02 de gener 2006

Que no ens fumin els seus mals fums

Avui és el segon dia de vigència de la llei antitabac, que pretén evitar que es fumi en establiments públics, llocs de treball i tot tipus d'espais d'ús col·lectiu. Aquesta norma pretén evitar la contaminació que pateixen els ambients degut a la presència de fumadors, amb els consegüents greuges pels fumadors passius, a més d'evitar la futura adicció dels que encara no fumen al fer més difícil iniciar-se en el vici. Trobo desmerut el tractament periodístic que els mitjans han donat a una prohibició que ja està perfectament implantada i acomplerta a d'altres països civilitzats i que, pel coneixement que en tenim, no ha ocasionat cap problema. Segons els mitjans de comunicació la nova llei crea un munt de problemes, incomoditats, debats... potser interessats? Algú discuteix altres normes de comportament que fem cada dia?
Avui estava repassant els diaris de la darrera setmana i m'he trobat amb un magnífic article del sociòleg Salvador Cardús on es refereix a aquesta prohibició. Us en transcric alguns fragments significatius i que potser donen pistes sobre el perquè d'alguns debats exagerats que s'han produit aquests dies:

"[...] Hi ha àmbits professionals que semblen més resistents a acceptar la norma. Em refereixo al món escolar i universitari, al món de la sanitat i al del periodisme. No es tracta pas gent desinformada sobre els efectes del tabac en la pròpia salut i en la dels altres. I, paradoxalment, és un món especialitzat en la coerció dels col·lectius que en són clients, especialment els alumnes i els malalts. Per la seva banda, el món del periodisme en l'actualitat és obsessivament moralista, especialment a l'hora de denunciar la tebior dels pares davant dels fills, dels mestres a l'hora d'examinar o de l'administració per imposar comportaments educats als ciutadans. Costa d'entendre que siguin aquests sectors els que hi posin tantes pegues. [...] tenen una enorme capacitat retòrica per atacar la norma restrictiva. La ironia es combina sàviament amb l'exageració de les dificultats pràctiques, inevitables en una norma com aquesta"
"Mentre alguns addictes al tabac, sense veu pública ni recursos retòrics, simplement busquen la manera d'escapolir-se de les restriccions canviant d'hàbits, els senyors de la paraula es defensen amb astutes argumentacions públiques que, tanmateix, solen dissimular la impotència no dic d'abandonar, sinó simplement per controlar el seu tabaquisme."

"A part de les resistències de, precisament, els que es dediquen a prescriure sabers, tractaments i valors a tort i a dret, hi ha el sector dels bars i restaurants que, com a bons comerciants, han trobat un excel·lent pretext per al victimisme econòmic."
"Personalment, la norma em sembla excel·lent. Crec que la prohibició de fumar en espais públics és, abans que una norma sanitària, un afer de bona educació. És a dir, una convenció destinada a preservar una ocupació de l'espai en la qual tinguin preferència les conductes menys molestes i socialment més inofensives. No fumar és el mateix que no fer soroll o no embrutar a terra. També crec que la norma ha de ser clara i, per tant, contundent i sense fissures. [...] I la idea que cadascú pot fer el que vulgui amb la seva salut només valdria si alhora s'acceptés que un s'espavilarà tot sol quan estigui malalt. "
"en el cas del tabac, la norma no serà tan útil per als que ja fumen, com sobretot per evitar que s'hi afegeixin els que encara no ho fan. La comparació entre joves universitaris fumadors aquí o en països on la norma ja s'aplica, em sembla definitiva."
Personalment jo, com a no fumador, i amant de les bones olors i els bons ambients triaré davant de dos establiments, aquell que faci més bon aroma, aquell en el que puguis entrar sense que se't quedi la camisa amb olor de cendrer. No és obsessió ni ganes de ser inquisidor contra els qui tenen un vici o un hàbit incansable, és qüestió d'educació i, com no, civisme, de neteja, de ser polit,... Ja tinc ganes d'entrar a un restaurant i poder sortir amb la mateixa olor de colònia amb la que surts de casa.

6 comentaris:

  1. No estic massa d'acord que "prohibint" sigui el millor remei als problemes. Personalment faria el contrari: posaria el fumar com assignatura obligatòria a partir dels dotze anys.

    ResponElimina
  2. Sí senyor, Safont. Jo estic d'acord amb aquesta nova llei, és més, la trobo fins i tot una mica tova... Ojalà arribi el dia en què no calguin lleis d'aquest tipus, però mentre l'incivisme generalitzat de la nostra societat no s'acabi, caldrà continuar prohibint i regulant. Això és així, i qui faci demagògia amb el tema de les llibertats individuals i l'intervencionisme simplement està fent això precisament: demagògia. Salut!

    ResponElimina
  3. Que gran que és en Salvador Cardús!

    ResponElimina
  4. He rellegit el meu comentari anterior i no tinc clar si s’entén el que volia transmetre. Ho ampliaré amb un exemple:
    *Quan jo era adolescent, el meu pares mai em van prohibir que fumés i mai vaig fumar; i això que el meu pare fumava des de les cinc del matí fins que anava a dormir.
    *Tots els meus companys de classe, que ho to tenien rigorosament prohibit, fumaven d’amagat dels pares i fins i tot els hi robaven el tabac o els diners per comprar-ne. Tots van acabar sent fumadors.
    *Mai he prohibit fumar als meus fills i cap dels dos fuma.
    Per això deia que si fos obligatori fumar als instituts, només per portar la contrària cap adolescent fumaria. I si a l’hora del pati els “obliguéssin” a beure per exemple- un “martini amb ginebra”, cap d’ells provaria mai més l’alcohol.

    ResponElimina
  5. No trobes que en fem un gra massa d'això? Crec que hi ha altres prioritats en aquest país. Aquesta llei em sona a "desvío de atención".

    ResponElimina