05 de novembre 2005

Perdoni'm senyor artista

Perdoni'm senyor artista, intel·lectual o membre de la vida cultural progressista espanyola. Perdoni'm per no ser iraquià, per no ser kurd o saharaï, perdoni'm vostè per no estar pres a Guantànamo ni ser palestí, no sóc africà ni tampoc he de temer a Bush fill. Perdoni'm per ser català i esperar de vostè no, ja, entusiasme o amor, sinó comprensió o solidaritat. Quan diàriament em sento insultat per integristes de l'espanyolitat, quan l'odi es transpua a través d'ones hertzianes i no sento cap clam per part seva, senyor intel·lectual espanyol no se m'acut altre cosa que demanar-li perdó per pensar que potser tindria un foradet a la seva agenda per assistir a un acte, firmar un manifest o fer unes declaracions com antigament feu amb la guerra d'Irak, el conflicte palestí o kurd, el cas del Sàhara o la fam a l'Àfrica.
És necessari i de justícia reconèixer que més fàcil és solidaritzar-se amb aquells que passen gana en d'altres continents, aquells que moren en guerres llunyanes que amb el veí del costat, sobretot quan es treballa en terreny on les excesives simpaties cap a la meva aspra terra no són gaire ben rebudes, quan s'està pendent de contractes amb productors de televisions properes als conservadors o quan de la seva imatge pública en depén la venta del seus discs o llibres o els suculents contractes. Que lleig és mossegar la mà que dona de menjar, no, senyor artista contra la guerra?
Perdoni'm oh senyor artista, per pensar que potser vostè, que en algun moment es va sentir "conciència moral d'un poble" posaria el crit al cel davant dels atacs dels sectors més reaccionaris i antidemocràtics del país, perdó per pensar que potser se li escaparia alguna llàgrima, com potser se li escapà quan visità el Mur de Palestina en una carabana d'artistes solidaris, quan veiés les campanyes d'insult i odi que circulen per Internet o les imatges d'un supermercat propietat d'una cadena de distribució catalana, am una pintada que avisava que es tractava d'un comer`ç català com 60 abans ho feren les SS. Estic segur que tenien moltes coses a fer, ocupats com estant tots vostés, i per això va excusar la seva presència a l'acte que els intel·lectuals, escriptors, periodistes, artistes i membres de la vida social i cultural catalana van convocar al Cercle de Belles Arts de Madrid, i només Santiago Carrillo, plàcid polític jubilitat, i la seva senyora, de qui desconec el nom i la seva condició laboral, tenen temps lliure, clar són pensionistes, i interés en escoltar-nos i fer-nos costat.
Vostè intel·lectual o artista espanyol que va fer costat al nostre President de la Generalitat quan es va presentar en les darreres eleccions potser ara ja n'ha renegat, convençut que Maragall i Pujol no es diferencien tant i ambdós són uns indesitjables nacionalistes. Perdoni'm a mi també, i al meu President, per això. Perdoni'm per no haver-ne aprés encara.
Estic convençut, senyor artista progresssista, que no va poder tampoc assistir al Congrés com potser va fer en el debat sobre la guerra d'Irak, amb una samarreta que posés "Respecte per Catalunya". També entenc que no ens decicarà el premi cinematogràfic o teatral que rebi, senyor artista contra la Guerra, ni plorarà ni cridarà en manifestacions.
Que hi farem potser només em queda recordar aquell poema que alguns atribuiren a Bertold Bretch: "primer se'n van endur els jues, però com que jo no era jueu no vaig dir res. Després s'endugueren els comunistes, però com que jo no era comunista no vaig dir res. Quan van atacar als catòlics no vaig dir res, jo no era catòlic. Quan finalment em van venir a buscar a mi..."
Perdona'm Ana, Víctor, Joaquim, Javier, Pilar, Aitana, Imanol....

13 comentaris:

  1. Una pregunta sense ànim d'ofendre, si ets tan liberal què hi fas a ERC? Ni Sala ni Àlvaro són d'esquerres, i gens.

    ResponElimina
  2. Perquè sóc independentista, republicà i social-liberal, d'esquerra que no progre. Potser una barreja extranya però que descriu la meva forma de ser. No sóc ni tant ni tant poc liberal com tant o tant poc socialdemocràta puc arribar a ser.Estic d'acord amb coses que diuen en Francesc Marc Àlvaro o Xavier Sala i Martín, però també en discrepo.
    Gràcies per la lectura del bloc. Potser fins i tot en algunes coses hi podem estar d'acord, no?

    ResponElimina
  3. (Joan) Totalment d'acord, sí senyor!!
    Em permeto enllaçar la meva aportació sobre el tema. Gràcies.

    http://turrai.lamevaweb.info/post/2116/37393
    PD:
    Pel que fa al Sala i l'Àlvaro, no seran d'esquerres però al menys no demanen perdó pel fet de ser catalans.

    ResponElimina
  4. Turrai, com sempre moltes gràcies per les teves aportacions. Cal que digui que jo també estic d'acord amb tu??
    El comentari d'en Pedro suposo que es deu a que hi qui vol tenir a tothom ben classificat i ben caricaturitzat.

    ResponElimina
  5. No, però és que em pensava que la diferència entre ERC i ICV era que uns eren independentistes i els altres no. I ara veig que a més, ICV són més d'esquerres i ERC més de dretes. És que cada dia ERC em sembla més una segona marca de CiU.

    ResponElimina
  6. Pedro, com a tot arreu a ERC hi ha de tot. Gent que tira més a un costat i gent que tira més a un altre. Ni CIU ni ICV, jo d'ERC.

    ResponElimina
  7. Joan:
    Entenc que estiguis picat amb els artistes, que ara no s'han mullat amb el tema de l'Estatut i sí ho van fer, en canvi, amb d'altres històries. Simplement a tall de reflexió: t'has fixat que només es mullen en temes políticament correctes o quan això està ben vist per la majoria de la societat? Hi ha molt pocs artistes que es mullin de veritat, és a dir, que s'arrisquin a l'hora de donar opinions. Coincidiràs amb mi que posicionar-se en contra de la Guerra d'Iraq no comportava cap risc. En fi, és el que hi ha...

    ResponElimina
  8. On són els 'progres'?
    Què se n'ha fet, de tots aquells artistes 'progres' espanyols que es van passar la campanya electoral reclamant un canvi a Catalunya? ¿Algú els ha sentit, ara que Catalunya vol canviar Espanya?

    Els últims dies hem assistit impertèrrits a les reaccions irades de l'Espanya de sempre. La vella guàrdia del PP s'ha ajuntat amb la del PSOE, el Defensor del Poble amb el governador del Banc d'Espanya, els militars amb la família reial, el Jiménez Losantos amb el Pedrojota, i els ultres que rebenten actes amb les pàgines webs que proclamen el boicot als productes catalans.

    Res de nou. Ja sabíem que aquesta Espanya existia. El problema és que ens pensàvem que també n'hi havia una altra. I ha resultat que no, que les dues Espanyes poden estar a mata-degolla pels matrimonis homosexuals, per la immigració o per la guerra a l'Iraq. Però quan es tracta de reconèixer que aquest Estat el formem nacions diferents, només n'hi ha una, d'Espanya: la que desbarra. Els altres callen, i amb els seus silencis tan eloqüents deixen Zapatero com Gary Cooper: sol davant el perill.

    ¿O és que heu sentit algú que hagi sortit a defensar una Espanya plurinacional? ¿On són els amics del Serrat: l'Ana Belén, el Joaquín Sabina o el Víctor Manuel? De la manera que els agrada signar manifestos, ¿per què no en fan un que reclami respecte cap a l'Estatut que ha aprovat el 90% dels catalans? O ¿per què no organitzen un concert Per a una nova Espanya a Las Ventas? ¿No deuen pas tenir por que els xiulin, com li va passar al Raimon després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco?

    A les eleccions del 2003, el PSC projectava vídeos de gent de la faràndula espanyola, com Ramoncín, Imanol Arias o Juan Echanove, que apostaven per un canvi a Catalunya. ¿Els heu vist que obrissin la boca ara? Algú sap on para Javier Gurruchaga, que cantava l'All you need is love amb Pasqual Maragall?

    ¿És que ningú de fora de Catalunya pensa aixecar la veu per protegir els catalans dels insults que rebem? ¿Què en diuen, de tot plegat, comunicadors amics com Millàs, Gabilondo o Vicent? ¿On són aquells famosos que apareixien en espots de la Generalitat dient que els catalans érem gent molt acollidora? No vull creure que només surtin a defensar Catalunya si cobren. ¿I on és aquella plataforma d'artistes que, amb la família Bardem al capdavant, cridaven No a la guerra?

    Si algun d'aquests progres es creu, de veritat, això de l'Espanya plurinacional, hauria de parlar ara. Si opta pel silenci, a la pròxima campanya electoral es pot estalviar el viatge. Ja no ens el creurem.
    Albert Om AVUI(25(10/05)

    ResponElimina
  9. Miguel: És això. Crec que és l'essència del que volia dir: o és mullen en temes que els reportaran una certa publicitat o callen. Què trist...
    Pedro: gràcies per recordar l'article de l'Albert Om. El vaig llegir, completament d'acord.

    ResponElimina
  10. Hola Joan Safont,

    No cal que et digui que jo també estic totalment d'acord amb tu, i afegeixo una altra cita de Brecht que et dic de memòria i que fa més o menys així:

    "Hi ha els que lluiten un dia i són bons; hi ha els que lluiten una setmana i són més bons; hi ha els que lluiten un any i són millors. Però hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles".

    ResponElimina