29 de setembre 2005

Ja tenim l'Estatut!


Ja tenim l'Estatut. Ara el que cal és que tots els catalans ens mantinguem ferms i units i arribem al final del procés que ens ha de portar a aprovar un bon Estatut, ambiciós, sòlid, amb una Catalunya reconeguda com el que és, una Nació, amb un finançament just que acabi amb la situació d'expoli fiscal, amb les competències blindades per evitar injerències de l'Estat en àmbits competèncials exclusius i amb competències noves que poguem aconseguir a través de transferències legals, amb drets i deures, com el de conèixer el català, amb una organització judicial pròpia i unes institucions ben organitzades.
Enhorabona als qui s'han posat d'acord. Enhorabona a tots els qui hi han participat i als qui han escrit l'ambició d'un poble. Gràcies i mantingue-vos tan units com avui fins que poguem aplicar el nou Estatut. L'aprovació per les Corts de Madrid no ha d'espantar a ningú si anem tots junts amb el nostre somni, amb la nostra il·lusióm, amb el nostre desig, amb aquest nou Estatut on hem escrit el nostre futur. Avui el país fa un pas endavant cap a, en paraules del President Macià, una Catalunya econòmicament pròspera, socialment justa, políticament lliure, espiritualment gloriosa!
Visca Catalunya! Visca el nou Estatut!

21 de setembre 2005

El nazisme encara és viu

Ahir s'anunciava la mort de Simon Wiesenthal, l'arquitecte austriac, supervivent de l'infern dels camps de concentració que va consagrar la seva vida a la recerca i captura dels criminals nazis convertint-se en un autèntic "caçador de nazis". Gràcies al seu Centre de Documentació, va localitzar i posar a disposició de la justícia 1100 membres del partit nazi i criminals de guerra i fa un parell d'anys va decidir jubilar-se després de pensar que de trobar-se viu algun nazi seria prou vell per no poder ser condemnat a presó. Ha mort als 96 anys, havent sobreviscut a tots els seus botxins. El seu lema sempre fou "Justicia, no venjança"

No obstant, la perversa ideologia nazi no va acabar l'any 1945 amb la desfeta del règim alemany d'Adolf Hitler, ni amb els Judicis de Nüremberg, ni després de la condemna dels exnazis fugits caçats per Wiesenthal, sinó que l'ou de la serp encara està covant-se en els nostres carrers. Recordem a més que el Codi Penal recull com a delictes l'enaltiment i negació del genocidi. Ahir mateix es va conèixer, també, la captura de 22 neonazis organitzats en el Frente Antisistema al País Valencià dins d'una operació anomenada "Panzer". Entre els detinguts 3 militars de l'exèrcit espanyol, un dirigent del partit ultradretà Alianza Nacional i un condemnat per l'assassinat del jove independentista del País Valencià Guillem Aguiló l'any 1993. L'operació continua oberta, el nazisme encara és viu.

20 de setembre 2005

Apassionada

Ahir vaig gaudir molt amb la lectura de l'entrevista de la Contra de la Vanguardia (hi ha qui diu que aquesta darrera pàgina val ja l'euro que costa el diari) a la directora d'orquestra Inma Shara, una de les pioneres mundials en l'art de dirigir i deixeble de Zubin Metta.
Aquesta jove de 32 anys, basca (en realitat és diu Zarachaga de cognom) que ha dirigit al Teatre Real de Madrid i a Tel Aviv la Filarmònica d'Israel, és, a més d'un plaer visual per a l'orquestra i el públic, una veritable apassionada de la seva professió. Gaudeix del que fa i això es nota quan parla de la seva professió, que viu com quelcom màgic. Ser dona i directora d'orquestra no és gens fàcil en un món tant clàssic... Algunes opten per ser models dalt l'estrada de director, però ella ho té clar, no ho necessita...
En esto no es suficiente sólo con tener talento, ni siquiera mucho talento, hay que demostrarlo y tener suerte, pero yo no pienso ponerme nunca nada apretado ni escotado.
Té clar a més que el món de la música simfònica, clàssica o lírica no és en exclusiu per homes, ni per intèrprets ni per públics. Cal recordar que fa segles les veus femenines eren intepretades pels castrati i la dona tampoc no tenia lloc ni com a concertista ni com a actriu...
[...]Mozart o Brahms o cualquier compositor digno del nombre no escribía música para varones, sino para personas de todo sexo, raza, condición y época. Por eso los seguimos y seguiremos interpretando.
Però és quan parla de la seva tasca al capdavant de l'orquestra quan parla des de la passió, des de la vida, des dins de la música, val més llegir el que diu que intentar-ho interpretar...
Qué le dicen sus músicos? - Lo mejor que me han dicho es que les he hecho sentir una obra de nuevo como si no la hubieran oído nunca. [...] Lo más importante para mí es darle vida a la partitura y convertirla en emocionalmente activa. Por eso les puedo dirigir, porque les emociono. Me emociono y trato de transmitirlo a la orquesta, que compartirá su emoción con el público. Y cuando sucede es como si fuéramos dos cuerpos, pero un mismo corazón [...] Y cuando sucede, es mágico.

Magnífic, en un temps on tothom treballa en feines que no li agraden i estudia carreres que no el motiven, on tots ens queixem del que som i tenim, quan tots anem atabalats, sempre és bonic escoltar algú que gaudeix del seu esforç i a més és capaç d'expressar-ho amb poesia.

18 de setembre 2005

Deutschland: Merkel o Schöeder?

Avui és dia d'eleccions a la República Federal Alemanya i la cosa està prou disputada entre el canciller Schöeder que ha sortit des de l'última possició de la graella de sortida i la candidata Angela Merkel que tenia la pole position de la cursa electoral i surt amb l'arrogància de creure's ja canciller. A hores d'ara els colegis electorals ja s'han tancat. Els sondejos indiquen una victòria d'Angela Merkel i el seu partit el CDU-CSU per un 34% seguida per Gerhard Schöder amb el 32%. Els partits petits: Liberals, Verds i Comunistes decidiran. Schöeder va guanyar per primer cop deixant enrrera els anys d'hegemonia cristiano-democràta de Helmut Kohl. Alemanya s'havia unificat territorialment però no s'havia homogenitzat econòmica i socialment. Després de l'alegria del retobrament vindria l'amargor i aquesta era una de les curses que havia de guanyar el pilot-canciller. El seu matrimoni amb Joschka Fischer va suposar una mostra del perfil d'esquerres del govern però a més va suposar un bany de pragmatisme pels Verds fet que els havia de permetre regir la crisi de l'estat del benestar alemany. Va tornar a posar Alemanya com a agent de la política internacional, reconcialant-la amb el seu passat, i enviant tropes a l'exterior en missio de pau per primera vegada a la història des de la II Guerra Mundial. També va ser el canciller del retorn a Berlín. La política exterior es va basar en el manteniment de l'amistat amb els Estats Units, aprofundint l'aliança amb França i acostant-se a Rússia. Al final del seu primer mandat va anar perdent soport i tothom pronosticava una derrota davant del candidat de la CDU-CSU, el bavarès Edmund Stoiber. El convenciment de que ho tenia tot guanyat va fer que el candidat de centre-dreta es quedés amb el vestit tradicional del seu país, descansant, mentre la resta d'Alemanya s'annegava d'aigua per culpa de les inundacions de l'estiu del 2002. El canciller va mostra determinació, convenciment del càrrec de servei que ocupa, proximitat i evidentment dosis de populisme i les botes d'aigua utilitzades en les seves visites a les zones innundades li van donar altre cop el triomf. La gent va recuperar la il·lusió en el líder socialdemocràta. I Schöeder va dir que no a Bush en la guerra a l'Irak i va connectar amb àmplies capes de la societat del seu país i d'Europa, alhora que refredava la tradicional amistat amb els EUA i s'alineava un cop més amb París i Moscou. Però quan va dir que davant de la greu crisi del model alemany, de les xifres inflacionàries, de l'augment de l'atur s'havia de començar a reformar l'estat del benestar va posar en peu de guerra als sindicats i als treballadors, que no van compendre o no van voler comprendre que si allò no s'ajustava petaria en qualsevol moment. Les manifestacions i desencisos creixien i els socialdemòcrates convençuts que només es podia tornar al primer lloc de la recta de sortida de l'economia mundial retallant la despesa pública i afavorint el creixement. Després de perdre en un dels seus feus tradicionals, Renània-Westfàlia, Schöeder va decidir convocar eleccions anticipades... en un país que la Constitució no ho permet. La República de Weimar va tenir un trist infortuni i una gran inestabilitat i per evitar una situació com aquella es van obviar mecanismes que no permetessin un govern central fort. L'única solució era "perdre" una moció de confiància, i per tant sotmetre's a la confìànça d'uns diputats que ell volia que no li en tinguessin. Els seus propis diputats van haver de votar contra ell. Després del plàcet del Tribunal Constitucional s'han pogut celebrar eleccions avui.

Schöerder manté el seu pla per aquesta cursa: manteniment de les polítiques ajustaments a l'estat del benestar per crèixer econòmicament i reducció de l'atur, retallar alguns aspectes, en política exterior es manté en les seves aliances i amb el desig de l'entrada de Turquia a la UE, com volen Bush i Blair. La seva rival, Angela Merkel proposa pitjar més fort d'accelerador de les reformes i les retallades. Algunes retallades massa dràstiques. Apujar els impostos sobre el consum (IVA) i retallar els impostos sobre la renda, a més d'un gir altlantista en política exterior. Els altres equips decidiran. Entre ells destaca l'encapçalat per Òskar Lafontaine, expresident del SPO, i avui candidat pel partit excomunista de la República Democràtica Alemanya,atiador de la demagògia esquerranosa contra Schöeder i possible causa de la seva derrota.
És terrible el destí del fins avui Canciller: pot perdre unes eleccions convocades per la crisis provocada pel seu pla de reformes econòmiques i socials davant d'una candidata que no només vol reformar sinó fer-ho molt més ràpid!

15 de setembre 2005

Tornen

Teresa Rovira podrà recuperar els nombrosos llibres que porten l'ex-libris del seu pare, el polític i escriptor, Antoni Rovira i Virgili autor de "Els darrers dies de la Catalunya Republicana". Odina Capo tindrà els textos del Dr. Capo, el seu pare, un dels primers naturistes de Catalunya. Rosa Carrasco finalment llegirà la carta que el seu pare, el líder democratacristià Manuel Carrasco i Formiguera, li va escriure abans de ser afussellat a Burgos per Franco que l'apresà quan es dirigia a Euskadi com a representant de la Generalitat juntament amb tota la seva família, com recordava en un emocionant acte de la Comissió de la Dignitat a Mataró. Carles Fontseré podrà veure de nou els seus dibuixos d'abans de l'exili. Les entitats podran recòrrer la seva història recent i els partits polítics i sindicats reivindicar el seu paper durant l'època republicana. Els historiadors, d'ara i del futur, podran llegir les actes i documents de la Generalitat republicana.
Avui el Congrés dels Diputats ha aprovat el retorn definitiu a Catalunya dels Papers expoliats per l'exèrcit franquista i depositats a Salamanca. Hi han votat a favor tots els partits excepte el Partit Popular, i ha estat celebrat amb aplaudiments dels diputats catalans i dels membres de la Comissió de la Dignitat presents a la tribuna de convidats. Així doncs amb tres mesos de termini des de la publicació al BOE tornaran els documents robats a la Generalitat de Catalunya, a les entitats, partits polítics i sindicats catalans i a personalitats que, apart de patir represalies, mort o exili, van veure com els hi eren robats els seus llibres i documents.El camí ha estat molt llarg des de que als anys 7o van a Salamanca els primers joves historiadors catalans com Joan B. Culla o Borja de Riquer i se'n adonen del que hi ha. Després vindran anys en que la solució serà demanada per la Generalitat sense obtenir resposta fins que l'any 95 es veu possible el retorn amb Carme Alborch com a Ministra de Cultura. Llavors gent del seu propi partit com l'actual Ministre Caldera afirmen rotundament que "els papers hauran de passar per sobre el seu cadàver" i s'organitzen grans mogudes a Salamanca on el literat Torrente Ballester justifica la presència dels documents "como derecho de conquista". Les pressions anticatalanes i la victòria del PP fan que aquella primera voluntat de l'executiu quedi enterrada, però és llavors quan la demanda passa a la societat civil que s'organitza. Els partits polítics catalans esperonats per la reivindació per part de molts catalans que senten com a cosa pròpia que els documents que escriuen el seu passat es trobin segrestats, deu anys després d'aquell primer intent, voten el definitiu retorn a través d'una llei, la garantia d'un retorn innapelable. Cal homenatjar i reconèixer la gran tasca de la Comissió de la Dignitat, amb gent com en Toni Strubell, en Josep Cruanyes, en Carles Fontseré, etc.., que des de anys ha treballat incansablement per reparar aquesta injustícia històrica. No obstant tal com ells assenyalen la dignitat no serà completa fins que no siguin retornats els papers dels Ajuntaments i del País Valencià que hauran d'esperar a la futura "llei de memòria històrica". Per fi, tot i les dificultats, avancem cap a un país més just i més digne on es reconeixen els crims i es reparen les injustícies. Primer vindran els primers papers, després esperarem fins que tots els papers robats siguin retornats, perquè no és bo permetuar més anys un delicte.

12 de setembre 2005

Gràcies, doncs, Esperanza!

Avui la Presidenta de la Comunidad de Madrid s'ha pronunciat un cop més sobre l'operació de Gas Natural per adquirir l'empresa energètica Endesa. En concret l'exMinistra i exPresidenta del Senat ha lamentat "Que una empresa com Endesa, que és multinacional, es traslladi fora del territori nacional". Evidentment la nova empresa resultant de la fusió no es traslladarà a Lió o Frankfurt, es traslladarà a Barcelona. Després ha rectificat i ha dit que es referia a "fora del territori regional" en referència a la marxa de la seu social d'Endesa de la Comunitat de Madrid.
Sigmund Freud explicava un cas semblant:
Un pastor protestant tenia una esposa i dues filles encantadores. Un bon dia els hi anuncià que els visitaria el Bisbe, però també les va avisar que el prelat tenia un nas enormement gran i que fessin el favor d'evitar mirar-lo o referir-s'hi. Evidentment la senyora del pastor i les dues filles, avisades del tamany nasal del Bisbe, no van poder evitar mirar-li el nas però no li digueren res, mentre anàven pensant "no he de mirar-li el nas, no he de mirar-li el nas". Després de dinar les filles del pastor portàren el café a taula. Acostant-se al Bisbe una d'elles, que portava una safata amb galetes, li digué: "Eminència, voleu sucar el nas al café?"
Igual que l'encantadora filla del pastor a Esperança Aguirre l'ha traïda el subconsciencient.
En el seu subconscient hi rau la idea aznarista d'Espanya és la d'un Estat centralista i centralitzat, radial, de Madrid a tot arreu i de Madrid al cel. Per tant una empresa que marxi de la capital marxa del territori nacional, marxa d'Espanya, perquè no us enganyeu per a ells, pels centralistes, Espanya és Madrid, i Madrid és Espanya.. A més si l'empresa s'en va a Catalunya, deu pensar Espe, encara es pitjor, ja que segur que tots els directius de la Caixa tenen el carnet d'ERC (tant de bo) i actuen al servei de Carod-Rovira per robar a Espanya, un cop més.
Potser pensa això o és que la senyora Aguirre, també traïda pel seu subconscient, reconeix la plena sobirania de Catalunya i l'exercici del dret a l'autodeterminació. Llavors li haurem d'agraïr, que ens reconeix com a un país veí. Gràcies, doncs, Esperanza!

12 de setembre


Si ahir commemoràvem amb la Diada Nacional de Catalunya els 291 anys d'aquella derrota davant dels exèrcits borbònics castellans i francesos l'11 de setembre de 1714 que va comportar la pèrdua de les llibertats del nostre país, la pèrdua de la nostra independència dins de la corona dels Habsburg, l'abolició de les nostres Constitucions i drets, institucions polítiques, administratives i judicials, prohibició de la nostra llengua i cultura i la conversió en unes provincies més amb un exèrcit ocupant-les, amb una Ciutadella des d'on vigilar-les i uns funcionaris forans per administrar-les..
avui hem de celebrar que fa 291 que els catalans lluitem per recuperar el que ens fou pres. Avui fa 291 anys que els ciutadans del nostre país van decidir que potser els havien derrotat militarment, que potser els havien ocupat, ferit, represaliat, perseguit enderrocat però que no els hi havien pres el desig de llibertat ni el desig de reconstruir el país cremat. L'esperit del 12 de setembre com s'ha anomenat aquest sentiment va ser el que va fer que Catalunya no desapareixés en una època funesta, que no es perdés la llengua tot i la seva desaparició de l'educació i l'alta cultura. Alguns poetes, alguns savis la van continuar fent servir en els seus escrits però fou la gent la que no va deixar de parlar-la, la gent que va continuar sabent on estaven els límits de la seva pàtria i els vincles entre germans. El catalanisme no neix ni fa 150, ni 100 anys, ni durant la Restauració, ni durant la República, ni durant el Franquisme i no pas durant la Transició. Catalunya tampoc neix l'any 1979. El sentiment de pertanyensa i desig de reconstrucció i llibertat vènen d'antic, del mateix moment en el que ho perderem. El General Moragues va morir lluitant fins al darrer moment, quan tot ja s'havia acabat. Els qui visqueren després fundaren Acadèmies, es preocuparen del saber i del país, comerciaren i treballaren de valent, veieren nèixer la burgesia i el desenvolupament, recuperaren la cultura catalana per l'alta cultura universal i posaren aquest esperit viu al capdavant del programa polític, enderrocaren les muralles de la Ciutadella que havia castigat Barcelona, s'alçaren diversos cops contra injustes decisions i convertiren la capital en una ciutat moderna i europea, van demanar canvis i veieren com eren incompresos sistemàticament, van lluitar per la república i la democràcia i van convertir-se en una societat civil dinàmica, esplendorosa i enormement rica amb una cultura plena de noms immortals, i tots, burgesia, classes mitjanes i classes populars, federals i conservadors, republicans i carlins, van lluitar per l'autogovern, per la llibertat sempre que fou possible, sempre que la fràgil democràcia existent ho permeté, la lluita per una vida millor també era una lluita per una Catalunya millor, més rica, més plena, més pròspera, amb el tonvant de segles, aconseguiren migrades llibertats, la Mancomunitat primer, i després la Generalitat durant la República i tornaren a lluitar amb les armes a la mà contra els qui emulant els funestos generals de 1714 volien tornar a ocupar el país i fer-lo desaparèixer. Un cop més la causa de Catalunya era la causa de la Llibertat. La causa d'una Catalunya econòmicament pròspera, socialment justa, políticament lliure, espiritualment gloriosa en paraules del President Macià era la causa de la justícia. I ens tornàren a vencer i aquells catalans tornaren a rememor aquell esperit del 12 de setembre, tornaren a pensar que els havien ocupat i pres tot, però no els podien pendre el seu sentiment de catalanitat, i van tornar a lluitar des de dins o des del trist exili. I finalment tots, els catalans de sempre i els catalans novells, vam recuperar la llibertat, l'autogovern, vam tornar la nostra cultura al capdamunt, vam tornar a somniar. No obstant l'esperit del 12 de setembre, aquest esperit perllongant en el temps, que no va deixar caure en l'ensopiment, en l'abatiment, en la desersió als catalans, encara ens bull i per això avui encara lluitem per Catalunya, perquè som una Nació, perquè més sobirania i més autogovern i perquè volem un nou finançament per acabar amb un expoli fiscal que ens impedeix ser un país capdavanter en política social i volem continuar gaudint d'una cultura rica i una societa emprenedora. Per tot això, avui encara, mantenim viu l'esperit d'aquell dia, d'aquell dia en que els nostres avanpassats van decidir que tot no s'havia acabat.
Perquè com digué el President Lluís Companys, les causes justes sempre tindran molts defensors, però Catalunya només ens té a nosaltres!

11 de setembre 2005

Assumiràs la veu d'un poble

Propietats de la pena


Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlaren
la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

10 de setembre 2005

George Brummel a Barcelona


Últimament arran dels fets de Gràcia i de la campanya de La Vanguardia tothom qui va a Barcelona comenta la brutícia dels seus carrers i el comportament del personal que s'hi passeja. D'exemples d'aquesta degradació visual, física i moral de la nostra estimada Barcelona en tenim tots prous. La polèmica i preocupació es tal que fins i tot fa pocs dies es va celebrar un ple monogràfic a l'Ajuntament del Cap i Casal dedicat a l'incivisme i Joan Clos, l'alcalde del Fòrum, va agafar el compromís d'erradicar la bruticia, els comportaments incívics i els conciutadans irresponsables.
Ahir vaig començar la meva temporada al Gran Teatre del Liceu assistint a un espectacle de dansa contemporània que oferia la Companyia Nederlans dans teather. No en sóc un gran aficionat però m'entra dins l'abonament i, si més no, és una bona ocasió per acostar-se a Barcelona. A més ahir la visita al temple de la lírica me la vaig pendre des del punt de vista sociològic (més o menys com quan visito discoteques, centres comercials o festes majors..). Jo mateix anava amb camisa i americana, pantalons llargs a joc amb l'americana i sabates negres de cordons. Qualsevol profà pensarà que aquesta és la forma comuna de vestir dels espectadors d'òpera o ballet. Doncs res més allunyat de la realitat! Tot i que una part considerable del públic del coliseu barceloní usen tan típica vestimenta cada vegada és més usual veure homes amb texans, pantalons curts, samarreta i fins i tot xancletes o dones amb tops i altres peces de vestir més pròpies de Lloret de Mar, amb tota la meva estimació per aquesta localitat de la Selva, que per anar al Liceu. Les rastes i altres elements ornamentals tenen ple accès al Saló dels Miralls. Alguns afirmaran que el caràcter públic del Gran Teatre del Liceu fa possible que tothom vesteixi com vulgui. Potser és cert, però no és menys cert que hi ha una forma de comportar-se i vestir per a cada lloc (per exemple llocs públics com els Tribunals) i que hi ha una paraula que es diu elegancia i per definir-la res millor que acudir a George Brummel, aquest famós personatge anglès que passà nèt d'un confiter a convidat habitual als salons més brillans de l'Anglaterra de principis del XIX i que fou considerat en la seva època el "Príncep de l'elegància". En certa ocasió parlava el nostre home amb un dels seus imitadors quan aquest li digué: "L'altre dia a casa de la Senyoreta tal em vaig fer notar per la meva elegància, tothom ho deia" de seguida contestà Brummel amb una frase lapidaria i ben descriptiva: "Permeteu-me amic meu, però no us feu il·lusions, precisament l'elegància és l'art de passar desapercebut." I en espais com el Liceu, Brummel té més raó que un sant.
El problema ja deixa de ser d'elegància quan s'observa el que jo. Dos elements vestits amb jaqueta de xandall pija entraren a una de les llotges de Platea des de fora, és a dir sense fer servir la porta i saltant la barrana que separa la llotja corresponent del pati de butaques. Que una persona que té un esperit sensible per la dansa i ha estat capaç de pagar uns 80 euros per veure l'espectable no usi la porta és demencial. El model Barcelona, de tan infaust, resultat ha entrat en aquesta santa casa. Com dirien alguns liceuistes carques de tota la vida: "El Liceu ja no és el que era!"

08 de setembre 2005

Pasqual Maragall i el PSC


No cal que recordem que Pasqual Maragall i Mira és el President de la Generalitat de Catalunya, com tampoc cal tornar a repetir que és el President del Partit dels Socialistes de Catalunya. Ara bé a vegades Maragall, afortunadament, es situa per sobre del seu càrrec dins l'executiva socialista i és capaç d'actuar com a President. Així fou ahir, com comentàvem anteriorment, per exemple quan va embastar un primer acord sobre l'Estatut amb Artur Mas, Cap de l'oposició. Avui ha acudit a Palau Manuel de Madre, exalcadessa de Santa Coloma i actual presidenta del Grup Parlamentari Socialista al Parlament de Catalunya. La cita no ha estat tan trascendental com la d'ahir. Sembla que aquesta trobada ha aigüalitat, en cert forma igual que el dia, algunes de les esperances que ahir s'havien generat. De Madre per exemple ha sorprés tothom tornant a posar sobre la taula la inclusió a l'Estatut d'una nova Llei Electoral en base a la que el partit més votat seria el que obtindria més escons. Cal recordar que Convergència i Unió sempre s'hi ha oposat. A més, De Madre, ha demanat a CiU que assumeixi el dictàmen del Consell Consultiu íntegrament, fet que contrasta amb el principi d'acord al que van arribar Maragall i Mas en base al qual els punts declarats inconstitucionals per la mínima (4 vots favorables de 7) es renegociarien i s'hi buscarien noves solucions, a més de posar de manifest les renuncies i sacrifis del PSC en contrast amb l'actitud de CiU que, segons les seves paraules, "no s'ha mogut ni un milímetre". El President de la Generalitat per la seva banda, ha demanat "generositat" per aconseguir un acord al PSC, al partit que encapçalava a les darrreres eleccions.
No es la primera vegada que Pasqual Maragall va més enllà de la línia del seu partit per tal d'aconseguir superar les diferències entre els diferents grups i arribar a un gran acord de reforma de l'Estatut. Cal recordar per exemple la darrera trobada de líders polítics al Parlament, coneguda com "Miravet 2", on es comenta que en diverses ocasions Manuela de Madre va recordar a Maragall que el seu partit no estava d'acord en diversos punts defensats pel President. Fa pocs dies, també, Maragall presentava els punts irrenunciables de l'Estatut que ens certs aspectes anàven més enllà del discurs tradicional del PSC.
L'altre dia ho comentada la ploma afilada d'en Jordi Barbeta a La Vanguardia: Si Maragall aconsegueix que del Parlament de Catalunya surti aprovada per 90 diputats una proposta de nou Estatut, indefectiblement acabarà malament amb el seu partit, perquè necessàriament la proposta catalana només prosporarà si es situa a mig a mig camí entre el que defensa el PSC i el que planteja CiU, i això als socialistes catalans-no a Maragall- ja han dit dit no, no i mil vegades no, i per tant, això només seria possible mitjantçant un pacte pel seu compte del propi Maragall amb Artur Mas i Carod-Rovira que es donés a conèixer com a fet consumat.
Crec que Barbeta no va gaire desencaminat. Esperem que el President es posi per sobre de l'estricta pertinença a un partit.

07 de setembre 2005

Deixant enrrere l'espessor del bosc


Joan Coromines, 100 d'un homenot
Avui s'ha celebrat la tradicional conferència institucional, que organitzada per Òmnium Cultural de Mataró amb la col·laboració de l'Ajuntament, obre els actes de la Diada a Mataró. Aquest any coincidint amb la celebració de l'any Coromines aquest primer ha servit també per iniciar el cicle que es dedicarà a l'insigne lingüista. El també lingüista Joan Solà ha estat l'encarregat de pronunciar la conferència titulada "Joan Coromines: l'home i el savi al servei de la llengua". Ha estat apassionada i apassionant, ja que Solà, verdaderament admirat per la personalitat i el magnífic treball de l'autor del Diccionari Etimològic i de l'Onomasticon Cataloniae, ha aconseguit que el públic entengués el capdal paper de Coromines en el camp de la llengua. Nascut just fa un segle, estudiant brillant, políglota, treballador incansable, compromés amb el país i la llengua, home de gran caràcter i profunda vitalitat va destinar tota la seva vida, fins a la vellesa, a buscar el perquè dels noms de les paraules que diàriament fem servir i el principal objectiu de tot el seu treball: l'orígen del nom dels pobles dels Països Catalans. Ens va llegar un tresor, ens va descobrir tots els perquès.

06 de setembre 2005

L'OPA


Ahir havent dinat, vaig sentir a un dels noticiaris de migdia que anunciàven la suspensió de la cotització de Gas Natural i Endesa, que feia pensar en la seva possible fusió. Més tard es va anunciar la presentació per part de Gas Natural d'una OPA hostil per la totalitat la elèctrica Endesa per 22.549 milions d'euros. Per a portar a terme aquesta operació, considerada hostil per no haver estat pactada amb l'elèctrica, Gas Natural ha pactat amb la principal competidora d'aquesta, Iberdrola la cessió d'actius.
Així doncs el grup català Gas Natural, de la qual la Caixa n'és el principal accionista, passaria a ser el tercer grup enèrgetic del món. La seu del grup es trobaria a Barcelona, mantenint subseu a Madrid.
Avui mateix un somrient Salvador Gavarró, president de Gas Natural, ha explicat a la premsa els detalls de l'operació que segons les seves paraules "millora la competència i beneficia els consumidors i usuaris". Tothom parla del poder i la decisió de la Caixa, el grup encapçalat per Ricard Fornesa, Isidre Fainé i Antoni Brufau, president de Repsol i el primer pas cap a l'operació d'avui, i del seu creixement.
Ara només cal conèixer la valoració que fa de l'oferta d'adquisició l'empresa que seria adquirida, Endesa, però es factible afirmar que no s'hi oposarà.
Però i a Madrid que hi diuen? El Govern central ha dit a través del Ministre Montilla que no s'hi oposarà i tot fa pensar que el Consell Nacional de l'Energia no s'hi oposarà i per tant d'aquí a uns mesos es podrà tancar l'operació.
No podem oblidar, no obstant, què va passar fa uns anys es va produir una situació similar quan Gas Natural va presentar una OPA contra Iberdrola, l'elèctrica basca. Jo mateix vaig fer un treball sobre aquest cas per l'assignatura de Dret Econòmic amb Ramon García Bragado de professor. Per fer-lo vaig analitzar la Resolució del CNE de 30 d'abril de 2003 que va denegar l'autorització per portar a terme l'operació iniciada el 10 de març del mateix any. Llavors el Govern d'Aznar, tal com feu el mateix CNE, va mostrar-se totalment en contra d'aquesta operació de concentració energètica, invocant com a motius, i per resumir, riscos en el finançament de l’operació, temor a la reducció en inversió i la pràctica de la transferència de rentes, que en cas de problemes portaria a l’augment de les tarifes en depriment dels consumidors, la possibilitat d’una desenvolupament asimètric de la xarxa de gas natural i en els dubtes sobre la solvència de l’operació, a més de la impossibilitat d’imposar condicions per autoritzar l’operació. Els dos consellers catalans de l'organisme de control del mercat energètic van mostrar-s'hi en desacord i van emetre un vot particular en el que relatitzaven els riscos, feia una lectura oberta de la normativa i proposaven condicionar l'autorització en aquells punts més compromesos. A ningú se li va escapar que el rerafons d'aquesta posició era polític: es volia evitar a tota costa que un grup empresarial català adquirís una posició tant important en el panorama energètic espanyol i, que aquest, tingués la seva seu a Barcelona.
Per si algú, a més, en dubtava només cal fer un repàs als titulars dels principals diaris de l'òrbita popular o a les opinions dels conductors i tertulians de les cadenes de ràdio i televisió pròpers a la dreta. "Cada vez que encendamos la luz estaremos pagando a Cataluña". Només cal sentir al portanveu popular al Congrés Eduardo Zaplana o al mateix President del Partit Mariano Rajoy. Tots insisteixen en el tribut pagat pel Govern al Tripartit, barrejant política i interessos empresarials, desenterrant la mai prou usada idea del xantatge català. Algú volia més proves de que l'anterior intent fustrat va ser una maniobra política contra l'empresariat català?

03 de setembre 2005

Desitjant l'agost

Ahir vam gaudir d'una nit fantàstica de principis de setembre que vam començar demanant a crits que tornés l'agost. Amb bon temps encara, amb amics, sense important-nos si hi havia molta o poca gent, vam embogir amb la banda dels constantinenc més famosos. Ahir vaig anar al Concert dels Pets. He de confessar que sóc poc de concerts, exceptuant l'òpera, i que a n'en Gavaldà i cia els vaig descobrir ja grandet. Però és igual, un és fan, com català, per elecció i no per nissaga. Des de les que et fan ballar, com Tantes coses per fer, Mala cara o Silenci criminal, que vam saltar fins a tocar al cel, a les més intimistes i poètiques com Ulls de color mel, Vespre o S'ha acabat, que fins i tot et fan quedar un moment aturat per fer un viatge amb la ment cap a un racó o cap a una persona, totes ens van semblar tant extraordinàries com quan les vam sentir per primer cop... De vegades penso que hi ha una cançó per a cada moment de la nostra vida, que tota ella podria tenir banda sonora. Segur que molts moments de la nostra peripècia vital podria tenir com a fons una canço dels Pets.
Vam cantar les mítiques Jo vull ser rei, Pau o Bon dia com si la música ens sortís de dins i va acabar el concert deixant-nos un molt bon sabor de boca, desitjant que si no era possible que arribés l'Agost almenys que ens ho passessim tant bé com en aquest concert. Bravo!
AGOST

Descamisat Sisquet fa tard,
diu adéu a la colla.
L'han vacunat contra l'asfalt
en un poblet de costa
On d'amagat l'espera
darrera de l'església
mig tremolós
aquell petó
que tindrà gust a sal de mar
i a nitplena d'estrelles.

Un pel suat Cesc s'ha llevat
de fer la migdiada,
mentre al costat la dona
va desant rasclets i pales
i mirant com la nenar
ebossada d'arena
dorm al sofà
pensa que mai
tindrà millor moment
per anar a buscar
la parelleta

Que arribi l'agost
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps
que passa a poc a poc.

Des del cafè el senyor Francesc
mira la gent com tomba
fent el tallat on fa tants anys
te un reservat a l'ombra
i quan la dona arriba
li acosta la cadira
del seu costati li estreny la ma
pensant que el mar és com la vid
aque no atura el ritme mai.

Que arribi l'agost
vital i enganxós
per treure'ns les presses
i recuperar la tendresa del mon.
Que arribi l'agost
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps
que passa a poc a poc.

02 de setembre 2005

Buongiorno, notte


Com ja ha explicat en Joan Salicrú, ahir juntament amb en Francesc vam anar a veure Buongiorno, notte de Marco Bellochio el film que intenta reconstruir el segrest i assassinat del polític italià Aldo Moro, des de la perspectiva de Chiara, una jove militant del grup terrorista "Brigades Rojes" autors del crim. Chiara de dia treballa a la biblioteca d'un Ministeri i de nit, convertida en una ferma militant de l'extremisme comunista forma part del grup que planeja el segrest del líder de la Democràcia Cristiana italiana i pare del "Compromís històric" el pacte de govern entre la centre-dreta i el Partit Comunista Italià. Els 16 de març de 1978, en plena època coneguda com els "anys de plom", les Brigades Rojes segresten a Moro, després de matar als seus escoltes i acompanyants. El veterà polític és tancat a la vivenda on aparentment viu Chiara amb el seu, fals, marit. Els brigadistes, convençuts que tot el país els secundarà i donarà suport a la seva acció inicien un procès de "justícia proletària" contra Aldo Moro al qui acusent de ser el suport de la burgesia i autor de nombrosos crims contra la revolució. Absolutament al·lienats, creuen com cecs, que el que la "seva justícia" és un acte que ajudarà a canviar la societat i el món. Exemple d'aquesta bogeria el trobem en l'escena on la televisió retransmet un míting comunista on es condemna energicament el crim comés davant de milers de militants d'esquerra. Els terroristes totalment desconcertats per la fermesa de l'esquerra, només els queda repetir, com a autòmats "nosaltres som els soldats del poble". No obstant això, a l'interior de Chiara es produirà un contrast de sentiments entre la seva militància i la seva consciència que la portarà a intentar salvar al segrestat. De fet no pot fer més que emocionar-se al llegir la tendre carta que Moro envia a la seva dona, que li recorda el llibre de cartes dels partisants condemnats a mort que el seu pare li llegia de petita. També Enzo, amic enamorat de Chiara, li intentarà obrir els ulls sobre la inutilitat d'aquest tipus de "revolucionaris", com ell diu capaços "de matar a una persona i després masturbar-se llegint Playboy", també representat en la reunió d'antics combatents partisants que recordan una lluita que precisament volien que servís per a aconseguir una societat on regnés l'amistat, la joia de la vida i la justicia (en contraposició amb la "lluita" de Chiara i els seus).
Finalment Moro es "comdemnat a mort" tot i els seus intents de trobar una solució a través de les cartes que envia. Les seves cartes són rebutjades pels companys de la Democràcia Cristiana que troben que no és el mateix home. No obstant el diàleg del segrestat amb els seus captors, sense que estiguin d'acord, és d'una gran profunditat. Ell els hi diu que "no hi ha cap diferència entre la seva religió i la dels seus segrestadors, i que potser aquesta encara és més dogmàtica", és a dir els diu que han convertit les seves idees és una mitologia que han de seguir estrictament, fet que es demostra en el constant intent d'autoconvenciment al que s'han de sotmetre per portar a terme els seus plans. Malgrat els dubtes i algun intent desesperat d'aturar-ho, el dia 9 de maig, després de 55 díes de segrest, les Brigades Rojes assassinen a Aldo Moro.
La pel·lícula a més d'acostar-te a una època potser massa propera on va ser possible arribar a aquests terribles extrems en defensa d'unes idees, t'immunitza contra qualsevol intent de creure's posseidor d'un dret que no té ningú: el de decidir sobre la vida i la mort d'algú, i et preveu contra qualsevol temptació totalitària, milenarista o fanàtica.

01 de setembre 2005

L'incerta joventut

Aquest estiu he portat a terme una de les meves assignatures pendents: acabar Incerta glòria, grandiós llibre que estava llegint des de fa temps. Aquesta magnífica descripció de la Guerra Civil des de tres singulars punts de vista: Les cartes de Lluís de Brocà, un jove advocat al front de Terol, al seu germà religiós, les cartes de la dona d'aquest, Trini Milmany, a l'amic comú Juli Soleràs, i els records d'en Cruells, amic de tots, de la guerra i de la seva vida de capellà en la postguerra i el franquisme. Les vivències i pàgines viscudes per aquests personatges ens ofereixen un punt de vista de la guerra tràgic, dramàtic i terrible, sense heroïsmes ni victòries, sinó com un verdader malson que va acabar amb la joventut de tots ells. Els records dels nostres protagonistes ens mostren el millor i el pitjor de tots nosaltres: el cinisme, l'ambició, la corrupció, la covardia o l'infidelitat, però també la valentia, el compromís, la consciència, l'amor, l'amistat, la necessitat de preservar la memòria...
Un dels personatges més fascinants de l'obra és Juli Soleràs, misteriós, genial, estrany, efectista, boig, desconcertant... autor de la frase que seguidament us transcric, que per a
és fascinant:
"[...] l'amor, que com tots sabem és un crim, allò que té de més desagrable és que no el poguem perpetrar sense còmplices..."