10 de setembre 2005

George Brummel a Barcelona


Últimament arran dels fets de Gràcia i de la campanya de La Vanguardia tothom qui va a Barcelona comenta la brutícia dels seus carrers i el comportament del personal que s'hi passeja. D'exemples d'aquesta degradació visual, física i moral de la nostra estimada Barcelona en tenim tots prous. La polèmica i preocupació es tal que fins i tot fa pocs dies es va celebrar un ple monogràfic a l'Ajuntament del Cap i Casal dedicat a l'incivisme i Joan Clos, l'alcalde del Fòrum, va agafar el compromís d'erradicar la bruticia, els comportaments incívics i els conciutadans irresponsables.
Ahir vaig començar la meva temporada al Gran Teatre del Liceu assistint a un espectacle de dansa contemporània que oferia la Companyia Nederlans dans teather. No en sóc un gran aficionat però m'entra dins l'abonament i, si més no, és una bona ocasió per acostar-se a Barcelona. A més ahir la visita al temple de la lírica me la vaig pendre des del punt de vista sociològic (més o menys com quan visito discoteques, centres comercials o festes majors..). Jo mateix anava amb camisa i americana, pantalons llargs a joc amb l'americana i sabates negres de cordons. Qualsevol profà pensarà que aquesta és la forma comuna de vestir dels espectadors d'òpera o ballet. Doncs res més allunyat de la realitat! Tot i que una part considerable del públic del coliseu barceloní usen tan típica vestimenta cada vegada és més usual veure homes amb texans, pantalons curts, samarreta i fins i tot xancletes o dones amb tops i altres peces de vestir més pròpies de Lloret de Mar, amb tota la meva estimació per aquesta localitat de la Selva, que per anar al Liceu. Les rastes i altres elements ornamentals tenen ple accès al Saló dels Miralls. Alguns afirmaran que el caràcter públic del Gran Teatre del Liceu fa possible que tothom vesteixi com vulgui. Potser és cert, però no és menys cert que hi ha una forma de comportar-se i vestir per a cada lloc (per exemple llocs públics com els Tribunals) i que hi ha una paraula que es diu elegancia i per definir-la res millor que acudir a George Brummel, aquest famós personatge anglès que passà nèt d'un confiter a convidat habitual als salons més brillans de l'Anglaterra de principis del XIX i que fou considerat en la seva època el "Príncep de l'elegància". En certa ocasió parlava el nostre home amb un dels seus imitadors quan aquest li digué: "L'altre dia a casa de la Senyoreta tal em vaig fer notar per la meva elegància, tothom ho deia" de seguida contestà Brummel amb una frase lapidaria i ben descriptiva: "Permeteu-me amic meu, però no us feu il·lusions, precisament l'elegància és l'art de passar desapercebut." I en espais com el Liceu, Brummel té més raó que un sant.
El problema ja deixa de ser d'elegància quan s'observa el que jo. Dos elements vestits amb jaqueta de xandall pija entraren a una de les llotges de Platea des de fora, és a dir sense fer servir la porta i saltant la barrana que separa la llotja corresponent del pati de butaques. Que una persona que té un esperit sensible per la dansa i ha estat capaç de pagar uns 80 euros per veure l'espectable no usi la porta és demencial. El model Barcelona, de tan infaust, resultat ha entrat en aquesta santa casa. Com dirien alguns liceuistes carques de tota la vida: "El Liceu ja no és el que era!"

2 comentaris:

  1. That's a great story. Waiting for more. »

    ResponElimina
  2. I have been looking for sites like this for a long time. Thank you! here

    ResponElimina