28 de novembre 2005

26 de novembre 2005

Els assassins de Franco



Divendres vaig assistir a la presentació del llibre "Els assassins de Franco" del magnífic articulista Francesc-Marc Àlvaro. El llibre ja el portava llegit de casa i m'havia semblat sensacional i per això em vaig acostar a la llibreria Proa per poder escoltar a l'Àlvaro de viva veu.

El llibre va ser presentat per la periodista Mónica Terribes, de la que em declaro gran admirador, i l'historiador Agustí Colomines, que va pronunciar una de les frases de la tarda: "A Catalunya hi ha dos tipus de beats: els que ho són de veritat, i els que han estat comunistes" i recordà el seu pas per Bandera Roja, una de les organitzacions contra les que dispara Marc Àlvaro.
El llibre valent, provocador, necessari i higiènic és un recorregut pel que va ser i comportà aquest idílic moment històric conegut com al Transició, conegut pels reportatges de la Victoria Prego i els documentals necròfils a propòsit dels 30 anys de la mort del dictador. FMA no pretén, tal com va dir ahir, ni explicar el que hauria fet ell (que tenia 8 anys per fer-ne 9 quan es va morir en Franco) ni fer un llibre d'història, sinó aportar la seva visió sobre una època on franquistes reciclats i heroïs de l'antifranquisme, ambdós impostors, es van donar la mà com a bons germans i van proclamar que ja tots erem germans i la Constitució espanyola de la que en celebrarem l'aniversari d'aquí poc era la intocable prova de la reconciliació. Ret homenatge als qui sí que es van jugar el tipus i la vida per tal que avui puguem tenir llibertat i democràcia i denúncia aquelles élits que van utilitzar aquest període per rentar la imatge i afermar-se al poder, tant fossin franquistes reciclats en centristes com comunistes passats a socialdemocràtes.
Des del meu punt de vista aquest llibre ataca fonamentalment les élits, aquells grups que van liderar el procés, en molts casos fills de conspicus franquistes que orgullosos veient com els seus fillets socialistes o centristes arribàven més amunt d'on dels van arribar: ministres, presidents d'autonomies, governadors civils, diputats, etc... Aquella élit els membres de la qual es van abraçar com germans, com cosins i van comandar el futur, com Rodolfo Martín Villa i Narcís Serra.
Opina Marc Àlvaro que en realitat no es va produir cap reconciliació, sinó un oblit, ja que cap franquista va demanar perdó a aquells a qui havia ordenat torturar o aquells als qui havia detingut o empresonat. Llavors no cal que ens expliquin sopars de duro, ja que no fou un gran triomf de l'oposició antifranquista que no va pendre el Palau del Pardo, ni un gran pla de Joan Carles I, Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda. Ens hem acostumat a històries, que convenientment explicades han convertit en democràtes de tota la vida, en gairebé infiltrats al franquisme a personatges com Manuel Fraga, pare constitucional i fins fa poc president de Galícia, Juan Antonio Samaranch, expresident de la Diputació de Barcelona, expresident del COI i marqués, o el qui fou alcalde de Barcelona, José María de Porcioles, convertit per Pujol i Maragall en "catalanista" "amb visió de país". Però així com alguns franquistes van crear-se una llegenda democràtica, els qui formaren part de grupuscles com Bandera Roja, en realitat pijos que jugaven a ser més comunistes que el PSUC (llegíu el capítol anomenat "confessions d'un exmilitant de Bandera Roja") s'inventaren un passat de detencions, lluita i sacrificis. També dóna pistes per entendre perquè alguns progres odiaven Pujol, perquè no era dels seus, és a dir no era de l'èlit cosmopolita i exbandera roja, i s'emmirallava en Suècia, quan ells preferien Albània o Cuba. Això és el que porta a Vicenç Navarro, a dir, amb tota la barra, "després de 70 anys de governs conservadors a Catalunya...", oblidant els fets del Palau i les pintades de "Llibertat Jordi Pujol" mentres el futur expresident era a la presó.
Llibre, el de Francesc-Marc Àlvaro, necessari per fiscalitzar determinada beautiful people catalana, determinats fets no necessàriament provats, i toc d'atenció d'una generació sencera que o eren petits o no havíem nascut quan es va cimentar tot aquest procés i no considerem la Constitució com símbol inamobible d'un perdó entre germans sinó una llei fonamental, ni la transició un temps gloriós sinó un procés històric. Marc Àlvaro ha obert la porta, amb tot el que això pot significar, ja vindrà el temps de matitzar i de tornar a pensar-hi, però de moment cal dir que han passat trenta anys i tenim dret a parlar-ne amb llums i taquígrafs i sense beateria o santetat.
Per completar aquest text, des d'un altre punt de vista, podeu llegir el text de Francesc Grané al capgros.com.
ACTUALITZACIÓ: Article d'Agustí Colomines i Companys referent al llibre de FMA.

24 de novembre 2005

A la presó tots!

1930 condemnat per evasió fiscal. Havia matat, segrestat, torturat, robat. Era un criminal.

2005 condemnat per evasió fiscal. Ha matat, segrestat, torturat, robat. És un criminal.

22 de novembre 2005

Un record per Ernest Lluch

Avui fa cinc anys que el meu pare em va llevar a les 7 del matí amb la notícia que ETA havia assassinat a Ernest Lluch, exministre, economista, articulista, savi i barcelonista de pro. Recordo que a casa tots vam quedar commocionats. A l'Ernest Lluch estavem acostumats a veure'l en múltiples debats i articles periodístics, fossin sobre política, economia, història o el Barça. Tot el dia vaig estar entristit, havien matat una persona interessantíssima, apassionant, però propera i entranyable. Vaig llegir tots els diaris que van arribar a les meves mans. Era incomprensible que hagués estat assassinat. Vaig veure un especialment trist programa de "la Columna" que presentava en aquell moment la Júlia Otero, exclusivament dedicat a l'assassinat.
Demà farà també cinc anys de la multitudinària manifestació de comdemna i repulsa per l'assassinat de Lluch, a la que vaig acudir amb el meu pare, i on es va clamar pel diàleg, pel diàleg en el que creia l'Ernest Lluch per acabar amb la violència que l'havia assassinat. Va ser la nit que una valenta Gemma Nierga va clamar el que molts pensàvem, que l'únic final seria un final negociat.
Quins moments més apassionants que hauria viscut l'Ernest Lluch en aquest moments, en ple debat de l'Estatut, en una situació de negociació per afrontar el final de la violència al País Basc, en un moment de joia pel Barça... i com hauriem gaudit de les seves opinions sobre aquests temes...

21 de novembre 2005

Bravo Poveda!

Al nostre país hi ha gent que li agrada tenir els catalans ben classificats: els d'origen català i els d'origen no català, els qui parlen a casa en català i ens qui parlen castellà o qualsevol altre llengua. Aquesta mateixa gent tenen molt clar que per un costat hi ha la "cultureta" pels catalanets i per una altra la "culturilla" pels néts dels immigrants dels 60. Tenen molt que hi ha un música per uns i una música per uns altres i una llengua per uns i una música pels altres.
Llavors apareix el cantaor català Miguel Poveda amb el seu disc Desglaç, on canta, en llengua catalana, poemes de poetes clàssics i vius, de Jacint Verdaguer a Narcís Comadira, de Miquel Martí Pol a Sebastià Alzamora, de Gabriel Ferrater a Maria Mercè Marçal, i els trenca els esquemes, unint en una Cultura, en majúscules, la llengua pròpia i el flamenc. Ahir vaig poder assistir al magnífic concert que va oferir per presentar-lo en societat, a l'Auditori de ben aprop, i en vaig sortir impresionat. Públic variat, seguidors de les últimes tendències culturals juntament amb catalans d'origen andalús que no podien reprimir davant de l'esforç del mestre algun "olé!"
A l'entrevista que publicava la Vanguardia diumenge, Poveda recordava que la idea de cantar en català, la seva segona llengua i en la que canta amb extraordinària passió, va venir d'un homenatge a mossén Cinto Verdaguer en el va ser convidat a participar "en la llengua que volgués", és a dir va tenir l'oportunitat de traduïr al castellà "A mos bescantors", el poema elegit. Poveda va decidir fer-ho en una de les seves llengües, el català. Seguidament l'incansable Lluís Cabrera, impulsor del Taller de Músics i activista dels Altres Andalusos, el va animar a editar un disc de flamenc en català. El cantaor andalús Enrique Morente el va ajudar a acabar de decidir-se dient-li que no només li semblava bé que cantés en català, sinó que era la seva obligació. "Morente me escuchó en Granada y desde entonces cada vez que me veía me decía que tenía que hacerlo, que él, si fuera catalán, ya lo habría hecho. Y tenía razón: de todos mis discos es el que más he disfrutado."
Poveda deixa clar que l'espectació no ha de ser només per la llengua utilitzada, sinó per la qualitat del seu art: "No se ve normal que yo cante en catalán y hasta cierto punto es lógico, es la primera vez que se hace. Pero no será mi último disco en catalán, y espero que entonces el foco se ponga en lo que hay dentro, en su valía artística, y no en ese cantaor flamenco que canta en catalán, como si fuera la mujer barbuda o una atracción de feria".
Gràcies al mestre Miguel Poveda que com va dir canta als "poetes de la meva terra", de la nostra terra, hem descobert grans i intensos poemes: el ja citat i commovedor "A mes bescantors" de Verdaguer, "Un tant se val" de Valentí Gómez dedicat a Lluís Cabrera, "El Final!" de Joan Brossa que va servir per il·lustrar la història de fa 30 anys, un fantàstic "Jo, l'invertit de cos i d'ànima" de l'imparable Sebastià Alzamora, una extraordinària "Declaració" del genial Enric Casasses i una combativa "Boca seca" sol·licitat pel públic als bisos.
Per acabar un recordatori a un altre gran poeta català de llengua castellana, Jaime Gil de Biedma.
Ara de tots els poemes cantats amb passió em quedo amb aquest de Josep Piera:
ARA
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc de veres, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre
L'amor, amor, és així: és, si no és.
Sentiu-lo cantat per en Poveda, i si no us arriba a dins, sou de pedra!

Fa 30 anys


"FINAL!"

-Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.
Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciènci
ai amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
Joan Brossa
20 de novembre de 1975

20 de novembre 2005

La èpica i la glòria

90 minuts d'èpica lluita pel triomf d'uns homes que porten el futbol a la sang, 11 mestres sobre el camp, 11 homes que es diverteixen i un director, Frank Rijkaard, que amb el seu tarannà i bonhomia fa brillar les estrelles. Va fer brillar a Valdés, Oleguer, Marquez, Puyol, Gio, Xavi, Edmilson, Deco, Ronaldinho, Messi i Eto'o, i a l'Iniesta de la segona part. Les estrelles del Barça han convertit el desfeta la nau galàctica i han convidat als nois de Don Florentino en uns homes vells i cansats, que no podien fer res contra uns jugadors de somni. 90 d'èpica i tota la història per la glòria d'un club.
El mestre Ronandinho, l'home de la nit, l'home dels nostres somnis, es dirigeix a Déu, es dirigeix a l'eternitat, al cor de tots nosaltres que li estarem agraïts per sempre. Ronaldinho l'aplaudeixen al Santiago Bernabéu, fins l'adversari reconeix el mestratge d'uns homes cridats pel triomf. Avui amarats de somni, els barcelonistes volem més, volem títols!
Épica i glòria vesteixen de blaugrana, el moment és nostre!

15 de novembre 2005

Euskadi expréss

Dissabte 12 de novembre

4'3o AM em llevo
4'55 AM surto de casa
5'05 AM Joan Salicrú entra al cotxe. La cançó Txoria Txori, poema basc de Joxean Artze musicat per Mikel Laboa amb la Simfònica d'Euskadi i l'Orfeó Donostiarra.
Mataró-Argentona-La Roca- Autopista AP7
7'15 AM Café a Fraga (Saragossa) Últimes paraules en català. Benzina. A partir de llavors Espanya Plural.
Monegros. Toro d'Osborne. Saragossa. Carretera de Logroño. Gossos.
10'30 AM Logroño, capital de La Rioja, ciutat de provincies. pàtria d'Espartero. Notícias de La Rioja. Zona blava. Plou. Mercat de dissabte al matí. Poca gent al carrer. Esmorzar en un bar antic, a sobre la seu del PSOE local. Un edifici vell. 3r café del dia, entrepà de pernil amb pa amb pebrot (!) Passeig per la ciutat. Catedral, esglésies velles. Plou més. Enviem missatges, rebem trucades.
Direcció Bilbao, obviem Pamplona-Iruña. Bruce Springsteen.
12'20 PM entrem al País Basc. Escoltem altre cop Txoria, Txori, a tot volum.
Canvia el paisatge. Verd, verd, muntanya. Baserris. passem de llarg de Vitòria-Gazteiz. Pastora "Paisatges marins".
13'25 PM
Bilbao
Ens perdem una mica. Pobles del Gran Bilbao. Voltes i voltes per trobar el lloc i per aparcar. aparcament al centre. Comprem el Gara, dissabte 1'25 €. Av. Navarra. Ria. Casco Viejo.
Begoña, jutjessa, madrilenya de Bilbao. Vi de crianza, altre cop ens topem amb La Rioja. Pintxos. Exquisitessa.
14'45 PM Dinar de sidreria: morcilla, chorizo, pebrot, truita de bacallà, chuletón, sidra, aigua, formatge i codony, nous.... Política. Punts de vista diferents. Nacionalisme. Espanya. Euskadi. Finançament. Ikurriña. El País. Compra de paraigües al Corte Inglés.
18'35 PM Cap a Sant Sebastià-Donosti. Carretera i pluja. Parada i café. Quedem per sopar.
20'00 PM Estem a Donosti. Parking. Davant la Concha. Impressió. Foto. Alegria de ser-hi. Ajuntament de Sant Sebastià. Entrem. Busquem Odón Elorza. Passejem pels carrers del barri vell. Surt de gent de missa. Homes amb txapela, dones ben abrigades. Colles de txiquiteros. La gent passeja malgrat la pluja. Cartells polítics. Bars plens. Famílies. Turistes catalans.
21'30 PM Ens veiem obligats a marxar cap a Bilbao. Autopista altre cop. Passem noms interessants: Getaria, Zarautz, Azcoitia, Azpeitia, Loiola, Gernika, Ondarroa..
22'45 PM arribada a Bilbao altre cop. Aparcament complicat. Breu trobava amb la Imma, la segona amiga del viatge a Vietnam. Sandwich.

Diumenge 13 de novembre

0'00 AM Vi al Casc antic. En Joan i jo parlem. Deixem la política. Dones, vida, passat, futur...
Caminem.
1'30 AM tornem a casa de la Begoña. Dormir amb en Joan al mateix llit.
10'35 AM em llevo. La Begoña ens ha comprat pastes: pastís de mantega i pastís d'arrós. Em dutxo. Desperto a n'en Joan. Esmorzem de conya.
11'25 AM Em poso la txapela. Tramvia cap al Guggenheim. Parlem dels transports a Mataró. Tenim la ciutat al cap. Pont de Deusto. La Universitat de la Companyia de Jesús a un costat, el Museu a l'altre. Cultura i cultura a cada banda. Clàssic i modern. Metall, imponència arquitectònica. Intentem imaginar com seria abans la ciutat. Pavelló Euskalduna. Passeig pel costat de la Ria. Traineras de Deusto ria amunt, ria avall. Crits de l'entrenador. Ramón Rubial, lehendakari d'Euskadi abans de l'autonomia del 79, fet estàtua.
Creueum el segon pont. Pont de Calatrava. Avinguda Campo de Volatín. Recordem Iñaki Anasagasti que hi viu. Comprem Deia, Berria i El Correo.
Creuem altre vegada un pont. El tercer. Hem de pujar escales, diversos pisos. Fotos i trucades dalt del pont.
14'oo PM Ens endinsem altre cop a la ciutat. Ens sembla veure Emilio Olabarría entrant a casa seva. Comandància de Marina amb bandera espanyola. A la mateixa plaça la seu de l'EAJ-PNB, Sabin Etxea, amb una gran Ikurriña. No trobem el cotxe. Busquem on dinar. Portem diaris. Mengem alubies de Tolosa, llengua, amanida i llom. Postre.
16'30 PM Migdiada. Això s'acaba.
18'20 PM Darrer café a Euskadi.
18'35 PM Marxem. Plou. Plou molt.
22'oo PM Saragossa. Plaça del Pilar. Foto. Bar España. Sopar: brou i costelles, brou i lluç. Flam. Café.
22'50 PM Sortida de la capital d'Aragó, complicada. Continua plovent.
Lleida. Tarragona. Benzina. Plou,.
2'1o AM Barcelona. Per error, túnels de Vallvidrera. Sopa de Cabra "Bona nit, malparits"
2'55 AM
Joan Salicrú a casa
3'oo AM Sóc a casa.
Agur!!

06 de novembre 2005

L'Estatut i el el 4 de 8 amb agulla: fer història

Avui he baixat a la Plaça Santa Anna a veure castells. Els Capgrossos de Mataró, la nostra colla, celebraven la seva desena Diada de la Colla i han fet història al carregar i descarregar un 4 de 8 amb agulla, el seu segon pilar de set amb folre, el 3 de 9 amb folre i el 4 de 9 amb folre. El 4 de 8 amb agulla és un castell magnífic, complicat i que requereix de molta gent, s'ha pogut realitzar perquè tots els homes i dones de la colla ho volien, perquè s'hi han sacrificat, perquè estaven trabats i units i perquè han defensat el castell amb tota la seva força. Amb aquesta idea s'ha elaborat el projecte de nou Estatut català i amb la mateix actitud el defensaren el dimecres els tres representants del Parlament català, Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquesta mateixa tenacitat que avui mostraven els nostres castellers l'han de tenir els nostres representants polítics encarregats de la negociació de l'Estatut al Congrés dels Diputats, a Madrid, si volen carregar i descarregar aquest castell que és l'Estatut, si volen fer història com els Capgrossos de Mataró.

05 de novembre 2005

Perdoni'm senyor artista

Perdoni'm senyor artista, intel·lectual o membre de la vida cultural progressista espanyola. Perdoni'm per no ser iraquià, per no ser kurd o saharaï, perdoni'm vostè per no estar pres a Guantànamo ni ser palestí, no sóc africà ni tampoc he de temer a Bush fill. Perdoni'm per ser català i esperar de vostè no, ja, entusiasme o amor, sinó comprensió o solidaritat. Quan diàriament em sento insultat per integristes de l'espanyolitat, quan l'odi es transpua a través d'ones hertzianes i no sento cap clam per part seva, senyor intel·lectual espanyol no se m'acut altre cosa que demanar-li perdó per pensar que potser tindria un foradet a la seva agenda per assistir a un acte, firmar un manifest o fer unes declaracions com antigament feu amb la guerra d'Irak, el conflicte palestí o kurd, el cas del Sàhara o la fam a l'Àfrica.
És necessari i de justícia reconèixer que més fàcil és solidaritzar-se amb aquells que passen gana en d'altres continents, aquells que moren en guerres llunyanes que amb el veí del costat, sobretot quan es treballa en terreny on les excesives simpaties cap a la meva aspra terra no són gaire ben rebudes, quan s'està pendent de contractes amb productors de televisions properes als conservadors o quan de la seva imatge pública en depén la venta del seus discs o llibres o els suculents contractes. Que lleig és mossegar la mà que dona de menjar, no, senyor artista contra la guerra?
Perdoni'm oh senyor artista, per pensar que potser vostè, que en algun moment es va sentir "conciència moral d'un poble" posaria el crit al cel davant dels atacs dels sectors més reaccionaris i antidemocràtics del país, perdó per pensar que potser se li escaparia alguna llàgrima, com potser se li escapà quan visità el Mur de Palestina en una carabana d'artistes solidaris, quan veiés les campanyes d'insult i odi que circulen per Internet o les imatges d'un supermercat propietat d'una cadena de distribució catalana, am una pintada que avisava que es tractava d'un comer`ç català com 60 abans ho feren les SS. Estic segur que tenien moltes coses a fer, ocupats com estant tots vostés, i per això va excusar la seva presència a l'acte que els intel·lectuals, escriptors, periodistes, artistes i membres de la vida social i cultural catalana van convocar al Cercle de Belles Arts de Madrid, i només Santiago Carrillo, plàcid polític jubilitat, i la seva senyora, de qui desconec el nom i la seva condició laboral, tenen temps lliure, clar són pensionistes, i interés en escoltar-nos i fer-nos costat.
Vostè intel·lectual o artista espanyol que va fer costat al nostre President de la Generalitat quan es va presentar en les darreres eleccions potser ara ja n'ha renegat, convençut que Maragall i Pujol no es diferencien tant i ambdós són uns indesitjables nacionalistes. Perdoni'm a mi també, i al meu President, per això. Perdoni'm per no haver-ne aprés encara.
Estic convençut, senyor artista progresssista, que no va poder tampoc assistir al Congrés com potser va fer en el debat sobre la guerra d'Irak, amb una samarreta que posés "Respecte per Catalunya". També entenc que no ens decicarà el premi cinematogràfic o teatral que rebi, senyor artista contra la Guerra, ni plorarà ni cridarà en manifestacions.
Que hi farem potser només em queda recordar aquell poema que alguns atribuiren a Bertold Bretch: "primer se'n van endur els jues, però com que jo no era jueu no vaig dir res. Després s'endugueren els comunistes, però com que jo no era comunista no vaig dir res. Quan van atacar als catòlics no vaig dir res, jo no era catòlic. Quan finalment em van venir a buscar a mi..."
Perdona'm Ana, Víctor, Joaquim, Javier, Pilar, Aitana, Imanol....

Mal sabor de boca

A vegades es prenen decisions polítiques que no satisfà votar-les. Aquest crec que debia ser el sentiment que tenien els senadors de l'Entesa Catalana de Progrés i Convergència i Unió quan per criteris d'oportunitat i conveniència política, per no allargar el tema i veure ràpidament retornats els Papers catalans a Catalunya van votar "No" al retorn al País Basc dels papers que els foren expoliats i ara es troben, també, a Salamanca. Els dos senadors d'Iniciativa, Jaume Bosch i Jordi Guillot, en un acte que els honora, van trencar la disciplina de vot dels companys per donar-los suport. Fer aquesta mala jugada, suposo que argumentant que cal esperar a una futura llei de memòria història i als dificils equilibris que s'han de fer al Senat on el PP hi té majoria, no em sembla correcte i no puc deixar d'expresar un cert malestar, sobretot quan llegeixes el que sobre el mateix ha dit el senador basc Iñaki Anasagasti:
Esta semana, el miércoles, CiU, ERC y el PSC votaron en el Senado en contra de que a los vascos nos devuelvan los documentos robados que se encuentran en el Archivo de Salamanca cuando durante cuarenta años parte de los papeles de la Generalitat los ha tenido guardados el PNV y fueron devueltos en acto solemne en la Generalitat bajo presidencia de Pujol. ¿A qué viene esta actitud tan mezquina por parte de ERC y CiU?.