26 de novembre 2005

Els assassins de Franco



Divendres vaig assistir a la presentació del llibre "Els assassins de Franco" del magnífic articulista Francesc-Marc Àlvaro. El llibre ja el portava llegit de casa i m'havia semblat sensacional i per això em vaig acostar a la llibreria Proa per poder escoltar a l'Àlvaro de viva veu.

El llibre va ser presentat per la periodista Mónica Terribes, de la que em declaro gran admirador, i l'historiador Agustí Colomines, que va pronunciar una de les frases de la tarda: "A Catalunya hi ha dos tipus de beats: els que ho són de veritat, i els que han estat comunistes" i recordà el seu pas per Bandera Roja, una de les organitzacions contra les que dispara Marc Àlvaro.
El llibre valent, provocador, necessari i higiènic és un recorregut pel que va ser i comportà aquest idílic moment històric conegut com al Transició, conegut pels reportatges de la Victoria Prego i els documentals necròfils a propòsit dels 30 anys de la mort del dictador. FMA no pretén, tal com va dir ahir, ni explicar el que hauria fet ell (que tenia 8 anys per fer-ne 9 quan es va morir en Franco) ni fer un llibre d'història, sinó aportar la seva visió sobre una època on franquistes reciclats i heroïs de l'antifranquisme, ambdós impostors, es van donar la mà com a bons germans i van proclamar que ja tots erem germans i la Constitució espanyola de la que en celebrarem l'aniversari d'aquí poc era la intocable prova de la reconciliació. Ret homenatge als qui sí que es van jugar el tipus i la vida per tal que avui puguem tenir llibertat i democràcia i denúncia aquelles élits que van utilitzar aquest període per rentar la imatge i afermar-se al poder, tant fossin franquistes reciclats en centristes com comunistes passats a socialdemocràtes.
Des del meu punt de vista aquest llibre ataca fonamentalment les élits, aquells grups que van liderar el procés, en molts casos fills de conspicus franquistes que orgullosos veient com els seus fillets socialistes o centristes arribàven més amunt d'on dels van arribar: ministres, presidents d'autonomies, governadors civils, diputats, etc... Aquella élit els membres de la qual es van abraçar com germans, com cosins i van comandar el futur, com Rodolfo Martín Villa i Narcís Serra.
Opina Marc Àlvaro que en realitat no es va produir cap reconciliació, sinó un oblit, ja que cap franquista va demanar perdó a aquells a qui havia ordenat torturar o aquells als qui havia detingut o empresonat. Llavors no cal que ens expliquin sopars de duro, ja que no fou un gran triomf de l'oposició antifranquista que no va pendre el Palau del Pardo, ni un gran pla de Joan Carles I, Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda. Ens hem acostumat a històries, que convenientment explicades han convertit en democràtes de tota la vida, en gairebé infiltrats al franquisme a personatges com Manuel Fraga, pare constitucional i fins fa poc president de Galícia, Juan Antonio Samaranch, expresident de la Diputació de Barcelona, expresident del COI i marqués, o el qui fou alcalde de Barcelona, José María de Porcioles, convertit per Pujol i Maragall en "catalanista" "amb visió de país". Però així com alguns franquistes van crear-se una llegenda democràtica, els qui formaren part de grupuscles com Bandera Roja, en realitat pijos que jugaven a ser més comunistes que el PSUC (llegíu el capítol anomenat "confessions d'un exmilitant de Bandera Roja") s'inventaren un passat de detencions, lluita i sacrificis. També dóna pistes per entendre perquè alguns progres odiaven Pujol, perquè no era dels seus, és a dir no era de l'èlit cosmopolita i exbandera roja, i s'emmirallava en Suècia, quan ells preferien Albània o Cuba. Això és el que porta a Vicenç Navarro, a dir, amb tota la barra, "després de 70 anys de governs conservadors a Catalunya...", oblidant els fets del Palau i les pintades de "Llibertat Jordi Pujol" mentres el futur expresident era a la presó.
Llibre, el de Francesc-Marc Àlvaro, necessari per fiscalitzar determinada beautiful people catalana, determinats fets no necessàriament provats, i toc d'atenció d'una generació sencera que o eren petits o no havíem nascut quan es va cimentar tot aquest procés i no considerem la Constitució com símbol inamobible d'un perdó entre germans sinó una llei fonamental, ni la transició un temps gloriós sinó un procés històric. Marc Àlvaro ha obert la porta, amb tot el que això pot significar, ja vindrà el temps de matitzar i de tornar a pensar-hi, però de moment cal dir que han passat trenta anys i tenim dret a parlar-ne amb llums i taquígrafs i sense beateria o santetat.
Per completar aquest text, des d'un altre punt de vista, podeu llegir el text de Francesc Grané al capgros.com.
ACTUALITZACIÓ: Article d'Agustí Colomines i Companys referent al llibre de FMA.

12 comentaris:

  1. Pedro, error subsanat!
    Sí, jo els vaig veure a tots, però ells són famosos i jo no. Així que hi eres? Podriem haver-nos conegut!Jo estava a la segona filla extrem dret.

    ResponElimina
  2. Marc Alvaro pot tenir part de raó, però tampoc cal simplificar els processos que tenen moltes cares. A Bandera Roja hi havia de tot, com a tot arreu. L'actitud del Marc Alvaro em recorda una mica la dels nens mal criats que retreuen als seus pares perquè no es van fer metges, o químics o banquers... Mira noi, li diria, vam fer el que vam poder. A aquestes altures ningú es pot posar la camiseta de la revolució ( de la ruptura), perquè no convenia. També és curiós voler matar el pare, les generacions passades, per no haver estat rupturistes...Al cap i a la fi van ser els ciutadans anònims, de tots els colors ( i una part del franquisme sociològic que ja n'estava fart), els que van anar acorralant el franquisme, amb referències que van ser transcendents, com l'Assemblea de Catalunya, on hi eren (hi érem) tots.

    ResponElimina
  3. Cinto, en FMA parla d'una majoria d'afranquistes, els qui ni van plorar ni celebrar amb xampany la mort de Franco, i generalment estaven cagats de por. Suposo que són els mateixos ciutadans anònims als qui et refereixes. Com dic no es carrega als anònims, sinó a l'èlit de la qual crec que no en formem part cap de nosaltres ni les nostres famílies.
    Llegeix-lo, tot i que segur que trobaràs punts criticables està molt bé.

    ResponElimina
  4. FMA critica la manera d'explicar la història, no la història en si, no vol aedoctrinat ningú, sinó desmentir autèntiques farses.
    Jo estava al final de tot Joan.

    ResponElimina
  5. La pròxima vegada ens citem, Pedro. Tot i que tenim distàncies ideològiques, veig que al final tenim punts d'acord, com per exemple certa admiració per FMA, no?
    Gràcies pels comentaris.

    ResponElimina
  6. Joan, aquesta crítica que fas a en Navarro no la trobo encertada. Que en Pujol era d'allò més conservador no ho pots negar, per molt antifranquista que fos. I és que ser conservador i ser antifranquista no és contradictori, tot i que va haver molt poca gent de la dreta que milités a l'antifranquisme. En Pujol no va ser res més que una excepció, doncs, com molt bé saps, qui va mullar-se i va arricar la seva vida al franquisme va ser, principalment, la gent del PSUC i de CCOO. PSC, ERC, CiU, etc. van resorgir de les seves cendres quan en Suárez ja era president, tot i que, com en tot, van haver-hi excepcions.
    Joan, no caiguis en el tòpic cada cop més predominant que diu que no es pot ser conservador i catalanista a la vegada, doncs no és cert. A més, molts d'aquests que ara pengen per Sant Jordi i la Diada la senyera al balcó fa 35 anys penjaven la bandera espanyola amb l'àliga. I ara tenen la barra de donar lliçons de catalananitat, vinga va...
    Salutacions i a veure si convoques un sopar Joan, que tu ets dels pocs bloggers amb poder de convocatòria.

    ResponElimina
  7. Evidentment estic com de costum completament en desacord amb el Guillén.
    Que jo sàpiga a Catalunya des de l'any 82 al 96 hi va manar el psoe amb molt més poder que Pujol, per tant d'entrada l'afirmació d'en Navarro només demostra ressentiment cap a qui l'ha derrotat a les urnes. Sí que puc negar que Pujol és conservador igual que tu ho pots afirmar, és el meu dret i la meva opinió, Catalunya ha progressat molt, ergo Pujol és progressista.
    Equiparar Pujol i Franco és antidemocràtic.
    Evidentment en Guillén menysprea en Pujol perquè creu que és de dretes, però el temps que va passar a la presó no li treu ningú. Molta altra gent de CiU va ser antifranquista, Ainaud de Lasarte, Polo, Galí, Espar Ticó (no crec que en Guillén sàpiuga qui són).

    ResponElimina
  8. Pedro, celebro que estiguis en desacord amb mi. Si no, mal aniríem. Salutacions a tothom!

    PD: Joan, et recordo, un cop més, el tema del sopar.

    ResponElimina
  9. Miguel, em sap greu que caiguis en paranys. Per a mi la frase d'en VN és terrorífica perquè equipara un dictador amb un polític elegit democràticament. Oi que seria lleig posar al mateix sac Hitler i Adenahuer? O Enrico Berlinguer i Josif Stalin? I ja saps que opino del tòpic aquest de "molts d'aquests que ara pengen per Sant Jordi i la Diada la senyera al balcó fa 35 anys penjaven la bandera espanyola amb l'àliga", t'ho he dit moltes vegades: els meus avis al cel siguin, eren catalans i catalanistes, i mai van penjar cap àliga al balcó ans al contrari (diguessim que no vam passar els seus millors anys durant el franquisme). No juguem al vell tòpic de catalanets franquistes i emigrants comunistes. Intentem ser els fiscals d'una època amb llums i ombres. Oi que podem analitzar sense passió la Guerra Civil? doncs intentem-ho amb la transició!Mai he dit que no es pugui ser catalanista i conservador, al contrari quan més repartit estigui el catalanisme senyal que més transversals som i podem anar més lluny.

    El sopar, quan vingui en Francesc, no?

    ResponElimina
  10. Miguel, suposo que no faràs l'esfoç de llegir l'Àlvaro, nebot d'una víctima de Mathausen, com jo he fet l'esforç de llegir en Navarro (i m'ha fet veure que d'economia en sap ben poca, i d'educació menys, doncs insulta els seus oponents en debats i quan són liberals s'inventa mentides sobre ells, en tinc proves).
    Però més enllà d'això, si llegissis l'Àlvaro veuries que la majoria de gent del PSUC que estava en contra de Franco estava a favor de les dictadures soviètiques i no van mure un dit durant la primavera de Praga. Si entengussis el que estic dient suposo que hauries de deixar ICV, per tant suposo que no ho voldràs entendre, però és la meva obligació fer-te veure que tots els feixismes són iguals, el comunisme i el franquisme.

    ResponElimina
  11. OK Joan, és el que hem parlat moltes vegades, només que de vegades quan et llegeixo em porto impressions diferents de quan parlem en persona. De totes formes, veig que ens posaríem d'acord ràpidament, no veig que tinguem discursos contradictoris.
    Crec que, quan les persones enraonem, els matissos han de jugar un paper destacat, i de vegades deixem de banda aquests matissos per entrar en el discurs planer i fàcil (m'incloc en això, doncs és un error en el que, com saps, caic de tant en tant).
    I res, el tema del sopar em sembla bé, quan torni en Francesc ho parlem amb més calma. Segurament si l'organitza ell sortirà molt millor, d'això n'estic ben segur.
    Ei, i m'agrada que s'animin aquests debats, que últimament tenia una mica abandonat el món blogger.
    Apa noi, cuida't. Ens veiem!

    ResponElimina