31 de desembre 2006

El que torna (I)

Torna la venjança a l'Iraq

Hem pogut veure tota mena d'imatges de l'execució de l'exrais iraquià Saddam Husein, el tirà de Tirkrit qui va dirigir l'estat durant més de 20 anys.

Nascut de les runes de l'Imperi Otomà i combatent les falses promeses dels imperis, l'Iraq es convertí en una monarquia parlamentaria de la mà del rei Faisal, el líder de la revolta àrab, amb una població heterogènia de musulmans xiïtes, sunnites, kurds, cristians, jueus i turcs i una vel·lada tutela britànica i un govern conservador encapçalat per Nuri Said, fundador de l'exèrcit - peça clau a tots els cops d'estats i derrocaments de règims. Quan en aquest exèrcit van anar fent forat els plantejaments antioccidentals i nacionalistes, recollint els aires nasseristes d'Egipte, l'estabilitat del país va anar minvant, l'any 1958 oficials d'aquest exèrcit protagonitzen un cop d'estat: Nuri Said, el vigia d'Orient enfront de la influència soviètica és executat, i també acaba de la mateixa forma el rei Faisal II i la seva família. El líder del cop Abdul Karim Kassim es convertiria en el líder del país, amb el suport dels comunistes i enfonsant en la decepció al partit Baas, panarabista, laic i revolucionari, fundat pel cristià ortodox Michel Aflaq i el musulmà sunnita Salaheddin Bitar, que tindria un alt protagonisme anys endavant. El mateix Kassim patiria un intent de magnicidi protagonitzat per un oficial jove de la zona de Tirkrit, Saddam Husein l'octubre de 1959. Després d'un intent de conquerir el Kuwait sota protecció anglesa, un cop d'Estat protagonitzat per elements baasistes de l'exèrcit acabaria amb el seu govern, i poc després seria executat sumariament. Res de nou sota el sol d'Orient.




Després de presó i exili, Sadam Husein, l'home fort després d'enretirar el seu oncle Ahmad Hassan Al-Bakr - líder del cop de l'any 1968 - encapçalaria un règim sanguinari que s'estendria fins a l'ocupació americana del 2006. El Baas es convertia en partit únic proclamant, com fins al seu darrer moment, la unitat àrab sense fer res al respecte i el laicisme, coquetejant quan calia amb l'islamisme per sobreviure, fent la guerra amb veïns i enemics, convertint-se, segons el cas, en amic o en enemic d'Occident, segons qui fos el seu oponent i aliant-se amb qui fes falta. Protagonista de la Guerra del Golf l'any 1990 quan va intentar la annexió de Kuwait - de nou fallida - es va enfrontar a una coalició internacional encapçalada pels Estats Units sota mandat de les Nacions Unides i comptant amb la col·laboració de diferents països àrabs, la derrota, que li va frenar les ansies expansionistes i li imposà sancions internaconals, no el feu caure, endurint-se encara més la repressió contra els seus oponents xiïtes, revelats a instàncies americanes i abandonats a la seva sort posteriorment, i fent partíceps del govern els seus sanguinaris fills, Qusai i Odeiy. Finalment la invasió angloamericana de març del 2003 el derrocaria, provocant a través de la destrucció total de l'estat - exèrcit, funcionariat, polícia ... - una inestabilitat sense possibilitats reals d'esmena a dia d'avui. La seva captura es va celebrar com un triomf i ha estat sotmés a un judici davant d'un tribunal especial iraquià que el va condemnar per la matança amb gasos de xiïtes a mort, pena que va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lacions i signada pel primer ministre Nuri Al-Maliki, ja que el president Jalal Talabani, d'origen kurd, és contrari a la pena capital, i executada ahir, quan Saddam va ser penjat a la forca prop de Bagdad.

Fins aquí la crònica dels fets d'aquest país golpejat per la violència i paralitzat per l'odi, país on retorna la venjança com a arma política: Ara, avui són els xiïtes, víctimes de la violència de Saddam Husein els qui celebren la seva justícia, la que aplicà Saddam i la que aplicaren en tants altres moments violents altres governants iraquians. La justícia i la veritat no tenen res a veure amb la pena de mort, oferta com a espectacle i com a lliçó, fins i tot com a motiu de festa en aquestes dates de festivitat religiosa islàmica. No aportarà res a la millora de les condicions de vida dels iraquins, sunnites, xiïtes, dels kurds, de la petita minoria cristiana, no ajudarà en res als qui es juguen cada día la vida anant a treballar, a l'escola, a treballar, els qui viuen i sobreviuen, i ja van sobreviure penúries i crueltats del règim. La veritat, la realitat de la tirania del dictador no s'esclarirà amb la forca, les seves víctimes tampoc tindran una vida millor ni obtindran cap tipus de justícia. Només venjança, que torna una vegada més...

Lectures recomanades:

L'article de Tomas Alcoberro i el de Robert Fisk a la Vanguardia d'avui diumenge, sobre Saddam.

Sobre el nacionalisme àrab i l'enfrontament entre l'occident cristià i l'orient musulmà, Tormenta en Oriente Próximo de Milton Viorst.

28 de desembre 2006

Un regal que podem fer per Nadal

El cubà Nelson Alberto Aguiar Ramírez, 60 anys, electricista, porta 3 anys empresonat per la seva participació en la disidència i les seves posicions a favor de les llibertats polítiques, president del Partido Ortodoxo de Cuba (no reconegut) i membre de la Plataforma para Promover la Sociedad Civil.







El sirià Aref Dalilah, 63 anys, exrector de la Facultat d'Economia d'Alep, porta 5 anys empresonat per les seves oponions contra la corrupció del règim i a favor de la democràcia com a pas previ a les reformes econòmiques, expresades des de la societat civil quan Baixir Al-Assad va succeir al seu pare.





El guineà Bienvenido Samba Momesori, pastor protestant, porta 3 anys empresonat sense acusació juntament amb altres membres de la ètnia bubi, per les seves opinions a favor de la pau i la seva pertinença ètnica anteriorment ja va ser condemnat a mort i posteriorment alliberat, pels mateixos motius.







Els hi pots regalar paraules d'escalf, paraules de suport, una abraçada en aquests moments on la tristor i la soletat encara es poden fer més feixugues. Val la pena fer aquest regal. No ens costa res i podem donar molt.

24 de desembre 2006

Bon Nadal


Els meus millors desitjos als lectors i passavolants d'aquest petit racó d'internet, que passeu unes molt bones festes de Nadal!


Fotografia: Pessebre de Delfín Martin, Santo Tirso (Portugal)

23 de desembre 2006

Cesc


Has marxat deixant-nos aquest món tan embolicat que dibuixaves com a penyora, sentint-nos òrfes dels teus ninots que ens han fet pensar tantes vegades amb un ample somriure als llavis, no esclafint-nos de riure sinó afirmant amb el cap i sorprenent-nos de la teva capitat de dibuixar idees. Quan vaig veure el teu comiat sincer i franc, com el teu traç, com la teva persona al Serra d'Or, que obria sempre cada mes, inexcusablement per la primera pàgina per apropar-me als teus dibuixos, em vaig entristir, però no suposava aquest desenllaç tant ràpid.

Descansa en pau Cesc!

Francesc Vila Rufas Cesc (1927-2006)







Mataró, entre la muntanya i el mar *

La meva participació al Pla Integral de Mataró Centre, Eixample i Havana m’ha permès conèixer de prop alguns dels principals projectes del futur de la ciutat. Ha estat una experiència enriquidora, que actualment per motius acadèmics i professionals he hagut de suspendre. Gràcies a aquesta activitat en els òrgans de participació ciutadana he gaudit especialment passejant per l’exposició “Mataró millora. Millora Mataró” –del qual potser objectaria una excessiu desig de situar el contingut en l’àmbit de la transcendència– que ens permet a tots els ciutadans conèixer quina serà l’aparença de Mataró en els anys a venir.

En aquesta “nova cara” de la ciutat tindrà un paper fonamental el front de mar, estenent-se la façana marítima més enllà del Port, desenvolupant-se els nous barris del Rengle i de l’Iveco-Pegaso, transformant-se la Ronda Barceló en una zona residencial i comercial, conservant-se edificis emblemàtics com el Cafè de Mar o la nau Cabot i Barba per al seu nou ús d’equipaments cívics i materialitzant-se el projecte del Tecnocampus- Mataró en la seva triple visió: educativa, innovadora i empresarial.

Aquest ambiciós projecte, que permet créixer sosteniblement a la ciutat, donar resposta a les necessitats de vivenda que pateix seguint el Pacte Local per l’Habitatge, estructurar l’ensenyament universitari i el desenvolupament econòmic i social, dotar-la de nous equipaments i oferir nous sectors a la seva rica oferta comercial, lúdica i turística, no ha de fer oblidar que Mataró s’extén de la muntanya al mar, del Turó de Cerdanyola a l’avinguda Maresme, i de les Hortes del Camí Ral a Sant Simó, sense oblidar les urbanitzacions que també formen part de la ciutat.

El futur de Mataró, el seu desenvolupament, ha de tenir molt en compte les necessitats de tots els barris existents, que sovint requereixen, no ja actuacions de gran volada, sinó d’improrrogables actuacions de caire sectorial, que els permetin donar resposta a tots els seus problemes de manca d’habitatge, de seguretat, de falta d’equipaments de barri, culturals, esportius, socials, assistencials, de pèrdua de desenvolupament econòmic, etc.

Fa un temps recordàvem la problemàtica dels equipaments als barris del que anomenem “centre de la ciutat”, i en el cas dels equipaments culturals, per exemple, la seva revitalització, dinamització i en el seu cas, aparició està lligada al Pla d’equipaments culturals que s’ha de posar sobre la taula definitivament. La concreció del futur del Centre Catòlic o del Teatre Monumental també hauran de ser resolts en un futur no gaire llunyà.

Cal doncs, revertint la frase clàssica, “pensar globalment i actuar, alhora, globalment” per tal que tota la ciutat, tots els seus barris i tota la seva gent, pugui créixer, en dins i en fora, desenvolupar-se, fer front a tots els seus reptes i necessitats amb igualtat, racionalitat i ambició. Bon Nadal a tothom i molt bon any!


*Article publicat a l'edició digital de Capgrós, a la columna "La República".

21 de desembre 2006

Engabiats

Així, dins d'una gàbia els hem vist, com el mateix país del qual són víctimes engabiat per un règim entre exòtic i opac, prou sinistre, que els ha convertit en caps de turc d’una de les més terrorífiques desgràcies del continent africà, les mancances sanitàries i l’epidèmia del VIH. Són cinc infermeres búlgares i un metge palestí condemnats per Tribunal Suprem de Líbia a mort després d’anular una condemna idèntica anterior, acusats, extrafolària i falsament com ha demostrat la comunitat científica internacional, d’haver contaminat amb el virus de la SIDA més de 400 infants durant la seva tasca de cooperants a l’hospital de Bengazi.
Engabiats porten ja des de 1999, set anys durant els quals el líder de la Jamahiriya Muammar El-Gaddaffi, després de rescabalar les víctimes de l’atemptat contra l’avió de la Pan Am a Lockerbille, de capgirar la retòrica revolucionària que havia caracteritzat el règim i deixar de donar suport a tots els grups revolucionaris i terroristes del món, de renunciar a qualsevol bel·ligerància contra Israel i allunyar-se d’Orient Mitjà, s’ha convertit en un amic d’Occident, desitjós de l’homologació dels Estats Units, l’antiga bèstia negra, i Europa, intentant convertir-se en el líder moral de l’Àfrica. Tots recordem les visites de Blair o la d’Aznar a la haïma del coronel.
Cal que els líders europeus valorin la seva aposta per Líbia, si mereix crèdit internacional un país que engabia innocents i els condemna a la pena capital per amagar els grans problemes del seu país. El petroli, la influència a l’Àfrica, la recerda de socis comercials, no pot fer obviar les grans mancances democràtiques, en drets humans i en justícia. Si, de veritat Gaddaffi vol ser un bon aliat d'Europa, es troba davant d'una bona oportunitat de demostrar quin és el seu tarannà i quinssón els seus valors.

La llegenda dels afers internacionals posa en boca de Nixon i el seu Secretari d’Estat Henry Kissinger la teoria dels “fills de puta”. Per desgràcia, la vella teoria sobre dels dictadors a la guerra freda no mor mai.

13 de desembre 2006

Aquesta vegada arribar fins al final


L'amic madrileny m'envia un meme, aquesta patologia del bloc, aquesta nova forma de conectar-nos, de llançar-nos un "que fem", una forma de conèixer-nos una mica més: Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions . Ull! [sic], no busquis el llibre que més t'agradi!"

Al costat hi tinc un llibre que estic glatint per començar a llegir: El turco, diez siglos a las puertas de Europa de Francisco Veiga, professor a l'Autonoma de Barcelona, articulista expert en Europa de l'Est i Orient i blocaire. En aquests moments, que de nou, Turquia, "el malalt europeu" que alguns dèien, és notícia amb les dificultats de la seva hipotètica entrada a la Unió, val la pena submergir-se en la seva història i en els seus estira i arronses amb la resta d'Europa, de la caiguda de Constantinoble al setge de Viena, de la I Guerra Mundial al kemalisme, de l'OTAN al triomf d'Erdogan. La pàgina 23, línia 5 diu:


" ... està vez hasta llegar hasta el final: en una campanya relàmpago.."
Doncs, això, que ara toca arribar fins al final.

10 de desembre 2006

Escàpol de la justícia, sentenciat per la història


Augusto Pinochet Ugarte (1915-2006)
No t'hem pogut veure assegut al davant d'un jutge al banc dels acusats. No hem vist la condemna de la justícia de Xile. Les teves víctimes i els famíliars i amics dels desapareguts durant el teu infern no han pogut veure satisfetes les seves demandes de justícia. I això que estaves acusat de delictes contra els drets humans, genocidi, assassinat i desaparició, i fins delictes de corrupció i evasió d'impostos. El temps, la sort i la teva habilitat per escapar-te de totes les situacions delicades, ho han impedit. No obstant, la història ja t'ha sentenciat i el veredicte és irrefutable: culpable. Culpable de ser un traidor i un conspirador contra el govern que vas jurar fidelitat, culpable d'utilitzar l'exèrcit contra el teu poble, culpable de condemnar els xil·lens al llarg hivern, tot i les receptes dels "Chicago Boys" que volgueren engendar-te un "miracle" com el del teu col·lega Franco, a qui tant admiraves i a qui vas venir a honorar aquell 20 de novembre amb capa terrorífica; culpable de torturar, matar i fer desapareixer homes i dones, robar els seus fills; culpable de fer desaparèixer la democràcia i voler per sempre el poder sense atendre a que potser la democràcia, quan et despistessis et faria fora. Augusto, d'honorabilitat no n'has tingut mai i, tot i els crits i la histèria dels teus partidaris, el teu 10-D t'ha arribat i ja se senten els taps de xampany. Adéu.

03 de desembre 2006

Amèrica

El degà dels governants americans, el sàprata Fidel Castro compleix els 80 anys sense aparèixer a les celebracions i abraçar als amics que han vingut a felicitar-lo, Evo Morales, Daniel Ortega i companyia. Són molts misteris que envolten el "fet biològic" del comandante, i fins al només han trascendit algunes poques fotos de Castro amb xandall vermell i menjant-se un iogurt amb el seu col·lega Chávez. Un misteri també és el futur de la illa, més enllà de la successió en la persona de Raúl Castro, actual president interí, que al seu discurs d'ahir no tancava les portes al diàleg amb el "papu" Estats Units sobre la base del respecte i la no injerència - justament el que no pràctica ningú al continent- i sense renunciar al desplegament de la preparació defensiva de Cuba. Ja veurem.



Parlant de dictadors i fets biològics, la tardor de Pinochet s'acaba i amb ella la possibilitat que pagués els seus crims. No obstant el "calvari" merescut que la justícia li ha fet passar, des d'aquella detenció a Londres i tots els processos endegats a Xile al seu retorn triomfal, han pogut donar un xic de satisfacció als famíliars dels assassinats i desapareguts sota el seu terrible règim. Suposo que tota una colla de col·legues, Hitler, Stalin, Franco, Mussolini, Mao, Salazar, i Pol Pot entre d'altres, li estaran preparant la benvinguda.



Mentrestant el gran amic del castrisme, Hugo Chávez Frias, s'enfronta a un comicis que segons tots els indicis té guanyats d'entrada. Tot i l'aparença de democràcia formal homologable, no es poden descartar dubtes sobre la transparència i neutralitat del procès. Els dos candidats, el President de la República Bolivariana Hugo Chávez que té el suport de les classes més pobre i l'opositor Manuel Rosales que té els seus suports en la classe mitjana - si n'hi ha, clar- i alta, representen els dos esterotips polítics americans, que sense cap mena d'excepció, es repeteixen una vegada i una altra en els comicis presidencial de cada país: el populisme d'esquerres demagog i l'oligarquisme de tall yankee. I entre mig d'aquests, tants dels que una vegada al poder i sempre amparant-se en el suport clientelar de la gent més humil intenten capgirar el sistema per eternitzar-se com els que es dediquen al mercadeig i a la corrupció en favor de les grans multinacionals, no hi ha vida intel·ligent, com deia algú.




I a Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, a qui ja vaig patir, continua amb la seva esborrajada capgrossada arribant a límits insospitats com l'intent d'impossibilitar la presa de possessió del President Felipe Calderón Hinojosa. Precisament el fundador del Partit de la Revolució Democràtica (PRD) Cuauhtémoc Cárdenas - que sí va ser víctima d'un escandalós frau li va impedir ser president en benefici de Carlos Salinas de Gortari - en una entrevista concedida a la revista El Temps, analitza críticament moviments de la crisi mexicana actual.


Per mi la història política d'Amèrica té un xic de regust amarg, com aquella escena de la pel·lícula El Sastre de Panamà basada en la novel·la homònima de Le Carré, on Mickie Abraxas, antic opositor a Noriega abatut per un món sense moral ni principis retorna alcoholitzat a casa i mentres mira per la finesra del cotxe els carrers de la capital canta allò de "Todavía cantamos, todavía pedimos, todavía soñamos, todavía esperamos; que nos digan adónde han escondido las flores que aromaron las calles, persiguiendo un destino..."


Fotografies: 1.Celebració dels 80 anys de Castro, en absència seva. AP Photo / Javier Galeano. 2. Pinochet s'acaba. Vilaweb. 3. Concentració de partidaris d'AMLO a la Plaça del Zócalo, aquest estiu. Foto pròpia.



Lectures en curs


Des d'avui inicio aquesta secció on aniré comentant els llibres, que de forma saltejada, simultània, escalonada, iuxtaposada, intermitent... vaig llegint.

En aquests moments tinc entre mans Republicans jugant amb foc de l'historiador Àngel Duarte i editat per l'Esfera dels Llibres. De Lluís Companys a Josep Tarradellas, Duarte retrata 11 d'aquells republicans que com diu "convergiren en aquell moment àlgid que fou el 14 d'abril i ho feren, bàsicament, perquè en un moment o altre de la seva biografia es van sentir, sobretot, republicans".



També estic llegint un llibre de 1977 que té evidents paralel·lismes amb l'actualitat, Líbano, el asesinato de un país d'Oliver Baldwin. En l'estil periodístic propi de l'època, s'ens ofereix una crònica escrita al moment de succeir-se de l'inici i primer desenvolupament de la guerra libanesa. Un document històric.

27 de novembre 2006

Aoun, el qui encara es creu salvador

El degà Alcoberro ofereix un retrat del general Michel Aoun, general cristià exenemic de Síria i avui, de la mà del Hesbol·là, el seu soci al Liban.


Pese a que el general Michel Aoun siempre fue el paladín de la lucha contra Siria cuando regresó del exilio a Beirut el año pasado, los políticos que hasta entonces habían sido aliados de los Assad, como los herederos de El Hariri, Walid Jumblat, le excluyeron de sus listas de candidatos de las elecciones legislativas. Fue así como el general, que siempre ha contado con un amplio apoyo popular, tuvo que pactar alianzas locales con los representantes del "Hezbollah". Después de la guerra del verano ha seguido manteniendo su pacto, sin hacer ningún comentario al eje formado por Siria e Irán en su forcejeo con los EE.UU. en la tradicional palestra libanesa. Aoun aspira a la presidencia de la República y el "Hezbollah", gracias a su apoyo, se presenta como un movimiento nacional y no exclusivamente sectario. El "aunismo", pronunciamiento militar a la libanesa, falsos cálculos aventuristas, discurso populista, ilusiones autoritarias, fue un fracaso. Pero su espíritu hizo mella en la población. Vuelven a colgar en las calles de los barrios cristianos de Beirut y en los pueblos maronitas grandes retratos del general Michel Aoun; quizá crea todavía que es el hombre providencial que necesita El Líbano.

26 de novembre 2006

La tristesa libanesa als diaris d'avui

Llegint els diaris d'avui, tant de forma escrita com digital, he trobat diferents notícies i reportatges sobre el Líban, per desgràcia arran del magnicidi de Pierre Gemayel.

A l'Avui podem llegir un reportatge de Jana Beris sobre els principals líders de l'impresionant mosaic libanès, els representants de cada credo, de cada clan, de cada família: en el camp prosirià el president Lahoud, el xeic Nasrhal·là, cap del Hesbol·là, i el president del Parlament i líder de l'Amal Nabid Berri, i en la coalició antisiriana el premier Siniora, l'històric líder drus Wahid Jumblatt, el líder cristià Shamir Geargea i Saad Hariri, hereu de l'assassinat exprimer ministre.
A la foto d'esquerra a dreta: la mare del finat, W. Jumblatt, S. Geargea, l'expresident A. Gemayel, pare del ministre assassinat, i S. Hariri. Foto: Diari Avui. EFE.
Precisament Saad Hariri, líder de l'Al-Mustaqbal respon a les qüestions del País en una entrevista on defensa la decisió del govern libanès d'instaurar un Tribunal Internacional amb la missió d'investigar i processar als responsables dels assassinats del seu pare, Rafik Hariri i diverses personalitats polítiques i socials, entre elles el darrer, el ministre d'Indústria Gemayel. Hariri també retreu a Espanya i Regne Unit, entre d'altres, els intents d'aproximació a Síria, a qui considera, juntament amb l'altre veí, Israel, interessada una guerra civil al Líban.

El mateix diari es fa ressó de la decisió del Govern de Fuad Siniora de constituir el Tribunal Internacional. És prou impresionant veure el Consell de Ministres amb la cadira buida de Pierre Gemayel.

Llegir al Degà dels corresponsals al Líban i periodista de la Vanguardia, Tomàs Alcoberro, és obligat per qualsevol que vulgui conèixer la realitat del Llevant. Aquesta setmana Alcoberro examina exhaustivament els diversos clan cristians i les seves cruentes relacions en els darrers desenis: els Gemayel i els seus rivals al camp maronita, els Fangie; els Chamoun, Sami Geargea, el criminal de guerra rehabilitat i l'exgeneral Michel Aoun, antic enemic de Síria i avui el seu paladí en territori libanès.
Les sorpreses del Líban: una dona musulmana sosté la fotografia del cristià Gemayel,
amb el símbol del seu partit, Al-Kataed (les Falanges Libanesas). Foto: Diari Avui. EFE
N'aconsello la lectura per anar fent-se una mica un un croquis del complicat laberint libanès i comprendre el drama que està vivint aquest país de l'altre costat del Mediterrani.

22 de novembre 2006

Assassinats polítics al Líban: Pierre Gemayel



De nou el Líban veu caure un dels seus dirigents sota les bales dels assassins no identificats però que sempre es provable que segueixin ordres del país veí. En aquest cas la víctima és un cas paradigmàtic del drama libanès: Pierre Gemayel, fill de l'expresident Amin Gemayel, nebot de Baixir Gemayel, president electe assassinat, i nét de Pierre Gemayel, fundador del falangisme libanès de qui va heretar-ne el nom i el lideratge de l'historic moviment maronita que prenguè el nom del partit feixista de José Antonio Primo de Rivera. Pierre Gemayel, a diferència del seu oncle Baixir i altres membres del poderós clan Gemayel, era considerat un moderat i dins el govern era un dels suports més importants del primer ministre Fuad Siniora.

La mort de Gemayel, ministre d'Indústria del gabinet Siniora, pel significat que té per a una de les comunitats, la cristiana-maronita, és comparable a l'assassinat de l'exprimer ministre Rafik Hariri que va esperonar als antisirians per aconseguir l'alliberament de la tutela de Damasc. En aquests moments, amb una tensió incendiària després de la crisi de l'estiu passat entre Hesbol·là i Israel, i que ha enfortit el moviment radical, obtenint un suport únanime entre entre el majoritari xïisme, i portant-lo a l'abandó del govern d'unitat del país i l'abanderament del prosirianisme, la mort del líder maronita només pot tenir com a objectiu el desmembrament final (tràgicament per la mort, si convé) del govern encapçalat per Siniora, antisirià musulmà moderat, i davant del caos i el desgovern l'emergència d'una figura, d'un salvador de la pàtria, que,- i aquí l'atreviment és claríssim-, podria ser l'exgeneral Michel Aoun, que aliat amb la Síria i el xïisme radical, que havia combatut durant la guerra civil dels 80, mai ha ocultat la seva ambició d'accedir a la presidència del país (Que segons les regles de repartiment institucional sorgit dels acords de Taïf correspont a un cristià com Aoun) amb el suport, de l'absurdament envalentonat Hesbol·là i els xïites laics de l'Amal.
No obstant aquesta possibilitat, tampoc es descartable el sorgiment d'un nou moviment fruït del dolor i la insatisfacció de bona part de la població libanesa, significativamet la cristiana però també la musulmana sunnita que en el passat ja va perdre el seu líder Hariri, que sàpiga canalitzar cap a la unitat i la llibertat els sentiments desfermats per l'assassinat del jove Gemayel. Els temps diran si el dolor i els ànims encesos per aquesta mort, enfortiran la lluita per la llibertat del país o bé sumirant encara més el Líban en l'enfrontament civil i la lluita fracticida.

19 de novembre 2006

Candidata Ségoléne

Tothom recorda les eleccions presidencials franceses del 2002. L'autocomplaença i frivolitat dels votants d'esquerra, que presentint que el, en aquell temps, Primer Ministre i candidat socialista Lionel Jospin passaria el tall de la primera volta, es van dedicar a votar tota la cohort de partits i grupuscles de l'esquerra folklorica. El resultat, una segona volta on aquests mateixos, avergonyits i després d'haver participat en manifestacions i actes, van haver d'anar a votar Jacques Chirac amb la famosa pinça al nas per evitar el triomf del xenòfog Jean-Marie LePen.
Retirat l'excandidat Jospin, tot i un amago de retorn, i amb els recels quan no la oposició oberta de la vella guàrdia socialista, Ségoléne Royal, , ha vençut aclaparadorament a les primàries del Parti Socialiste per un 60% de vots davant de Dominique Strauss-Khan (20'8%), abanderat d'una socialdemocràcia revisada, i l'exprimer ministre Laurent Fabius (18'6), representant de l'ortodoxia estatista.

La presidenta de la regió Poitou-Charentes i diputada de Deux-Sèvres, que curiosament és la companya sentimental del Primer Secretari dels socialistes francesos François Hollande amb qui té 4 fills, serà doncs, després del congrés extraordinari del Partit Socialista que l'ha de nomenar oficialment, la contrincant de Nicolas Sarkozy que tot apunta que serà el candidat de l'UMP, i potser l'única socialista capaç de derrotar al poderòs i popular Ministre d'Interior francès.

Agosarada i valenta gairebé fins a l'extrem del populisme (seva és la frase "Jo penso el que pensa la majoria dels francesos"), disposada a la reforma profunda del socialisme francès, encara un dels més estatistes d'Europa en un dels paisos més estatistes d'Europa, i amb capacitat per combinar elements de l'esquerra tradicional, com la defensa radical dels drets, amb els més associats al centre-dreta, com la lluita contra la delinquencia amb l'ús fins i tot de l'exèrcit, i fins i tot posar en dubte postulats del seu propi partit, la crítica a les 35 hores impulsades durant el mandat de Jospin, la seva personalitat, la popularitat de que gaudeix (que l'han feta protagonista del habitual del Paris-Match, com el seu rival electoral Sarkozy) i, evidentment, l'atractiu i l'elegància dels seus ben portat 53 anys la fan una candidata ideal alhora que inusual a la presidència de França, la república que no passa precisament pel seu millor moment històric.

Ara bé, en el tema regional com és coneix a la problemàtica de les minories nacionals a l'estat francès està tallada pel patró jacobí que es pot esperar d'una filla de general de l'exèrcit francès passada per l'elitista i fabrica de presidents, premiers i ministres, ENA.

Haurem d'estar atents a la campanya de Ségoléne, a qui al país veí anomenen "la Zapatera" (compte, doncs amb el que promet!) i a unes eleccions que han d'assenyalar a l'encarregat de treure a França de la crisis i l'abatiment que pateix.



Actualització a 21 de novembre:

Pujol enamorat de Ségoléne.

Recomano llegir l'editorial del Butlletí 48 de la Fundació Jordi Pujol, i com a complement el primer editorial dedicat a Royal, el proppassat 16 de maig, i l'editorial del 2 de maig "Els progressistes són reaccionaris?"

"Ha trencat els esquemes ideològics del socialisme francès, i fins i tot del pensament i de les actituds del conjunt de França. I àdhuc ha introduït una manera nova de parlar a la gent. I una il•lusió nova."

15 de novembre 2006

10 d’octubre 2006

Tenen butlla?


Les bales d’un assassí a sou van caure sobre la periodista russa Anna Politkóvskaia, valenta cronista de la roba bruta de sang del President Vlàdimir Putin. El nom de Politkóvskaia era conegut arreu del món per haver explicat amb vehemència la brutalitat de la guerra, oblidada, que s’esdevé a Txetxènia i els sanguinaris mètodes utilitzats per l’exèrcit rus i el govern “titella” de Grozni, així com pels seus oponents radicals islàmics. Aquest infern del Caucas, on l’opacitat informativa decretada des de Moscou és total i només s’esquerdava a través de la informació de la periodista del Novaya Gazeta, s’esdevé de les deportacions stalinistes després de la Segona Guerra Mundial quan el dictador va acusar als txetxens de col•laboradors del nazis fins a la proclamació de la independència a redós de la desfeta soviètica del 1991 i l’inici de la Primera Guerra de Txetxènia, de l’inici d’aquest conflicte als sagnants atemptats dels radicals de Shamil Basaiev a les draconianes reaccions de Putin sempre justificades per la “lluita contra el terrorisme”. Ara, l’apagada informativa que manté el President rus sobre la regió del Caucas conviu perfectament amb la total indiferència mundial respecte a aquest drama. Tot i la tasca de la periodista assassina, tot i la tasca de tots els articulistes independents i valerosos, el món i la opinió pública i publicada fa veure que no en sap res, que potser no en vol saber res, i atorga per acció o omissió una butlla total a personatges com Vlàdimir Putin, nou tzar rus crescut al temible KGB, i tants d’altres mesquins sàtrapes del món, potser per la mística antiga dels seus països, per l’espècie d’altermundisme o pseudoprogressisme del que fan gal•la o potser perquè no està de moda controlar fins al mínim detall les seves administracions i la seva política exterior de determinats estats. Avui mateix Amnistia Internacional ha fet públic l’informe sobre la pena de mort al món: Xina, Iran i Aràbia Saudita lideren la macabra llista molt per davant del quart, els sempre a punt per la crítica, EUA.

17 de setembre 2006

Salvador


Sovint heretem dels pares les seves històries i fantasies, els seus passats i els seus somnis. Tal vegada a voltes ens en volem desprendre, és una llosa massa pesada, però el passat, els seus passats, conformen, també, un tresor si el sabem acceptar. La història de Salvador Puig Antich va agafar als meus pares, que llavors encara no es coneixien, en aquella època de la vida en que els fets et trasbalsen, en que vius la vida amb tota la intensitat, i a més en un temps i un país tant llunyà i tant pròxim. La història d’aquest jove impulsiu, valent, atrevit, arrauxat, vital no m’és desconeguda i per això estava amatent al resultat del projecte de Roures i Huerga de portar-la al cinema. I el resultat, amb un Daniel Brühl que ja podem anomenar gran actor magníficament ficat en l’esperit de Salvador, és magnífic.

Tot i això s’havia d’anar al cine amb certes cauteles. Era evident que la pel·lícula és un drama, de llàgrima segura, però calia veure si, contradient al que el mateix Puig Antich volia, l’havien convertit en un màrtir o un heroi. Tot i aquesta evident temptació, davant nostre corre trepidant una trepidant peripècia vital: noi de classe mitjana, estudiant, que entra en contacte amb la política en els durs anys del tardofranquisme, la seva radicalització cap a posicions llibertàries, la trajectòria del grup que forma amb els germans Solé Sugranyes, Xavier Garriga, Pons Llovet i els francesos Rouillan i Torres les “expropiacions” a bancs i les accions descarades, imprudents fins i tot, de caire propagandístics. Però a més el Puig Antich que veiem al cinema s’enamora, riu, s’emprenya, estima les seves germanes i fa per veure-les tot i els perills, discuteix, sedueix, gaudeix del sexe, les drogues i el rock and roll.. sempre sense por. A partir del fatídic dia de la detenció i la mort del policia Anguas, comença el drama, la cursa contra rellotge per vèncer a la “justícia exemplar” de Franco, arribant a un final de tragèdia que no deixa indiferent a cap espectador sensible, trasbalsant-lo i fent-li la caure alguna que altre llàgrima galta avall.

Adoptant tocs de pel·lícula coral les interpretacions de les persones que conformen l’entorn de Puig Antich, són un dels elements més destacats del film: els companys de lluita, entre els que destaquen els populars Biel Duran o Joel Joan, l’advocat Oriol Arau interpretat per Tristan Ulloa, els dos amors, el primer però inesborrable, Cuca, Leonor Watling, i l’esperit lliure, Margalida, Ingrid Rubio, Jesús, el carceller que mutarà de cruel a amic, Leonardo Sbaraglia, el pare, símbol d’aquella generació que perdé la guerra i va ser destrossada pel franquisme, i sobretot les quatre germanes de Puig Antich: Imma, Montse, Carme i Merçona, a les que donen vida superbament Olalla Escribano, Bea Segura, Carlota Olcina i Andrea Ros.

Precisament elles, les germanes que van haver d’aprendre a conviure amb la tragèdia de l’assassinat del seu germà, que mantingueren viva la flama del record del seu germà en temps de reconciliacions forçosos i pactes de l’oblit, en anys durs per la memòria, i que ara per fi veuen com el cas de Salvador obté la comprensió pública que requeria, han mostrat la seva satisfacció i entusiasme per la pel·lícula. Davant d’aquesta actitud, qualsevol crítica a l’oportunitat, a tergiversacions o manipulacions són mera anècdota.

La banda sonora, mereix, un elogi a part, i ve a demostrar el domini dels sons de Lluís Llach, que a més versiona la cançó que ell mateix va escriure en aquell moment “I si canto trist”, i el gust de la selecció musical, Suzanne de Leonard Cohen, Knockin’ On Heaven Door de Bob Dylan o Locomotive Breath de Jethro Trull, que enbolcallen aquesta gran història.


Realment la pel·lícula té moments d’una gran intensitat, de suma tendresa, d’indignació segura, d’acció, fins i tot d’humor: els atracaments, amb dificultats per llegir la consigna i riallades, les discussions polítiques, la crueltat policial, el retrobament amb Cuca, la nit que en Salvador coneix la Margalida – a qui Joan Isaac va dedicar una cèlebre cançó poc després de la mort del qui era el seu company – la carta al pare i la impossibilitat d’aquest de comunicar-se amb el seu fill, la visita de la Merçona a la presó, l’amor incondicional de les seves germanes, la gran mobilització dels advocats, la darrera nit, la cursa de la petita cap a la presó on estan matant al seu germà, l’enterrament multitudinari... Moments que faran que Salvador sigui un film que remou, que retorna, que no s’esvaeix al sortir de la sala, moments que faran pensar a l’espectador sobre l’horror d’una època no gaire llunyana, de l’horror de totes les èpoques cruels i sagnants, de l’horror de la brutalitat gratuïta i les injustícies de la justícia corrompuda per la dictadura.

10 de setembre 2006

Catalunya & New York

L'11 de setembre és la Diada d'aquesta nació nostra, Catalunya, petita, disortada i trista a voltes, il·lusionada i feliç d'altres. La Diada és un día de record, d'orgull, de reinvindicació, de reflexió i diàleg. A més, per sempre la nostra festa nacional quedarà unida al record dels fets que s'esdevingueren a Nova York fa just 5 anys i feren estremir el món sencer, iniciant-se aquest nou món més insegur, més temerós, més insert, més estrany... Per això recorro a la lírica de la sencillesa i la sinceritat, la poesia de les pàtries perdudes que retornen al nostre cor, a les paraules d'aquells que retrataren l'essència dels llocs estimats, als trobadors del segle XX.

País petit

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a adormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.


Lluís Llach (1945)

------------------------------------------------------------------------------

New York, New York!

Start spreading the news, Im leaving today
I want to be a part of it - new york, new york
These vagabond shoes, are longing to stray
Right through the very heart of it - new york, new york

I wanna wake up in a city, that doesnt sleep
And find Im king of the hill - top of the heap

These little town blues, are melting away
Ill make a brand new start of it - in old new york
If I can make it there, Ill make it anywhere
Its up to you - new york, new york

New york, new york

I want to wake up in a city, that never sleeps
And find Im a number one, top of the list, king of the hill
A number one

These little town blues, are melting away
Im gonna make a brand new start of it - in old new york
And if I can make it there, Im gonna make it anywhere

It up to you - new york new york

New york

Fred Ebb (1928-2004) Interpretada per Liza Minelli i Frank Sinatra.

30 d’agost 2006

Notícia de Mèxic (IV): "El que ens resta"


Te solté la rienda

Se me acabó la fuerza de mi mano izquierda,
voy a dejarte el mundo para tí solita;
como el caballo blanco le solté la rienda,
a tí también te suelto y te me vas ahorita.
Y cuando al fin comprendas que el amor bonito,
lo tenías conmigo, vas a extrañar mis besos,
en los própios brazos, del que esté contigo.
Vas a sentir que lloras,
sin poder siquiera derramar tu llanto,
y has de querer mirarte en mis ojos claros
que quisiste tanto, que quisiste tanto,
que quisiste tanto.
Cuando se quiere afuerza rebasar la meta
y se abandona todo lo que se ha tenido,
como tú traes el alma con la rienda suelta
ya crees que el mundo es tuyo
y hasta me das tu olvido.
Y cuando al fin comprendas...
Se me acabo la fuerza, y te solté la rienda.
De José Alfredo Jiménez, interpretada per ell mateix.
L'any 1999 el grup mexicà Maná va versionar-la com a homenatge al compositor i cantant.

27 d’agost 2006

Notícia de Mèxic (III): "Història i publicacions"

Ja a casa, hora de recompte i descans del viatger, apilo els llibres comprats i anyoro els que vaig veure i no vaig comprar.

Potser uns dels "llegats" espanyols més evidents a Mèxic és una història contemporània convulsa, plena d'heroïs i bandits, de dictadors i demòcrates, de capellans i anticlericals, d'aventures imperials i capdills revolucionaris, de tirs i ranxeres, de baionetes estrangeres i morts pròpies, de cacics i rebels, de picaresca i honestetat, de d'alegria i dol, d'imatges per la història i records esborrables, d'estètica i mitificació

La història recent del gran país americà produeix una atracció fatal pel qui tingui certa tirada cap a aquests temes. I la gran producció editorial, amb Districte Federal com a seu i el Fondo de Cultura Económica com a paradigma, fa que la febre del lector afeccionat a la història es desvordi. Entrar a les llibreries, repletes de llibres i revistes, observar un quiosc amb els grans diaris Reforma, Excelsior o El Universal, produia una taquicàrdia nerviosa i un afany d'inabastabilitat.

Puc dir, que la compra s'ha centrat sobretot en llibres d'història contemporània i d'actualitat, que a continuació detallo, i hi col·loco també els que ja tenia sobre el mateix tema:
Conquesta i colonització:
La conquista de México de Hugh THOMAS. Ed. Planeta Col. Booket.
Relación de cosas de Yucatán de Fray Diego de LANDA. Ed. Dante.
Brevísima relación de la destruición de las Indias de Fray Bartolomé DE LAS CASAS. Alianza Editorial.
Independència i segle XIX:
La otra historia de México Juarez y Maximiliano, la roca y el ensueño d'Armando FUENTES AGUIRRE "Catón". Ed. Diana.
Revolució:
Breve Historia de la Revolución Mexicana I - Los antecedentes y la etapa maderista de Jesús SILVA HERZOG. Fondo de Cultura Económica.
Breve Historia de la Revolución Mexicana II - La etapa constitucionalista y la lucha de facciones de Jesús SILVA HERZOG. Fondo de Cultura Económica.
La verdadera historia de Pancho Villa d'Ettore PIERRI. Editores Mexicanos Unidos.
Vida, pasión y muerte de Emiliano Zapata d'Ettore PIERRI. Editores Mexicanos Unidos.
Mèxic insurgent de John REED. Ed 1984.
Actualitat
Un proyecto alternativo de nación d'Andrés Manuel Lopez Obrador. Ed. Grijalbo.
Mesías Mexicano de Georges W. Grayson. Ed. Grijalbo.

19 d’agost 2006

Notícia de Mèxic (II): "Chiapas: sense rastre de Marcos"

Chiapas: sense rastre de Marcos

Escric la segona de les cròniques disperses de viatge des de San Cristòbal de las Casas, a Chiapas, ciutat famosa per ser l'escenari de l'aixecament de l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) liderat pel Subcomandante Marcos. El desembre de 1994 la plaza del Zócalo, on es troba la seu del govern municipal va ser ocupada pels guerrillers i la notícia es va extendre pel món. Chiapas va ser situada al mapa, i el Subcomandante es converí en un personatge famós, potser més a fora que al mateix Mèxic. Amb la marxa cap a DF va rebre les benaventurances de Saramago i Montalbán, i fou convidat a parlar davant del Parlament mexicà, enmig de la controvèrsia de que un emmascarat parlés en seu parlamentària. Finalment la Comandante Esther, amb cara destapada, parlà als pares de la pàtria sobre les dures condicions de vida de les dones índigenes. Poc a poc, Marcos i la llegenda es van anar allunyant de San Cristòbal, més engrescat amb la "Otra campanya" durant les eleccions presidencials del 2 de juliol passat i la conducció d'una motocicleta que en les condicions de vida dels pobladors de la selva de Chiapas. Avui a aquesta magnífica ciutat, encantadora i plena de vida, bulliciosa i comercial, que recorda al seu nom al defensor del índigenes, Fray Bartolomé de las Casas, Marcos només és un ninotet que venen al Zócalo com a souvenir, algun pujat a un cavall amb la Ramona, que diuen els nens que és la seva nòvia.

Avui m'ha impresionat visitar l'esglèsia d'un petit poble de Chiapas, San Juan Chamula. a deu kilòmetres de San Cristòbal. El mestisatge, no l'oficial i mitificat, sinó el pur sincretisme, s'ens descobrien als nostres ulls: catolicisme amb els ritus ancestrals més antics.

14 d’agost 2006

Notícia de Mèxic (I): AMLO i el colapse

Són les 7 del vespre a Mèxic DF i escric aquesta primera nota des d'un ordinador darrera la consergeria de l'hotel on m'hostatjo.
Després d'arribar bé, tot i el cansament d'un viatge tant llarg, ahir vam visitar aquesta gran ciutat de més de 22 milions d'habitants (m'han donat xifres que oscil-len d'un milió).
AMLO i el colapse
El primer que veus quan arribes a la capital de Mèxic és la gran efervecència política. Arreu es veuen cartells electorals dels diferents comicis. Però el que es fa més evident al passejar pel centre de la ciutat és l'impacte de l'acampada dels seguidors del candidat Andrés Manuel Lòpez Obrador que dins de les activitats de l'anomenada "resistència civil" i amb el lema "Voto x Voto, Casilla x Casilla" demanen el recompte de les paperetes de les eleccions presidencials celebrades el dia 2 de juliol. Els simpatitzants d'AMLO (les sigles per les quals es coneix al polític tabasqueny) ocupen les principals avingudes i vies de Ciutat de Mèxic, principalment la vital Avenida Reforma, a més dels carrers més concurreguts del centre históric de la capital azteca, i la preciosa Plaza del Zócalo, fet que impedeix d'admirar el magnífic mural de Diego Rivera sobre la història del país que es troba al Palau de Govern. Durant tot el dia es succeixen mitings, proclames, concerts, etc que segurament ja no tenen el grau de concurrència del primer dia. A l'espera que es donin els resultats d'un recompte del 10% al qual ha accedit el TEPJF (Tribunal Electoral) davant de l'hotel - Av. Reforma per on discorre el campament - poc més d'unes 20 persones escolten actuacions musicals.
En general sents crítiques al greu colapse que aquesta resistència ha provocat, i per exemple les comunicacions en cotxe o autocar pateixen problemes per desplaçar-se en trajectes senzills, els que abans es feien en 5 minuts ara poden arribar a l'hora en hores punta.
En quan a l'estat d'opinió, aquesta és diversa. Avui m'explicaven que és provable que hi hagués fraus electorals flagrants: compra de vots, desaparicions dels cens, sondetjos sospitosos, etc.
Ahir per sudmergir-me en la història en temps real que s'està vivint en aquest país, vaig comprar-me un parell de llibres: una biografia crítica, segons diu el mateix autor, d'AMLO i el seu programa polític de les passades eleccions "Un nuevo proyecto de nación".
I, ara, que succeirà? Mèxic és un país amb gran potencial dins de Llatinoamerica, i amb gran influència, però que pot passar segons els resultats del recompte parcial que el Tribunal electoral ha de donar a conèixer properament?
Si aquest confirma els resultats provisionals, la victòria de Felipe Calderón del PAN (Partido de Acción Democratica), AMLO ja ha amenaçat amb continuar les movilitzacions, que poden portar a un veritable colapse, i no ja de trànsit, a l'Estat.
Si per contra, els resultats atorguen la victòria a López Obrador i al seu partit PRD (Partido de la Revolución Democrática) es crearà un perillós precedent, a més d'un descrèdit de les institucions que veurien com es confirmen les sospites de frau. Amb una victòria posterior a massives movilitzacions - similar a la revolució taronja d'Ucraïna o la revolta pacífica que va acabar amb la presidència de Shevardnadze a Geòrgia - amb tocs populístes que l'aproximen a Hugo Chávez o Evo Morales i l'allunyen d'un lideratge d'esquerres com el de Lula al Brasil, sentaria un precedent perillós per a qualsevol candidat derrotat de qualsevol país d'Amèrica.
López Obrador, si finalment els resultats provisionals adquireixen el caràcter de definitius, hauria d'esdevenir un líder opositor responsable, capdavanter de les aspiracions dels seus seguidors i simpatitzants, la gent més humil, impacable crític del govern i aspirant, amb la gran preparació que li atorgaria la feina d'opositor, a la Presidència a les properes eleccions. Si per contra continua pel camí de la resistència civil i les movilitzacions, seguint pel camí del colapse, mala peça al tel-ler...
Continuarà...

11 d’agost 2006

Cap a Mèxic, amb la feina feta

A les quatre de la tarda surt el vol que em portarà cap a Mèxic DF. Estaré fins al dia 26 d'agost a Mèxic, coneixent aquest gran país d'Amèrica. Si trobo ordinador actualitzaré el bloc i us aniré oferint algunes impresions del viatge i del que vagi veient durant aquests 15 díes.

Abans de marxar, però, he anat a donar la meva signatura a l'únic president que no m'ha fet avergonyir. He signat per Joan Laporta i Estruch. I el tornaré a votar, com ja vaig fer fa tres anys, el dia 3 de setembre quan se celebrin les eleccions a Can Barça. Perquè vull que l'alienada d'aire fresc que ell i el seu equip van suposar continuï al club, mal que els hi pesi als nostàlgics i oportunistes, a aquells que des del primer dia malden per fer-lo caure.
Laporta ha retornat al Barça una imatge immillorable al món, l'ha reconciliat amb el país i amb els seus valors de sempre, amb uns èxits esportius que ja han entrat en la gran història del club. Ha comés alguns errors, però acostumats a d'altres que només enllaçaven trapelleries i trompades, aquests són mínims. No hi ha res a retreure, li agraeixo tot el que ha fet al Barça i vull que continui, ell i el seu equip, i em sap greu que tots els qui van començar no hi siguin.
El balanç és immillorable i tenim un futur immillorable per endavant.
Perquè jo també crec, que PRIMER, EL BARÇA!
més informació aquí

10 d’agost 2006

Anotacions sobre el conflicte (II): La segona mort de Rafik Hariri

Demà marxo de vacances i abans us volia oferir una altra de les anotacions sobre el conflicte a Orient Proper, aquest cop centrat en la darrera història libanesa i en un cert futur.

Bones vacances a tots!



La segona mort de Rafik Hariri


El 14 de febrer de 2005 l’exPrimer Ministre libanès Rafik Hariri moria al explotar milers de tones d’explosius al pas del seu cotxe i el seu seguici pel davant de l’Hotel Saint George, la zona més glamourosa del Beirut reconstruït, del Beirut de les oportunitats i del futur que havia contribuït a traçar l'exmandatari.

L’assassinat del multimilionari polític de Sidó, que s’havia mostrat contrari a les tropes sirianes que romanien al país d’ençà del final de la guerra civil, va commoure al seu país, iniciant-se el que es va anomenar la “primavera de Beirut”, un moviment de masses unitari que reclamava la retirada síria i la celebració d’eleccions sense la tutela de Damasc, tal com magníficament descriu Ricard Gonzalez a l’article que va publicar un any després del magnicidi a la revista Politica Exterior núm. 109, titulat “Líbano, un nuevo tiempo político”, i del que a n’ofereixo un extracte:

“Paradójicamente la muerte de Hariri el único político capaz de traspasar las barreras comunitarias que dividen al país y apelar al conjunto de la población gracias a que no se implicó en la guerra civil – sirvió para unir a la población en una misma causa: la recuperación de la independencia. Por primera vez, personas que habían luchado en bandos opuestos en la guerra civil compartían pancartas y consignas. Ninguna de las 17 confesiones religiosas reconocidas en la Constitución quedó al margen del movimiento, aunque, probablemente, era la cristiana la mayoritaria. Las movilizaciones no sólo consiguieron la retirada siria, sino también la dimisión del gobierno en pleno tres meses antes de que acabara la legislatura, algo inédito en Oriente Próximo. Y fue la juventud la que asumió el liderazgo del movimiento, al mostrar un compromiso con el país que constituye una de las mayores bazas para la consolidación de la democracia en Líbano. Muchos analistas vieron en esta masiva movilización popular la primera verdadera lucha común por la independencia en la historia del Líbano.”

El ric home de negocis, que havia fet fortuna amb negocis immobiliaris l’Aràbia Saudita, havia finançat projectes de reconstrucció, educatius i benèfics, fins als mateixos acords de pacificació, era l’home que prometia prosperitat i futur a la postguerra libanesa i gràcies a la seva gran popularitat i a aquesta capacitat de generar noves esperances als seus compatriotes va alçar-se amb el càrrec de Primer Ministre durant la presidència d’Elias Harawi, que havia succeït a René Moawad, assassinat poc després de la seva elecció que va fer témer pel futur dels recents acords de Taïf.

El reconstructor del Líban i de la seva capital, de la mà de Solidere, la societat encarregada de les grans obres - amb una brutal especulació i endeutament i sense gaire consideració per la història i per la tradició de la capital llevantina tal com incisivament critica Georges Corm, analista, historiador i exministre del govern de Salim el Hoss, a la seva història del Líban contemporani- era vist com un benefactor del país, estimat i odiat per amics o rivals, amb contactes a tot el món i amistats personals amb els líders mundials, com el President Chirac qui li obria les portes de l’Elisi sempre que era necessari, propietari de mitjans de comunicació i de mil i una societats, però no tenia un bona relació amb el President de la República, General Émile Lahoud, tensió que s’aguditzà quan el Lahoud, que tenia tota la confiança i el suport de Síria, va voler esmenar la Constitució per optar a la reelecció. Rafik Hariri, que fins al moment no s’havia mostrat contrari a la tutela siriana, va oposar-se amb tota contundència a aquest intent presidencial, finalment reeixit, fins i tot comptant amb suports internacionals que aconseguiren que la ONU es pronunciés contra la reelecció de Lahoud i en contra de la tutela siriana. Sense poder impedir la reelecció, dimití. A partir de llavors les seves relacions amb el govern de Baixir Al Assad van empitjorar, fins que poc dies abans del seu assassinat va veure’s immers en una picabaralla a Damasc amb el líder sirià, on es diu que fins i tot van prodigar-se fatals amenaces per part d’homes de confiança del president.

Com em dit, poc més tard Hariri era assassinat, i les Nacions Unides condemnaven l’assassinat, exigien la sortida del país de les tropes sirianes reafirmant el contingut de la resolució 1559, que també exigia la desmilitarització de les milícies, i encarregaven una investigació al fiscal alemany Detlev Mehlis per aclarir l’autoria del magnicidi. Com a resultat de la forta pressió internacional i les protestes dels libanesos, a l’abril de l’any passat Síria retirava les seves tropes, que des de 1991 s’estaven al país llevantí, en funcions de “tutela” i “estabilització”.

En un clima d’eufòria per la retirada siriana i il·lusió per un futur que es creia ple d’oportunitats es van celebrar les primeres eleccions sense la tutela de Damasc. No obstant de la il·lusió es passà aviat al desencant, amb el retorn dels vells noms del passat a la primera plana de la política, com l’exgeneral Michel Aoun, que retornava de 15 anys d’exili a França amb una ambició desmesurada, la divisió de les forces antisirianes, males arts polítiques i inestabilitat. Finalment es van formar dos blocs, inestables i amb elements antitètics: per una banda l’encapçalat pel Mustaqbal (futur) liderat pel fill de Hariri, Saad, i el Partit Socialista Progresista del líder drus Wahid Jumblatt, juntament, i aquí rau la sorpresa, amb Hesbol·là i l’Amal xiïtes, que fins llavors havien estat els més estrets amics del règim de Síria, i grups cristians, entre ells les Forces Libaneses de Samir Geagea, l'antiga mílicia cristiana més nombrosa el líder de les quals s’havia negat a signar l’acord de pau de Taïf. L’altre bàndol era l’encapçalat per Michel Aoun, l’antic general que després de combatre als sirians en el darrer acte de la guerra civil abans dels acords de Taïf i autoproclamar-se president, s’unia amb els líders més notòriament associats a Damasc, en la seva cursa cap a la Presidència de la República, a la que com a cristià pot optar.

Els resultats van oferir una imatge nítida de la divisió confessional, reforçant-la, i d’aquesta manera mentre el partit de Hariri es proclamava vencedor al nord i a la capital, de majoria sunnita, el líder drus Jumblatt tornava a guanyar al seu feu del Xouf, l’exgeneral Aoun obtenia el suport majoritari dels cristians del bastió maronita del Mont Líban i el Hesbol·là i l’Amal aconseguien un suport inapel·lable al sud del país. Amb aquest resultat, tot i el triomf pòstum de Hariri, l’era oberta després de la retirada siriana no oferia, com es creia, un moment tant il·lusionant, i enmig de picabaralles entre els dos blocs es produïa la investigació del fiscal Mehlis que inculpava a homes forts del baasisme sirià, entre ells familiars del mateix mandatari de Damasc, i antics caps de la seguretat libanesa, i accions violentes com les que van costar la vida al periodista i polític crític amb Síria Gibran Tueni, a l’escriptor Samir Qasir o a l’antic secretari general del Partit Comunista Libanès, George Hawi i que fins i tot van ferir l’exministre de Defensa i home de Damasc, Elias Mur, mostra del perillós rebrot de la violència iniciat amb l’assassinat de Rafik Hariri i de l’horitzó tortuós que s’entrellucava.

Finalment va ser nomenat Primer Ministre Fouad Siniora, col·laborador de l’antic premier, moderat i prooccidental. Els difícils moments que li tocarien viure no estaven previstos quan fou elegit per majoria absoluta del Parlament libanès, fraccionat comunitàriament en les 17 confessions religioses reconegudes per l’estat.

I amb l’inici de l’escalada violenta, les expectatives de l’estiu, l’espera d’onades de turistes, sobretot els rics petrolers de la península aràbiga, els somnis dels beirutins, la calor del sol i l’arribada d’avions de tot el món a l’aeroport internacional Rafik Hariri, avui greument tocat pels bombardejos, s’han esvaït.


Ja ningú passejarà per la Corniche, ni s’hostatjarà als hotels del centre de la capital, ni es banyarà al mediterrani llevantí, ni els libanesos faran saltar espurnes a la nit a les discoteques més famoses i els clubs més elitistes d’Orient, per ara no es veurà el jovent àvid de progrés i llibertat vestit a la última moda occidental, com aquells nois i noies que iniciaren la "Primavera de Beirut", ni tampoc tindrà la renovada aura moderna i occidental la capital del Líban. No es tancaran negocis ni es vendrà i comprarà amb la velocitat d’abans, tampoc es construiran gratacels i els bancs i multinacionals no obriran aquests dies noves seus. Els comerciants no faran grans ventes i els nostàlgics no podran recordar com era la ciutat abans de les grans reformes de postguerra, ningú s’aturarà a la Plaça dels Màrtirs on l’any 1916 els Joves Turcs van ofegar qualsevol intent independentista executant a un membre de cadascuna de les diferents comunitats que conformen el país.

Tot el que era i va representar Hariri per al Líban s’ha esfumat, ha desaparegut: la reconstrucció avui altre cop necessària, el somni de desenvolupament torna a ser una quimera, el progrés i la modernització, el desig de llibertat i de superació dels conflictes, el voler fer de Beirut i tot el Líban un oasi de prosperitat... com en una segona mort.

Però els libanesos tantes vegades acostumats a reconstruir les ferides dels enfrontaments que des dels setanta s’enllacen i s’entrecreuen, tornaran a refer-se i a refer, retornaran a l’esperança d’un país en pau i de pau, lliure i modern, per això hauran d’aconseguir alliberar-se d’enfrontaments estèrils amb els veïns i de les dictadures d’aquells que sempre voldran impedir l’esperança i el futur, sabedors que només la por i la desesperança atien el seu foc. Entre tots, i aquí és on ens afecta a la comunitat internacional, hem d’ajudar al Líban, econòmica i diplomàticament, a sortir del pou dels enfrontaments i de la desesperança.

Quan acabi l’enfrontament armat, l’escalada de violència, la guerra entre el veí Israel i el Hesbol·la, caldrà no oblidar el Líban. Llavors, serà el moment dels qui ofereixin futur, esperança, com en el seu moment Hariri ho va ser, i no dels qui només desitgin infortuni, endarreriment i por.

04 d’agost 2006

Anotacions sobre el conflicte (I): "Més que un partit, menys que un estat"

M’entristeix enormement. Em produeixen basques els comentaris senzills, sense matisos ni fonaments. He trigat a escriure, he trigat molt a tenir prou nocions i referències sobre el tema com per intentar publicar qualsevol cosa. El 12 de juliol, el dia que es van iniciar les hostilitats, amb l’infiltració d’un comando d’Hesbol·là en territori hebreu, que va matar a 8 soldats israelians i en va segrestar a 2 mes, em va enxampar entre el final de la lectura del llibre “El Líbano contemporaneo” de l’analista i exministre libanès Georges Corm i l’inici de “Hizbulah, el ejército de Dios” del corresponsal d’EFE a l’Orient Proper, Javier Martín.

No pretenc sentar càtedra ni passar pel que no sóc, però m’agradaria oferir-vos alguns comentaris que he anat reflexionant en aquests llargs dies d’enfrontament al país dels cedres.

“Més que un partit, menys que un Estat”

El 24 de maig 2000 el llavors premier israelià Ehud Barak complia la seva promesa de retirada de les tropes israelianes que romanien al sud del Líban, després de les nombroses baixes i els milions de shekels gastats i la impopularitat que les operacions despertaven als ciutadans, exemple paradigmàtic en fou el moviment de les “Quatre mares”, que s’oposaven a que els joves soldats del Tsahal haguessin de servir al sud del Líban, a més de la pressió internacional que des de la matança de Qana de l’any 1996 no deixava de demanar a Israel la retirada del sud libanès on tenia el suport d'una milícia cristiana, l’Exèrcit del Sud del Líban (ESL) comandada pel general Lahad i fins i tot d'alguns elements xiïtes. La promesa de l’exgeneral més condecorat de l’exèrcit d’Israel, no era sinó l’acceleració d’una idea majoritària dins d’aquest Estat després d’inútils morts com la dels 76 soldats morts en xocar els helicòpters que els transportaven.

Com brillantment explica Martín al seu llibre sobre l'anomenat Partit de Déu, fundat a redós de la invasió israeliana del sud del Líban, l’actuació d’aquest grup radical xiïta després de la retirada uniteral del Tsahal, va ser una molt brillant gestió de l’aparent victòria sobre l’exèrcit més poderós de la regió. En una imatge rememorada pel periodista espanyol, ocurreguda en un poble cristià del sud, Dibel, feu dels col·laboracionistes de l’ESL en espera de l’arribada dels homes del Hesbol·là, l'església és plena, alguns exmilicians i les seves famílies. Preguen per la seva sort. Arriben els primers cotxes i d’un d’ells en descendeixen dos clergues xiïtes, capa negra i turbant. Entren a l’església del poble i transmeten el missatge de Hesbol·là: “Tots som libanesos, tots hem vessat sang. Ja n’hi ha prou”. Evitant les represàlies comunitàries que anys enrere eren el pa de cada dia, Hesbol·là triomfava per segona vegada al Líban i enfortia enormement la seva imatge pública, enllaçant-la amb la seva vessant de "lluita" social (hospitals i escoles), i de retruc el seu poder dins l’Estat, fins a convertir-se en el que alguns han vingut a anomenar un “estat dins d’un estat” o en paraules d’un dirigent del grup radical “més que un partit, menys que un estat”.
Amb la influència del règim dels aiatol·làs d’Iran i el suport de la Síria de Baixar Al Assad, i no sense algunes tensions interiors, Hesbol·là participa en la política libanesa, que viu en aquell primer any del segle XXI un moment d’esperança i reconstrucció després d’anys de guerra civil, però sense renunciar a la “resistència” a la seva milícia armada, convertint-se en un la única facció armada d’ençà dels acords de Taïf de 1990 que posaren fi als luctuosos enfrontaments comunitaris que havien omplert de sang el país dels cedres.

L’excusa propicia per continuar l’activitat “militar” – i per tant el continu llançament dels anomenats míssils “Katiusha” sobre el nord d’Israel – és el contenciós sobre les granges de Xebaa, una petita porció de terreny, on s’hi situen unes masies abandonades, ocupada per Israel situat en l’important enclavament fronterer entre aquest, el Líban i Síria, i que tot indica que pertany a aquest darrer, tot i que Damasc faci ulls grossos a la reclamació, gens fonamentada, libanesa. Segons Israel aquest punt estratègic va ser capturat a Síria i per tant no és territori libanès, mentre que Síria admet que li havien pertanyut les referides granges però que les havia cedit al seu veí poc després de la pau de Taïf.

La poca capacitat de l’estat libanès va afavorir, sens dubte, aquest ensenyoriment de Hesbol·là al sud del Líban, on es concentra una part important de la ja majoritària comunitat xiïta, evidència no reflexada en la complicada arquitectura institucional. L’obligació de les Forces Armades libaneses, estipulada a la mateixa resolució de Nacions Unides que exigia la sortida de les tropes d’Israel del sud del Líban, de controlar la Línia Blava que s’estén entre ambdós països no s’ha arribat a complir. Amb un exèrcit que no arriba als 10.000 efectius i que té funcions més aviat policials, el govern libanès, sempre pendent del fil de la inestabilitat, no s’ha atrevit mai a portar la contrària als qui es presenten com els alliberadors del país. La Resolució 1559 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides també exigeix el desarmament de Hesbol·là, un tema controvertit davant del que el govern libanès es troba impotent.

A més, el moviment radical xiïta encapçalat pel jove xeic Hassan Nasralah, presentant-se com els únics que han pogut derrotar a Israel ha obtingut el reconeixement, quan no el suport d’amplis sectors de la població del petit país mediterrani, fins i tot de sectors cristians, com el mateix president Émile Lahoud, maronita prosirià, i participa amb tres ministeris al govern de concentració que encapçala el sunnita moderat i prooccidental Fouad Siniora, sorgit després de les primeres eleccions celebrades al Líban després de la sortida de les tropes sirianes, el febrer del 2005, arran de l’assassinat de l’exPrimer ministre libanès Rafik Hariri.
Properament:
Anotacions sobre el conflicte (II) : La segona mort de Rafik Hariri