31 d’agost 2005

Oh dolci baci, o languide carezze...!


Ahir vaig escoltar per enèssima vegada una de les meves òperes favorites, Tosca de Giacomo Puccini i vaig tornar a emocionar-me escoltant aquella meravellosa ària, potser la millor de totes, que porta per títol "E lucevan le stelle" i en la meva versió genialment interpreta el català Jaume Aragall.

"E lucevan le stelle,
e olezzava la terra
stridea l'uscio dell'orto,
e un passo sfiorava la rena.
Entrava ella, fragrante,
mi cadea fra le braccia.
Oh! dolci baci, o languide carezze,
mentr'io fremente le belle forme discogliea dai veli!
Svani per sempre il sogno mio d'amore...
L'ora e fuggita e muoio disperato!
E non ho amato mai tanto la vita!"
Per cert, dilluns el capítol d'aquesta setmana d'Efecte Mirall va estar dedicat a l'admiradíssima Núria Closa, la lleidatana més guapa de la televisió. La veritat és que va ser un autèntic plaer retrobar-nos amb aquesta noieta tan alegre, simpàtica i bonica. Núria t'estimem!

30 d’agost 2005

Josep Piqué: l'home que està per sobre del bé i el mal

El líder del PP de Catalunya i excandidat a la Presidència de la Generalitat, Josep Piqué, fa díes que viu instal·lat en una espècie de núvol, sobrevolant el país i atorgant entrevistes que el situen per sobre del bé i del mal, per sobre dels problemes i estires i arronses de l'Estatut i del nou finançament. Com que ell i el seu partit han decidit "passar de llarg" d'aquestes fonamentals reformes després de l'esperança que va suposar la seva presència a la Ponència sobre la reforma de l'Estatut, es dedica a propagar la interessada idea que "l'Estatut no interessa a ningú", que "la gent està farta i no parla de l'Estatut sinó dels problemes reals com l'immigració, la vivenda o les deslocalitzacions" (Senyors, la gent no parla del Codi Penal però demana civisme i seguretat a les seves ciutats, tampoc parla de Llei d'Estrangeria i preocupa la immigració o del Codi Civil o de la Llei Hipotecària i en canvi parla del preu de la vivenda, per posar alguns exemples). La última declaració del diputat vilanoví ha estat recollida per Catalunya Ràdio aquest mateix matí. Piqué, curt i ras, ha afirmat que "el projecte de nou Estatut de Catalunya és com el Pla Ibarretxe" i li pronostica la mateixa sort, és a dir ser rebutjat a les Corts espanyoles. No cal ser politòleg per comprendre que aquest és el darrer pas cap a la posició del PP respecte a Catalunya i la seva ambició de reforma de l'autogovern i el finançament: negativa total a qualsevol pretensió. La sola menció o comparança amb el projecte del Lehendaki del govern d'Euskadi ja porta implícita, pels nacionalistes espanyols del Partit Popular, el més ferm rebuig i la total negativa a participar o a escoltar en allò que diem des de Catalunya. Els serveix de tabú, de barrera, tot i que els dos processos tinguin un objectiu similar amb processos diferents d'elaboració.
També diu que "No és legítim intentar reformar la Constitució a través de reformes estatutàries", per tant, Piqué assegura que les Corts o el Tribunal Constitucional l'aturaran. També greu error quan fins i tot Josep Lluís Carod-Rovira va afirmar després de l'entrevista amb Rodriguez Zapatero que la reforma de l'Estatut respectaria la Carta Magna assolint el màxim que aquesta permetés, que com qualsevol text legal té un ventall d'interpretacions. La Constitució no ha de ser tampoc l'eina que utilitzin els populars per barrar el pas a qualsevol tipus de reforma de l'autogovern de Catalunya, ja que ells no en tenen l'exclusiva en la interpretació, ni tampoc la tenen els sectors més espanyolistes i menys federalistes del PSOE.
Per si fos poc Piqué, per exemple a l'entrevista que li dedicava diumenge el diari La Vanguardia, fa seu el tradicional discurs de la malfiança cap als polítics "per què no s'ocupen dels problemes dels ciutadans" i altres tòpics. Si preocupar-se per un nou model de finançament que asseguri una sanitat amb menys llistes d'espera, més recursos per a benestar social, possibilitat de millors infraestructures, més capacitat d'inversió en educació i en R+D, etc. no és preocupar-se pels problemes de la gent que digui Josep Piqué quins són.
El consell que se li podria donar al President del PP de Catalunya seria que baixés de les altures on s'ha situat i es mollés. La política és embrutar-se, sembla que s'ha dit moltes vegades, doncs que participi en els processos oberts i no intenti donar consells, abrrogant-se el paper de "veu de la consciència" ja que a més aquest rol tampoc li assegura un gran rèdit electoral donat que té els diputats que té, pocs, al Parlament de Catalunya.

28 d’agost 2005

Por

A vegades em surt una vena profunda inesperada. A vegades surt a passejar un melàngia que m'envaeix i fa desapareixer una façana divertida i superficial. A vegades em comporto com Kieerkegard, filòsof de l'existèncialisme que es comportava com un bufó en societat. A vegades odio com m'he comportat en un determinat moment o arribo a casa pensant "com l'has cagada nano". Moltes vegades em costa ser sensible, em costa mostrar els sentiments i sóc capaç de portar a la pràctica allò "de que els homes no ploren mai" tot i que se'm faci un intenssíssm nus a la gola amb el llagrimal sec desitjant plorar. Moltes vegades sento més intens el maleït romanticisme arcaic i em posa nostàlgic una cançó o alguna cosa que llegeixo. En ocasions em desconcerto a mi mateix i em projecto fora d'on sóc i em veig, callat entre rialles o impàdid davant d'una bona anècdota.I també no sé que dir o m'entrebanco al parlar o mostro un somriure de compromís. Moltes vegades afirmo estar molt bé i no és cert. Potser no estic malament però tampoc tan bé. També em passa que molts cops m'amargo sol, em prenc l'arsènic per compadir-me i a soles. A vegades em vull mostrar dur i sarcàstic, la postura típica dels qui tenen por.
Molts cops tinc por.
Em passa sovint que m'entra un vertígen insoportable quan penso en més enllà que el mes que ve. Quan veig el final d'una etapa, quan penso en el demà, quan em pregunten allò tant típic "i després que vols fer?" I que volen que contesti? Després la glòria i el triomf? Això ho díria si fos prou egocentric, megalòman, egoista o cregut. Si fos així diria que només aspiro al reconeixement públic, aspiraria a ser a dalt de tot. L'heroïsme m'obligaria a morir jove i no em plantejo això però tampoc em plantejo un futur havent acomplit tots els somnis... perquè de fet, un somni deixa de ser-ho en el moment que s'acompleix i no seria més que un oxímoron dir "he acomplert un somni". De fet potser el que em fa més por és el demà. La responsabilitat. La casa i la hipoteca, els fills i la esposa/companya/amant/amiga. Potser allò normal em fa més por que la carrera imparable cap a un ens mani el destí. Les parades obligatories em fan més por que el lloc que em depari el que se suposa que és una bona educació, una certa cultureta i un interés per fer coses. I davant d'això, em pregunto.. Em deixaran cridar "senyors, em fa por la realitat?" No vull ser carn de psiquiatre, ni d'aquí a uns anys reconeixer-me com a fustrat comfós en la massa. Demano massa? Sóc potser una espècie de Jekill i Hide? Puc escriure sobre l'alegria d'un dia de finals d'agost i l'endemà aquest indigest stripteese sentimental. No demanaré perdó, aquesta maleïda costum que m'oblida a dir perdó a cada dues accions. Si voleu saltar-vos tot això, en teniu tot el dret.

23 d’agost 2005

El genocidi de Cambotja


Una de les visites obligades a la capital de Cambotja, Pnom Phen, és el Museu del Genocidi que recull el testimoni dels horribles crims contra la humanitat que es van portar a terme durant el mandat del dirigent comunista Pol Pot i el seu règim dels "khemers rojos". La capacitat de destrucció que es va portar a terme contra la pròpia població cambotjana no té límits. L'any 1975, any en que els khemers assoleixen el poder, el petit país asiàtic tenia uns 7.000.000 d'habitants. En els 3 anys i mig i escaig que va durar el règim van ser assassinats 3.000.000 de persones. En un dia concret es va obligar a tots els habitants de la ciutat a marxar, en principi per només 3 dies, al camp per ser reeducats. No en tornarien fins al cap de 3 anys, havent perdut família, amics, pares i germans, records, passat i present. La mortifera ideologia khemeriana, adaptació cambotjana del maoisme, pretenia un món pràcticament només rural i dedicat al cultiu d'arrós on tothom havia de ser igual i tenir tots el mateix: un vestit negre, una gorra, unes espardenyes i una tovallola. Per qualsevol possible delicte o traïció, el sospitós era conduït a un dels milers de camps de concentració repartits per tot el terrotiri on seria sotmés a tortura i finalment assassinat. Els primers que van morir foren els intel·lectuals i professionals liberals. El sol fet de portar ulleres, sinònim de vista cansada provocada per la lectura, era motiu d'alta traïció. Nens, joves, adults i vells foren assassinats a milers. Periodistes estrangers també correren la mateixa sort. Els supervivents havien hagut de treballar en grups separats de tots els seus familiars i amics i disposats fins i tot a matar a aquests si els ho deien.
Com fou possible? La culpabilitat reposa en molts agents i es centra en la darrera etapa de la guerra freda. Cambotja, sempre víctima del que feien els seus veïns més poderosos de Tailàndia i Vietnam, vivia en moments de revolta i desordres quan els khemers rojos comunistes, amb el suport de la Xina de Mao, es van alçar amb el poder. El poble els va acollir amb espectació pensant que els donarien estabilitat fins que van descobrir que els conduïa a l'abisme. El mateix Rei Norodon, que gaudia, mentrestant, d'un exili daurat a Beijing a l'ombra de Mao Tse Tung, tàcitament donava suport als nous governants. Vietnam alïat de la Unió Soviètica, en tant que marxista-leninista, intentava intervenir per aconseguir-hi influència i canviar l'orientació del règim. I els Estats Units, derrotats al Vietnam, veien una escletxa de desestabilització de la regió (la pugna entre marxistes-maoïstes i marxistes-leninistes). Tots ells culpables i l'inocent, com aquell inocent poble rus del Boris Gudonov de Mussorgky, el poble cambotjà.
Finalment després de la intervenció vietnamita que va fer fora Pol Pot del govern el 79 i de la guerra posterior que en forma de guerra de guerrilles es va allargar fins la mort del criminal l'any 1998, el país gaudeix de la pau encara amb el record fresc i amb molts mutilats i ferits sense guarir. El turisme i l'entrada d'inversions, a més de l'esperança en el gran nombre de joves i nens que té, els fa anar endavant.

18 d’agost 2005

Cambotja

Aquests darrers dies hem estat a Cambotja gaudint dies de somni i cansament. Entre ahir i avui hem visitat el conjunt de Temples que van edificar els emperadors Khemers a Angkor. Impresionants! Empapats de la barreja de cultures indú i budista hem recorregut, pujat i baixat les increibles construccions dels segles VIII-XIII, d'aquella civilització que es va ensorrar quan va perdre la fe en el seu rei, que havia perdut el do d'equilibrar les dues religions. La selva immensa, inabastable i verdíssima lluita amb les pedres oferint unes vistes de postal.
Pel que fa al país, assolat per guerres de la seva história recent, veu el turisme com la gran oportunitat i el jovent com la gran esperanca.
Per acabar avui un bon massatge... demá a les 6'15 del matí, la vostra matinada, sortin cap a Phon Phen, la capital de Cambotja, darrera parada del viatge.

16 d’agost 2005

Des de l'aeroport de Ho Xi Ming

Amics,

Escric des de d'un ciber cafe de l'aeroport de Ho Xi Ming, segon ciutat del Vietnam l'antiga Saigon. La veritat es que quan ja marxo em vaig enyorant d'aquest pais. Hem vist tantes coses impactants que nose com explicarlos totes en un sol post. Ara marxo cap a Cambotja i alla veure tambe coses molt interessants.
De Vietnam m'en vaig sobretot amb dues imatges: la naturalesa, el verd dels arrossars, els rius, la vegetacio que creix sense demanar permis i sense problemes, les fruites, les flors... i el bullici, les motocicletes que circulen per milers en aquestes ciutats, els mercats, la gent que va amunt i avall, el sortir de les fabriques, el vendre, el comprar....
De fet, vaig pensar en marxar que arriba a un pais tercermundista i penso que marxo amb un pais en vies de desenvolupament que no es el mateix. Aqui es mante un regim comunista (de fet veus el tipic de les dictadures: banderes pel carrer, estatues, el lider) amb una economia de mercat, i hi ha inversions de gran volum, es produix molt i la gent es va espavilant. La democracia aviat, perque de que serveix el comunisme sino es segueix el sistema d'ecomomia planificada?


Quan pugui us envio alguna foto..Fins aviat!

11 d’agost 2005

Noticies de Vietnam

Benvolguts amics i lectors,

Escric des de un ordinador de l'hotel on m'allotjo a Hue, al centre del Vietnam. De moment us puc dir que es tracta d'un pais fantastic: el curios bullici de la capital Hanoi, la impressionant bahia de Halong i els colors del verd dels arrossars. Tambe he visitat el mausoleu de Ho Xi Min, el lider del Vietnam comunista.
Us seguire informant. Perdoneu les molesties de llegir paraules sense accents.

Fins aviat!

06 d’agost 2005

Ens veiem a la tornada!

Amics i lectors, em disposo a marxar de vacances. M'en a un lloc on no crec que ni sàpiguen el que és un blog i on una connexió a internet deu ser força estranya.
D'aquí a dia i poc seré al Vietnam, país asiàtic tristament conegut per la Guerra que l'enfrontà primer amb França, que era la seva metròpoli colonial, i després contra els EUA, a qui va derrotar. Aquesta guerra, la última que van perdre els Estats Units, es va desenvolupar en una època convusla com foren els anys 60-70 i va provocar una gran movilització del jovent americà que es negava a anar a l'altre banda del món a matar orientals. Aquesta contestació, contemporània del maig francès i de la primavera de Praga, va originar el moviment hippie, un enfrontament dels fills del baby boom amb els seus pares. D'altra banda va suposar un cop molt dur pels EUA, i pels antics soldats, molts dels quals encara no del tot recuperats, que van veure com el seu país els rebutjava i ells mateixos enbogien (recordeu la cançó "Born in the USA" del Boss). El cinema (Apocalipsis Now, la Jaqueta Metàlica, Forest Gump...) i la literatura (La velocidad de la luz de Javier Cercas) també han vist atractiu aquest tema. Vietnam, doncs, no només és un país de l'extrem orient, sinó que porta aparellades totes aquestes resonàncies. A més també visitaré tres dies Cambotja, el país dels grans temples.
Fins aviat!!!
Ens veiem quan torni!

03 d’agost 2005

Fent dissabte (entre setmana)

Aquests dos dies he estat fent dissabte de la meva habitació. Cada vegada tinc més llibres i carpetes i de vegades s'han de prendre sol·lucions dràstiques. Es pot dir que tots els racons del dormitori han estat inspeccionats i he llençat totes aquelles coses tonteries que ja havien perdut el seu mínim valor sentimental, la seva poca utilitat o el seu poc interès. Espero disposar de més espai per poder anar acumulant, fins a la propera vegada, més papers i més "trastos".
A més també estic aprofitant per fer una mica de dissabte al blog: he posat, novament, links i he posat un mega-super-comptador de visites per tal que tots poguem saber quanta gent entra per aquí. Us convido doncs a anar mirant les ampliacions d'enllaços que vaig fent i fer una mica el xafarder i veure com ascendeix el nombre de visites.

Mentrestant, avui mateix, el Consell Consultiu ha rebut el projecte d'Estatut per tal d'examinar-lo. Un pas més en aquesta novel·la negra que s'ha convertit la primera llei del Principat. Esperem que en diuen els savis. Acabarà bé?
Podria escriure de moltes coses, però la veritat és que tinc més ganes de vacances que d'una altre cosa i, nois, em fa una mandra!