26 de juny 2005

Tony Blair



Tony Blair era l'amic britànic d'Aznar, sí. Tony Blair és el tercer de la foto de les Azores, sí. Però més que això, o potser a pesar d'això, és l'actual líder europeu. Davant d'un Chirac envellit i derrotat pel referèndum i un Schröder esperant un miracle, l'únic que pot aportar noves idees i un viratge en un moment de crisis europea és el premier britànic. Dijous mateix va entrar al Parlament europeu, en la presentació del programa de la presidència britànica de la UE, pensant com vèncer els recels dels eurodiputats que potser el veurien com el culpable de la crisis europeu, i va sortir aplaudit i vitorejat. Com un mag de la seducció, va començar el seu discurs definint-se com a "europeista apassionat" i va proposar una tercera via per la Unió Europea.
De centre-esquerra, guanyador recent en la reelecció, si actua és perquè pot. Hi ha coses que diu que són d'un gran interés, com reduir les ajudes a l'agricultura i destinar els esforços en inversió pel creixement: formació, innovació, investigació.
De moment la Vanguardia d'ahir deia que Zapatero es reuniria properament amb Blair a Donwing Street, en un acostament més que necessari.

20 de juny 2005

Hommage à Charles Baudelaire


L'ennemi


Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage,
Traversé ça et là par de brillants soleils ;
Le tonnerre et la pluie ont fait de tels ravages,
Qu'il reste en mon jardin bien peu de fruits vermeils.

Voilà que j'ai touché l'automne des idées,
Et qu'il faut enployer la pelle et les râteaux
Pour rassembler à neuf les terres inondées,
Où l'eau creuse des trous grands comme des tombeaux.

Et qui sait si les fleurs nouvelles que je rêve
Trouveront dans ce sol lavé comme une grève
Le mystique aliment qui ferait leur vigueur ?

O douleur ! ô douleur ! Le temps mange la vie,
Et l'obscur Ennemi qui ronge le coeur
Du sang que nous perdons croît et se fortifie !

13 de juny 2005

De llibres

Fent meu el llegat que el nostre amic Ramon ens ha transmés, respondré a les preguntes sobre llibres:

1 - Quants llibres llegeixes durant l’any?
Suposo que llegeixo menys llibres dels que voldria.

2 - Llibreria o biblioteca?
Evidentment llibreria, però sobretot d'aquelles que menys recordin a un centre comercial. Aquelles que puguis estar-t'hi hores sense que et diguin res excepte que és l'hora de tancar i que puguis "llegir" algun llibre mentrestant.

3 - Últim llibre comprat:
Solitud
de Víctor Català i el dia de l'ós de Joan Lluís Lluís. Els vaig comprar tots dos alhora a la llibreria 3 i 4 de València.

4 - Últim llibre acabat:
Un libro sobre la Guerra Civil que no va a gustar a nadíe de Juan Eslava Galán , el llibre que l'Alícia em va regalar per Sant Jordi.

5 - Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
N'estic llegint un quants:
Incerta glòria de Joan Sales
Una política sense país
de Francesc Marc-Àlvaro
Expoli fiscal, una asfixia premeditada de Ramon Tremosa i Jordi Pons
i el Quixot, intermitentment.

6 - Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:
Madame Bovary de Gustave Flaubert per ser el primer llibre que vaig llegir en la meva època esnob, on només llegia als clàssics del XIX, a poder ser francesos...
L'amic retrovat de Fred Ulman, el millor llibre que vaig llegir en l'adolescència. Amistat pura, sentiment pur...
Les Flors del Mal de Charles Baudelaire. El meu poeta, el sòrdid, l'obscur, el lúcid derrotat, l'alcoholic, el maligne...
Lolita de Vladimir Navokov. La perversió, el desig destructor, allò prohibit...
Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. El clàssic de clàssics, com diu Cervantes per boca del capellà: [...] Dígoos verdad, señor compadre que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aqui comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas...[...]

07 de juny 2005

Lerroux entre nosaltres

Alejandro Lerroux, el fill d'un veterinari militar nascut a Rambla (Còrdova) l'any 1864, va ser un periodista i polític demagog i corrupte que va aterrar a Catalunya per aixecar als obrers contra el naixent nacionalisme català, al que titllava de burgés i conservador, pare de tots els mals dels treballadors. Aquest personatge sinistre va formular una política basada en l'espanyolisme, la demagogia radical-obrerista i l'anticlericalisme va destacar per unes grans dots d'oratòria. Frases com la cèlebre "Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y [...] alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles" en són exemple. Fundador del Partit Radical la seva dubtosa implicació en els fets de la Setmana Tràgica no han estat mai aclarits. D'un anticatalanisme furibunt, amb els anys es va descobrir la seva línia directa amb el Ministeri de Governació. Amb l'adveniment de la II República seria Ministre d'Afers Estrangers del Govern Provisional i President del Consell amb el triomf del centre-dreta. Caigué per l'afair de les ruletes de joc trucades conegut com l'estraperlo on hi estaven implicats membres del seu partit i el seu mateix fill, Aurelio. Finalment, havent abandonat Espanya a l'inici de la Guerra Civil, retornà en acabar el conflicte on morí pacíficament havent jurat fidelitat als Principios Generales del Movimiento Nacional.

Aquesta meravellosa trajectoria no té certs paralel·lisme amb el magnífic "Manifiesto por un nuevo partido político en Catalunya" que s'acaba de presentar amb la participació estelar de grans "intel·lectuals progressistes" (sic), és a dir: Boadella, Azúa, Espada, De Carreras, Ovejero, Puigdevall, Tubau i altres no tant coneguts. Grans tramposos! Grans patriotes! Qualsevol és "intel·lectual" per firmar Manifiestos, hi ha qui d'això en fa un modus vivendi... però que recordin que en democràcia les eleccions i la participació política posen a cadascun al seu lloc.
De les seves mentides i arguments val la pena que en parlem? O amb el seu "besavi" Alejandro ja en teniu prou?

03 de juny 2005

Tramposos!

En pocs dies hem sentit altre cop queixes d'entre sectors del partit majoritari del Govern a l'entorn de la idea que es dedica massa esforços als elements simbòlics i no prous en política social. l'Alcalde Celestino Corbacho ho ha afirmat i aquesta idea plana sobre la presentació del manifest dels pseudointelectuals babèlics. També des de les Espanyes arriben aquestes crítiques.
No puc dir-los altres cosa que tramposos. Sí, perquè consideran com a element simbòlic el finançament obliden que aquest és el punt angular de la política social. Si no tenim un bon finançament que ens asseguri un bon nivell d'ingressos no podrem tenir grans despeses públiques, la política social no es pot portar a terme. És a dir es demana política social però no s'entra en les causes de perquè la sanitat té un dèficit elevadíssim, perquè no podem fer una política seriosa dirigida a les famílies, perquè no podem tenir una educació de qualitat pública, uns serveis socials d'estat socialdemocràtaca, etc.. L'altre dia vam poder escoltar a l'incansable Ramon Tremosa, economista i professor que recorre Catalunya fent pedagogia sobre la necessitat d'un bon nou finançament. Ens explicava les diferències entre el que paguem els catalans en concepte d'impostos i el que rebem com a inversions. Vergonyant, com ho és el fet que no poguem conèixer aquesta xifra, aquesta balança fiscal. El secret més ben guardat del Regne. Allò més important de l'exposició va ser demostrar els greugues comparatius que hi ha entre Comunitats sentit que els pobres de les zones riques acaben subvencionant als rics de les zones pobres. I també demostrar les trampes que fan alguns, com la Sra. Esperanza Aguirre quan diu que Madrid és la més solidària. Au!
Aquesta trampa de parlar de política social sense entra a parlar del mal que pateixen les finances catalanes està molt extesa. És pot oblidar per peresa o per mala fe. És el cas de Vicenç Navarro, que té raó en la primera part, l'estat del benestar català no es troba en un bon moment, però no passa d'aquesta per arribar a les causes. Parlant de Navarro deixeu-m'he dir que vaig llegir amb estupefacció l'aparició de la Universitat Progressista d'Estiu. Quina collonada! No tenim una Universitat Catalana d'Estiu a Prada des de fa molts anys? És que ara hem de fer distincions polítiques? O és per fer autobombo de les bondats del marasme intel·lectual que suposa aquesta gauche caviar que és el pseudoprogressisme?
Cada vegada trobo més diferent el concepte "progre" del concepte "d'esquerres".

01 de juny 2005

Allons enfants de la Patrie....

Les crítiques que heu fet al meu darrer post estan molt bé i les que li heu dedicat a n'en Fabius també (jo no sóc socialista, ni aqui ni a la France). Però resulta que un 59% dels votants socialistes han votat que NO (molt més del percentatge de convergents que s'esperava que "traïssin" al partit. Cap a on anirà l'esquerra francesa. Està molt bé criticar al No, és el més fàcil. Però que haurà de fer el PSF per convèncer al votant de centre-esquerra que vol una alternativa a Chirac (el que va guanyar amb els votants amb pinça al nas). De moment crec que les properes eleccions a la presidència francesa estan a les mans de Sarkozy, si no canvia de model l'esquerra. Perquè sempr és millor l'original que la còpia. I si és Holanda qui diu que no? Holanda, el referent de les llibertats, el model de país petit, tranquil, democràtic! El que cada vegada veig més clar, és que Zapatero va precipitar-se a fer un gran referèndum... amb una grandíssima abstenció. Almenys a França, un país on porten parlant de democràcia, millor o pitjor, des de fa gairebé 225 anys, han fet debats intensos, han fet difusió real (no anuncis d'en Cruiff o en Butragueño), s'han explicat, els partits majoritaris fins i tot s'han dividit i han adoptat diferents posicions... No em crec que tot el vot contrari a la Constitució Europea sigui de votants d'en Le Pen, per molt que accedís a la segona volta de les eleccions, sinó avui en dia França seria fora de la Unió, sancionada i aillada del món. El feixista seria president.

Potser és que a França els deixen pensar, i no els intenten convèncer que sense la Constitució Europa és trenca!