19 de desembre 2005

3 temes i un epíleg

Nicolae Ceaucescu

Decembre de 1989. El president romanés és de viatge a Iran dels Ajatolàs. Mestrestant a la ciutat de Timisoara la minoria hongaresa intenta evitar que les forces del govern desallotgin al seu pastor Lazlo Tkes i a la seva dona embarassada de casa seva. Cinc díes, després ja eren milers de persones les que es manifestaven per les matances ocasionades durant els disturbis. Ceaucescu torna d'Iran i convoca immediatament una manifestació d'adhesió a la Plaça de la República de Bucarest. Durant l'acte es comencen a sentir crits que recorden els fets de Timisoara, i el poble es torna contra el tirà, mentres aquest intenta aturar la ingent revolta gesticulant de forma ridicula des del balcó del Palau. La televisió mostra en directe tots els esdeveniments. Ceaucescu i la seva esposa Elena, atemorits, pugen a un helicòpter fugint de la capital. A mig camí el pilot els abandona al mig de la carretera i prop de Tergovitce són capturats. Aquella mateixa nit el ja exmatrimoni presidencial serà jutjat en un judici sumaríssim gravat i difós per la televisió.
La nit de Nadal de 1989 el dictador romanès i la seva temible esposa són executats.
Romania abandonava la tirania, descobrint els secrets i tot el que estava podrit en el règim opresor, cruel, que restringia l'alimentació dels ciutadans i omplia d'orfes els orfelinats.
Decembre de 2005. L'exdirigent comunista espanyol Santiago Carrillo, amic personal del dictador romanès, de qui va rebre un luxós cotxe com a regal, respon d'aquesta forma en una entrevista a la Contra de la Vanguardia quan se li esmenta el seu amic difunt:
"- ¿Se mereció Ceaucescu su final? - No mató a nadie; Franco, sí. - En Rumanía me contaron otra historia. - Su problema es que no estaba preparado para el papel que le tocó desempeñar, pero esas historias de asesinatos son propaganda. Es más, si hoy Ceaucescu se presentara a unas elecciones en Rumanía, las ganaría. Hoy Ceaucescu ganaría unes elecciones".

Perquè els conviden?
Avui mirava l'Àgora i em preguntava com és que el director d'aquest programa, que m'agrada força, té aquesta pulsió sadíca i gaudeix veient-nos patir a personatges com Ignacio Villa, director d'informatius de la COPE, terribles propagadors de l'odi, corifeus de les divisions, palmeros de la disputa i summes sacerdots de la mentida. Quina audiència té aquesta emisora a Catalunya? Si al programa es debatia amb directors de mitjans de comunicació escrit (Vicent Sanchís de l'Avui, Ma Antònia Iglesias del País, Jordi Juan de la Vanguardia...) i l'únic representant dels mitjants radiofònics és el representant de la COPE, que no és ni de bon tros la ràdio més escoltada de Catalunya... Que potser no podien arribar al debat Antoni Bassas o Xavier Bosch? Francino tampoc?
Com podeu imaginar Villa, s'ha dedicat a interpretar el seu ja conegut repertori d'acusacions, victimismes, mentides i grolleries, entre desesperació dels altres contertulians i del públic en general que no concebeixen gent com aquesta després de sopar.... Jo ja estic cansat de que sempre convidin a aquesta gent. No hi ha ningú més?
El pessebre - 5
Avui després de tanta lletra només em queda oferir-vos la relaxant imatge dels animalets que poblen el pessebre. Fins aviat!

7 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. osti perdona joan, m'ho he llegit tot menys l'entrevista. Que inútil que sóc.

    ResponElimina
  3. joan,

    més enllà de la meva opinió, suposo que sobradament coneguda, respecte el pessebre a l'Ajuntament...he de reconixer que les imatges que ens dones del teu pessebre l'apunten com una obra interessant...Felicitats.

    És un comentari en serio des del respecte a l'expressió religiosa que aquest elememnt comporta.

    ResponElimina
  4. Joan,
    Moltíssimes gràcies per la teva felicitació. El que jo intentava expressar és que que una obra tingui origen o significació religiosa no la invalida per concòrrer en la vida civil.El pessebre és un fet cultural que no té un estricte sentit només religiós i és estimat i fet per gent de moltes opinions davant del fet religiós.
    Les teves paraules de felicitació m'animen a seguir oferin-vos imatges del pessebre de casa.
    Gràcies

    ResponElimina
  5. Joan,

    Suposo que no em se explicar, jo en cap moment discuteixo si un element religios i cultural ha de tenir un espai en l'espai civil que compartim, evidentment és imprescindible que aquest hi sigui, el coneguem i el respectem...

    la meva imcomprensió és en la coherència de l'administració pública entre un ideari compartit i el lligam amb la imatgeria d'una confessió religiosa...

    ho discutirem a alguna sobretaula...

    ResponElimina