08 de gener 2006

Arik

Ariel Sharon està en coma induït després de tres operacions de neurocirurguia a conseqüència d'un vessament celebral. El seu estat és crític i en cas de sobreviure a l'estat en que es troba les sequeles són imprevisibles i per descomptat no podria tornar a ocupar el paper central en la política israeliana. Arik, com es coneix al vell exmilitar de 77 anys va nèixer a la Palestina en aquells moments sota ocupació britànica molt abans de la fundació d'Israel, va ser un militar terrible, implacable i la seva participació al conflicte amb el Líban va ser funesta, així com en totes les operacions militars en que va participar. Políticament va ser un ferotge cap de l'oposició i el seu radicalisme va provocar, en part, la nova escalada de violència en visitar (amb el permís del Gran Muftí de Jerusalem) l'Explanada de les Mesquites, lloc sant de l'Islam. Ja com a Primer Ministre es va negar a reprendre el procés de pau i va seguir una política d'aplicació estricte de la llei del talió, davant del seu etern enemic Iàssir Arafat. No obstant, després de la mort del líder palestí Sharon va endinsar-se al camí de la solució del conflicte. Com si la mort de l'enemic l'hagués persuadit de no seguir amb el joc d'acció-reacció-acció va decretar la retirada de Gaza enfrontant-se als colons israelians que havien estat els seus grans aliats. A més va abandonar el partit al qual havia ajudat a fundar, el Likuh i va fundar un nou partit centrista i partidari d'una solució al conflicte israeliano-palestí, Kadima que havia d'encapçalar a les properes eleccions, i que segons les enquestes havia de vèncer clarament.
Sharon va ser un falcó fins a la vellesa, un guerrer fins que la força dels fets el va convertir en un colom. Com veien que no havia cap més solució i que l'estat d'opinió del seu poble i de la comunitat internacional només el podia portar a apostar per solucions per al contenciós va adoptar una visió pragmàtica del futur. No sabem que hauria passat, ara Arik ja és l'ahir i una nova generació de polítics israelians s'obre camí en un dels països amb els polítics més longeus. Ehud Olmert, el seu successor interinament, juntament amb el líder del Partit Laborista, Amir Peretz, té a les seves mans continuar amb pas ferm el camí de la pau al costat dels líders palestins de l'era post Arafat.
Ara bé com es viurà el desenllaç de l'estat crític de salud del premier hebreu a casa nostre? Com apunta Vicenç Sanchis a l'Avui "Reconèixer el gran contrast final del primer ministre israelià amb tota la seva trajectòria anterior és de justícia: podem fer-ho?". Al nostre país, on el conflicte palestino-israelià està tractat com un partit entre bons i dolents, el maniqueisme impera en els nostre ciutadans més conscienciats i, on desenganyem-nos, l'antisemitisme ens reapareix cada dos per tres, serà difícil fer un retrat amb prou equanimitat i sensatesa com per apreciar totes les dimensions de la figura d'Ariel Sharon.

5 comentaris:

  1. Joan,
    Has llegit l'article de dissabte a El País de la Pilar Rahola? És a http://www.pilarrahola.com/1_3/ARTICLES/detall.cfm?ID=00000002JO&IDIOMA_ID=1

    ResponElimina
  2. Molt interessant l'article Ramon. Gràcies per la recomanació!

    ResponElimina
  3. Article de Colomines avui:
    http://www.avui.com/avui/diari/06/gen/09/129198.htm

    ResponElimina
  4. Recordo que Ariel Sharon va dir que la pau arribaria a Palestina i Israel quan Yaser Arafat moris... i que l'estat d'Israel faria els possibles per a que aixó succeis...

    A mi no em preocupa que mori Sharon... si no qui vindra darrere seu, que per el que he llegit, alguns dels possibles succesors no són Sants que diguem.

    ResponElimina