02 de setembre 2005

Buongiorno, notte


Com ja ha explicat en Joan Salicrú, ahir juntament amb en Francesc vam anar a veure Buongiorno, notte de Marco Bellochio el film que intenta reconstruir el segrest i assassinat del polític italià Aldo Moro, des de la perspectiva de Chiara, una jove militant del grup terrorista "Brigades Rojes" autors del crim. Chiara de dia treballa a la biblioteca d'un Ministeri i de nit, convertida en una ferma militant de l'extremisme comunista forma part del grup que planeja el segrest del líder de la Democràcia Cristiana italiana i pare del "Compromís històric" el pacte de govern entre la centre-dreta i el Partit Comunista Italià. Els 16 de març de 1978, en plena època coneguda com els "anys de plom", les Brigades Rojes segresten a Moro, després de matar als seus escoltes i acompanyants. El veterà polític és tancat a la vivenda on aparentment viu Chiara amb el seu, fals, marit. Els brigadistes, convençuts que tot el país els secundarà i donarà suport a la seva acció inicien un procès de "justícia proletària" contra Aldo Moro al qui acusent de ser el suport de la burgesia i autor de nombrosos crims contra la revolució. Absolutament al·lienats, creuen com cecs, que el que la "seva justícia" és un acte que ajudarà a canviar la societat i el món. Exemple d'aquesta bogeria el trobem en l'escena on la televisió retransmet un míting comunista on es condemna energicament el crim comés davant de milers de militants d'esquerra. Els terroristes totalment desconcertats per la fermesa de l'esquerra, només els queda repetir, com a autòmats "nosaltres som els soldats del poble". No obstant això, a l'interior de Chiara es produirà un contrast de sentiments entre la seva militància i la seva consciència que la portarà a intentar salvar al segrestat. De fet no pot fer més que emocionar-se al llegir la tendre carta que Moro envia a la seva dona, que li recorda el llibre de cartes dels partisants condemnats a mort que el seu pare li llegia de petita. També Enzo, amic enamorat de Chiara, li intentarà obrir els ulls sobre la inutilitat d'aquest tipus de "revolucionaris", com ell diu capaços "de matar a una persona i després masturbar-se llegint Playboy", també representat en la reunió d'antics combatents partisants que recordan una lluita que precisament volien que servís per a aconseguir una societat on regnés l'amistat, la joia de la vida i la justicia (en contraposició amb la "lluita" de Chiara i els seus).
Finalment Moro es "comdemnat a mort" tot i els seus intents de trobar una solució a través de les cartes que envia. Les seves cartes són rebutjades pels companys de la Democràcia Cristiana que troben que no és el mateix home. No obstant el diàleg del segrestat amb els seus captors, sense que estiguin d'acord, és d'una gran profunditat. Ell els hi diu que "no hi ha cap diferència entre la seva religió i la dels seus segrestadors, i que potser aquesta encara és més dogmàtica", és a dir els diu que han convertit les seves idees és una mitologia que han de seguir estrictament, fet que es demostra en el constant intent d'autoconvenciment al que s'han de sotmetre per portar a terme els seus plans. Malgrat els dubtes i algun intent desesperat d'aturar-ho, el dia 9 de maig, després de 55 díes de segrest, les Brigades Rojes assassinen a Aldo Moro.
La pel·lícula a més d'acostar-te a una època potser massa propera on va ser possible arribar a aquests terribles extrems en defensa d'unes idees, t'immunitza contra qualsevol intent de creure's posseidor d'un dret que no té ningú: el de decidir sobre la vida i la mort d'algú, i et preveu contra qualsevol temptació totalitària, milenarista o fanàtica.

1 comentari: