28 de febrer 2006

Florentino: El capvespre dels déus


Ensabonant-te, Emilio Butragueño va dir de tu que eres "un ésser superior". Molts anomenàven galàctics als qui tu mimaves i consenties com un pare i finalment t'han fet marxar cap a casa. Tu mateix havies dit, amb una retòrica entre megalomana i espiritual, que el "Madrid havia d'evangelitzar" i que era el "millor representant d'Espanya al món" i "la millor marca del món". Modèstia, quan parlaves de l'equip que presidies no t'en sobrava. Ingenyer de ponts i camins, empresari d'èxit, gran negociador i amb interessos per mig estat, vas tenir el desig de participar en política, però després de ser regidor per UCD a Madrid, la teva idea Reformista que comparties amb Miquel Roca i Garrigues Walker no va ser entesa pels votants, que van deixar-te sense una somniada plaça de diputat al Congrés. No obstant ets un home amb bona relació amb el Partit Popular i respectat pels socialistes, tot i que fou durant el mandat dels primers que la teva llotja al Bernabéu estava plena com un ou de la beautiful people conservadora: el flamant ministre Zaplana, la Presidenta Aguirre, el mateix José Maria Aznar... Ara amb un president del Govern culé, sense afició a visitar llotjes ja no hi havien cues, però encara s'hi podien veure els nous governants xerrant amistosament amb naviers i grans industrials.
Diferent dels presidents de clubs de futbol a l'ús, culte, educat, respectuós, amb "señorio" com diuen per allà a Madrid (fins i tot amb el Barça tenies una relació cordial), vas arribar al capdavant de la Casa Blanca guanyant a un Lorenzo Sanz que acabava de guanyar la Champions i no s'imaginava perdre, amb la promesa de portar a l'ídol del Barça Luis Figo, i gràcies al seu afany de diners vas clavar una bona estacada al barcelonisme. Llavors eres feliç, aplicant el teu olfacte empresarial i els teus contactes al món de l'esport vas sanejar el comptes del Reial Madrid aplicant una vegada més la cultura del "pelotazo" i les requalificacions. Pel que fa al vessant més esportiu vas pensar que contractant a les més grans estrelles aconseguiries els majors triomfs, i de pas faries molts més diners.. Així va ser als primers anys quan aterraren Zinedine Zidane i Ronaldo, un any darrera l'altre. Vas assolir la preuada Champions amb aquell equip, que tot i l'èxit estava massa farcit d'egos i semidéus. Era l'època dels Zinades i Pavones, de les grans estrelles i nanos de la pedrera. I la bona estrella va començar a decaure quan va arribar a la presidència del Barça un altre president diferent dels habituals nous rics, Joan Laporta, i al Madrid justament hi aterrava l'home promés per Laporta, David Beckham. No obstant l'home desitjat no va ajudar-te a guanyar cap trofeu més pel palmarés, i de seguida fou més evident que, com molts dels seus companys, estava més preocupat pels contractes publicitaris, la moda i les noies que en el suor dels entrenaments. De seguida vas veure que havia estat millor Ronaldinho que Beckham. A més fer fora a Vicente del Bosque, un home de la casa amb prou paciència per no ser deborat pel vestuari i aconseguir que juguessin al fútbol però que, ai!, no tenia cap tipus de glamour en xandall i a més era amic de Felipe i Guerra. Van passar un entrenador darrera l'altre: el lusobritànic Queiroç, el passional Camacho que penjà les botes a les dues de setmanes fart de l'Olimp que no el respectava ni pretenia fer-ho, el substitut García Remon i el fiasco Luxe que finalment seria substituit pel pietós López Caro. També van ser deborats pels lleons que tu creies gatets els directors esportius Jorge Valdano i Arrigo Sacchi. I és que tenies un vestuari que era un autèntica cova d'Alí Babà: luxes, cotxes, moda, dones, festes, premsa rosa,... una vida sense implicacions ni compromisos, sense cap tipus de problema ni complicació, davant de qualsevol problema acudien a tu per què els ajudessis, perquè els consentissis i els diguessis "no passa res", i que parlaries amb l'entrenador, els permeties tot pensant que si estaven contents tindrien un bon comportament al camp... Et desesperaves quan veies que aquest any tampoc, però continuaves fitxant a jugadors disposats a posar-se el dia en "sexe, drogues i partits de fútbol" tots vestits de grans marques, fen publicitat i estan en boca de dones poc honestes en revistes del cor i programes de baix ventre.
Sense triomfs, sense copes, amb uns déus que deboren el seu pare, amb la visió d'un futur fracàs, tu un empresari d'èxit amb uns guanys astronòmic amb ACS, amb la recent adquirida Unión Fenosa, amb multitud de negocis i de fortuna, tu una persona que no crida ni estripa, tu un home, deixa-m'ho dir-t'ho, messiànic, gran creient en tu mateix i segur que el teu destí estava associat a la fortuna i al triomf, no podies continuar un dia més en aquella casa de bojos a la que tu vas posar els fonaments. Dius que els problemes estan amb els jugadors que tu mateix, altre vegada te'ns poses paternalista, vas malcriar, que l'equip necessita el revulsiu que pot suposar la teva marxa...
Avui molts es pregunten si el teu gest de marxar, de dimitir i deixar la presidència, ha estat un gest de dignitat en un país on no dimiteix ningú o bé has marxat, com diuen que fan les rates, abans que la nau no s'enfonsi definitivament?

2 comentaris:

  1. Ara es podrà dedicar a fer negocis i punt
    Que n'aprenguin.

    ResponElimina
  2. No entenc com la gent que ja té tants negocis i tants diners s'emboliquen amb el merder de presidir un club de futbol. Aquest rai, que encara que deixi el Madrí no li faltarà de res.

    ResponElimina