27 d’abril 2006

23 d’abril 2006

Sant Jordi


Sant Jordi! De nou ens predisposem al passeig, a la gent, a la festa, al temps que passa sense pressa, al entretenir-se entre llibres i fer feliç algunes dones.
Ahir la gent d'Òmnium Cultural de Mataró vam entregar els premis del 26è Concurs Literari per a Escolars. El Saló de Plens, que n'enyoro l'anterior disseny, ple de nens. Il·lusió i nervis en els més petits, algun de veterà que ja té experiència i "grans vergonyosos". L'Alcalde clou l'acte apel·lant a guanyar l'ús social del català al carrer, després d'haver guanyat l'ús a l'escola. Al acabar en un petit grupet debatim sobre la idoneïtat de que Sant Jordi sigui festiu o no. Jo també, com algun mestre i algun polític, i algun mestre i polític, crec que es perdia la identitat de la festa declarant-la festiva. Sant Jordi ha de ser en feiner. En aquell feiner tant bonic ple de roses, d'escapades a mirar llibres, de tardes com si fossin de dissabte al mig de la setmana, de passeig amb l'endemà a treballar, de nens a les escoles guanyant premis literaris o adolescent iniciant-se en el complicat món de la seducció, parelles de totes les edats i durades i gent "suelta" en colles o sols.
Avui és diumenge. Aquesta ciutat demostra una vegada més que li agrada la festa, que vol festa, que vol una excusa per estar al seu eix, al seu oasis de vida, al seu lloc de trobada, la plaça Santa Anna i la Riera, sigui pels Reis, per les Santes, per les processons de Setmana Santa o pel dia de Sant Jordi.
Per la meva part he comprat dues roses per dues dones molt especials amb les que he dinat, la meva iaia i la meva mare. I també m'he comprat algún llibre, el d'en Fabià Estapé "10 grans catalans" i "Els jueus i Catalunya" d'en Vicenç Villatoro, protagonista, com explica en Francesc Amat, de l'Acte Acadèmic Institucional de la Diada de Sant Jordi.

Que tingueu un bon dia de Sant Jordi!

15 d’abril 2006

"Proclamo la República Catalana com a part integrant de la Federació Ibèrica"

Amb aquestes paraules que resumien el seu ideari, Francesc Macià, el vell exmilitar i líder nacionalista català, aprofitava la marxa del rei Alfons XIII i la indeterminació dels republicans espanyols per va convertir la Catalunya que fins aquell moment eren només 4 províncies d'Espanya en una República que es federaria si aquesta era la decisió del poble amb els "pobles ibèrics germans".
Macià que havia sigut un militar de carrera en temps de pau, pertanyent a l'èlit del Cos d'Enginyers, casat amb l'amor de la seva vida, una filla de terratinents lleidatans Eugènia Lamarca, anomenada familiarment "Geni", i habitual de les tertúlies i els salons de la classe dirigent de la terra ferma, passava a ser, durant els pocs dies que va durar, el veterà President de la República que ell havia somniat i ell mateix havia donat vida. Entre el quarter i el Palau de la Plaça Sant Jaume, una vida política bregada en mil debats i una llarga evolució des del patriotisme reformista i un cert catalanisme dins l'Espanya gran fins a un republicanisme independentista i conspiratiu tal com explica el brillant llibre de Josep Maria Roig Rossich "Francesc Macià, de militar espanyol a independentista català (1906-1907)."
El 14 d'abril de 1931, el vell coronel Macià no té temps per perdre, el partit que acaba de fundar Esquerra Republicana de Catalunya, com a unió entre el seu Estat Català i els grups de Companys i Lluhi i Vallescà, ha guanyat les eleccions municipals de forma aclaparadora al país i aquesta victòria de les candidatures republicanes que a tot l'estat es interpretat com un plesbicit sobre l'antic règim pel Rei i la seva camarilla, a Catalunya a més confirma els anhels de realització nacional i de llibertat a Catalunya. Contrariat per l'avançament que li ha fet el seu company de files, Lluís Companys, es dirigeix cap al gran escenari del dia i de l'esclat d'alegria, la Plaça Sant Jaume.
L'episodi el recull el periodista, escriptor i polític Rafael Tasis a la novel·la Tres i es citat per Edmon Vallés a Història de Catalunya en imatges:
La comitiva amb Macià i Gassol al capdavant entrà al despatx de la Presidència de la Diputació. Les portes s'obrien totes soles davant d'aquell home de vestit gris i cabells blancs. En el gran despatx hi havia un altre home de cabells blancs, [Joan Maluquer i Viladot]eixut de cara com el seu visitant. amb una barba nevada i uns ulls fatigats que seia darrera la taula. S'aixecà sorprés en veure el grup d'homes. Volgué enraonar, però Macià l'aturà. "Venim a prendre possessió en nom del poble de Catalunya d'aquest palau i a proclamar-hi la República Catalana. Cediu-nos el vostre lloc, us ho prego" [...] Aquells homes enfrontats que havien estat junts en moltes èpoques de llur vida. S'havien fet vells sense defallir en la lluita que els dictava llur patriotisme. "No puc cedir si no és a la força. No puc abandonar el meu lloc si no m'hi obligueu" - començà a barbotejar la veu tremolosa del President de la Diputació. Macià feu uns passos. Davant l'altre vell, la seva estatura encara creixia. Aixecà el braç i i l'hi posa al damunt de l'espatlla, amb un gest suau. - En teniu prou amb això?" Tota l'autoritat del vell President es fongué. Féu un gest de resignació: "Com vulguin. Vostès mateixos..."
Amb el cap molt erecte, Macià tornà al despatx. S'assegué a la taula presidencial i apartà negligentment amb la mà els papers de l'home que fins feia uns instants ocupava el seu lloc. Aixecà els ulls vers els seus acompanyants.
- "Des d'aquest moment existeix la República Catalana".
Des d'aquest moment el President Macià, que va ser nomenat per aclamació dels regidors triomfants als comicis del dia 12 President del Govern Provisional de la República Catalana, va portar a terme actes de veritable sobirania: Va nomenar un govern de concentració format pel seu inseparable company Ventura Gassol (Política), Rafael Campalans (Instrucció), Joan Casanovas (Defensa), Manuel Serra i Moret (Economia i Treball), Salvador Vidal i Rossell (Obres Públiques), Casimir Giralt (Hisenda) i Manuel Carrasco i Formiguera (Comunicacions). Lluís Companys va ser nomenat Governador Civil de Barcelona, d'on va expulsar un grup de lerrouxistes que s'havien fet forts, Jaume Aiguader va ser escollit Alcalde de Barcelona, i el prestigiós jurista, catalanista independent i catòlic, Oriol Anguera de Sojo va ser nomenat President de l'Audiència l'autoritat del qual van reconèixer jutges i magistrats. A més Macià, sensible al paper que havia de jugar l'exèrcit, va col·locar al General Eduardo López Ochoa com a Capità General de Catalunya, i aquest reconegué l'autoritat del President.
La República Catalana comença a funcionar amb totes les peces que requereix un Estat lliure.
No obstant el pacte de Sant Sebastià no seria interpretat de la mateixa forma a Madrid i tres dies després amb premura arribarien tres ministres del Govern Provisional de la II República, els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau D'Olwer i el socialista Fernando de los Rios, per reconduir la situació. Catalunya no seria un estat federat ni una república però mantindria un govern autònom presidit per Macià sota la denominació de Generalitat però hauria d'esperar a la redacció d'una Constitució per la República i un Estatut d'Autonomia, que havent perdut moltes de les aspiracions dels catalans i havia sigut convenientment reescrit durant el seu tràmit al Congrés i que signaria l'any 1932 D. Niceto Alcalá-Zamora, amic de Francesc Macià del temps de Diputat al Congrés i President de la República.
Tres dies que van apassionar un poble, tres dies on fins els somnis eren permesos. Potser l'únic moment històric on tot estava per fer i tot era possible. Però com sempre ah! el pragmatisme...

13 d’abril 2006

Arribant de Cuba

Els lectors assidus o passavolants d'aquest racó de món hauran vist que estava aturat al temps des de fa uns dies. El misteri s'esvaeix de seguida, des del passat dia 4 he estat a Cuba, en viatge de fi d'estudis.
Si en alguns moments fins vaig dubtar d'anar de viatge i dubtava que m'hi divertís em veig obligat a rectificar i, encara amb l'anyorança i el record caribenys, dir que ha estat un viatge ple d'alegria, de bons moments, d'amistat i de sol, de música i de rom. Quan viatjo fora de Catalunya i l'estat agreixo aillar-me dels debats, de les trifulques i els avatars de la política i l'actualitat i és pot dir que aquesta sortida m'ho ha possibilitat a excepció de la notícia sobre els canvis ministerials, les eleccions a Itàlia i els resultats del Barça.
L'experiència del viatge ha estat excepcional, donat que en aquesta ocasió no era amb els pares o amb amics sinó amb els companys de la classe. Posant tot de part nostre, mostrant-nos tal com som i sense donar temps ni esforços a discusions o diferents impressions sobre les coses vam aconseguir conformar un grupet càlid i divertit. Una de les millors coses de la sortida, sense cap dubte.
Pel que fa a l'escenari de les nostres proeses, Cuba... potser la paraula que la definiria seria el grandiós encant que desprén, la sobirana tendresa que desperta, i el vent de nostàlgia que t'acull.
L'Havana, ciutat que viu en pretèrit perfecte convertida en un museu, enrunat, del moment en que triomfà la revolució dels barbuts, talment els edificis, els vehicles i l'ambient et transporta al gener del 1959. Sense futur quan parles amb els cubans, sense futur per quan mori el vell Castro i sense futur per una ciutat de vells carrers, chevrolets i carros de cavalls famolents. Em despertà inquietud una seu parlamentaria, El Capitoli, convertida en Ministeri i vaig desitjar que algun dia s'hi puguin regir els futurs dels cubans. Vaig adonar-me de la gran profussió d'iconografia revolucionaria, entre memorial de temps passats, reclam turístic i renovació del perpetu pensament d'"algún dia potser..". El Che, el Crist laïc en un país de catolicisme i santeria, mort jove com a bon heroï i la figura de José Martí, el pare de la independència, el pare de la Pàtria.
Fidel Castro a la televisió, en permament discurs, i amb l'aliment "espiritual" que li serveix en Bush, convertit en l'enemic pels amics Chavez i Morales.
La gent viu, camina, riu, et parla, entre l'aborriment i la mandra del sistema socialista. Viure en el present que mira al passat, quan hi havien els ideals i la joventut que tot ho podia avui coberts de canes i pols. Tenir una bona educació i una sanitat pública quan no hi ha res més, ni llibertat ni sabó ni menjar.
Per altra banda, la música tan present, l'alegria a pesar de tot, el rom i els convinats, el sol i el Malecón transporten al visitant a un món diferent. Sentir uns vells músics de carrer tocar guitarra en mà el Chan Chan de Compay Segundo, pendre't un "Mojito" a la terrassa de l'hotel on s'hostatjava Ernest Heminway, menjar en un "Paladar" deliciós, fer una volta amb carro i prendre't un gelat a Coppelia... Plaers en un entorn particular, on, potser, el sol del tròpic tot ho relaxa..
Per altra banda Varadero, el paradís del no fer res, és va convertir un bàlsam abans del retorn al "Sant tornem-hi" del darrer trimestre. Potser en el lloc on vam forjar les amistats que potser hauriem anhelat abans, on vam teixir complicitats amb rom a mà, on vam ballar fins a acabar la nit amb ritmes llatins, on tothom es va fotografiar amb tothom, on l'endemà, com a tal, tampoc existia si no era a ritme de música.