28 d’agost 2005

Por

A vegades em surt una vena profunda inesperada. A vegades surt a passejar un melàngia que m'envaeix i fa desapareixer una façana divertida i superficial. A vegades em comporto com Kieerkegard, filòsof de l'existèncialisme que es comportava com un bufó en societat. A vegades odio com m'he comportat en un determinat moment o arribo a casa pensant "com l'has cagada nano". Moltes vegades em costa ser sensible, em costa mostrar els sentiments i sóc capaç de portar a la pràctica allò "de que els homes no ploren mai" tot i que se'm faci un intenssíssm nus a la gola amb el llagrimal sec desitjant plorar. Moltes vegades sento més intens el maleït romanticisme arcaic i em posa nostàlgic una cançó o alguna cosa que llegeixo. En ocasions em desconcerto a mi mateix i em projecto fora d'on sóc i em veig, callat entre rialles o impàdid davant d'una bona anècdota.I també no sé que dir o m'entrebanco al parlar o mostro un somriure de compromís. Moltes vegades afirmo estar molt bé i no és cert. Potser no estic malament però tampoc tan bé. També em passa que molts cops m'amargo sol, em prenc l'arsènic per compadir-me i a soles. A vegades em vull mostrar dur i sarcàstic, la postura típica dels qui tenen por.
Molts cops tinc por.
Em passa sovint que m'entra un vertígen insoportable quan penso en més enllà que el mes que ve. Quan veig el final d'una etapa, quan penso en el demà, quan em pregunten allò tant típic "i després que vols fer?" I que volen que contesti? Després la glòria i el triomf? Això ho díria si fos prou egocentric, megalòman, egoista o cregut. Si fos així diria que només aspiro al reconeixement públic, aspiraria a ser a dalt de tot. L'heroïsme m'obligaria a morir jove i no em plantejo això però tampoc em plantejo un futur havent acomplit tots els somnis... perquè de fet, un somni deixa de ser-ho en el moment que s'acompleix i no seria més que un oxímoron dir "he acomplert un somni". De fet potser el que em fa més por és el demà. La responsabilitat. La casa i la hipoteca, els fills i la esposa/companya/amant/amiga. Potser allò normal em fa més por que la carrera imparable cap a un ens mani el destí. Les parades obligatories em fan més por que el lloc que em depari el que se suposa que és una bona educació, una certa cultureta i un interés per fer coses. I davant d'això, em pregunto.. Em deixaran cridar "senyors, em fa por la realitat?" No vull ser carn de psiquiatre, ni d'aquí a uns anys reconeixer-me com a fustrat comfós en la massa. Demano massa? Sóc potser una espècie de Jekill i Hide? Puc escriure sobre l'alegria d'un dia de finals d'agost i l'endemà aquest indigest stripteese sentimental. No demanaré perdó, aquesta maleïda costum que m'oblida a dir perdó a cada dues accions. Si voleu saltar-vos tot això, en teniu tot el dret.

6 comentaris:

  1. Joan, tens tot el dret a escriure el q et surti dels collons. Com a màxim el q et pot passar és q algú et digui que has fet un BJpost, però a mi em sembla fantàstic.
    Els Pets, per cert, ja ho van dir tot amb aquesta canço:

    Por de parlar,
    de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
    de deixar anar una altra mentida
    a la teva mida.

    Por de callar,
    desant les paraules a qualsevol calaix,
    per no deprimir-te o fer-te badallar,
    saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.

    Por de dormir
    i que en despertar-me tot hagi canviat,
    sense recordar què ens fa viure plegats
    com si fóssim estranys,
    de sentir la rutina
    rosegant-nos per dintre.

    Et veig,
    el sol s'amaga
    entre els teus cabells.

    Em sents,
    aixeques la mirada en aquell precís instant
    tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar
    res no m 'espanta,
    res no m 'espanta.

    ResponElimina
  2. Por de la por, de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig de no ser acapaç de somriure quan dius que m'estimes..."
    M'havia deixat aquest tros...
    joan

    ResponElimina
  3. Sí senyor, que bona que és aquesta cançó! Divendres que ve a cantar-la al parc central de Mataró.

    ResponElimina
  4. "Es el miedo, Jack. El miedo. Una vez te dije que es la mayor fuerza que existe si uno logra acomodarse a él, instalarse, convivir con él con buen temple. Entonces puede uno sacarle un provecho y utilizarlo en su beneficio, y llevar a cabo proezas que ni en el sueño más fatuo, combatir con gran coraje, o resistirse, y hasta vencer a uno más fuerte".

    Javier Marías, "Tu rostro mañana, 2. Baile y sueño", Ed. Alfaguara, Madrid, 2004, p. 390

    ResponElimina
  5. Where did you find it? Interesting read film editing schools

    ResponElimina