30 de març 2006

Eleccions a Israel: els comicis dels pensionistes


Que no hi ha sistema parlamentari al món, potser tret d'Itàlia, tan particular com el d'Israel, ho hem pogut comprovar en les darreres eleccions celebrades el passat dimarts.

El comicis han donat un resultat que situa com a guanyador el partit Kadima (Endavant) liderat per Ehud Olmert amb 29 escons dels 12o que formen la Knesset, fet que evidència la gran fragmentació de partits, seguit del Partit Laborista d'Amir Peretz i el partit ultrareligiós sefardí Shas amb 12 diputats. El Likud de Bibi Netanyahu ha quedat relegat a la 4a posició, a tocar per la dreta amb el Yisrael Beitenu d'Avigdor Lieberman, exmilitant laborista, que amb un discurs xenòfog i ultradretà gaudeix del suport dels nombrosos jueus russos arribats a Israel en una de les darrers aliá, retorn o immigració sionista. El pacifista Meretz ha obtingut 5 diputats i els partits àrabs també han optingut un bon resultat, dins de la seva evident minoria.

Tal com diu en Joan B. Culla al seu llibre "Israel, el somni i la tragèdia": "Hereva de les pràctiques i de les intitucions representatives dels yishuv preestatal, la democràcia israeliana és exòtica en un doble sentit: en el geogràfic, perquè constitueix l'únic sistema polític pluralista, competitiu, amb separació de poders, respectuós amb els drets individuals i susceptible d'alternança en tot el Pròxim Orient de la segona meitat del Segle XX. Però l'exotisme també seriva del fet que, a pesar del seu motlle occidental, les singuralitats identitàries, socials i culturals de l'Estat hebreu, el conflicte crònic amb els veïns, fan que en la seva política no hi jugui només el clivatge dretes-esquerres, sinó també -i molt- les bipolaritats entre religiosos i laics, o entre "coloms" i "falcons", o entre asquenacites i orientals, o entre "marroquins" i "russos"... Les conseqüencies són una complexitat en el mapa partidari, una virulència en els debats, una complicació en les crisis que, a l'observador extern, li resulten sovint inintel·ligibles."
El mateix Culla descriu el sistema electoral israelià: "En homenatge a remots antecedents històrics, la cambra tindrà 12o escons, elegits per sufragi universal de tots els habitants del país més grans de 18 anys, homes o dones, jueus o àrabs, cristiants o musulmans, d'acord amb unes regles extretes de la tradició sionista que, inalterables des d'aleshores, estan en l'origen d'algunes de les pecularitats polítiques d'Israel: amb tot el país com a circunscripció electoral única, un escrutini rigorosament proporcional entre llistes tancades i un mandat de 4 anys"

Des del primer govern de David Ben Gurion les coalicions han estat necessàries i els partits han estat obligats a formar amples governs per donar entrada a representants de les més variades formacions, des del Meretz als ultraortodoxos. Les primeres informacions aparegudes al Haaretz sostenen que Olmert, primer ministre en funcions, té intenció de formar un govern de coalició sota el lideratge del Kadima i intengrat pels Laboristes, el Shas i altres partits religiosos, que sempre atorguen el seu favor a qui els permeti mantenir la seva xarxa d'escoles rabíniques i els seus estudiosos dedicats exclusivament a la interpretació de la Torà, i el Partit dels Pensionistes,encapçalats per Rafi Eitan, qui precisament no és un jubilat qualsevol.

És precisament aquest partit, d'interessos clarament centrats en l'atenció a la gent gran, el que ha donat "la campanada" en aquests comicis. Que un partit amb un programa electoral que no té entre els seus temes principals la defensa, les relacions amb els veïns, els grans temes econòmics, etc.. sinó la defensa dels interessos dels jubilats i la seva atenció obtingui 7 escons és més que sorprenent. Del fet s'en poden extreure més d'una conclusió:
1. En primer lloc denota un cansament o aburriment, en una part de la societat israeliana, de la situació de violència que viuen amb els veïns palestins que els porta a viure-ho com una remòra insolucionable, com un pes de sobre que no els esclafa i, donat que tenen problemes que consideren més greus i un bon nivell de vida, poden permetre's obviar-lo del primer lloc en la seva llista de preocupacions. Com diu l'escriptor peruà Maria Vargas Llosa en el seu llibre, de recent aparició, "Israel Palestina, pas o guerra santa" que recull les seves impresions durant els dies de la desconnexió de Gaza: "[...] en cierto sentido, a diferencia de lo que ocurre con los palestinos -dónde el conflicto se plantea en términos de supervivencia, de vida o muerte- para los israelíes el conflicto ha pasado a ser algo más bien marginal, una rutina en la que su poderoso Ejército se entrena, actualiza y refuerza. Como escribió alguna vez Shlomo Ben Ami, Israel se ha vuelto un país que no sabe vivir en paz, sólo en guerra".
2. Evidentment, donat aquest cansament, els partits s'han presentat a les eleccions primant en gran mesura la part social i econòmica del seu programa, sobretot si tenim en compte la crisi econòmica que pateix Israel d'un temps ençà. Un país que va passar d'un ampli estat del benestar dissenyat en els primers anys d'hegemonia laborlista a les retallades liberalitzadores dels governs del Likud, viu amb temor el futur. El Haaretz, diari de referència a Israel, destava en un article d'opinió de Ruth Sinai titulat "Poor no more" el triomf aclaparador dels partits i coalicions amb una destacada agenda social, Laboristes, Shas i Partits dels Pensionistes, per sobre dels temes diplomàtics i de seguretat. El govern que es formi a l'Estat hebreu haurà de tenir, doncs, una especial atenció als temes socials i econòmics, que preocupen molt als seus ciutadans: l'atur, els elevats preus, l'estancament econòmic..
3. A més, l'ascenció d'un partit amb uns interessos tan sectorials, també porta a pensar que en moltes ocasions les grans discusions i entelèquies dogmàtiques entre els diferents partits, que alhora cada vegada tenen més plantejaments comuns tornant-se indestriables, esgota al ciutadà mig, que finalment opta pel recurs de l'egoisme i enteposa l'interés particular o del petit col·lectiu del que forma part davant dels grans interessos del poble, de la nació o de l'estat. La proximitat o distància dels partits envers els ciutadans, els grans debats mediàtics, l'obsesiva comunicació, l'stress que suposa l'eterna campanya electoral, l'aïllament i solitud del votant són problemes que no només succeixen a Israel, i que afavoreixen l'aparició de partits pintorescos hipersectorials, que opten per deixar de banda els grans temes i centrar-se en allò específic que, suposen, que interessa als votants que representen, sigui els practicants de la caça i la pesca a França o el consum de cervesa a Polònia.
A banda d'aquest anàlisi dels resultats electorals a l'Estat hebreu, us recomano el dossier que ha publicat la Vanguardia, dins de la seva col·lecció, i que com va fer amb el dedicat als Palestins o a la democràcia al món àrab, ara es centra en destriar les claus d'Israel.

7 comentaris:

  1. Bona reflexió Joan. M'hagués agradat fer un article una mica més enllà, centrat en una lectura més dels discursos de la campanya. Però no he tingut ni un moment per penjar en el blog ni els resultats.
    Bona lectura fas, i cada cop més, és cert, una població expressa que ja n'hi ha prou de seguir models americans clàssics en la defensa, del discurs en basat en l'antialteritat, del gran Israel.... tot i que no ens enganxem, aquest discurs és el dia a dia d'aquesta població.
    Felicitats.

    ResponElimina
  2. Molt bon article, de veritat. Has sapigut defugir de les superficialitats del conflicte i has fet una anàlisi profunda i documentada de la primera democràcia de l'Orient Mitjà. M'ha agradat.

    Tot i això, et voldria fer una precisió, Rafi Eitan, del partit dels pensionistes, no és un jubilat qualsevol, ha treballat tota la seva vida a al-mossad i entre les seves gestes hi ha la cerca i captura d'Adolf Eichmann, l'únic nazi executat a Israel.

    Et reitero que m'ha agradat molt, ara et llegiré més :)

    ResponElimina
  3. Gràcies pels vostres comentaris amics!

    Jordi, que a una persona que coneix de primera mà el tema li plagui aquest anàlisi és un gran elogi.

    Pol, moltíssimes gràcies pel teu comentari. Espero estar a l'alçada.
    I gràcies per la teva precisió sobre Rafi Eitan, havia llegit a Haaretz que havia estat del Mossab, però no coneixia la seva participació en la captura d'Eichmann.

    ResponElimina
  4. Realment demostra l'inòpia dels periodistes d'aquí el fet que no els hagi despertat l'atenció que un partit de pensionistes obtingués tants diputats.
    La població de la tercera edat és cada dia més decisiva electoralment a nivell europeu, i tu te n'has adonat ràpid. Genial.

    ResponElimina
  5. M'afegeixo a les felicitacions. Molt bon article Joan, de veritat.

    ResponElimina
  6. He arribat al teu blog per recomenació de pedro-safont i he trobat aquesta entrada sobre Israel molt interessant. Es nota que ho has estudiat. Cordialment, un jubilat de Barcelona.

    ResponElimina