Mala sang

Aquests dies he anat rebent, en diferents formes, de diferent gent, en diversos dies comentaris referents a l'atac enfurismat i terrible contra Catalunya i els catalans que han llançat els mitjans de comunicació més retrògrads i les personalitats més immobilistes de l'Estat. Ho hem comentat amb els amics de la Universitat, amb la família, amb els parents... No obstant aquesta reacció brutal prové de qui ja ens esperàvem, dels qui ja teniem en compte, però allò més precoupant és l'absència de caliu o comprensió dels qui se situen diametralment en contra d'aquests cridaners.

On són els intel·lectuals, artistes, escriptors, actors, professors espanyols, els progressistes, els liberals, els amics de Catalunya, els qui se solidartitzen amb tot, els qui signen manifestos, els qui fan manifestacions? On són els futurs premis Blanquerna? On són els defensors de les causes justes? Perquè quan s'insulta cada dia a més de 6.000.000 de persones no surt ningú per clamar justícia? Perquè no rebem el suport que rebrien altres col·lectius si se'l dirigís diàriament una pluja constant d'odi?

Trobo a faltar l'Espanya a la que esteniem la mà, a la que proposavem fer canvis per encaixar-nos en un Estat plurinacional. Com diu l'Oda a Espanya de l'avi Maragall: "On ets Espanya? no et veig enlloc? No sents la meva veu atronadora? No entents aquesta llengua que et parla entre perills?"

Per bé que avui hem sabut que Rodríguez Zapatero li ha dit a n'en Joan Puigcercós "tranquil, Joan, tranquil" i que té fins a 8 formes d'anomenar Catalunya a l'Estatut, que Ibarra ha estat contestat pel PSC, que el mateix PSC farà pedagogia de l'Estatut, que Maragall n'ha intentat fer assistint a la Desfilada de la "Fiesta Nacional", que Rubalcava recomana que abans de parlar llegeixin l'Estatut i tot un seguit de mostres de gestos que volen atemperar el clima color cendra del Madrid intransiguent i imperial, i que crec que finalment sortirà un Estatut, no puc deixar de dir que els catalans estan molt cansats, molt indignats i crispats amb el tracte rebut fins al moment. La COPE portanveu d'aquesta Espanya que odia, que blasma i que ataca feroçment, juntament amb Onda Cero i cia, el Mundo, l'ABC, la Razón i fins el progressista País, critiquen perquè saben que això que proposem és possible, saben que hi ha el 90% del Parlament a darrera de l'Estatut i que és un clam d'un poble. No ens poden acusar de poc suport, de ser un pla nacionalista, excloent o impossible. No tenim cap grup violent, no tenin cap clima de por. De sobte els constitucionalistes apareixen sota les pedres. Qualsevol tertulià pot dictaminar si són 8, 21, 56 o la totalitat els articles inconstitucionals. No seria un cas d'intrusisme professional gairebé? Tants periodistes han llegit l'Estatut a la llum de la Constitució? Els hem de fer cas als qui desde tribunes, debats televisats, tertúlies o espais als diaris ens volen convèncer que som separatistes, illetrats, lladres, insolidaris, il·lusos, bandarres, caragirats, irresponsables, malcriats, antiespanyols... Els catalans necessitem que s'abordi el debat de l'Estatut amb serenor i acord, amb diàleg però amb la fermesa i unitat dels nostres líders. Esperem que Zapatero tingui més en compte la seva paraula i voluntat que les previsions de baixada de vots o popularitat. Zapatero ha de demostrar que creu en una Espanya plurinacional i plurilingüística, per sobre dels qui dins del seu partit malden en contra. Si aprova un bon Estatut serà recordat a Catalunya com un reformista capaç d'entendre el país. Si pel contrari l'Estatut es converteix en innaprobable i bàrbarament capgirat, a Catalunya tothom quedarà molt descontent. La gent es radicalitzarà i el clima no serà el d'aquell oasi que a alguns tan molesta. Està a les seves mans, sr. President del Govern.

A Zapatero li demano valentia, paraula decisió.

Als líders catalans unitat i fermesa

Als espanyols liberals i progresistes, als qui ens poden compendre, els demano suport i estima

I als qui odien, als qui insulten, als qui no respecten, als qui demostren cada dia la seva catalonofòbia els recordo, com sovint faig quan els llegeixo o escolto, qui fou Julius Streicher.

Julius Streicher va ser l'editor des de 1923 i fins el final del III Reich de la revista Der Stürmer -El Capdavanter- dedicada de forma exclusiva i sistemàtica, a inculcar en les ments del poble alemany l'odi a mort als jueus. Der Stürmer s'il·lustrava amb les terribles caricatures del ninotaire Philipp Rupprecht, on els jueus apareixien caracteritzats com a lladres, omninosament demorfats i fastigosos i terriblement assedegats de diners i dones. Julius Streicher, que arribaria a obtenir el càrreg de Gauletier del Reich, defensava l'eliminació física dels jueus alemanys com a única manera de solucionar el "problema jueu". Durant anys va anar interioritzant l'odi contra els jueus en la ment dels alemanys, només calia trobar el moment propici per portar a terme la "solució final" . Als judicis celebrats a Nürenberg contra els jerarques i principals artífex del terror nazi va ser condemnat a mort i executat a la forca sense que hagués intervingut directament en l'Holocaust. Quan s'inicià "la solució final" Streicher havia caigut en desgràcia i no ocupava cap càrrec. No obstant fins al final de la guerra va continuar publicant el seu terrible pamflet. Allò que es deia a Der Stürmer té avui paral·lelisme amb el que es diu en algunes tribunes, ones hertzianes i centenàries o modernes publicacions. També cal recordar, com ja deia l'altre dia Antoni Puigverd, el paper de la premsa i la ràdio en la no gaire llunyana Guerra dels Balcans, o tampoc al tampoc pretèrit Genocidi de Ruanda.