21 d’octubre 2005

Xabier Arzalluz

Ahir vaig assistir a la presentació de les memòries de Xabier Arzalluz, "Así Fue". Unes singulars memòries dictades d'un no menys singular polític. L'home de verb afilat, de contundent discurs i de trajectòria interessant que ha liderat durant més de 20 anys l'EAJ-PNB i ha patit una de les pitjors campanyes intoxicants dels mitjants de la Brunete nacional espanyola on les frases més repetides o bé no han existit mai o bé són el producte d'un muntatge convenientment preparat: L'RH negatiu, l'arbre i les nous, la maleta... o s'han inventat passatges de la seva biografia: que era director d'una escola on feia cantar cada dia el Cara al Sol.
Va ser especialment interesant escoltar com va ser el seu despertar al nacionalisme quan descobreix que ell parla euskara a casa seva però que mai ha vist un llibre escrit en la seva llengua materna, ni un paper, ni ha sentit una emissió de ràdio. Després vindria l'afil·liació clandestina al Partit Nacionalista Basc. En aquella època, 1968, la recent creada ETA assassina el comisari Melitón Manzanas, una ETA comandada pels qui després s'integrarien al PSE o a d'altres que des de tribunes i articles es dedicarien a demonitzar el nacionalisme del PNB, que mai va empunyar cap pistola.
També va fer un llarg recorregut per l'època coneguda com "Transició", que van fer pocs que tenien davant l'immens poder de l'exèrcit, el Sindicato Vertical, la premsa del Movimiento i la societat immòbil, segrestada.. Per Arzalluz aquella frase que atribueix l'èxit de la Transició a la sabiesa del poble espanyol era en realitat por: "Era miedo lo que habia, miedo de los que habian sido republicanos, catalanistas, vasquistas, reprimidos, que querian evitar que sus hijos cayesen donde antes cayeron ellos". La Transició no s'ha acabat perquè per ser-ho s'hauria de tenir la llibertat de decidir si un català vol ser català i espanyol o català i prou.

Ara bé la part principal i més interessant de la xerrada va ser el seu elogi de la unitat del poble català i dels seus polítics. Va demanar als catalans que la mantinguin ara que l'Estatut s'ha de discutir a Madrid, perquè serà la única manera que sigui aprovat. Sinó, els sectors que volen aturar-lo "se llebaran el gato al agua". El seu elogi del poble català omple d'orgull al qui el sent.
Finalment, aquest animal polític (tot i que ell rebutgés aquest qualificatiu) va acabar la seva xerrada apel·lant als joves, reconeguen que molts quan surten de la Universitat només pretenen comprar-se un Audi i tenir una casa, però sempre hi ha aquell qui manté la fe en els seus, "por que no sólo de pan vive el hombre". I aquests, va recordar Arzalluz, són com havia dit François Mauriac al final de la seva biografia del premier anglès Benjamin Disraeli: "potser heu pensat que Disraeli era un sant, però no era això, era l'esperit de la primavera que tot i saben que l'hivern s'ho endurà tot brota i torna a brotar a la següent primavera".

Xabier Arzalluz, elegant, distant, agut, amb aquella forma tant basca de parlar en castellà, sarcàstic, geni i figura, fa fer les delícies d'un public on destacava una nombrosa part de bascos residents a Barcelona que es van apressar a saludar el seu paisà.
Per cert no cal que feu comentaris amb les vostres opinions sobre Arzalluz, prefereixo llegir primer el llibre.

2 comentaris:

  1. Avisa quan acabis de llegir el llibre.

    ResponElimina
  2. Em sembla que el darrer petit paràgraf queda bastant lleig. Volia dir que no pretenia que tothomn dies la seva sobre l'Arzalluz, que primer volia llegir-li la seva vida i després seria el torn de valorar-lo tots plegats. En cap cas vull impedir que qualsevol digui la seva.
    Endavant doncs.

    ResponElimina