21 de novembre 2005

Bravo Poveda!

Al nostre país hi ha gent que li agrada tenir els catalans ben classificats: els d'origen català i els d'origen no català, els qui parlen a casa en català i ens qui parlen castellà o qualsevol altre llengua. Aquesta mateixa gent tenen molt clar que per un costat hi ha la "cultureta" pels catalanets i per una altra la "culturilla" pels néts dels immigrants dels 60. Tenen molt que hi ha un música per uns i una música per uns altres i una llengua per uns i una música pels altres.
Llavors apareix el cantaor català Miguel Poveda amb el seu disc Desglaç, on canta, en llengua catalana, poemes de poetes clàssics i vius, de Jacint Verdaguer a Narcís Comadira, de Miquel Martí Pol a Sebastià Alzamora, de Gabriel Ferrater a Maria Mercè Marçal, i els trenca els esquemes, unint en una Cultura, en majúscules, la llengua pròpia i el flamenc. Ahir vaig poder assistir al magnífic concert que va oferir per presentar-lo en societat, a l'Auditori de ben aprop, i en vaig sortir impresionat. Públic variat, seguidors de les últimes tendències culturals juntament amb catalans d'origen andalús que no podien reprimir davant de l'esforç del mestre algun "olé!"
A l'entrevista que publicava la Vanguardia diumenge, Poveda recordava que la idea de cantar en català, la seva segona llengua i en la que canta amb extraordinària passió, va venir d'un homenatge a mossén Cinto Verdaguer en el va ser convidat a participar "en la llengua que volgués", és a dir va tenir l'oportunitat de traduïr al castellà "A mos bescantors", el poema elegit. Poveda va decidir fer-ho en una de les seves llengües, el català. Seguidament l'incansable Lluís Cabrera, impulsor del Taller de Músics i activista dels Altres Andalusos, el va animar a editar un disc de flamenc en català. El cantaor andalús Enrique Morente el va ajudar a acabar de decidir-se dient-li que no només li semblava bé que cantés en català, sinó que era la seva obligació. "Morente me escuchó en Granada y desde entonces cada vez que me veía me decía que tenía que hacerlo, que él, si fuera catalán, ya lo habría hecho. Y tenía razón: de todos mis discos es el que más he disfrutado."
Poveda deixa clar que l'espectació no ha de ser només per la llengua utilitzada, sinó per la qualitat del seu art: "No se ve normal que yo cante en catalán y hasta cierto punto es lógico, es la primera vez que se hace. Pero no será mi último disco en catalán, y espero que entonces el foco se ponga en lo que hay dentro, en su valía artística, y no en ese cantaor flamenco que canta en catalán, como si fuera la mujer barbuda o una atracción de feria".
Gràcies al mestre Miguel Poveda que com va dir canta als "poetes de la meva terra", de la nostra terra, hem descobert grans i intensos poemes: el ja citat i commovedor "A mes bescantors" de Verdaguer, "Un tant se val" de Valentí Gómez dedicat a Lluís Cabrera, "El Final!" de Joan Brossa que va servir per il·lustrar la història de fa 30 anys, un fantàstic "Jo, l'invertit de cos i d'ànima" de l'imparable Sebastià Alzamora, una extraordinària "Declaració" del genial Enric Casasses i una combativa "Boca seca" sol·licitat pel públic als bisos.
Per acabar un recordatori a un altre gran poeta català de llengua castellana, Jaime Gil de Biedma.
Ara de tots els poemes cantats amb passió em quedo amb aquest de Josep Piera:
ARA
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc de veres, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre
L'amor, amor, és així: és, si no és.
Sentiu-lo cantat per en Poveda, i si no us arriba a dins, sou de pedra!

1 comentari: