'obtingui una resposta després d'un procés intern en la seva fracturada organització interna.
Us ho imagineu País Basc?
El Lehendaki ja ha emplaçat a l'esquerra abertazale que es nega a fer aquests passos a imitar l'exemple irlandès.
Serà possible? Perquè tothom, excepte la Sra. San Gil, és tan caute en relació al Partit Comunista de les Terres Basques? Jugada de Batasuna? Tolerància del PSOE? Acords PSE-Batasuna? Diàleg obert? Treva a la vista? Crisis interna a ETA? abandó de les armes? Anunci imminent?
Preguntes, preguntes, preguntes.... aviat esperem respostes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada