09 de juliol 2006

Forever young

Fa quatre anys acabàvem de fer la selectivitat i estàvem glatint per entrar a la Universitat. Deixàvem enrere el món de l’escola, els cotons i el grup de sempre, i esperàvem entrar en un lloc a voltes mitificat, a voltes denostat però sempre amb una aura especial.. La Universitat, escrita així en majúscules, on havien de certificar la nostra maduresa i homologar la nostra entrada triomfal al món dels “grans”. Suposo que hi vam entrar amb una estranya barreja d’aire de superioritat, venint dels èxits quasi regalats a l’escola, i temor, previsible contradicció però definició exacte dels primers dies. A primer suposo que la cosa es tractava de buscar-li el mecanisme, de veure-li les tripes a l’assumpte i descobrir com funcionava tot plegat, com arribar amb el major èxit al final i com gaudir-ne el màxim. Crec que ho férem a bastament, i així podem ara respirar bastant tranquils, tot i que tot no hagi sortit com haguéssim volgut, i ens haguem d’haver guardat la superioritat per altres latituds. Segon és l’any d’assenyalar colla, territori i costums. És l’època en que tot va quedar establert. Qui érem i que faríem a partir d’aquell moment. El germen hi era, els canvis es van produir i fins al darrer moment, però el patró, la constitució estava escrita a partir del segon any de carrera. Tot plegat fet en els condicions de dificultat més grans, en el moment de superar les proves més dures, i que al final feien veure que d’aquell moment al final, ja era tot baixada. Podem dir que tercer és la consolidació i crisis del sistema, es refermaren els llaços, però també hi va haver problemes per a diferents bandes, potser per elements externs, potser perquè crèiem ja tot fet. Tercer també és la impaciència, alhora que el gaudi de la veterania, el mirar amb condescendència els primerencs, el treure-hi partit al coneixement del mecanisme, la transgressió, els 45 graus de baixada, el futur ja albirat, és la complexitat i la satisfacció, no exempta de complicacions. I quart. El final, la remuntada i la reconciliació, l’experiència satisfactòria i la crida de la nostàlgia vestida d’esdeveniments de finalització diversos: sopars, viatges... És el pensament en l’endemà i el viure en el present. És en ocasions la redescoberta o la descoberta directament de gent en la que no havíem reparat prou. Quart és “el si us plau que això no s’acabi” juxtaposat a “el que s’acabi ja, collons!” I ara, un cop hem anat de viatge, un cop ens hem engalanat i hem anat al sopar de fi de carrera, el sopar que tots intentàvem allargar, com si la festa no s’hagués d’acabar i en qualsevol moment les 6 es tornessin les 2 altre cop, i l’endemà hi tornéssim, un cop decidit el futur en forma de màster, i el futur més llunyà encara més incert, l’estiu. L’estiu pel record i l’estiu pels somriures, pel descans o per fer mil coses, però sempre, després de viure tant intensament ens quedarà la satisfacció de no haver estat un número, de no haver passat per la Universitat desapercebudament, de tenir mil moments per tornar a viure, de tenir la convicció profunda d’haver tret tot el suc a una de les millors etapes de la vida i d’estar tant orgullosos que fins podem dir que, sempre, quan recordem entre somriures els anys de la carrera podrem contradir al poeta, i dir que sempre tornarem a ser joves.