31 de gener 2006

Maestro


Avui es jubila Alan Greesnpan, el "Maestro" tal com el batejà Bob Woodward, fent un símil taurí, quan el biografià. Greenspan ha estat durant 18 anys i mig president de la FED, la Reserva Federal dels Estats Units, esdevenint un dels homes més influents del món i aconseguint que les seves previsions sobre el creixement dels Estats Units tinguessin una repercussió immediata en les economies i els mercats de tot el planeta. No obstant seria deshonest que jo, que tinc només quatre nocions bàsiques d'economia, fes un anàlisi de la trajectòria del fins avui Chairman de la Reserva Federal. El més destacable de la llarga presidència de Greenspan ha estat precisament la seva pervivència en el carrec sota administracions republicanes i democràtes, col·laborant-hi lleialment sense perdre el seu propi punt de vista i independència. La independència i lleialtat dels alts càrrecs, com el de president del Banc central, sorprén en un estat on els càrrecs de gran responsabilitat prenen partit sense miraments i fins i tot es dediquen a politiquejar sense miraments. Només cal mirar la llarga llista d'aquests darrers temps: el President del Consell General del Poder Judicial, el Governador del Banc d'Espanya, el Cap de la Força Terrestre de l'Exèrcit, el Defensor del Poble ... Potser fora bo recordar que els alts càrregs als Estats Units abans de ser nomenats han de passar un rigoròs control parlamentari, que permet als legisladors qüestionar-los sobre qualsevol tema i al futur nomenat, respondre.

27 de gener 2006

Mozart, 250 anys


Avui el món commemora el 25oè aniversari d'un geni entre genis, Wolfgang Amadeus Mozart, compositor d'extraordinàries obres i de grandíssimes òperes, com la divertida "Cossí fan tute" o la trascendental "Don Giovanni".
El músic salzburgués fou un d'aquells estranys personatges a qui els és donat el do del geni, el do de commoure i ser estimat per les generacions futures, el do de la immortalitat...


Des d'aquest bloc també ens volem adherir a la celebració de tant musical esdeveniment.


Us ofereixo dues formes de celebració:

mini selecció d'enllaços mozartians:

Mozart.com pàgina oficial del 250è Aniversari
Mozart en català
Mozart Project

Podeu escoltar un fragment de l'òpera Don Giovanni, basada en el clàssic de Molière, Don Joan, i estrenada al Teatre Nostic de la ciutat de Praga el 29 d'octubre de 1787. En concret es tracta del duo de Don Giovanni i Zerlina, conegut com "Là ci darem la mano".
Don Giovanni, òpera en dos actes, dirigit per Karl Böhm i amb Dietrich Fischer-Dieskau en el paper de Don Giovanni i Reri Grist en el de Zerlina,


14 No. 7, Duet.m4a
Powered by Castpost

A més també podeu escoltar un fragment del meravellós i emotiu Rèquiem. En concret es tracta de "Lacrimosa" la peça que segons la llegenda escribí Mozart ja pròxim a la seva pròpia mort. El Rèquiem encarregat per un misteriós personatge sense identificar (que bé podria ser algú amb afany de presentar com a seva aquesta magnífica obra) a un Mozart malalt i endeutat, es torna un autèntic homenatge gairebé pòstum al geni. Mozart l'escriu, imaginant cada nota i cada acord, cada so dels diferents instruments, al llit d'on ja no s'aixecarà. Em pregunto quina extranya sensació deu produir escriure música d'homenatge fúnebre estan tant propera la pròpia mort?

Rèquiem de Mozart dirigit per Jordi Savall al capdavant de la Capella Reial de Catalunya i interpretat per Montserrat Figueras, Claudia Schubert, Gerd Türk i Stephan Screckenbergen.


08 Lacrimosa.m4a
Powered by Castpost

18 de gener 2006

Glissando


La primera vegada que els vaig sentir va ser al programa Loop's del 33, refrescant espai que presenta la bellíssima Sara Loscos (la Núria del Temps de Silenci) i vaig quedar encisat amb els ritmes suaus, profuns i la veu dolça de la Laia Vaqué.
A banda de la Laia Vaqué, Marc Sora, Eric Herrera i Oriol Roca, conformen Glissando, aquest grup barceloní de pop en català que actualment no puc deixar d'escoltar compulsivament. Els seus sons treballats i plens de sensibilitat i suavitat em fan evadir-me a paratges de subrealisme i intemporalitat, on descansa la ment i s'embriaga el somni.


Powered by Castpost

08 de gener 2006

Arik

Ariel Sharon està en coma induït després de tres operacions de neurocirurguia a conseqüència d'un vessament celebral. El seu estat és crític i en cas de sobreviure a l'estat en que es troba les sequeles són imprevisibles i per descomptat no podria tornar a ocupar el paper central en la política israeliana. Arik, com es coneix al vell exmilitar de 77 anys va nèixer a la Palestina en aquells moments sota ocupació britànica molt abans de la fundació d'Israel, va ser un militar terrible, implacable i la seva participació al conflicte amb el Líban va ser funesta, així com en totes les operacions militars en que va participar. Políticament va ser un ferotge cap de l'oposició i el seu radicalisme va provocar, en part, la nova escalada de violència en visitar (amb el permís del Gran Muftí de Jerusalem) l'Explanada de les Mesquites, lloc sant de l'Islam. Ja com a Primer Ministre es va negar a reprendre el procés de pau i va seguir una política d'aplicació estricte de la llei del talió, davant del seu etern enemic Iàssir Arafat. No obstant, després de la mort del líder palestí Sharon va endinsar-se al camí de la solució del conflicte. Com si la mort de l'enemic l'hagués persuadit de no seguir amb el joc d'acció-reacció-acció va decretar la retirada de Gaza enfrontant-se als colons israelians que havien estat els seus grans aliats. A més va abandonar el partit al qual havia ajudat a fundar, el Likuh i va fundar un nou partit centrista i partidari d'una solució al conflicte israeliano-palestí, Kadima que havia d'encapçalar a les properes eleccions, i que segons les enquestes havia de vèncer clarament.
Sharon va ser un falcó fins a la vellesa, un guerrer fins que la força dels fets el va convertir en un colom. Com veien que no havia cap més solució i que l'estat d'opinió del seu poble i de la comunitat internacional només el podia portar a apostar per solucions per al contenciós va adoptar una visió pragmàtica del futur. No sabem que hauria passat, ara Arik ja és l'ahir i una nova generació de polítics israelians s'obre camí en un dels països amb els polítics més longeus. Ehud Olmert, el seu successor interinament, juntament amb el líder del Partit Laborista, Amir Peretz, té a les seves mans continuar amb pas ferm el camí de la pau al costat dels líders palestins de l'era post Arafat.
Ara bé com es viurà el desenllaç de l'estat crític de salud del premier hebreu a casa nostre? Com apunta Vicenç Sanchis a l'Avui "Reconèixer el gran contrast final del primer ministre israelià amb tota la seva trajectòria anterior és de justícia: podem fer-ho?". Al nostre país, on el conflicte palestino-israelià està tractat com un partit entre bons i dolents, el maniqueisme impera en els nostre ciutadans més conscienciats i, on desenganyem-nos, l'antisemitisme ens reapareix cada dos per tres, serà difícil fer un retrat amb prou equanimitat i sensatesa com per apreciar totes les dimensions de la figura d'Ariel Sharon.

07 de gener 2006

La nova revista d'Òmnium, producte de qualitat

Abans de Reis em va arribar a casa la nova revista d'Òmnium Cultural i en vaig quedar gratament sorprés per la qualitat de la nova publicació. La publicació ha fet un pas endavant i ja no és només un butlletí informatiu sinó una revista amb continguts i firmes de primer nivell.
Eva Piquer en les primeres pàgines ofereix unes notes desacomplexades centrades en el món editorial i literari, l'historiador Joaquim Albareda comenta aspectes històrics, seguidament tres col·laboradors Vicent Usó, Vidal Vidal i Salvador Cardús esdevenen corresponsals respectivament des del País Valencià, les Illes i el Principat i Sam Abrams traça uns novíssims "Homenots" que endega amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Feliu Formosa.
La revista no descuida cap dels reportatges que poden interessar al soci, i al no soci, d'Òmnium i ens parla de les parelles lingüístiques, el català a Internet, la nova cuina catalana i intenta donar les claus del "Què és cultura catalana?" a través d'un debat entre Ernest Folch i Sebastià Alzamora.
Un dels punts clau de la revista és l'entrevista, i en aquest primer número ens n'ofereix una de gran potència: la periodista Mónica Terribas que parla de la seva trajectòria, la seva visió de l'espai comunicatiu català i de la professió periodistica amb el gran analític i la contundència als que ens té acostumats aquells qui tenim la seva tasca a "La nit al dia" com a referent.
A més a més, la revista ofereix, com no podia ser menys, una guia pràctica per entendre l'Estatut, que ha rebut el suport decidit d'Òmnium Cultural, complementada amb una enquesta a diferents personalitats catalanes que van des del capellà i teòleg Armand Puig fins periodista i presentadora de Sexes Flora Saura, incloent-hi els periodistes Salvador Sostres, Joan Barrill, Vicenç Villatoro, Toni Soler, Neus Bonet i Gemma Ruiz, el secretari general d'UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez, l'editor Isidor Cònsul, el músic i component de la Dharma Joan Fortuny i l'escriptor i anglocatalà més universal Mathew Tree.
No obstant no es descuida tampoc l'aspecte més informatiu de la revista i s'adjunta el butlletí informatiu que repassa les activitats de l'entitat i de les seves seus territorials.
Per cloure la revista, res millor que un article de Francesc Marc Àlvaro que en aquest primer número parla de l'èxit d'Albert Sànchez Piñol, autor dels bestsellers La Pell freda i Pandora al Congo.
Felicitats als responsables de la revista, restarem esperant al nou número d'aquesta nova publicació que Òmnium ens porta a casa i que pot interessar més enllà de la pertinença o no a l'entitat.
Novetat de Ramon Tremosa
Vaig rebre també fa uns dies una invitació a assistir a la presentació del nou llibre de l'economista Ramon Tremosa centrat en el Nou Estatut, titulat "Estatut de Catalunya, veritats contra mentides" (Editorial 3 i 4).

La presentació, es farà el proper dijous 19 de gener a les 20 hores, al Col·legi de Periodistes de Barcelona (Rambla Catalunya, 10, principal 1a) i hi parlaran Francesc Marc Àlvaro i Joan B. Culla, a més de l'editor Eliseu Climent.
CONTRACOBERTA

Aquest llibre sorgeix de les declaracions que tant la dreta liberal com l'esquerra progressista espanyoles han fet sobre el nou Estatut de Catalunya. Pretén proporcionar arguments per fer front a uns tòpics seculars, alguns ja utilitzats contra els Estatuts de Núria i de Sau. D’altra banda, tant si hi ha Estatut com si no n’hi ha, l’any 2006 toca revisar el model de finançament autonòmic. Aquest llibre conté també tot allò que cal saber del nou finançament que serà proposat, incloent algunes orientacions per a que els lectors puguin valorar-lo. Tot mirant de fer entenedor al públic no especialitzat els diferents conceptes acadèmics utilitzats, el llibre també actualitza alguns quadres i opinions del llibre L’espoli fiscal editat a València el 2004.

Un nou heroï

En aquests moments inserts sobre el futur del projecte d'Estatut de Catalunya, hem descobert un nou heroe de la caverna ultra, que clama contra el legítim dret dels catalans d'autogovernar-nos. Avui, quan qualsevol civil celebra amb família i amics la diada de Reis, amb la il·lusió d'un nen, l'Exèrcit espanyol celebra la Pasqua militar. Doncs ha estat en un dels actes d'aquesta festa que el Tinent General Mena Aguado s'ha descobert com a nou apologeta de l'Espanya eterna. Textualment ha dit:
"Que en una autonomía sea exigible el conocimiento de su lengua particular es una aspiración desmesurada que obligaría en las Fuerzas Armadas a regular los destinos a esa autonomía de la misma forma que actualmente se regulan los destinos en el extranjero"
Després del perplexe estat en que qualsevol demòcrata es pot trobar davant d'aquestes paraules amenaçants, d'aquestes malsonants fanfarronades, el Cap de l'Estat Major de la Defensa Tinent General Félix Sanz Roldán n'ha demanat al ministre la destitució i pas immnediat a la reserva. Vet aquí, com tenim un nou màrtir de la causa espanyolista, degradat i retirat del seu càrrec de cap de la Força Terrestre (sota la seva responsabilitat es troben l'Artilleria Antiaèrea d'Espanya, l'Artilleria de Costes i els Comandaments Generales de Ceuta, Melilla i Balears, la Brigada Lleugera número 4 de Catalunya i la cinquena al País Basc i el regimient de guerra electrònica, amb seu a El Copero (Sevilla) i desautoritzat públicament per dir el que pensa, per dir el que pensa la gent com, els milers d'oients de la Cope, els lectors de l'ABC, la Razón i el Mundo, els qui van comprar sidra per "fotre als catalans"... Vet aquí com aquest militar amb pinta d'anys passats passa a engrandir la llista dels qui profereixen tot tipus d'improperis i amenaces contra el legítim debat sobre el futur del país.
Al segle XXI no nego que hi ha d'haver exèrcit, però no trobo que opinar sobre les qüestions que es suscitin en seu parlamentària i ser comentaristes del debat polític posant el sabre sobre la taula i amenaçant amb usar la força de les armes per aturar propostes polítiques sigui la seva funció. Si ha d'haver exèrcit espanyol ha d'estar absolutament supeditat al poder civil que és a qui pertoca la direcció de l'Estat, per desgràcia ja hem patit massa cops militars amb veleïtats de capdill i de polític aficionat (Als llibres d'història ens podem remetre.) Com ha dit la Marina Llansana la cúpula militar "ha de fer la seva feïna i no interferir al debat polític, que qui interpreta la Constitució és el Tribunal Constitucional i els governs, no l'exèrcit".
Si de veres som europeístes potser hauriem de pensar que un exèrcit modern, destinat a resoldre crisis internacionals, en intervenir davant catàstrofes humanitàries i palmàries vulneracions de drets. En un exèrcit modern comandat per una potent organització superestatal i poseidora de competències que fins ara eren bàsiques dels estats (economia, moneda, política exterior...) com és la Unió Europea. Perquè segur que a cap General belga que comandés un exèrcit europeu, posem per cas, se li acudiria interferir en la política estatal sense caure-li a terra galons, medalles i la cara de vergonya.

Ja han passat els Reis d'Orient


S'han portat bé?

02 de gener 2006

Que no ens fumin els seus mals fums

Avui és el segon dia de vigència de la llei antitabac, que pretén evitar que es fumi en establiments públics, llocs de treball i tot tipus d'espais d'ús col·lectiu. Aquesta norma pretén evitar la contaminació que pateixen els ambients degut a la presència de fumadors, amb els consegüents greuges pels fumadors passius, a més d'evitar la futura adicció dels que encara no fumen al fer més difícil iniciar-se en el vici. Trobo desmerut el tractament periodístic que els mitjans han donat a una prohibició que ja està perfectament implantada i acomplerta a d'altres països civilitzats i que, pel coneixement que en tenim, no ha ocasionat cap problema. Segons els mitjans de comunicació la nova llei crea un munt de problemes, incomoditats, debats... potser interessats? Algú discuteix altres normes de comportament que fem cada dia?
Avui estava repassant els diaris de la darrera setmana i m'he trobat amb un magnífic article del sociòleg Salvador Cardús on es refereix a aquesta prohibició. Us en transcric alguns fragments significatius i que potser donen pistes sobre el perquè d'alguns debats exagerats que s'han produit aquests dies:

"[...] Hi ha àmbits professionals que semblen més resistents a acceptar la norma. Em refereixo al món escolar i universitari, al món de la sanitat i al del periodisme. No es tracta pas gent desinformada sobre els efectes del tabac en la pròpia salut i en la dels altres. I, paradoxalment, és un món especialitzat en la coerció dels col·lectius que en són clients, especialment els alumnes i els malalts. Per la seva banda, el món del periodisme en l'actualitat és obsessivament moralista, especialment a l'hora de denunciar la tebior dels pares davant dels fills, dels mestres a l'hora d'examinar o de l'administració per imposar comportaments educats als ciutadans. Costa d'entendre que siguin aquests sectors els que hi posin tantes pegues. [...] tenen una enorme capacitat retòrica per atacar la norma restrictiva. La ironia es combina sàviament amb l'exageració de les dificultats pràctiques, inevitables en una norma com aquesta"
"Mentre alguns addictes al tabac, sense veu pública ni recursos retòrics, simplement busquen la manera d'escapolir-se de les restriccions canviant d'hàbits, els senyors de la paraula es defensen amb astutes argumentacions públiques que, tanmateix, solen dissimular la impotència no dic d'abandonar, sinó simplement per controlar el seu tabaquisme."

"A part de les resistències de, precisament, els que es dediquen a prescriure sabers, tractaments i valors a tort i a dret, hi ha el sector dels bars i restaurants que, com a bons comerciants, han trobat un excel·lent pretext per al victimisme econòmic."
"Personalment, la norma em sembla excel·lent. Crec que la prohibició de fumar en espais públics és, abans que una norma sanitària, un afer de bona educació. És a dir, una convenció destinada a preservar una ocupació de l'espai en la qual tinguin preferència les conductes menys molestes i socialment més inofensives. No fumar és el mateix que no fer soroll o no embrutar a terra. També crec que la norma ha de ser clara i, per tant, contundent i sense fissures. [...] I la idea que cadascú pot fer el que vulgui amb la seva salut només valdria si alhora s'acceptés que un s'espavilarà tot sol quan estigui malalt. "
"en el cas del tabac, la norma no serà tan útil per als que ja fumen, com sobretot per evitar que s'hi afegeixin els que encara no ho fan. La comparació entre joves universitaris fumadors aquí o en països on la norma ja s'aplica, em sembla definitiva."
Personalment jo, com a no fumador, i amant de les bones olors i els bons ambients triaré davant de dos establiments, aquell que faci més bon aroma, aquell en el que puguis entrar sense que se't quedi la camisa amb olor de cendrer. No és obsessió ni ganes de ser inquisidor contra els qui tenen un vici o un hàbit incansable, és qüestió d'educació i, com no, civisme, de neteja, de ser polit,... Ja tinc ganes d'entrar a un restaurant i poder sortir amb la mateixa olor de colònia amb la que surts de casa.