12 de setembre 2005

12 de setembre


Si ahir commemoràvem amb la Diada Nacional de Catalunya els 291 anys d'aquella derrota davant dels exèrcits borbònics castellans i francesos l'11 de setembre de 1714 que va comportar la pèrdua de les llibertats del nostre país, la pèrdua de la nostra independència dins de la corona dels Habsburg, l'abolició de les nostres Constitucions i drets, institucions polítiques, administratives i judicials, prohibició de la nostra llengua i cultura i la conversió en unes provincies més amb un exèrcit ocupant-les, amb una Ciutadella des d'on vigilar-les i uns funcionaris forans per administrar-les..
avui hem de celebrar que fa 291 que els catalans lluitem per recuperar el que ens fou pres. Avui fa 291 anys que els ciutadans del nostre país van decidir que potser els havien derrotat militarment, que potser els havien ocupat, ferit, represaliat, perseguit enderrocat però que no els hi havien pres el desig de llibertat ni el desig de reconstruir el país cremat. L'esperit del 12 de setembre com s'ha anomenat aquest sentiment va ser el que va fer que Catalunya no desapareixés en una època funesta, que no es perdés la llengua tot i la seva desaparició de l'educació i l'alta cultura. Alguns poetes, alguns savis la van continuar fent servir en els seus escrits però fou la gent la que no va deixar de parlar-la, la gent que va continuar sabent on estaven els límits de la seva pàtria i els vincles entre germans. El catalanisme no neix ni fa 150, ni 100 anys, ni durant la Restauració, ni durant la República, ni durant el Franquisme i no pas durant la Transició. Catalunya tampoc neix l'any 1979. El sentiment de pertanyensa i desig de reconstrucció i llibertat vènen d'antic, del mateix moment en el que ho perderem. El General Moragues va morir lluitant fins al darrer moment, quan tot ja s'havia acabat. Els qui visqueren després fundaren Acadèmies, es preocuparen del saber i del país, comerciaren i treballaren de valent, veieren nèixer la burgesia i el desenvolupament, recuperaren la cultura catalana per l'alta cultura universal i posaren aquest esperit viu al capdavant del programa polític, enderrocaren les muralles de la Ciutadella que havia castigat Barcelona, s'alçaren diversos cops contra injustes decisions i convertiren la capital en una ciutat moderna i europea, van demanar canvis i veieren com eren incompresos sistemàticament, van lluitar per la república i la democràcia i van convertir-se en una societat civil dinàmica, esplendorosa i enormement rica amb una cultura plena de noms immortals, i tots, burgesia, classes mitjanes i classes populars, federals i conservadors, republicans i carlins, van lluitar per l'autogovern, per la llibertat sempre que fou possible, sempre que la fràgil democràcia existent ho permeté, la lluita per una vida millor també era una lluita per una Catalunya millor, més rica, més plena, més pròspera, amb el tonvant de segles, aconseguiren migrades llibertats, la Mancomunitat primer, i després la Generalitat durant la República i tornaren a lluitar amb les armes a la mà contra els qui emulant els funestos generals de 1714 volien tornar a ocupar el país i fer-lo desaparèixer. Un cop més la causa de Catalunya era la causa de la Llibertat. La causa d'una Catalunya econòmicament pròspera, socialment justa, políticament lliure, espiritualment gloriosa en paraules del President Macià era la causa de la justícia. I ens tornàren a vencer i aquells catalans tornaren a rememor aquell esperit del 12 de setembre, tornaren a pensar que els havien ocupat i pres tot, però no els podien pendre el seu sentiment de catalanitat, i van tornar a lluitar des de dins o des del trist exili. I finalment tots, els catalans de sempre i els catalans novells, vam recuperar la llibertat, l'autogovern, vam tornar la nostra cultura al capdamunt, vam tornar a somniar. No obstant l'esperit del 12 de setembre, aquest esperit perllongant en el temps, que no va deixar caure en l'ensopiment, en l'abatiment, en la desersió als catalans, encara ens bull i per això avui encara lluitem per Catalunya, perquè som una Nació, perquè més sobirania i més autogovern i perquè volem un nou finançament per acabar amb un expoli fiscal que ens impedeix ser un país capdavanter en política social i volem continuar gaudint d'una cultura rica i una societa emprenedora. Per tot això, avui encara, mantenim viu l'esperit d'aquell dia, d'aquell dia en que els nostres avanpassats van decidir que tot no s'havia acabat.
Perquè com digué el President Lluís Companys, les causes justes sempre tindran molts defensors, però Catalunya només ens té a nosaltres!

6 comentaris:

  1. Conec algunes versions, però, que no sostenen ben bé això, sinó més aviat el contrari (una d'elles, un article amb el mateix títol que el teu signat per Ernest Lluch a La Vanguardia fa uns anys), però vaja.
    Malgrat tot, el nivell d'autogovern (és a dir, per decidir coses) que tenim ara és el més gran que hem tingut mai.

    ResponElimina
  2. Exacte el nivell de decisió que tenim ara és el més gran que hem tingut mai... des de 1714, evidentment. Perquè abans formàvem part d'una confederació dins d'un Corona: un rei per diferents regnes, diferents Consells per a cada regne, un poder judicial i una administració pròpia per a cada regne i un Parlament estamental també per cadascún. Ben bé, no és el mateix que ara, oi?

    ResponElimina
  3. El que vull dir és que, ni amb tot allò, podríem decidir sobre el nostre futur com ara sí podem. Per exemple: el nivell de pressupost de la generalitat, les competències en educació i salut, etcètera. És a dir, a vegades em sembla que mitifiquem el que hi havia abans de 1714 (el rei no era d'Espanya? no era el pretendent de la corona espanyola el que es disputava?) i posem un accent, diem-ne, romàntic al voltant d'aquell conflicte. Però, en fi, no desfarem l'encant.

    ResponElimina
  4. El passat és història, és clar, però si avui tú i jo avui parlem encara del futur Catalunya és perquè hi va haver algú des d'abans a abans d'ahir que va dir "ep! que no pot ser que ara ens estiguem plorant i lamentant-nos hem de continuar parlant en català, hem de fer que Catalunya sigui pròspera, hem de muntar fàbriques, hem de poder votar, el nostre dret civil no està malament, hem d'aconseguir una autonomia, hem d'aconseguir drets... i així doncs, tant l'any 1714 com l'any 1939, hi va haver gent que no es va arronsar i no va caure en el victimisme avui tenim un autogovern, una Generalitat i una Diada, però a més podem debatre en aquest blog i podem fer-ho en la llengua dels nostres pares. Això no és ni millor ni pitjor, però és de ser ben educats reconèixer l'esforç dels qui van veure més enllà del 12 de setembre o del 2 d'abril.

    ResponElimina
  5. Bufff... Joan, jo és que això del nacionalisme ja saps que no m'ho crec, i últimament que estic llegint coses de la Història de Catalunya m'adono que els mites que els nacionalistes poseu han arribat fins als nostres dies totalment desvirtuats i modelats al vostre gust. I és que sembla que fins el 1714 Catalunya era un Estat independent a tots els efectes, on tothom parlava català i on tothom se sentia català. Saps que això no va ser així, fins i tot abans del casament de Ferran II i Isabel I no es pot parlar d'una "Catalunya gran i lliure", utilitzant terminologia nacionalista espanyola. En el que dius generalitzes massa (error típic dels nacionalistes, que us agradaria que tots els catalans anessim a una, però resulta que en els païssos normals, i espero que Catalunya ho sigui algun dia, la gent pensa de diferent manera), i és que no tots els catalans van lluitar contra Felip V el 1714 (t'enrecordes dels "botiflers", una paraula que ara us agrada molt fer servir a alguns nacionalistes), ni tampoc tots els catalans van lluitar contra en Franco i es van posicionar a favor de la República. A més, durant el franquisme molts catalans de tota la vida, catalano-parlants, eren franquistes com el que més. Em fa patir que dintre d'unes generacions (o potser no tant) la Guerra Civil i el Franquisme el desvirtueu els nacionalistes al vostre gust i ho presenteu com una guerra Espanya vs. Catalunya. Com sempre em diu un bon amic madrileny, "Madrid fuimos lo último en caer en 1939". Salut Joan!

    ResponElimina
  6. "I és que sembla que fins el 1714 Catalunya era un Estat independent a tots els efectes, on tothom parlava català i on tothom se sentia català"
    Parlàven català perquè no sabien parlar altre cosa. l'analfabetisme al XVIII era enorme. I se sentien catalans, com se sentien mataronins o lleidatans, perquè no tenien cap altre referent. Com a molt es podien sentir pertanyents a la Corona d'Aragó, però no tenien la sort de poder-se sentir altra cosa... pobrets...

    ResponElimina