30 de març 2006

Eleccions a Israel: els comicis dels pensionistes


Que no hi ha sistema parlamentari al món, potser tret d'Itàlia, tan particular com el d'Israel, ho hem pogut comprovar en les darreres eleccions celebrades el passat dimarts.

El comicis han donat un resultat que situa com a guanyador el partit Kadima (Endavant) liderat per Ehud Olmert amb 29 escons dels 12o que formen la Knesset, fet que evidència la gran fragmentació de partits, seguit del Partit Laborista d'Amir Peretz i el partit ultrareligiós sefardí Shas amb 12 diputats. El Likud de Bibi Netanyahu ha quedat relegat a la 4a posició, a tocar per la dreta amb el Yisrael Beitenu d'Avigdor Lieberman, exmilitant laborista, que amb un discurs xenòfog i ultradretà gaudeix del suport dels nombrosos jueus russos arribats a Israel en una de les darrers aliá, retorn o immigració sionista. El pacifista Meretz ha obtingut 5 diputats i els partits àrabs també han optingut un bon resultat, dins de la seva evident minoria.

Tal com diu en Joan B. Culla al seu llibre "Israel, el somni i la tragèdia": "Hereva de les pràctiques i de les intitucions representatives dels yishuv preestatal, la democràcia israeliana és exòtica en un doble sentit: en el geogràfic, perquè constitueix l'únic sistema polític pluralista, competitiu, amb separació de poders, respectuós amb els drets individuals i susceptible d'alternança en tot el Pròxim Orient de la segona meitat del Segle XX. Però l'exotisme també seriva del fet que, a pesar del seu motlle occidental, les singuralitats identitàries, socials i culturals de l'Estat hebreu, el conflicte crònic amb els veïns, fan que en la seva política no hi jugui només el clivatge dretes-esquerres, sinó també -i molt- les bipolaritats entre religiosos i laics, o entre "coloms" i "falcons", o entre asquenacites i orientals, o entre "marroquins" i "russos"... Les conseqüencies són una complexitat en el mapa partidari, una virulència en els debats, una complicació en les crisis que, a l'observador extern, li resulten sovint inintel·ligibles."
El mateix Culla descriu el sistema electoral israelià: "En homenatge a remots antecedents històrics, la cambra tindrà 12o escons, elegits per sufragi universal de tots els habitants del país més grans de 18 anys, homes o dones, jueus o àrabs, cristiants o musulmans, d'acord amb unes regles extretes de la tradició sionista que, inalterables des d'aleshores, estan en l'origen d'algunes de les pecularitats polítiques d'Israel: amb tot el país com a circunscripció electoral única, un escrutini rigorosament proporcional entre llistes tancades i un mandat de 4 anys"

Des del primer govern de David Ben Gurion les coalicions han estat necessàries i els partits han estat obligats a formar amples governs per donar entrada a representants de les més variades formacions, des del Meretz als ultraortodoxos. Les primeres informacions aparegudes al Haaretz sostenen que Olmert, primer ministre en funcions, té intenció de formar un govern de coalició sota el lideratge del Kadima i intengrat pels Laboristes, el Shas i altres partits religiosos, que sempre atorguen el seu favor a qui els permeti mantenir la seva xarxa d'escoles rabíniques i els seus estudiosos dedicats exclusivament a la interpretació de la Torà, i el Partit dels Pensionistes,encapçalats per Rafi Eitan, qui precisament no és un jubilat qualsevol.

És precisament aquest partit, d'interessos clarament centrats en l'atenció a la gent gran, el que ha donat "la campanada" en aquests comicis. Que un partit amb un programa electoral que no té entre els seus temes principals la defensa, les relacions amb els veïns, els grans temes econòmics, etc.. sinó la defensa dels interessos dels jubilats i la seva atenció obtingui 7 escons és més que sorprenent. Del fet s'en poden extreure més d'una conclusió:
1. En primer lloc denota un cansament o aburriment, en una part de la societat israeliana, de la situació de violència que viuen amb els veïns palestins que els porta a viure-ho com una remòra insolucionable, com un pes de sobre que no els esclafa i, donat que tenen problemes que consideren més greus i un bon nivell de vida, poden permetre's obviar-lo del primer lloc en la seva llista de preocupacions. Com diu l'escriptor peruà Maria Vargas Llosa en el seu llibre, de recent aparició, "Israel Palestina, pas o guerra santa" que recull les seves impresions durant els dies de la desconnexió de Gaza: "[...] en cierto sentido, a diferencia de lo que ocurre con los palestinos -dónde el conflicto se plantea en términos de supervivencia, de vida o muerte- para los israelíes el conflicto ha pasado a ser algo más bien marginal, una rutina en la que su poderoso Ejército se entrena, actualiza y refuerza. Como escribió alguna vez Shlomo Ben Ami, Israel se ha vuelto un país que no sabe vivir en paz, sólo en guerra".
2. Evidentment, donat aquest cansament, els partits s'han presentat a les eleccions primant en gran mesura la part social i econòmica del seu programa, sobretot si tenim en compte la crisi econòmica que pateix Israel d'un temps ençà. Un país que va passar d'un ampli estat del benestar dissenyat en els primers anys d'hegemonia laborlista a les retallades liberalitzadores dels governs del Likud, viu amb temor el futur. El Haaretz, diari de referència a Israel, destava en un article d'opinió de Ruth Sinai titulat "Poor no more" el triomf aclaparador dels partits i coalicions amb una destacada agenda social, Laboristes, Shas i Partits dels Pensionistes, per sobre dels temes diplomàtics i de seguretat. El govern que es formi a l'Estat hebreu haurà de tenir, doncs, una especial atenció als temes socials i econòmics, que preocupen molt als seus ciutadans: l'atur, els elevats preus, l'estancament econòmic..
3. A més, l'ascenció d'un partit amb uns interessos tan sectorials, també porta a pensar que en moltes ocasions les grans discusions i entelèquies dogmàtiques entre els diferents partits, que alhora cada vegada tenen més plantejaments comuns tornant-se indestriables, esgota al ciutadà mig, que finalment opta pel recurs de l'egoisme i enteposa l'interés particular o del petit col·lectiu del que forma part davant dels grans interessos del poble, de la nació o de l'estat. La proximitat o distància dels partits envers els ciutadans, els grans debats mediàtics, l'obsesiva comunicació, l'stress que suposa l'eterna campanya electoral, l'aïllament i solitud del votant són problemes que no només succeixen a Israel, i que afavoreixen l'aparició de partits pintorescos hipersectorials, que opten per deixar de banda els grans temes i centrar-se en allò específic que, suposen, que interessa als votants que representen, sigui els practicants de la caça i la pesca a França o el consum de cervesa a Polònia.
A banda d'aquest anàlisi dels resultats electorals a l'Estat hebreu, us recomano el dossier que ha publicat la Vanguardia, dins de la seva col·lecció, i que com va fer amb el dedicat als Palestins o a la democràcia al món àrab, ara es centra en destriar les claus d'Israel.

22 de març 2006

Camí de la pau amb esperança

La notícia m'ha enxampat a casa, on m'havia quedat trencant el costum, en època d'exàmens, de passar el dia a la biblioteca.
Passats dos quarts d'una m'han arribat dos missatges al mòvil que m'anunciàven quelcom que esperàvem des de fa temps: ETA, en un comunicat llegit per una veu femenina en castellà, i sense embuts, ha decretat un alto al foc definitiu. La declaració suposa la confirmació del que molts crèiem i fins i tot el mateix President del Govern havia definit, com el "principi del final".
Moltes han estats les circunstàncies que han conduït, poc a poc, a aquesta decisió que si finalitza com tots desitgem obre noves vies de solució del contenciós basc. El llarg temps sense víctimes, el procés de debat intern en el si de la banda, la commnoció després de l'atemptat de l'11 de març, la declaració d'Anoeta, on Arnaldo Otegi va anunciar la voluntat de Batasuna de treballar per la superació del conflicte, les mostres evidents de distensió d'ETA i les possibilitats d'obrir vies d'interlocució, les cartes de presos de l'organització on es mostraven contraris a mantenir la lluita armanda i per altra banda, la determinació del Govern de correspondre a aquests símptomes i establir canals d'interlocució, l'aval del Congrés per buscar una via negociada pel final d'ETA i fins i tot, i algun dia ho podrem dir, l'actuació i sacrifi personal d'algun polític català, en el seu moment calumniat i atacat per totes bandes, han fet possible aquest camí de pau al País Basc.
A partir d'avui, no hi ha d'haver possibilitat de tornar enrrera. Els canals d'interlocució i diàleg han de continuar la seva tasca, amb la discreció i habilitat necessàries. Els partits polítics, sindicats, societat civil, han de donar suport a aquest procès, amb unitat, valentia, determinació i afany, i fer tot el possible perquè arribi a bon port. Els ciutadans han d'esperar amb il·lusió i esperança el final d'un conflicte que ha fet patir a molta gent, que ha portat molta violència, que ha impedit una vida normal i digna a molta gent, que ha trastocat la vida a molts. No pot ser que ningú, des d'interessos espuris i partidistes, negi la trascendència i esperança del nou escenari obert i es negi, a més, a participar i posar tota la seva voluntat en el procés.
Tots farem el que sigui necessari, des de la nostra petitesa. Tots volem caminar pel camí de la pau amb esperança.
Visca el País Basc en pau! Visca l'esperança!
Actualització: Recomanació de lectura de l'especial de Vilaweb.
La blogosfera toca el tema amb profusió, no us indico qui en especial, perquè mica en mica estic segur que tots s'hi afegiran. Feu ús dels links.




Powered by Castpost

11 de març 2006

Madrid

Allá donde se cruzan los caminos,
donde el mar no se puede concebir,
donde regresa siempre el fugitivo,
pongamos que hablo de Madrid.
Donde el deseo viaja en ascensores,
un agujero queda para mí,
que me dejo la vida en sus rincones,
pongamos que hablo de Madrid.
Las niñas ya no quieren ser princesas,
y a los niños les da por perseguir
el mar dentro de un vaso de ginebra,
pongamos que hablo de Madrid.
Los pájaros visitan al psiquiatra,
las estrellas se olvidan de salir,
la muerte viaja en ambulancias blancas,
pongamos que hablo de Madrid.
El sol es una estufa de butano,
la vida un metro a punto de partir,
hay una jeringuilla en el lavabo,
pongamos que hablo de Madrid.
Cuando la muerte venga a visitarme
, no me despiertes déjame dormir,
aquí he vivido, aquí quiero quedarme,
pongamos que hablo de Madrid.
Pongamos que hablo de Madrid - Joaquin Sabina.

08 de març 2006

Orgullós i afortunat


Avui encara conservo una mica de la màgia de la nit anterior al Camp Nou. Tot i llevar-me aviat, amb son com habitualment, estar en una classe aborrida per no ser menys, estar encara fastiguejat per haver trigat tant en arribar al Camp, pels problemes per aparcar, pel cansament al tornar... Res, és pensar en el partit i desaparèixer qualsevol rastre de núvols. Dels vespres al Camp és el que més orgullós i alhora afortunat m'ha fet sentir.
Orgullós per ser un més d'aquell públic, que tot i tenir fama de ser silenciós, patidor i poc amant del cant i la cridòria, ahir no va esmerçar esforços per animar, per cantar, per ovacionar als seus jugadors, que va donar l'escalf necessari per batre en tot moment l'adversari i que va fondres en un sol 12è jugador. Amb el gol del gran geni Ronaldinho l'estadi va caure rendit als seus peus, declarant el seu amor incondicional al mestre i els 10 heroïs de la nit.
Orgullós a més, de ser d'un club que sap guanyar, que té uns jugadors que lluiten, que corren, que defensen i presionen, que ofereixen un futbol de luxe per a qualsevol amant de l'esport.
Afortunat per poder demostrar al món perquè el Barça és tan especial, perquè diem que som més que un club, perquè quan volem poder ser la millor afició i donar lliçons als pèssims actors que ens intenten acovardir amb les seves tonteries, i amb enginy donar una resposta divertitda i irònica al rei dels pocasoltes i l'emperador dels bocamolls, al qui no sap perdre de cap manera, al fatxenda sense remeï amb bitllet de tornada a casa.
Afortunat per poder estar allà mateix on ahir el Barça va fer un pas de gegant cap a la final de Paris i per la seva consagració com el millor dels millors. Poden passar coses, poden haver-hi obstacles, però ahir va quedar clar qui són els nostres campions, qui són els millors en aquest espectacle i qui mereix, d'empeus, emocionats, amb el cor encongit, i vibrant d'il·lusió una gran ovació!
Gràcies Víctor, Oleguer, Gio, Carles, Rafa, Edmilson, Thiago, Deco, Samuel, Leo, Henrik i sobretot gràcies per ser el millor, gràcies per ser tu, Ronaldinho!

02 de març 2006

32 anys de l'assassinat d'un jove

En homenatge a Salvador Puig Antich un magnífic article de Ramon Barnils i, mentre esperem la pel·lícula "Salvador" de Manel Huerga, la cançó "I si canto trist" de Lluís Llach.
Puig Antich, una vida per la vida
La nit del divendres 1 de març de 1974 era nit d’eufòria en els cercles progressistes i més inquiets de Barcelona: es presentava a la premsa i al públic en general la revista "Por Favor" que ja en néixer era com ara. La presentació es va fer amb sopar -fluix, per cert- en un dels salons de l’Oca de la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià). Hi assistiren el cos de redacció amb les seves fulgurants estrelles, joves polítics de l’oposició i d’altres personalitats relacionables. Hi van predominar l’optimisme, l’humor i el compromís. Vuit hores després d’acabats el sopar i la presentació Salvador Puig Antich rebia garrot fins a la mort a deu minuts a peu de l’Oca, en una dependència amb poca llum de la presó Model. L’heroica tasca de la classificacióSalvador Puig Antich havia estat classificat per la premsa francesa com a jeune anarchis catalan. Classificar-lo aquí va ser feina molt més llarga, i delicada, i potser encara no acabada: en unes declaracions aparegudes a la revista «Interviu», a tres dirigents de la CNT se'ls pregunta si «podríeu assumir les funcions de GARI, OLLA, MIL, etc...» i contesten que «com a CNT, no. Fins i tot, diuen, se'ls pot discutir com a anarquistes». I un esperançador afegitó: "NO obstant això, quan cauen com que no hi ha ningú darrere seu, la CNT n’assumeix la defensa". L’Esquerra en funcions va menar un llarga lluita de noms per evitar que Salvador Puig Antich fos qualificat com a revolucionari. L’etiqueta propugnada pels partits capdavanters era la de «combatent antifeixista», així va aparèixer en octavetes i pamflets, en les publicacions clandestines i en papers de circulació interior. D’aquest combat per deixar Salvador Puig Antich en simple antifeixista en saben alguna cosa els implicats en la redacció d’Api, considerable publicació clandestina de veritat, en la qual treballaven des de periodistes independents fins a gent de carnet.Les forces d’ordre públic, per la seva banda, tampoc no acabaven de veure qui era Puig Antich, ni què era el seu grup, el MIL Però aquests sense voler. Això es pot demostrar fàcilment: l’inspector Bocigas, el po1icia que va dirigir fins al final les operacions contra el MIL, no pertany, ni pertanyia a la Brigada Criminal. Els tenien classificats, fins a molt tard, com a lladres de bancs. Ajudat a ben morir La confusió volgudament sembrada per l’establishment de l’oposició era moderadament lamentada pel MIL. Només moderadament, és clar, ja que aquella actitud li donava la raó en els seus punts de vista: l’oposició tenia més d’establishment que no d’oposició, s’havien de buscar vies noves, s’havia de provar, experimentar, obrir camins més acostats a la gent. Per definició, l’establishment no permet desestabilitzacions.Aquest moderat lament dels acostats al MIL es va intensificar quan, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, el desembre de 1973, el règim va perdre l’aura d’imbatibilitat i la rialla prepotent per sempre més. Irreversiblement tocat, el règim havia de reaccionar amb equivalent fúria. Salvador Puig Antich ja era a la presó -havia estat detingut el setembre de 1973. La seva vida era bona presa. La campanya internacional per Puig Antich no es va evitar, peró va ser abonada amb prudència i tacte. L’oposició es va moure tard, malament, amb desgana: amb prudència. Una setmana abans de l’execució, correm-hi tots: ja era massa tard. Pretenien de complir. Des del cel, moltes gràcies. Deu, cent, mil, deu-mil Segons un membre del MIL, aquestes sigles volien dir Moviment Ibéric Llibertari. Devia ser Ilibertari. Segons un altre, volien dir Moviment Ibèric d’Alliberament. Devia ser tercermundista: un conegut del Che Guevara, Vietnam, etcétera. Segons un altre volien dir: Deu, cent, mil, deu mil... Segons un altre, després d’una pila d’hores de parlar del grup i de la seva actuació, el MIL no va existir mai. En els primers temps, s’identificava amb la xifra 1000 travessada per un fusell. Els amics de les classificacions, els qui necessitaven col·locar etiquetes per poder moure i moure’s i tenen en aquesta llista una magnífica base per no prendre’s seriosament ni el MIL ni els seus components, Puig Antich inclòs, condemnat a mort. Per a tots els altres, aquesta llista deixa ben clar que els components del MIL es fotien del seu nom i de tots els noms, que no els intessaven gaire les classificacions ni les burocràcies, els segells ni les unitats. Que tot el que volien, i ho van voler, va ser pensar, actuar, llegir, escriure, saltar, córrer. Cadascun a la seva manera, segons les seves possibilitats, segons les seves ganes. Van editar llibres -Edicions de maig del 37- que li deien CIA, (Conspiració Internacional Anarquista) amb un sentit de I’humor caracteristic d'aquells anys i que el MIL va reflectir sempre, va participar en vagues, com la Harry Walker de principis de 1971; va fer bancs, molts bancs, amb un únic accident, un empleat ferit en un ull, que el mateix MIL va ser el segon a lamentar; tenien una biblioteca, freqüentaven els bars sobretot al barri de la Catedral i de Santa Maria, i a la dreta de l'Eixample. Salvador Puig Antich era molt aficionat la música: una vegada la policia va localitzar el pis on vivia, i el que més greu li va saber és que es va quedar sense un parell de centenars de discs que hi tenia. Fent vida clandestina, escoltava els programes musicals i se’ls coneixia tots, i era un expert en lombois i discjoqueis.. Qué li agradava, al Salvador? Sobretot, les dones. La qui ho diu n’és una, una de les que li havien agradat. El MIL es va preocupar de la vida quotidiana, de les vagues salvatges, d’internacionalitzar una vaga esclatada en una empresa multinacional de Navarra. La tensió que hi havia dintre del grup entre els seus elements -es pot dir que no n’hi havia dos amb les mateixes idees- en general es resolia sumant, i no restant. Al cap i a la fi, per formar-ne part no hi havia gaire més "manaments" que aquests: ser antiautoritari, ser partidari de l’agitació armada, sentir-se part, i no avantguarda de la lluita de classes... A estones, ni aquests. Es preocupaven dels còmics, dels situacionistes, de Mondrian i el seu grup Der Stijl.O bé, com un d’ells, a l’hora de les discussions d’aquesta mena se n’anava a jeure i deia que l’avisessin a l’hora de parlar d’acció. Salvador Puig Antich estava temporades en mans de psiquiatres. Quan es va preparar la seva defensa per al Consell de Guerra que el va sentenciar a mort, hi havia partidaris de defensar-lo fent-lo passar per boig. Ell s’hi va negar, naturalment. Perque aleshores, com avui, hi ha moltes possibilitats que els boigs són precisament els qui no els cal anar al psiquiatre. Admetre aquest tipus de defensa hauria estat col·laborar en la delirant confusió que anomenem normalitat. Company Heinz. Què més? Doncs tot queda per dir, sobre el MIL i Salvador Puig Antich, o bé no cal dir res. És igual: ell, i el MIL, van viure un temps determinat, i van decidir de viure’l. El MIL es va autodissoldre l’agost de 1973, un mes abans de la detenció da Salvador Puig Antich. A la revista CIA, un Bakunin de còmic ho explicava aixi: «Val més una autodissolució que no mil programes». El document «oficial» de l ‘autodissolució porta quest titol: «Autodissolució de l’organització políticomilitar dita MIL». I una post data que fa:«...l’organització, la política, el militantisme, el moralisme, els màrtirs, les sigles, la nostra própia etiqueta, han passat al món vell...» A la mateixa hora si fa no fa d’aquell mati del dissabte 2 de març de 1974, en què moria Puig Antich, a la presó de Tarragona donaven també garrot a un suposat Heinz Chez, suposat polonès, al qual ningú ni cap país del món no va reclamar mai, el cadàver del qual no va exigir ningú, ni cap autoritat. Heinz va passar nit en capella jugant-se gots de vi al parxís. No els va acompanyar en canvi un guàrdia civil, Antonio Franco, que havia de morir el mateix dia que va ser indultat . Antonio Franco, l’octubre de 1973, havia mort a trets el capità del seu propi cos, Francisco Manfredi Cano, que seia al seu despatx, a Huelva. Salvador Puig Antich i el molt anònim Heinz Chez van morir plegats. De confusió, doncs, cap. D’etiquetes, ni li calien, ni en volia, ni calen. Per la vida va perdre la vida, i prou. A qui ho entengui, salut.
Ramon Barnils