27 de febrer 2006

Otello, el drama de l’home


El personatge d’Otello, el turmentat moro al servei de la Venècia dels dux que sorgí de la ploma del Bard va fascinar a un Verdi madur que convertí la seva història en una de les grans òperes de la història lírica. La magistral obra segueix el procés d’autodestrucció del governador de Xipre, menyspreats pels qui no obliden el seu origen àrab i odiat per la seva sort en la societat veneciana, i estimat per la bellíssima Desdèdemona que fins va renunciar a la seva família per casar-se amb el protagonista. Precisament serà aquest amor veritable, però també malaltissament possessiu per part d’Otello el que farà desestabilitzar a l’home fins a portar-lo al final més tràgic que és l'assassinat i la pròpia mort. La seva profunda inseguretat ben explotada pels seus enemics farà que a partir del moment que un dubte torbi la seva estabilitat i les seves certeses la seva vida es torni un infern. Sense fer cas de la insistència de la seva fidel esposa i tenint només en ment el fantasma de la traïció, la fortuna que ha tingut en la vida s’esfuma víctima dels dubtes que des del primer dia li han corcat l’ànima. Res és un al·licient per la vida, quan tot el seu món s’ensorra per unes sospites infundades, i quan el món està apunt d’ensorrar-se s’endú amb ell la pobre Desdèmona, víctima de l’amor sincer que sent per Otello.

Potser sense tantes resolucions tràgiques ni finals tan dramàtics les nostres vides, la nostra condició d’homes porta a dins alguns dels pitjors tics del personatge de Shakespeare. Otello, simbolitzant tots els homes insegurs, fràgils, que patim, que dubtem, que som gelosos, que som víctimes de falses incerteses, ens transmet els perills de no saber fer front a les inseguretats, a les esquerdes de la vida, als mals moments. Otello és un símbol de tots nosaltres, els qui, a voltes, sentim esquerdar-se el món a sota els peus, a cada passa. El que hem d’aprendre és a ser valents, a fer front a la vida, a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a admetre les nostres mancances i a no caure en les desesperades solucions dels Otellos.

Aquest post vé a tomb, de la magnífica representació d’Otello que vaig veure al Liceu el passat divendres. El tenor José Cura es va posar en la pell del gran personatge verdià, acompanyat d’un roí i malvat Iago, interpretat pel georgià Lado Ataneli, i la bella Desdèmona a la que donava vida Krassimira Stoyanova, tots junts en un escenari despullat que ressaltava cadascun dels altibaixos emocionals del protagonista. La creu, que durant l’obra es manté en escena, com a únic element d’atrezzo, representa finalment trencada, el símbol del drama vital d’Otello i el fracàs de la seva integració en la cristiana Venècia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada