24 de maig 2006

Mr Pesc i l'alcohol


Preguntat el Ministre d'Exteriors de la Unió Europea o Mister PESC (Política Exterior i de Seguretat Comuna) Javier Solana sobre la hipotètica semblança o comparança entre el procés que ha portat a Montenegro a la seva independència i les moviments nacionalistes de Catalunya i Euzkadi, aquest indignat per la gosadia periodística va contestar que "establir comparances entre el succeit a Montenegro i Catalunya o el País Basc és propi de delirium tremens". Bravo!
Albert Sáez deia diumenge a l'Avui que "amb Montenegro només hi trobo un precedent digne de comparació. El que va assenyalar en el seu dia l'exconseller Carretero sobre la reacció oficial que provoqui a la UE, que és qui ha posat les condicions per a la seva realització." Hem vist com el cap de la política exterior europea saludava el nou estat i validava els resultats que complien els requisits que ell mateix havia establert. Ara bé, a l'hora de la veritat, al moment del debat, la hipotesi, la confrontació, el dubte evident, l'interès periodístic, la curiositat, la raonable gosadia acaba en que incidir qualsevol paralel·lisme és d'alcoholics amb síndrome d'abstinència! L'ofensa d'un bon patriota espanyol.
Com bons patriotes espanyols són aquells que es dediquen a desprestigiar agrement a la nova petita república de l'Adriàtic, presumiblement per haver accedit a la seva independència, i en base a motius compartits amb molts dels estats lliures des de fa decàdes: corrupció, atur, poc creixement econòmic... i davant de les hipotètiques comparances amb moviments independentistes de la resta d'Europa o de la Penínsul·la... indignació!
Per exemple al País d'avui.
Potser si que hauriem volgut obrir alguna de les ampolles de vi que deuen haver destapat els montegrins que se senten lliures!

21 de maig 2006

Montenegro

Amb una altíssima participació avui els montenegrins han pogut exercir el dret a decidir el seu futur, el de la seva nació. La pregunta era sencilla "Vol que Montenegro sigui un estat independent amb total legitimitat internacional i legal'?, és a dir: la independència o el manteniment de la vinculació amb Sèrbia, com a darrers estats federats del que va ser el "Regne dels Eslaus del Sud", Iugoslàvia. I amb un 56 % i escaig segons les primeres estimacions, els ciutadans del petit país dels Balcans ha decidit seguir lliures el curs de la història i accedir al concurs dels Estats independents, sense trets, sense violència, amb tota la legitimitat de la democràcia i l'aval de la Unió Europea que havia establert, per accedir al reconeixement de l'hipotètic estat independent, la superació de la barrera del 55 % dels vots afirmatius amb una participació superior al 50 % del cens electoral . Els independentistes de les petites nacions europees no podem desestimar el precedent que suposa l'accés a la independència de Montenegro amb la força dels vots i de la voluntat majoritària de la seva població, sobretot tenint propers els precedents d'altres estats propers a Montenegro on l'accés a la lliure determinació va ser traumàtica i violenta i on encara duren ferides profundes difícils de cicatritzar. El valor de la decisió del poble de Montenegro ha estat entés per molts, com a mostra el tractament informatiu d'alguns canals televisius d'abast estatal que no han pogut ser més tendenciosos, fent servir, evidentment, els mateixos llocs comuns que farien servir si fos Catalunya la que decidís el seu lliure determinament. Comencen a caure mites, aquell que deia que "l'autodeterminació era pròpia de les colònies que es van independitzar als anys 60", aquell altre que parlava de "l'antiguitat que suposava posar fronteres a l'Europa del segle XXI", -sobretot que la independència, en el cas de Montenegro, pot assegurar l'entrava més pròxima a la UE que en el cas de seguir formant federació amb Sèrbia-, "la història comuna", la "poca diferència entre uns i altres" -qui sap diferenciar un montenegrí d'un serbi?- etc..
Benvingut Montenegro! Enhorabona per la vostra llibertat!
Per cert, restarem atents al que ens expliqui en Pol Pagés, que ens anunciava el seu viatge al ja nou estat europeu.
Com a curiositat, avui la Vanguardia explica com va ser el deliciós reialme de Nikola I, de 1878 a 1919, entre el reconeixement internacional al Congrés de Berlin i l'annexió, inexplicable, a Sèrbia al Tractat de Versalles després de la I Guerra Mundial, tot i el suport del petit reialme als aliats.

18 de maig 2006

Som Campions d'Europa!

CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2005-2006
F. C. BARCELONA 2 - ARSENAL F.C 1

Fent-nos tèmer el pitjor, recordant les fatalitats històriques de Berna i Sevilla, la derrota a Atenes i allunyant-nos de Wembley, vam viure en un estat nervis i pessimisme en el que ens havia sumit el gol de Sol Campbell fins al minut 76, just quan jo, que estava mirant el partit a la pantalla gegant que la Penya Barcelonista de Mataró i Clack Produccions havien organitzat Parc Central, estava a punt de dir als meus amics "nois, avui perdem" i Eto'o, un dels protagonistes de la nit ens va despertar del malson i ens va recuperar per la glòria amb un golás que el substitut Almunia no va poder ni intuir. Ja eufòrics Juliano Haus Belletti va entrar per la porta de la història del club amb el seu gol decisiu que ens coronava com el millor equip d'entre els millors, com a Campions de Campions.
En els moments de nervis, en els moments d'incertesa, en els moments en els que no saps com acabarà, creus que si guanyem és perquè som els millors i estem tocats pels déus, que quan tot està per decidir toquen amb la fortuna als millors, als herois que tenen quelcom de diví també.
Per sempre més recordarem aquest dimecres 17 de maig del 2006, l'inici d'una època plena de joia pels nostres colors, per sempre recordarem aquesta alegria i per sempre recordarem aquests homes que ja tenen el seu nom inscrit amb lletres d'or en la nostra memòria sentimental:
Víctor Valdés, l'heroi entre els pals, Oleguer, Rafa Márquez, el gran capità Carles Puyol, Gio Van Bronckhorst, Juliano H. Belletti el cognom del partit, Anderson Luis de Souza "Deco", Andrés Iniesta el desitjat i la diferència de la segona part, Mark Van Bommel, el gran creador de la victòria Henrik Larsson, el millor Samuel Eto'o, l'home que va fer possible la final Ludovic Giuly i el crack de cracks, el símbol d'aquest convinat Ronaldinho "Gauxo" de Asís, tots junts entrenats per un mestre, un cavaller, un senyor Frank Rijkaard.
Comença una nova era gloriosa pel Barça, comença un temps molt especial. Estem preparats!
VISCA EL BARÇA ! VISCA CATALUNYA !
Per cert, veient la final d'ahir estem més convençuts que l'any vinent Tierry Henry, un dels millors jugadors d'ahir, ha de ser del F.C. Barcelona!

01 de maig 2006

Israel, altra vegada


Fa poc em referia en aquest espai a les eleccions que es van celebrar a Israel el passat mes de març i destacava els motius pels quals havia obtingut un resultat imprevisible el fins llavors desconegut Partit dels Pensionistes. Un mes després dels comicis Ehud Olmert, líder del partit vencedor Kadima, ha arribat a un acord de govern amb els Laboristes d'Amin Peretz i s'ha assegurat el suport també de l'ultrareligiós Shas i dels pensionistes liderats per l'excap d'operacions del Mossab Rafi Eitan. En pocs dies assistirem a la formació definitiva del gabinet que ha de regir l'era postSharon i de coexistir amb el govern palestí que encapçala Ismail Haniya, de Hamas, a l'altre banda dels checkpoints. Hem de tenir esperances en que aquest pot ser el lideratge que encarrili la solució de l'etern problema del Pròxim Orient i que ofereixi solucions als anhels de normalitat que han demostrat els israelians a les urnes. Precisament d'aquest desig de normalitat en parla l'historiador i profunt coneixedor d'Israel Joan B. Culla en un recent article difós per la Fundació Jordi Pujol, i del que us n'ofereixo un extracte (complet a aquí)
[...] avesats a dècades de guerres i a lustres de terrorisme, molts israelians han volgut creure allò que els va explicar el darrer Sharon abans de caure en coma: que, si es retiren de Gaza i del 90-95% de Cisjordània, si després s’atrinxeren darrere la "tanca de seguretat" en construcció –si es desempalleguen dels palestins, en un mot– podran viure relativament estalvis i tranquils; tan segurs com viuen avui dia els habitants de Londres, Nova York, París o qualsevol altra gran ciutat occidental. I aleshores –pensen molts– serà possible dedicar força més atenció a altres problemes: les magres pensions dels jubilats, la nova pobresa, la immigració afroasiàtica il·legal, etcètera
Per altra banda, tot i que sigui una mica tard, us voldria recomanar el darrer número (març-abril) de la revista Politica Exterior que dedica bona part de les pàgines al binomi Islam i Democràcia, moltes d'elles dedicades a les darreres eleccions celebrades a Palestina i Israel els passats mesos de febre i març, respectivament, i els intents d'assentar la democràcia als països àrabs i especialment a Irak, signats, entre d'altres, per l'arabista i professor universitari Ignacio Àlvarez-Osorio, els diplomàtics Samuel Hadas i Victor Harel, el professor de Relacions Internacionals Marwan Bishara, la directora del setmanari cairota Al Ahram Weekly Omayma Abdel Latif, el periodista i president de la "Fundación para la Cooperación Empresarial Solidaria" Domingo del Pino o periodista i columnista del Haaretz Gideon Levy.