21 de maig 2006

Montenegro

Amb una altíssima participació avui els montenegrins han pogut exercir el dret a decidir el seu futur, el de la seva nació. La pregunta era sencilla "Vol que Montenegro sigui un estat independent amb total legitimitat internacional i legal'?, és a dir: la independència o el manteniment de la vinculació amb Sèrbia, com a darrers estats federats del que va ser el "Regne dels Eslaus del Sud", Iugoslàvia. I amb un 56 % i escaig segons les primeres estimacions, els ciutadans del petit país dels Balcans ha decidit seguir lliures el curs de la història i accedir al concurs dels Estats independents, sense trets, sense violència, amb tota la legitimitat de la democràcia i l'aval de la Unió Europea que havia establert, per accedir al reconeixement de l'hipotètic estat independent, la superació de la barrera del 55 % dels vots afirmatius amb una participació superior al 50 % del cens electoral . Els independentistes de les petites nacions europees no podem desestimar el precedent que suposa l'accés a la independència de Montenegro amb la força dels vots i de la voluntat majoritària de la seva població, sobretot tenint propers els precedents d'altres estats propers a Montenegro on l'accés a la lliure determinació va ser traumàtica i violenta i on encara duren ferides profundes difícils de cicatritzar. El valor de la decisió del poble de Montenegro ha estat entés per molts, com a mostra el tractament informatiu d'alguns canals televisius d'abast estatal que no han pogut ser més tendenciosos, fent servir, evidentment, els mateixos llocs comuns que farien servir si fos Catalunya la que decidís el seu lliure determinament. Comencen a caure mites, aquell que deia que "l'autodeterminació era pròpia de les colònies que es van independitzar als anys 60", aquell altre que parlava de "l'antiguitat que suposava posar fronteres a l'Europa del segle XXI", -sobretot que la independència, en el cas de Montenegro, pot assegurar l'entrava més pròxima a la UE que en el cas de seguir formant federació amb Sèrbia-, "la història comuna", la "poca diferència entre uns i altres" -qui sap diferenciar un montenegrí d'un serbi?- etc..
Benvingut Montenegro! Enhorabona per la vostra llibertat!
Per cert, restarem atents al que ens expliqui en Pol Pagés, que ens anunciava el seu viatge al ja nou estat europeu.
Com a curiositat, avui la Vanguardia explica com va ser el deliciós reialme de Nikola I, de 1878 a 1919, entre el reconeixement internacional al Congrés de Berlin i l'annexió, inexplicable, a Sèrbia al Tractat de Versalles després de la I Guerra Mundial, tot i el suport del petit reialme als aliats.

3 comentaris:

  1. Falta veure com serà el periode de transició i els moments inicials del nou estat. Un 55,4% a favor de la independència és poc, i obre algun dubte sobre la unitat interna per encarar el futur. Que tinguin sort.

    ResponElimina
  2. Has sentit en Javier Solana avui davant la pregunta de si era possible que Euskadi o Catalunya segueixin un procés similar? Ha titllat els independentistes de bojos, i aquí, com sempre, no passa res. Em fan fàstic.

    ResponElimina
  3. És l'annexió a Sèrbia i les salvatgades que tots coneixem el que explica la desconnexió actual, amb moltes reserves, perquè a la vista dels resultats hi ha un percentatge de montenegrins que han votat en contra (els servis a Montenegro són només un 30 % i escaig... ). Res a veure amb Catalunya. En el procés de desmembració de Jugoslàvia més que a un procés de reconeixement del dret a l'autodeterminació hem assistit a una realització exasperada, i amb molta violència per entremig, del dret a separar-se d'una construcció nacionalista aberrant, la que va mantenir la Unió soviètica.

    ResponElimina