31 d’octubre 2005

Carta a una Infanta recent nascuda

Benvolguda Elionor de Borbó i Ortíz,
Tot i que encara no hagis arribat al teu primer dia de vida t'escric una carta que potser algún dia llegiràs. El teu naixement ha despertat una gran espectació, tots hem pogut veure com arribàven a la clínica on has nascut els teus pares, ens han informat que eres una nena i que t'havien posat el nom de Elionor, Leonor en castellà, hem vist els teus avis, orgullosos com t'anaven a veure i com rebies felicitacions i regals de molts senyors que no conèixes. A hores d'ara no ho saps, però tu has nascut amb uns priviegis que no tindran els altres nens que han nascut el mateix dia i a la mateixa hora que tu. Tu tindràs una infància plena de complaences i regals, tothom t'omplirà d'elogis i de reverències. Tu tindràs un ofici per a tota la vida, hagis o no estudiat, siguis una dona de profit o una frívola encantadora, et casis amb un plebeu o un senyor. Ningú discutirà el teu estatus ni t'obligaran a guanyar-te la vida, buscar-te una feina, concòrrer a unes oposicions, llicenciar-te i fer màsters, participar en eleccions. Algun dia potser et coronaran Reina i la teva imatge, jove o gran, apareixerà als segells, a les monedes, inauguraràs cimeres, edificions o exposicions, donaràs nom a hotels, es faran llibres sobre tu i a sobre teu s'extendrà un vel de protecció que impedirà que algú et critiqui, parli de la teva vida íntima o exemplifiqui els teus errors. Com ara, tota la teva vida seran elogis a la senzillesa de la teva vida i la simpatia que desprendràs tot i que tinguis un mal dia.
No ho saps i potser quan siguis més grans els llibres d'història que potser et facin llegir ho explicaran, però abans de que tu naixessis, el mateix dia del teu natalici, tothom parlava de l'Estatut de Catalunya, el projecte que els catalans hem presentat per regular el nostre autogovern pels propers anys, pels anys que t'han de veure crèixer. Els qui fins al moment es mostràven inamovibles davant de qualsevol canvi en l'statuts quo actual de l'Estat, en una nova formació de l'Estat que faci que els catalans ens sentim còmodes en un estat plurinacional i plurilingüístic, federal, ara de seguida mostren la seva complaença a reformar la Constitució i les lleis que calguin per eliminar la estúpida norma que faria que un futur germà teu et sostragués el dret a esdevenir Reina. Aquells qui creuen que un replantejament de l'Estat suposaria la desaparició del mateix no tenen cap problema a reformar la Llei fonamental en altres temes.
Et seré franc, no crec en la monarquia, sóc republicà. Per a mi la única reforma possible de la institució de la qual tu ets la darrera membre és la seva conversió en un autèntic règim republicà, veritablement democràtic, on hi hagi una autèntica igualtat entre tots, tots, els ciutadans i on l'alta magistraturà que un dia ocuparàs la pogués ocupar qualsevol ciutadà de l'Estat. La monarquia és un sistema antic, basat en el privilegi de la saga i del cognom, de l'herència del càrrec. La república no és només un sistema de govern, sinó una forma de veure la societat en base a la ciutadania i de la igualtat.
Abans d'acabar aquestes lletres et voldria fer dos peticions, dos precs:
Quan hagis de desenvolupar la tasca per la qual seràs educada, per la qual has nascut m'agradaria que tinguessis en compte que l'Estat al que representaràs, interna i externament, és un estat compost, plurinacional, format per diferents nacions, i plurilingüístic, amb diferents llengües al seu interior, i pluricultural, amb diferents cultures com llengües té. Aprén aquestes llengües, participa d'aquestes cultures, utilitza el català, el basc i el gallec en els teus actes, visites i parlaments. Sigues la garant de la pluralitat i no la negadora de la diversitat, com fou tentat el teu propi avi.
I si de veres vols ocupar el càrrec més alt de l'Estat, vols ser-ne la Cap, t'animo a que dins d'una futura república plurinacional i pluriestatal, et presentis a unes eleccions i si el teu carisma, la teva personalitat i la teva trajectòria complauen al poble, n'esdevinguis democràticament la Presidenta de la República.
Atentament,
Joan Safont
Un republicà independentista català.

30 d’octubre 2005

Antisemitisme

Ahir vam poder llegir la nefasta notícia que una colla de "lluitadors, defensors del poble palestí" van impedir que l'exministre israelià i exambaixador a l'Estat espanyol, Slhomo Ben Ami, impartís una conferència emmarcada dins dels actes dels Premis Octubre. Una conferència on Ben Ami volia exposar la seva tesi que la solució al conflicte d'Orient Proper només es pot solucionar amb l'activitat de la comunitat internacional, que no es només cosa de dos, i que si s'hagués fet a Barcelona segurament m'hauria interessat assistir. Una conferència que no es va poder celebrar.
Algú va creure que tenia més dret que algú altre a parlar. A crits, a cops, van voler defensar un poble a costa d'injuriar-ne un altre.
Sobre el conflicte Israel-Palestina sempre he cregut en dos Estats, que no cal que s'estimin però que han de coexistir i respectar-se. No m'he posat en cap bàndol que no sigui el d'aquells que busquen solucions pacífiques i racionals per acabar amb un dels més dolorosos traumes de la Humanitat. Ara bé, des de fa un temps, persones de suposada esquerra, totalment desinformats i uniformats amb els tradicional mocador palestí, sense cap visió crítica ni reflexió raonada, es dediquen a defensar a qualsevol preu al poble palestí i a odiar amb la mateixa intensitat al poble israelià. Aquest odi a Israel, que podria ser una crítica a les decisions del seu govern, sovint es transforma en odi a un poble, a una determinada fe religiosa, tradició milenària o ciutadania en general. Jo no voldria ser odiat per les decisions del govern de torn, del qual en moltes ocasions puc haver discrepat i fins i tot manifestant-me, criticant-lo, escribint, protestant... com molts ciutadans d'Israel que no comparteixen les decisions dels seu govern quan oprimeix, quan deté, quan tortura a palestins innocents. Jo no estic amb el del tanc que impedeix al pagés anar al seu tros o a la mare anar a la botiga, però tampoc amb el del cinturò explosiu que mata al treballador que va a l'oficina o a l'estudiant que va a la universitat en un autobús.
D'encà de molt temps l'antisemistisme, exprés o incovert, ha estat una ideologia de mases. A Catalunya precisament tenim el trist "honor" de ser un dels primers paisos on es generalitzen els progroms contra els jueus. Serà l'any 1391 (Un segle abans de l'expulsió dels jueus i musulmans per part dels Reis Catòlics). Els jueus catalans seràn foragits i en casos fins assassinats. Després vindrà l'expulsió dels jueus de tota la Corona. Segles després els progroms de Rússia, l'Affair Dreyfus, l'Holocaust, la "conjura judeo-masónica".... Avui és l'agressió verbal i intent de física d'Shlomo Ben Ami.
Tampoc cal que recordi el paper trascendental que va tenir Ben Ami en un moment en que es va fregar amb les puntes dels dits la pau. Va ser ministre d'Afers Exteriors d'Ehud Barak i participant en els infructuosos acords de Pau impulsats per l'expresident Clinton.
Com a democràta, com ciutadà, com a amic de la resta de la humanitat, no puc tolerar que s'odiï a un poble, que es vulnerin els drets d'una persona i que es lluiti per uns odiant els altres.

27 d’octubre 2005

Llegint a Prat de la Riba

Aquests dies, després de llegir sobre la història del moviment polític catalanista de la mà d'en Joan Ridao i les possibles solucions als debats oberts (Les contradiccions del catalanisme. L'esfera dels llibres. Barcelona 2005) i veure cap a on va el nacionalisme gràcies a l'Albert Sáez (El futur del nacionalisme. Columna. Barcelona 2005) he decidit recular en la història i veure i beure d'on venim. He començat a llegir "La Nacionalitat catalana (1906)" d'Enric Prat de la Riba, polític, periodista i advocat, teòric primerenc del nacionalisme català, participant a les Bases de Manresa, va presidir la Diputació de Barcelona i va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya.
L'any 1906 Prat de la Riba escriu:
"Si ser pàtria, si ser nació era tenir una llengua, una concepció jurídica, un sentit de l'art propis, si era era tenir esperit, caràcter, pensaments nacionals, l'existència de la nació era un fet natural com l'existència d'un home, independent dels drets que li fossen reconeguts [...] La nació era nació encara que les lleis la tinguessin subjecta, com l'esclau romà, una altra nació, a la nació oficial, la nació privilegiada. L'home era home, encara que per la llei no ho fos, la nació és nació encara que per llei no ho sia"
Han passat noranta nou anys i encara hi ha qui ho dubta....

Futbol i política

L'altre dia vaig estar al Camp Nou, com habitualment, per veure-hi el partit Barça - Osasuna. Vaig assistir a l'arribada de la flama del Correllengua a l'Estadi. Un fet normal si tenim en compte la sensibilitat catalanista del Club i de la seva junta directiva (cuñaos apart).
Ara bé quan ho van veure al País Valencià, els dirigents polítics del PP van posar el crit al cel.
"Catalanismo fascista" va ser el més bònic qualificatiu que ens van dedicar, en concret Esteban González Pons, conseller de la Generalitat Valenciana, comparant-nos amb el nazisme i l'Ausluss, l'operació per annexionar Àustria i la posterior annexió dels Sudets i la invasió de Polònia.
Avui la Comissió Antiviolència al Fútbol ha recomanat que no es politzi el futbol per evitar actes com els de diumenge.
No fa dos dies que vaig al Camp. Hi vaig des de fa temps. I m'enrrecordo que poc abans del referendum de la Constitució Europea van fer sortir unes banderes dels 25 Estats de la UE, i una pancarta portada pels jugadors a favor del text comunitari. Això era politització? S'havia d'evitar? Va dir alguna cosa la Comissió Antiviolència?
El València C.F., equip que ha reaccionat de forma similar al PP, va mostrar durant la polèmica tramitació de l'infaust Pla Hidrològic Nacional el seu suport a aquesta obra hidrogràfica. Això era polització? S'havia d'evitar? Va dir alguna cosa la Comissió Antiviolència?
Durant l'anterior polèmica sobre els dits Arxius de Salamanca en l'època que Torrente Ballester va proclamar que aquests eren "Derecho de conquista", el R.C.D. Salamanca va fer portar als seus jugadors una pancarta a favor d'aquest peculiar dret. Un jugador català que s'hi negà va ser represaliat amb la no renovació del contracte. Això era polització? S'havia d'evitar? Va dir alguna cosa la Comissió Antiviolència?
I així podriem continuar...
El Sr. Augusto Cèsar Lendoiro, encara avui President del Deportivo de la Coruña, fou anys enrrere diputat del PP al Congrés dels Diputats. Va ser honorat amb el premi al diputat absent per l'Associació de Periodistes Parlamentaris. Això és polització del futbol?
Perquè hi han diferents filtres depenén si es parla d'un equip de qualsevol altre lloc de l'Estat o es parla d'un equip català?
Perquè hi ha tanta gent a Catalunya que veu en qualsevol mostra d'un cert tarannà catalanista del Futbol Club Barcelona el perill de la polització? Perquè quan el Barça actua com a part de la societat civil catalana se l'acusa de polització? Perquè a determinada gent li tremolen les cames perquè el Barça porti la senyera a la samarreta? Algú creu que la corona que exhibeixen determinats clubs que porten l'atribut de la monarquia al seu nom és polització?
Perquè l'altre dia una bonica noia al tren comentava indignada que la polèmica Echevarría era politzar el Barça?
Per cert del tema Echevarría podriem estar parlant molt... Perquè algú recorda els membres de les Juntes nuñistes, gasparistes, etc..? Continuo pensant que Joan Laporta és el millor president del Barça dels últims anys, una altra cosa es que a vegades pensi que mai es pot equivocar, sobretot quan ha d'acontentar el Cuñao d'idees peculiars que l'ha ajudat econòmicament i per temes de seguretat. No obstant és trist, no, que un paio de 45 anys que era un nen el dia que va morir el "Caudillo" sigui d'una fundació nostàlgica del feixisme?
Per cert us recomano que veieu si podeu el reportatge "Futbol i feixisme" que va emetre fa un temps Canal 33.

25 d’octubre 2005

Ramon Reixach, el meu mestre

Avui el meu amic i mestre Ramon Reixach ha guanyat la 47a edició del Premi Iluro de monografia històrica amb un treball que porta per títol "Els pares de la república. Una cultura política de la Catalunya Urbana Moderna. Mataró (s. XV-XVIII)".
Precisament aquest any podia perfectament assistir a l'entrega i em venia de gust sentir a Borja de Riquer que parlaria sobre la faceta empresarial del polític Francesc Cambó. No en sabia res. M'he trobat en Reixach a la sala i hi estat parlant, fins i tot ens hem assegut junts. Li he fet broma sobre quan el guanyaria i ell m'ha contestat la broma dient-me que esperava que li donés jo algún dia. Com veieu ni la més remota idea. Llavors quan han llegit els títols dels treballs el darrer, precisament el seu, m'ha semblat que parlava de l'època que ell ha estudiat. Anava a dir-li "mira precisament és de l'època..." quan han dit el seu nom! M'ha fet moltíssima il·lusió. Increïble. Cada dia no donen un premi tan important a una persona que t'ha marcat tan com en Ramon. Sempre hi ha un professor durant l'època escolar o universitària que et marca, i per a mi aquest és en Ramon. Estic orgullós de haver-ne estat alumne. Ell va ser el meu professor d'Economia al GEM, ens hi vam conèixer i em va oferir de col·laborar al Full de Mataró, el setmanari que havia tirat endavant juntament amb en Joan Salicrú, un altre exalumne seu. Allà hi vaig fer amics, en Ramon Radó i el mateix Joan Salicrú i va ser una escola de debat i de pensament. A n'en Ramon Reixach el vaig conèixer en una època un pel idiota de la vida, l'adolescència, i em va perpetre obrir els ulls cap al món del debat, de la política, l'economia, la vida més enllà d'aquesta època de trivialitats. Diguessim que em va ajudar treure l'aigua clara d'algunes que coses que ja duia dins meu. És evident que tenim punts de vista diferents en molts temes, en d'altres no. Avui mateix li deia que "treien alguns temes en d'altres teniem un camí comú". Ens hem apassionat, ens hem emocionat, ens hem barallat, hem cridat, hem rigut.
La veritat és que molt del que sé li dec, molt del que sabré espero continuar devent-li. Ens queden molts debats, ens queden moltes paraules!
Felicitats Ramon!

21 d’octubre 2005

Xabier Arzalluz

Ahir vaig assistir a la presentació de les memòries de Xabier Arzalluz, "Así Fue". Unes singulars memòries dictades d'un no menys singular polític. L'home de verb afilat, de contundent discurs i de trajectòria interessant que ha liderat durant més de 20 anys l'EAJ-PNB i ha patit una de les pitjors campanyes intoxicants dels mitjants de la Brunete nacional espanyola on les frases més repetides o bé no han existit mai o bé són el producte d'un muntatge convenientment preparat: L'RH negatiu, l'arbre i les nous, la maleta... o s'han inventat passatges de la seva biografia: que era director d'una escola on feia cantar cada dia el Cara al Sol.
Va ser especialment interesant escoltar com va ser el seu despertar al nacionalisme quan descobreix que ell parla euskara a casa seva però que mai ha vist un llibre escrit en la seva llengua materna, ni un paper, ni ha sentit una emissió de ràdio. Després vindria l'afil·liació clandestina al Partit Nacionalista Basc. En aquella època, 1968, la recent creada ETA assassina el comisari Melitón Manzanas, una ETA comandada pels qui després s'integrarien al PSE o a d'altres que des de tribunes i articles es dedicarien a demonitzar el nacionalisme del PNB, que mai va empunyar cap pistola.
També va fer un llarg recorregut per l'època coneguda com "Transició", que van fer pocs que tenien davant l'immens poder de l'exèrcit, el Sindicato Vertical, la premsa del Movimiento i la societat immòbil, segrestada.. Per Arzalluz aquella frase que atribueix l'èxit de la Transició a la sabiesa del poble espanyol era en realitat por: "Era miedo lo que habia, miedo de los que habian sido republicanos, catalanistas, vasquistas, reprimidos, que querian evitar que sus hijos cayesen donde antes cayeron ellos". La Transició no s'ha acabat perquè per ser-ho s'hauria de tenir la llibertat de decidir si un català vol ser català i espanyol o català i prou.

Ara bé la part principal i més interessant de la xerrada va ser el seu elogi de la unitat del poble català i dels seus polítics. Va demanar als catalans que la mantinguin ara que l'Estatut s'ha de discutir a Madrid, perquè serà la única manera que sigui aprovat. Sinó, els sectors que volen aturar-lo "se llebaran el gato al agua". El seu elogi del poble català omple d'orgull al qui el sent.
Finalment, aquest animal polític (tot i que ell rebutgés aquest qualificatiu) va acabar la seva xerrada apel·lant als joves, reconeguen que molts quan surten de la Universitat només pretenen comprar-se un Audi i tenir una casa, però sempre hi ha aquell qui manté la fe en els seus, "por que no sólo de pan vive el hombre". I aquests, va recordar Arzalluz, són com havia dit François Mauriac al final de la seva biografia del premier anglès Benjamin Disraeli: "potser heu pensat que Disraeli era un sant, però no era això, era l'esperit de la primavera que tot i saben que l'hivern s'ho endurà tot brota i torna a brotar a la següent primavera".

Xabier Arzalluz, elegant, distant, agut, amb aquella forma tant basca de parlar en castellà, sarcàstic, geni i figura, fa fer les delícies d'un public on destacava una nombrosa part de bascos residents a Barcelona que es van apressar a saludar el seu paisà.
Per cert no cal que feu comentaris amb les vostres opinions sobre Arzalluz, prefereixo llegir primer el llibre.

11 d’octubre 2005

Mala sang

Aquests dies he anat rebent, en diferents formes, de diferent gent, en diversos dies comentaris referents a l'atac enfurismat i terrible contra Catalunya i els catalans que han llançat els mitjans de comunicació més retrògrads i les personalitats més immobilistes de l'Estat. Ho hem comentat amb els amics de la Universitat, amb la família, amb els parents... No obstant aquesta reacció brutal prové de qui ja ens esperàvem, dels qui ja teniem en compte, però allò més precoupant és l'absència de caliu o comprensió dels qui se situen diametralment en contra d'aquests cridaners.
On són els intel·lectuals, artistes, escriptors, actors, professors espanyols, els progressistes, els liberals, els amics de Catalunya, els qui se solidartitzen amb tot, els qui signen manifestos, els qui fan manifestacions? On són els futurs premis Blanquerna? On són els defensors de les causes justes? Perquè quan s'insulta cada dia a més de 6.000.000 de persones no surt ningú per clamar justícia? Perquè no rebem el suport que rebrien altres col·lectius si se'l dirigís diàriament una pluja constant d'odi?
Trobo a faltar l'Espanya a la que esteniem la mà, a la que proposavem fer canvis per encaixar-nos en un Estat plurinacional. Com diu l'Oda a Espanya de l'avi Maragall: "On ets Espanya? no et veig enlloc? No sents la meva veu atronadora? No entents aquesta llengua que et parla entre perills?"
Per bé que avui hem sabut que Rodríguez Zapatero li ha dit a n'en Joan Puigcercós "tranquil, Joan, tranquil" i que té fins a 8 formes d'anomenar Catalunya a l'Estatut, que Ibarra ha estat contestat pel PSC, que el mateix PSC farà pedagogia de l'Estatut, que Maragall n'ha intentat fer assistint a la Desfilada de la "Fiesta Nacional", que Rubalcava recomana que abans de parlar llegeixin l'Estatut i tot un seguit de mostres de gestos que volen atemperar el clima color cendra del Madrid intransiguent i imperial, i que crec que finalment sortirà un Estatut, no puc deixar de dir que els catalans estan molt cansats, molt indignats i crispats amb el tracte rebut fins al moment. La COPE portanveu d'aquesta Espanya que odia, que blasma i que ataca feroçment, juntament amb Onda Cero i cia, el Mundo, l'ABC, la Razón i fins el progressista País, critiquen perquè saben que això que proposem és possible, saben que hi ha el 90% del Parlament a darrera de l'Estatut i que és un clam d'un poble. No ens poden acusar de poc suport, de ser un pla nacionalista, excloent o impossible. No tenim cap grup violent, no tenin cap clima de por. De sobte els constitucionalistes apareixen sota les pedres. Qualsevol tertulià pot dictaminar si són 8, 21, 56 o la totalitat els articles inconstitucionals. No seria un cas d'intrusisme professional gairebé? Tants periodistes han llegit l'Estatut a la llum de la Constitució? Els hem de fer cas als qui desde tribunes, debats televisats, tertúlies o espais als diaris ens volen convèncer que som separatistes, illetrats, lladres, insolidaris, il·lusos, bandarres, caragirats, irresponsables, malcriats, antiespanyols... Els catalans necessitem que s'abordi el debat de l'Estatut amb serenor i acord, amb diàleg però amb la fermesa i unitat dels nostres líders. Esperem que Zapatero tingui més en compte la seva paraula i voluntat que les previsions de baixada de vots o popularitat. Zapatero ha de demostrar que creu en una Espanya plurinacional i plurilingüística, per sobre dels qui dins del seu partit malden en contra. Si aprova un bon Estatut serà recordat a Catalunya com un reformista capaç d'entendre el país. Si pel contrari l'Estatut es converteix en innaprobable i bàrbarament capgirat, a Catalunya tothom quedarà molt descontent. La gent es radicalitzarà i el clima no serà el d'aquell oasi que a alguns tan molesta. Està a les seves mans, sr. President del Govern.
A Zapatero li demano valentia, paraula decisió.
Als líders catalans unitat i fermesa
Als espanyols liberals i progresistes, als qui ens poden compendre, els demano suport i estima
I als qui odien, als qui insulten, als qui no respecten, als qui demostren cada dia la seva catalonofòbia els recordo, com sovint faig quan els llegeixo o escolto, qui fou Julius Streicher.
Julius Streicher va ser l'editor des de 1923 i fins el final del III Reich de la revista Der Stürmer -El Capdavanter- dedicada de forma exclusiva i sistemàtica, a inculcar en les ments del poble alemany l'odi a mort als jueus. Der Stürmer s'il·lustrava amb les terribles caricatures del ninotaire Philipp Rupprecht, on els jueus apareixien caracteritzats com a lladres, omninosament demorfats i fastigosos i terriblement assedegats de diners i dones. Julius Streicher, que arribaria a obtenir el càrreg de Gauletier del Reich, defensava l'eliminació física dels jueus alemanys com a única manera de solucionar el "problema jueu". Durant anys va anar interioritzant l'odi contra els jueus en la ment dels alemanys, només calia trobar el moment propici per portar a terme la "solució final" . Als judicis celebrats a Nürenberg contra els jerarques i principals artífex del terror nazi va ser condemnat a mort i executat a la forca sense que hagués intervingut directament en l'Holocaust. Quan s'inicià "la solució final" Streicher havia caigut en desgràcia i no ocupava cap càrrec. No obstant fins al final de la guerra va continuar publicant el seu terrible pamflet. Allò que es deia a Der Stürmer té avui paral·lelisme amb el que es diu en algunes tribunes, ones hertzianes i centenàries o modernes publicacions. També cal recordar, com ja deia l'altre dia Antoni Puigverd, el paper de la premsa i la ràdio en la no gaire llunyana Guerra dels Balcans, o tampoc al tampoc pretèrit Genocidi de Ruanda.

04 d’octubre 2005

L'article 2 de la Constitució


"La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles."

Aquests dies hem sentit fins a l'extenuació repetir aquestes paraules, un article de la Constitució espanyola de 1978 que molta gent no va poder ni votar ni triar als representants del poble que la van elaborar. Perquè no es pot canviar aquest article, o si més no fer-ne una lectura oberta. Espanya és, com diu el President Maragall, una nació de nacions... Perquè algú pot definir clarament la diferència entre les nacionalitats i les nacions? L'estat plurinacional que hauria de ser Espanya no es troba a la Constitució? La Constitució no és interpretable i suficientment àmplia? O s'ha convertit en un obstacle insalvable pels legítims desitjos i aspiracions d'un poble?
Ara ens surten tots els estaments de la pàtria comuna i indivisa: el Cap de l'Estat, el President del Tribunal Suprem, el Cap de l'Estat Major de la Defensa, diveros Presidents d'altres CCAA...
I el PSOE dient-nos que de moment falta molta tisora constitucional... No nego que a Madrid s'ha d'acabar de polir algun aspecte, però algú dubta de la voluntat de constitucionalitat del text aprovat divendres al Parlament? Cal recordar que el Consell Consultiu va fer-ne unes consideracions adoptades pels partits per ajustar-ne la constitucionalitat, que el text i elaborat en un parlament democràtic, ve avalat per una majoria del 90% de la cambra.
Per altra banda, trobo a faltar el caliu, l'escalfor o el suport dels federalistes de l'Estat. L'ànima federal del Partit Socialista no se si existes. Sembla que es confirma, que fora de Catalunya, són 4. Volem sentir al President Touriño, al President Iglesias (que primer va saludar el text i després el van fer criticar-lo), a Francesc Antich, Patxi López... Perquè criden tan Ibarra, Bono, Chaves...?
No hem de caure en la provocació dels que ens volen dividir. No hem de deixar que ens barallin, no hem de donar-los la satisfacció de dividir-nos. No hem d'escoltar-los. Tots junts hem de defensar la gran tasca del Parlament de Catalunya, i aconseguir aprovar definitavament l'Estatut que volem els catalans, i que ens ha de servir per entendre'ns amb Espanya. Tots ens hi juguem molt, alguns fins i tot la seva paraula.

01 d’octubre 2005

Catalunya ja ha escrit el seu Estatut


La nació catalana s'ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d'energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d'acollida. Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge, ha acollit també altres llengües i altres manifestacions culturals, s'ha obert sempre a l'intercanvi generós, ha construït un sistema de drets i llibertats, s'ha dotat de lleis pròpies i ha desenvolupat un marc de convivència solidari que aspira a la justícia social.
Aquest Estatut segueix la tradició de les constitucions i altres drets de Catalunya, que històricament havien significat l'articulació política i social dels catalans i les catalanes.
Des del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les nostres institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914 i el restabliment de la Generalitat i l'Estatut del 1932 i el del 1979, en els quals s'establia que Catalunya volia exercir, aleshores com ara, el seu dret inalienable a l'autogovern.
És en aquest sentit que l'Estatut és dipositari d'una memòria i guarda el record de tots els que han lluitat i dels que foren exiliats o fins i tot dels que van morir pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya i els drets socials dels catalans.
Però tant o més que la memòria, mouen aquest Estatut l'aspiració, el projecte i el somni d'una Catalunya sense cap mena d'entrebancs a la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui.
La vocació i el dret dels ciutadans de Catalunya de determinar lliurement el seu futur com a poble, que el Parlament de Catalunya ha expressat reiteradament, es correspon amb l'afirmació nacional que històricament va representar la institució de la Generalitat, vigent fins al segle XVIII i després recuperada i mantinguda sense interrupció com a màxima expressió dels drets històrics de què disposa Catalunya i que aquest Estatut incorpora i actualitza.
Avui Catalunya, en el seu procés de construcció nacional, expressa la seva voluntat d'ésser i de continuar avançant en el reconeixement de la seva identitat col·lectiva i en el perfeccionament i l'ampliació de l'autogovern per mitjà d'aquest nou Estatut.
D'aquesta manera, aquest Estatut defineix les institucions de la nació catalana i les seves relacions amb els pobles d'Espanya en un marc de lliure solidaritat amb les nacionalitats i les regions que la conformen, compatible amb el desenvolupament d'un Estat plurinacional.
De la mateixa manera, s'estableixen els vincles de relació amb Europa, on totes les comunitats nacionals han de participar de forma coresponsable en les institucions de govern i legislatives per a contribuir així a la construcció europea.
Aquest Estatut es configura com el de Catalunya i l'Aran, atès que els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l'Aran com una realitat nacional amb entitat pròpia.
Catalunya vol avançar, per mitjà d'aquest Estatut, cap a una democràcia de més qualitat basada en un equilibri de drets i deures i en la participació ciutadana. Aquest principi orienta l'acció dels poders públics, els quals estan al servei de l'interès general i dels drets dels ciutadans, com els drets al benestar, a la qualitat de vida, a viure en pau, a gaudir d'uns serveis públics eficients i de qualitat i a la protecció del medi ambient, a disposar d'un sistema de prestacions universals que afavoreixin la igualtat i la cohesió social, i la creació de riquesa i d'ocupació plena i de qualitat, amb un compromís permanent de lluita contra les desigualtats, les discriminacions, les injustícies i la pobresa.
Aquests drets s'exerceixen conjuntament amb la responsabilitat individual i el deure cívic d'implicar-se en el projecte col·lectiu, en la construcció compartida de la societat que es vol assolir, organitzada a partir del principi de proximitat per mitjà dels ajuntaments, les comarques i les vegueries, que integren el sistema institucional de la Generalitat.
L'autogovern de Catalunya s'inscriu, doncs, en aquests valors i objectius, que desenvolupa en l'àmbit de Catalunya i que promou en l'àmbit espanyol i l'europeu, especialment la defensa de la pluralitat de llengües i cultures, a la qual Catalunya aporta el català com a llengua pròpia i comuna de tota la ciutadania amb independència de la seva llengua d'origen i d'ús habitual.
Aquest és un Estatut de persones lliures per a persones lliures. La llibertat política que s'assoleixi com a país mai no ha d'anar en contra de les llibertats individuals dels ciutadans de Catalunya, perquè només és lliure de debò un país on cadascú pot viure i expressar prou identitats diverses, sense cap relació de jerarquia o de dependència entre elles.
És per tot això que aquest Estatut estableix que:
Primer. Catalunya és una nació.
Segon. La Generalitat restablerta el 1931 mai no ha deixat d’existir, en terra pròpia o en l’exili, gràcies a la tenacitat del nostre poble i a la fidelitat dels seus dirigents.
Tercer. Catalunya, afirmant els seus drets històrics, ha desenvolupat i té una posició singular pel que fa a la llengua, la cultura, el dret civil i l’organització territorial.
Quart. Catalunya és un país ric en territoris i gent, una diversitat que la defineix i l’enriqueix des de fa segles i l’enforteix per als temps que vénen.
Cinquè. Catalunya considera que Espanya és un Estat plurinacional.
Sisè. Catalunya conviu fraternalment amb els pobles d’Espanya i també és solidària amb la resta del món.
Setè. El dret català és aplicable de manera preferent.
Vuitè. La tradició política democràtica de Catalunya ha subratllat sempre la importància dels drets i dels deures, del saber, de l’educació, de la cohesió social i de la igualtat de drets, i avui, en especial, la igualtat entre dones i homes.
Novè. L’accés als sistemes universals de comunicació, transport, innovació, recerca i tecnologia, i també el desenvolupament sostenible han d’ésser decisius per als catalans.
Desè. Catalunya, per mitjà de l’Estat, pertany a la Unió Europea, comparteix els valors i el model de benestar i de progrés europeus i ofereix la seva amistat i col·laboració
a les comunitats i les regions veïnes per tal de formar, des de la Mediterrània, una euroregió útil per al progrés dels interessos comuns en el marc de les seves
competències.

Per fidelitat a aquests principis i per a fer realitat el dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen: