22 de desembre 2005

Dammi tu forza, o cielo!

Fa pocs dies em vaig comprar un dels millors discos d'òpera que tinc. La nova versió de la cèlebre obra de Giuseppe Verdi "La Traviata", basada en la Dama de les Camèlies d'Alexandre Dumas fill, que es va estrenar a Salzburg el darrer agost.
La meravellosa Violeta Valery que interptreta la bella Anna Netrebko i el magnífic Alfredo Germont del gran Rolando Villazón dirigits per Carlo Rizzi al capdavant de la Filharmònica de Viena, suposen ja per si un gran atractiu però a més l'audició et transporta, si tanques els ulls, als llits cortesans on l'amor viu a contrarellotge i la passió s'acaba amb el drama, als salons on la joia passatgera tapa la sang de la malaltia, on l'amor apassionat és una forma de mantenir-se viu, on un pare emprén la recerca del fill pròdig que ha fugit de la casa familiar, on la impertorbable mort camí, on conviuen la bellesa i la tísis, el xampany i les carícies, on rellotge volta inaturable... i on la Valery exclama, entre suspirs, "Dammi tu forza, o cielo!
Aquesta versió de la Traviata consagra a la nova generació d'interprets. Joves, guapos i famosos, Netrebko i Villazón formen una parella artística excepcional, apassionada, que trepitja fort i que recull ovacions al seu pas jubilant a tota una generació de mestres que sembla que ja no tenen res a ensenyar al nou star system, a les noves fornades de divos.
El pessebre - 6
En Joaquim i la Margarida porten el seu petit fillet Lluc cap a la cova de les afores de Betlem, el poblet on viuen i d'on ha estat sempre la seva família, on ha nascut el petit Jesuset, un nen com ell. Podien haver deixat el petitó amb l'àvia, amb la germana de la Margarida, amb la tia d'en Joaquim... però no, van decidir que ell havia de ser partícep d'aquest magnífic fet que marcaria el seu poble i el seu temps. Després li ho podrien explicar, que hi van anar, que ell hi va ser, que ell també hi era. A més el seu poble! Que mai hi passava res!
Hi ha moltes coses que els fills podem fer amb els pares o els pares poden fer amb nosaltres, els fills: visitar llocs interessants, viatjar, parlar, aprendre coses, ensenyar-ne, riure,... o fer el pessebre.

20 de desembre 2005

Il Gattopardo

Estem en una setmana fonamental pel futur de Catalunya: Després de jugades i farols, tothom va ensenyant les cartes. Les del Govern del PSOE, publicades al Butlletí No oficial de l'Estat, no podien ser més funestes. La pretensió del Govern i el PSOE, a qui tremolen les cames quan sent la COPE, Rajoy, Acebes i Zaplana, és com diu el Príncep de Lampedusa al Gattopardo "que tot canvïi per que tot és mantingui igual"... és a dir no donar resposta afirmativa a cap de les demandes catalanes. Quan es va aprovar l'Estatut, conscients que hauriem de viure un procés de negociació, deiem "El que és fonamental és la nació, el finançament i el blindatge de competències". Com hem vist ara aquestes 3 coses no entren en el projecte d'Estatut del PSOE. Ja no cal ni que li recordem a Zapatero que va prometre aprovar l'Estatut que sortís del Parlament català. El projecte és inacceptable, no suposa cap millora de la situació actual ni un avenç significatiu en l'autogovern, ni resol el problema de l'ofec financer de Catalunya. Zapatero no complirà la seva promesa per qüestions electoralistes perquè la por al votant dubitatiu de Sòria és més important que respectar el projecte avalat pel 90% del Parlament de Catalunya.
Menstrestant el dirigent socialista Miquel Iceta ens diu que el projecte del PSOE no desnaturalitza la proposta del Parlament de Catalunya i es queda tant ample, fent equilibris entre el PSOE i Catalunya. I a CiU en Duran compara Esquerra amb una plaga de llagostes tot fent el joc a la brunete que tan l'ha atacat, i en Mas la posa al mateix nivell que el PP... equivocar-se d'enemic és lícit, però que no aprofitin per trencar la unitat dels partits per mirar d'aconseguir espuris objectius.
Tothom té voluntat de negociar, encara pot arribar-se a un acord, ara el punt de partida d'on surt el Govern socialista no és gens propici. No hi han raons constitucionals o jurídiques, tot és voluntat política. Esperem que els nostres polítics siguin dignes del poble que representen i no intentin dividir-se ni acceptar promeses a esquenes dels altres. Nosaltres només disposem d'unitat i fermesa, i la opció d'aturar el procés i retirar l'Estatut si és impossible l'acord.
Nervis d'acer, voluntat de ferro, temps d'or...
Com hem dit alguns pretenen semblar que ho canvien tot quan en realitat volen que no es mogui cap dels pilars del sistema. Amb un somriure, és clar.

19 de desembre 2005

3 temes i un epíleg

Nicolae Ceaucescu

Decembre de 1989. El president romanés és de viatge a Iran dels Ajatolàs. Mestrestant a la ciutat de Timisoara la minoria hongaresa intenta evitar que les forces del govern desallotgin al seu pastor Lazlo Tkes i a la seva dona embarassada de casa seva. Cinc díes, després ja eren milers de persones les que es manifestaven per les matances ocasionades durant els disturbis. Ceaucescu torna d'Iran i convoca immediatament una manifestació d'adhesió a la Plaça de la República de Bucarest. Durant l'acte es comencen a sentir crits que recorden els fets de Timisoara, i el poble es torna contra el tirà, mentres aquest intenta aturar la ingent revolta gesticulant de forma ridicula des del balcó del Palau. La televisió mostra en directe tots els esdeveniments. Ceaucescu i la seva esposa Elena, atemorits, pugen a un helicòpter fugint de la capital. A mig camí el pilot els abandona al mig de la carretera i prop de Tergovitce són capturats. Aquella mateixa nit el ja exmatrimoni presidencial serà jutjat en un judici sumaríssim gravat i difós per la televisió.
La nit de Nadal de 1989 el dictador romanès i la seva temible esposa són executats.
Romania abandonava la tirania, descobrint els secrets i tot el que estava podrit en el règim opresor, cruel, que restringia l'alimentació dels ciutadans i omplia d'orfes els orfelinats.
Decembre de 2005. L'exdirigent comunista espanyol Santiago Carrillo, amic personal del dictador romanès, de qui va rebre un luxós cotxe com a regal, respon d'aquesta forma en una entrevista a la Contra de la Vanguardia quan se li esmenta el seu amic difunt:
"- ¿Se mereció Ceaucescu su final? - No mató a nadie; Franco, sí. - En Rumanía me contaron otra historia. - Su problema es que no estaba preparado para el papel que le tocó desempeñar, pero esas historias de asesinatos son propaganda. Es más, si hoy Ceaucescu se presentara a unas elecciones en Rumanía, las ganaría. Hoy Ceaucescu ganaría unes elecciones".

Perquè els conviden?
Avui mirava l'Àgora i em preguntava com és que el director d'aquest programa, que m'agrada força, té aquesta pulsió sadíca i gaudeix veient-nos patir a personatges com Ignacio Villa, director d'informatius de la COPE, terribles propagadors de l'odi, corifeus de les divisions, palmeros de la disputa i summes sacerdots de la mentida. Quina audiència té aquesta emisora a Catalunya? Si al programa es debatia amb directors de mitjans de comunicació escrit (Vicent Sanchís de l'Avui, Ma Antònia Iglesias del País, Jordi Juan de la Vanguardia...) i l'únic representant dels mitjants radiofònics és el representant de la COPE, que no és ni de bon tros la ràdio més escoltada de Catalunya... Que potser no podien arribar al debat Antoni Bassas o Xavier Bosch? Francino tampoc?
Com podeu imaginar Villa, s'ha dedicat a interpretar el seu ja conegut repertori d'acusacions, victimismes, mentides i grolleries, entre desesperació dels altres contertulians i del públic en general que no concebeixen gent com aquesta després de sopar.... Jo ja estic cansat de que sempre convidin a aquesta gent. No hi ha ningú més?
El pessebre - 5
Avui després de tanta lletra només em queda oferir-vos la relaxant imatge dels animalets que poblen el pessebre. Fins aviat!

18 de desembre 2005

En defensa del pessebre: tradició catalana, tradició mediterrània

Com heu vist aquests dies estic oferint unes imatges del pessebre de casa, al qual us convido a visitar (aviseu-me abans, sisplau). Jo sempre he vist el pessebre a casa, els meus pares ja el feien abans de que jo naixés i desde petit ajudava al meu pare a fer-lo. Tinc fotos de petit fent el pessebre i avui, com sempre, a casa continua sent una de les activitats familiars més esperades i una de les que fem el meu pare i jo, plegats.
L'altre dia, vaig veure a capgros.com com algú critiquiva el fet que l'Ajuntament de Mataró, a instàncies de l'Alcalde Joan Antoni Baron, tingués un pessebre a la seva planta baixa construit per l'Associació de Pessebristes de Mataró. Els crítics, apel·laven al caràcter laïc de l'Estat i creient que era la condició de catòlic de l'Alcalde la que feien recuperar la tradició pessebrista a la Casa Gran.
No cal que digui que em sembla una bona notícia, de normalitat, de ciutat, de tradició que Mataró disposi, a banda de l'exquisita exposició que anualment ofereixen els Pessebristes de la ciutat, d'un pessebre de la ciutat.
El Pessebre és una de les tradicions més antigues del Nadal mediterrani, i per descomptat català. No es sobrer destacar que és prou significatiu que fou al mediterrani oriental, a Betlem de Judà, a la Palestina romana, on tingueren lloc els fetsd que recordem, el naixement de Jesús de Natzaret, fundador del cristianisme i pels creients Fill de Déu.
Es diu que fou a Greccio, a Itàlia, on Sant Francesc d'Assís i els seus seguidors construiren la Nit de Nadal de 1223 el primer pessebre del qual es té constància. Itàlia, doncs, fou el lloc on nasqué la tradició pessebrista i d'aquí s'escampà a la Penínsul·la Ibèrica (especialment la riba mediterrània, Múrcia i País Valencià, i Portugal). No seria fins al segle XVII quan arribaria a Catalunya. Ràpidament s'extengué com la costum més pròpia de celebració del Nadal, apareixent tota la iconografia pessebrística pròpia, i al segle XVIII grans escultors com Ramon Amadeu o el mataroní Damià Campeny tindrien dins la seva obra figures de pessebre. Ara bé és el segle XIX i el principi del XX els que culminaran tota aquesta evolució fins a situar el pessebre com el costum més propi del Nadal a casa nostra. Les grans escoles pessebrístes, els grans figuraires, les primeres entitats pessebristes, les grans tècniques daten d'aquesta època.
Avui dia, el pessebre, tot i la rivalitat amb altres motius nadalencs aliens en ocasions més freds i més senzills, manté tota la seva vigència com a element artístic, cultural, tradicional, popular, i sobretot familiar, ja que permet als pares i als fills realitzar una activitat d'habilitat creativa i artística de resultats sembre entranyables.
Pel que fa a les crítiques al fet nadalenc i al pessebre de retruc, només destacar l'anàlisi que es fa de la laïcitat de l'Estat. No es tracta d'ocultar tot pòsit religiós de la nostra cultura, no es tracta de tapar l'aspecte religiós que rau a la societat, no es tracta d'amagar les religions que es practiquen i se senten a casa nostra, no es tracta de ser fanàtics de la religió de l'ateïsme o l'agnosticisme ni ser el contrari de l'Estat confessional, l'Estat persecutor ni es tracta de negar qualsevol tradició d'origen religiós... Es tracta de conviure amb l'element religiós, que actualment ja és plural, es tracta de compendre el sentiment religiós de la societat i el no sentiment religiós dels que no creuen, es tracta de saber viure en una pluralitat de sensibilitats davant el fet religiós, davant les confessions diverses reconeixent les aportacions de totes i comprenent les pròpies, es tracta de compartir tradicions, es tracta de practicar-les i assumir-les amb origens i evolucions.
Respecte, coneixement, estima i no intolerància, ignorància i odi, davant del fet i la tradició religiosa. Les nostres festes són, algunes, d'origen religiós perquè tot poble ha tingut una tradició religiosa, i és innegable el cristianisme de la nostra tradició. Res no obstarà al futur, a assumir alguna festa religiosa aliena a la nostra tradició però present al nostre país. Crec que va ser a França on es va discutir la possible festivitat d'una festa musulmana i jueva. Només el futur ens dirà si és aquest el camí a seguir. El futur serà ric i serà viu si mantenim les tradicions i som oberts a les innovacions, però una i altra no es neguen sinó que es complementen.
De moment visquem les nostres festes amb alegria, amor, tendresa i fem el Pessebre!
El pessebre - 4


El món dels blogs és un vehicle de comunicació i de difusió d'idees, novetats, pensaments, reflexions i anècdotes. En el nostre món, on la comunicació ha evolucionat ràpidament, sense aturador, passant de la tardança en rebre les notícies i la incomunicació de les gents i els pobles a l'arribada en temps real de les novetats.
En Virgili i el vell Tomeu que amb el jove Feliu preparàven una escudella per fer passar el fred, aquells pastors que cuidaven els ramats d'ovelles al ras, que descansaven en una nit estrellada, van rebre una notícia extraordinària i tot i la distància, tot i la incomunicació dels munts. Un Àngel va triar els humils i els senzills per ser els primers receptors de la gran notícia del naixement del petit Jesús. L'Àngel se'ls adreça perquè comprenia que ells eren els qui mereixien la notícia i els qui mereixien ser els primers, els savis del sentit comú, els qui comprenien, els qui s'alegraven, els qui s'emocionàven. I després, gràcies al poder de la comunicació, van poder arribar a la cova, però això ja és una altra història...

14 de desembre 2005

L'Ovidi

Ahir vaig rebre per correu la biografia de l'Ovidi Montllor, el malaguanyat cantautor alcoià, que Núria Cadenas ha escrit. Correspon al regal que la revista El Temps ha fet als nous subscriptors en motiu dels deu anys de la mort del polifacètic Ovidi, actor, poeta, cantautor....
Quan escrit aquestes línies escolto la seva cançó "M'aclame a tu" basada en el poema del mateix títol del valencià Vicent Andrés Estellés i que forma part del disc de Toti Soler, Ester Formosa i Carles Rabassa "Deu Catalans i un rus" que també m'ha arribat juntament amb el llibre. Aquí us el transcric.
Serveixi també d'homenatge a tant sensible artista, que ens deixà massa jove llegant-nos una vida i una bella obra.

M'aclame a tu


M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre



El pessebre - 3


En Marcel porta un present a l'Infant que ha nascut a la cova de Betlem de Judà, al nen que ha nascut a les afores del seu petit poble. Li porta una cabreta, i pensaròs es pregunta si li plaurà aquest regal. Ell no té ni dolços, ni teles, ni menges exquisites ni joies, ni encens. Només té cabres, la llet i el que d'ella en fa. Li porta una cabra, que és del poc que té, i pensa que potser no és un regal digne. No obstant ha seleccionat molt bé que sigués la més maca de les seves cabres, la més eixerides del ramat, la més sana de les seves bèsties. Molts de nosaltres també, en aquestes dates hem de fer regals. Potser no l'encertarem, potser serà massa o massa poc, potser ens somriuran de compromís o ens faran grans rialles d'alegria, però haurem pensat en la persona a la que apreciem i haurem cregut, bonament, que allò que li compràvem li faria verdadera il·lusió.

12 de desembre 2005

D'Orient

Líban, el cedre del mediterrani


Avui ens sorpreniem en tornar a llegir una tràgica notícia del petit país del cedre. El mateix dia que l'informe de les Nacions Unides sobre l'assassinat de l'exprimer ministre Hariri confirmava la participació de sirians i libanesos prosirians, era el periodista i polític antisirià Gibran Tueni el qui era assassinat a un barri cristià de Beirut. L'assassinat de Hariri, un polític milionari que havia participat en la reconstrucció del país i s'havia posicionat en contra de la tutela siriana del Líban va desencadenar una onada de protestes, el que es va conèixer com "la primavera de Beirut", que va tenir com a èxit la sortida del país de 15.000 efectius de l'exèrcit de Síria. Aquest assassinat només fa que evidenciar la crueltat d'aquesta ocupació incoberta, ja que al país encara queden membres dels serveis secrets del President Al Assad, l'oftalmòleg president de Síria, hereu del seu pare. El petit Líban, víctima sense voler-ho de la crisis d'Orient, víctima del foc creuat i equilibrista entre dues comunitats diferenciada entre cristians i musulmans. El seu sistema constitucional estableix un règim on el Cap de l'Estat és cristià maronita, el Primer Ministre musulmà sunnita i el el President del Parlament musulmà xíita. Les famílies i tribus del país són els seus partits, els seus caps els seus líders polítics, els Jumblat, els Gemaiel, etc...
Ara bé, en aquella primavera de Beirut i en totes les primaveres que veurem properament per desempallegar-se d'una vegada i per totes de la bota siriana, la bandera del cedre, la bandera de la Suïssa d'Orient, la vermella amb el frondós arbre, voleia per sobre de libanesos de totes les comunitats, de totes les tribus, de cristians maronites, musulmans, drusos que somnien veure el seu país no només lliure, sinó realment democràtic. Ells són l'esperança d'Orient, ells són el futur d'Orient, el petit Líban.

El pessebre - 2

I el futur també cavalga sobre el llom d'un mandrós ase per les terres de Judà. Jaume porta el seu petit fill perquè també vegi l'esdeveniment determinant, el futur que neix a la cova de Betlem. El petit Albert, el nen que gaudeix dalt del manso animal de tir, potser no recordarà gaire el que visqué, però se sentirà una persona especial, qual li expliquin que va poder participar en un gran moment. Potser li agafa massa aviat, com molts nosaltres recordem d'oïdes fets que s'esdevingueren en el llindar de la nostra infància però que ens determinen el futur, potser és massa jove per poder tenir un record nítid però això no li resta protagonisme, això no li treu que hagi sigut, també, un protagonista.
I la vella olivera, retorçada i amplia, serena i pausada, s'ho mira i dóna ombra al pare i al fill, els dóna repós, els dóna l'atura necessària per prendre forces i seguir caminant.

11 de desembre 2005

Ahir m'ho vaig passar molt bé!

Feia massa temps que estava aborrit. Molt de temps que només parlava de política i molt poc de temes intrascendents. Feia temps que no sortia, transgredint el deure de fer bondat en època d'exàmens, i aquest sopar d'ahir bé s'ho mereixia. Vam parlar, vam cridar, vam cantar (comprovant que canto fatal) i vam riure molt. Sí, vam parlar una mica de política, de l'etern tema, però tot en un to de broma i bon rollo, tot i que hi havia gent de diferents sensibilitats, fins i tot gent que està farta de les nostres converses monotemàtiques... Van sonar amb Xamat a la guitarra de Bruce Sprinsteen a Lluís Llach, dels Pets al meu Avi... Vam tenir a taula més ampolles de vi que comensals i ens vam em beure el necessari. Hi erem tots, potser faltava gent, però tothom va viure el sopar coorganitzat per Salicrú i Amat, per commemorar el quart de segle d'en Francesc com una gran festa. Com quelcom a repetir. Jo ja et tinc ganes.. Quan en fem el proper?
Jo, ahir, m'ho vaig passar molt bé, a més inesperadament, quan feia molt de temps que ningú m'ho deia, de sobte, algú em va dir que estava molt guapo... I em va fer feliç!


El pessebre - 1

El vell Silvestre, cec de fa molts anys i el seu pigall, en Bernat, caminen decididament. La vida sense veure-hi, la vida com a ajuda del qui no hi veu, la vida com a ulls. L'experiència indefensa i la joventut que guia. Surten del poble, caminen cap a la cova de les afores del seu poble de Betlem. Ni la seva edat ni la seva invidència impediran a n'en Silvestre, viure l'esdeveniment més trascendental del seu temps, ser-hi, sentir-ho. En Bernat li ho explicaré tot.

Una mostra de col·laboració i d'ajuda a l'indefens, al qui recereix la nostra compasió, al qui requereix del nostre temps... Com molts voluntaris del nostre temps, en Silvestre, necessita l'ajuda de l'altre, necessita dels ulls i el braç d'en Bernat, però en Bernat també necessita al vell, del qui aprén, del qui pot escoltar l'experiència d'una vida.