28 de febrer 2006

Florentino: El capvespre dels déus


Ensabonant-te, Emilio Butragueño va dir de tu que eres "un ésser superior". Molts anomenàven galàctics als qui tu mimaves i consenties com un pare i finalment t'han fet marxar cap a casa. Tu mateix havies dit, amb una retòrica entre megalomana i espiritual, que el "Madrid havia d'evangelitzar" i que era el "millor representant d'Espanya al món" i "la millor marca del món". Modèstia, quan parlaves de l'equip que presidies no t'en sobrava. Ingenyer de ponts i camins, empresari d'èxit, gran negociador i amb interessos per mig estat, vas tenir el desig de participar en política, però després de ser regidor per UCD a Madrid, la teva idea Reformista que comparties amb Miquel Roca i Garrigues Walker no va ser entesa pels votants, que van deixar-te sense una somniada plaça de diputat al Congrés. No obstant ets un home amb bona relació amb el Partit Popular i respectat pels socialistes, tot i que fou durant el mandat dels primers que la teva llotja al Bernabéu estava plena com un ou de la beautiful people conservadora: el flamant ministre Zaplana, la Presidenta Aguirre, el mateix José Maria Aznar... Ara amb un president del Govern culé, sense afició a visitar llotjes ja no hi havien cues, però encara s'hi podien veure els nous governants xerrant amistosament amb naviers i grans industrials.
Diferent dels presidents de clubs de futbol a l'ús, culte, educat, respectuós, amb "señorio" com diuen per allà a Madrid (fins i tot amb el Barça tenies una relació cordial), vas arribar al capdavant de la Casa Blanca guanyant a un Lorenzo Sanz que acabava de guanyar la Champions i no s'imaginava perdre, amb la promesa de portar a l'ídol del Barça Luis Figo, i gràcies al seu afany de diners vas clavar una bona estacada al barcelonisme. Llavors eres feliç, aplicant el teu olfacte empresarial i els teus contactes al món de l'esport vas sanejar el comptes del Reial Madrid aplicant una vegada més la cultura del "pelotazo" i les requalificacions. Pel que fa al vessant més esportiu vas pensar que contractant a les més grans estrelles aconseguiries els majors triomfs, i de pas faries molts més diners.. Així va ser als primers anys quan aterraren Zinedine Zidane i Ronaldo, un any darrera l'altre. Vas assolir la preuada Champions amb aquell equip, que tot i l'èxit estava massa farcit d'egos i semidéus. Era l'època dels Zinades i Pavones, de les grans estrelles i nanos de la pedrera. I la bona estrella va començar a decaure quan va arribar a la presidència del Barça un altre president diferent dels habituals nous rics, Joan Laporta, i al Madrid justament hi aterrava l'home promés per Laporta, David Beckham. No obstant l'home desitjat no va ajudar-te a guanyar cap trofeu més pel palmarés, i de seguida fou més evident que, com molts dels seus companys, estava més preocupat pels contractes publicitaris, la moda i les noies que en el suor dels entrenaments. De seguida vas veure que havia estat millor Ronaldinho que Beckham. A més fer fora a Vicente del Bosque, un home de la casa amb prou paciència per no ser deborat pel vestuari i aconseguir que juguessin al fútbol però que, ai!, no tenia cap tipus de glamour en xandall i a més era amic de Felipe i Guerra. Van passar un entrenador darrera l'altre: el lusobritànic Queiroç, el passional Camacho que penjà les botes a les dues de setmanes fart de l'Olimp que no el respectava ni pretenia fer-ho, el substitut García Remon i el fiasco Luxe que finalment seria substituit pel pietós López Caro. També van ser deborats pels lleons que tu creies gatets els directors esportius Jorge Valdano i Arrigo Sacchi. I és que tenies un vestuari que era un autèntica cova d'Alí Babà: luxes, cotxes, moda, dones, festes, premsa rosa,... una vida sense implicacions ni compromisos, sense cap tipus de problema ni complicació, davant de qualsevol problema acudien a tu per què els ajudessis, perquè els consentissis i els diguessis "no passa res", i que parlaries amb l'entrenador, els permeties tot pensant que si estaven contents tindrien un bon comportament al camp... Et desesperaves quan veies que aquest any tampoc, però continuaves fitxant a jugadors disposats a posar-se el dia en "sexe, drogues i partits de fútbol" tots vestits de grans marques, fen publicitat i estan en boca de dones poc honestes en revistes del cor i programes de baix ventre.
Sense triomfs, sense copes, amb uns déus que deboren el seu pare, amb la visió d'un futur fracàs, tu un empresari d'èxit amb uns guanys astronòmic amb ACS, amb la recent adquirida Unión Fenosa, amb multitud de negocis i de fortuna, tu una persona que no crida ni estripa, tu un home, deixa-m'ho dir-t'ho, messiànic, gran creient en tu mateix i segur que el teu destí estava associat a la fortuna i al triomf, no podies continuar un dia més en aquella casa de bojos a la que tu vas posar els fonaments. Dius que els problemes estan amb els jugadors que tu mateix, altre vegada te'ns poses paternalista, vas malcriar, que l'equip necessita el revulsiu que pot suposar la teva marxa...
Avui molts es pregunten si el teu gest de marxar, de dimitir i deixar la presidència, ha estat un gest de dignitat en un país on no dimiteix ningú o bé has marxat, com diuen que fan les rates, abans que la nau no s'enfonsi definitivament?

27 de febrer 2006

Otello, el drama de l’home


El personatge d’Otello, el turmentat moro al servei de la Venècia dels dux que sorgí de la ploma del Bard va fascinar a un Verdi madur que convertí la seva història en una de les grans òperes de la història lírica. La magistral obra segueix el procés d’autodestrucció del governador de Xipre, menyspreats pels qui no obliden el seu origen àrab i odiat per la seva sort en la societat veneciana, i estimat per la bellíssima Desdèdemona que fins va renunciar a la seva família per casar-se amb el protagonista. Precisament serà aquest amor veritable, però també malaltissament possessiu per part d’Otello el que farà desestabilitzar a l’home fins a portar-lo al final més tràgic que és l'assassinat i la pròpia mort. La seva profunda inseguretat ben explotada pels seus enemics farà que a partir del moment que un dubte torbi la seva estabilitat i les seves certeses la seva vida es torni un infern. Sense fer cas de la insistència de la seva fidel esposa i tenint només en ment el fantasma de la traïció, la fortuna que ha tingut en la vida s’esfuma víctima dels dubtes que des del primer dia li han corcat l’ànima. Res és un al·licient per la vida, quan tot el seu món s’ensorra per unes sospites infundades, i quan el món està apunt d’ensorrar-se s’endú amb ell la pobre Desdèmona, víctima de l’amor sincer que sent per Otello.

Potser sense tantes resolucions tràgiques ni finals tan dramàtics les nostres vides, la nostra condició d’homes porta a dins alguns dels pitjors tics del personatge de Shakespeare. Otello, simbolitzant tots els homes insegurs, fràgils, que patim, que dubtem, que som gelosos, que som víctimes de falses incerteses, ens transmet els perills de no saber fer front a les inseguretats, a les esquerdes de la vida, als mals moments. Otello és un símbol de tots nosaltres, els qui, a voltes, sentim esquerdar-se el món a sota els peus, a cada passa. El que hem d’aprendre és a ser valents, a fer front a la vida, a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a admetre les nostres mancances i a no caure en les desesperades solucions dels Otellos.

Aquest post vé a tomb, de la magnífica representació d’Otello que vaig veure al Liceu el passat divendres. El tenor José Cura es va posar en la pell del gran personatge verdià, acompanyat d’un roí i malvat Iago, interpretat pel georgià Lado Ataneli, i la bella Desdèmona a la que donava vida Krassimira Stoyanova, tots junts en un escenari despullat que ressaltava cadascun dels altibaixos emocionals del protagonista. La creu, que durant l’obra es manté en escena, com a únic element d’atrezzo, representa finalment trencada, el símbol del drama vital d’Otello i el fracàs de la seva integració en la cristiana Venècia.

26 de febrer 2006

Nosaltres

Nosaltres que vam voler tocar
amb la mà les ales dels àngels,
i fins defallits per arribar-hi
batallàvem per no donar-nos per vençuts,
crèiem que era tan gran la il·lusió
que no podiem caure cel avall.

Creiem que l’aire que tocàvem
eren les plomes que els queien
i que ja erem més propers,
ja els sentíem, els intuïem, eren allà
però quan estrepitosament caièrem
ens n’adonarem dolorosament
que tot havia estat un bell somni.


Febrer del 2006



13 de febrer 2006


"Si fos català voldria la independència"

Harold Bloom
Nova York dissabte 11 de febrer
Catalan Culture in New York

10 de febrer 2006

Terra Santa: nous escenaris i incerteses*


No és cap secret que l’inapel·lable triomf de les llistes de Hamàs a les eleccions legislatives palestines del passat 25 de gener obre un nou escenari a l’etern conflicte entre Israel i Palestina, la petita part de la riba del mediterrani que, com els Balcans en paraules de Churchill, genera més història de la que és capaç d’assumir. La nova porta oberta, que fins fa pocs mesos, havia suposat la successió del difunt president Iàsser Arafat per part del moderat Abu Mazen (Mahmud Abbas) i el tarannà pragmàtic del primer ministre israelià Ariel Sharon i el nou partit Kadima que havia d’encapçalar a les properes eleccions legislatives, ha estat esquerdada per la victòria del grup islamista i el crític estat de salut del veterà polític hebreu, víctima d’un infart cerebral. Si això no era prou, al territori palestí la victòria de Hamàs, entesa com un càstig a l’endèmica corrupció i mala gestió de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i impulsada per l’acció assistencial dels islamistes, ha provocat més d’un enfrontament entre els derrotats militants i simpatitzants d’Al-Fatah -entre ells milers de policies que junt amb els 150.000 funcionaris de l’ANP temen restar sota el control del nou govern islamista i perdre els privilegis obtinguts- i els vencedors seguidors del moviment extremista palestí.
Aquest no és el millor dels horitzons possibles per la regió on la pau és prou complicada d’assolir i encara es troba massa allunyada. Amb un Israel a les portes d’unes eleccions un resultat electoral com aquest al país veí, tampoc ajuda a preveure clarament els resultats dels comicis, ni a vaticinar la victòria dels qui aposten, des de Jerusalem, per la resolució pacífica del conflicte. De moment Hamàs, responsable de nombrosos i sagnants atemptats suïcides contra Israel, s’ha mogut amb prou discreció com per fer imprevisible un possible canvi d’actitud en l’organització islamista, que encara té com un dels seus objectius la destrucció d’Israel, que pugui fer viable un nou i sòlid lideratge palestí, rebaixar el clima de violència, assegurar l’estabilitat de la regió i assumir el “Full de Ruta” dissenyat per l'ONU, els EUA, la UE i Rússia, que són a més els aportants del gran volum d’ajudes que rep l’ANP i que es fa necessari per el futur de milers de palestins. Israel i els actors internacionals involucrats en la recerca de la pau a la regió hauran d’estar atents als moviments del futur govern palestí encapçalat per Hamàs, que ha de valorar l’alta responsabilitat que assumeix al tenir a les seves mans el futur del poble palestí i el seu futur veïnatge en pau amb el poble hebreu.
*Article publicat a la revista Valors del mes de febrer, núm. 24

02 de febrer 2006

Ofrenar noves glòries a Espanya!

Per a ofrenar noves glòries a Espanya,
tots a una veu, germans, vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Pas a la Regió
que avança en marxa triomfal!

Per a Tu la vega envia
la riquesa que atresora,
i es la veu de l'aigua càntic d'alegria
al compàs i al ritme de guitarra mora...

Paladins de l'art t'ofreren
ses victòries gegantines;
i als teus peus, sultana, tons jardins
extenen un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades

els paradisos de les riberes;
penjen les arracades
baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada

i en potentíssim, vibrant resso,
notes de nostra albada
canten les glòries de la Regió.

Valencians: en peu alcem-se.
Que nostra veu
la llum salude d'un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya,
tots a una veu, germans, vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Flamege en l'aire

nostra Senyera!

¡Glòria a la Pàtria!
¡Visca Valencia!
¡VISCA! ¡¡VISCA!! ¡¡¡VISCA!!!


Powered by Castpost