30 d’agost 2006

Notícia de Mèxic (IV): "El que ens resta"


Te solté la rienda

Se me acabó la fuerza de mi mano izquierda,
voy a dejarte el mundo para tí solita;
como el caballo blanco le solté la rienda,
a tí también te suelto y te me vas ahorita.
Y cuando al fin comprendas que el amor bonito,
lo tenías conmigo, vas a extrañar mis besos,
en los própios brazos, del que esté contigo.
Vas a sentir que lloras,
sin poder siquiera derramar tu llanto,
y has de querer mirarte en mis ojos claros
que quisiste tanto, que quisiste tanto,
que quisiste tanto.
Cuando se quiere afuerza rebasar la meta
y se abandona todo lo que se ha tenido,
como tú traes el alma con la rienda suelta
ya crees que el mundo es tuyo
y hasta me das tu olvido.
Y cuando al fin comprendas...
Se me acabo la fuerza, y te solté la rienda.
De José Alfredo Jiménez, interpretada per ell mateix.
L'any 1999 el grup mexicà Maná va versionar-la com a homenatge al compositor i cantant.

27 d’agost 2006

Notícia de Mèxic (III): "Història i publicacions"

Ja a casa, hora de recompte i descans del viatger, apilo els llibres comprats i anyoro els que vaig veure i no vaig comprar.

Potser uns dels "llegats" espanyols més evidents a Mèxic és una història contemporània convulsa, plena d'heroïs i bandits, de dictadors i demòcrates, de capellans i anticlericals, d'aventures imperials i capdills revolucionaris, de tirs i ranxeres, de baionetes estrangeres i morts pròpies, de cacics i rebels, de picaresca i honestetat, de d'alegria i dol, d'imatges per la història i records esborrables, d'estètica i mitificació

La història recent del gran país americà produeix una atracció fatal pel qui tingui certa tirada cap a aquests temes. I la gran producció editorial, amb Districte Federal com a seu i el Fondo de Cultura Económica com a paradigma, fa que la febre del lector afeccionat a la història es desvordi. Entrar a les llibreries, repletes de llibres i revistes, observar un quiosc amb els grans diaris Reforma, Excelsior o El Universal, produia una taquicàrdia nerviosa i un afany d'inabastabilitat.

Puc dir, que la compra s'ha centrat sobretot en llibres d'història contemporània i d'actualitat, que a continuació detallo, i hi col·loco també els que ja tenia sobre el mateix tema:
Conquesta i colonització:
La conquista de México de Hugh THOMAS. Ed. Planeta Col. Booket.
Relación de cosas de Yucatán de Fray Diego de LANDA. Ed. Dante.
Brevísima relación de la destruición de las Indias de Fray Bartolomé DE LAS CASAS. Alianza Editorial.
Independència i segle XIX:
La otra historia de México Juarez y Maximiliano, la roca y el ensueño d'Armando FUENTES AGUIRRE "Catón". Ed. Diana.
Revolució:
Breve Historia de la Revolución Mexicana I - Los antecedentes y la etapa maderista de Jesús SILVA HERZOG. Fondo de Cultura Económica.
Breve Historia de la Revolución Mexicana II - La etapa constitucionalista y la lucha de facciones de Jesús SILVA HERZOG. Fondo de Cultura Económica.
La verdadera historia de Pancho Villa d'Ettore PIERRI. Editores Mexicanos Unidos.
Vida, pasión y muerte de Emiliano Zapata d'Ettore PIERRI. Editores Mexicanos Unidos.
Mèxic insurgent de John REED. Ed 1984.
Actualitat
Un proyecto alternativo de nación d'Andrés Manuel Lopez Obrador. Ed. Grijalbo.
Mesías Mexicano de Georges W. Grayson. Ed. Grijalbo.

19 d’agost 2006

Notícia de Mèxic (II): "Chiapas: sense rastre de Marcos"

Chiapas: sense rastre de Marcos

Escric la segona de les cròniques disperses de viatge des de San Cristòbal de las Casas, a Chiapas, ciutat famosa per ser l'escenari de l'aixecament de l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) liderat pel Subcomandante Marcos. El desembre de 1994 la plaza del Zócalo, on es troba la seu del govern municipal va ser ocupada pels guerrillers i la notícia es va extendre pel món. Chiapas va ser situada al mapa, i el Subcomandante es converí en un personatge famós, potser més a fora que al mateix Mèxic. Amb la marxa cap a DF va rebre les benaventurances de Saramago i Montalbán, i fou convidat a parlar davant del Parlament mexicà, enmig de la controvèrsia de que un emmascarat parlés en seu parlamentària. Finalment la Comandante Esther, amb cara destapada, parlà als pares de la pàtria sobre les dures condicions de vida de les dones índigenes. Poc a poc, Marcos i la llegenda es van anar allunyant de San Cristòbal, més engrescat amb la "Otra campanya" durant les eleccions presidencials del 2 de juliol passat i la conducció d'una motocicleta que en les condicions de vida dels pobladors de la selva de Chiapas. Avui a aquesta magnífica ciutat, encantadora i plena de vida, bulliciosa i comercial, que recorda al seu nom al defensor del índigenes, Fray Bartolomé de las Casas, Marcos només és un ninotet que venen al Zócalo com a souvenir, algun pujat a un cavall amb la Ramona, que diuen els nens que és la seva nòvia.

Avui m'ha impresionat visitar l'esglèsia d'un petit poble de Chiapas, San Juan Chamula. a deu kilòmetres de San Cristòbal. El mestisatge, no l'oficial i mitificat, sinó el pur sincretisme, s'ens descobrien als nostres ulls: catolicisme amb els ritus ancestrals més antics.

14 d’agost 2006

Notícia de Mèxic (I): AMLO i el colapse

Són les 7 del vespre a Mèxic DF i escric aquesta primera nota des d'un ordinador darrera la consergeria de l'hotel on m'hostatjo.
Després d'arribar bé, tot i el cansament d'un viatge tant llarg, ahir vam visitar aquesta gran ciutat de més de 22 milions d'habitants (m'han donat xifres que oscil-len d'un milió).
AMLO i el colapse
El primer que veus quan arribes a la capital de Mèxic és la gran efervecència política. Arreu es veuen cartells electorals dels diferents comicis. Però el que es fa més evident al passejar pel centre de la ciutat és l'impacte de l'acampada dels seguidors del candidat Andrés Manuel Lòpez Obrador que dins de les activitats de l'anomenada "resistència civil" i amb el lema "Voto x Voto, Casilla x Casilla" demanen el recompte de les paperetes de les eleccions presidencials celebrades el dia 2 de juliol. Els simpatitzants d'AMLO (les sigles per les quals es coneix al polític tabasqueny) ocupen les principals avingudes i vies de Ciutat de Mèxic, principalment la vital Avenida Reforma, a més dels carrers més concurreguts del centre históric de la capital azteca, i la preciosa Plaza del Zócalo, fet que impedeix d'admirar el magnífic mural de Diego Rivera sobre la història del país que es troba al Palau de Govern. Durant tot el dia es succeixen mitings, proclames, concerts, etc que segurament ja no tenen el grau de concurrència del primer dia. A l'espera que es donin els resultats d'un recompte del 10% al qual ha accedit el TEPJF (Tribunal Electoral) davant de l'hotel - Av. Reforma per on discorre el campament - poc més d'unes 20 persones escolten actuacions musicals.
En general sents crítiques al greu colapse que aquesta resistència ha provocat, i per exemple les comunicacions en cotxe o autocar pateixen problemes per desplaçar-se en trajectes senzills, els que abans es feien en 5 minuts ara poden arribar a l'hora en hores punta.
En quan a l'estat d'opinió, aquesta és diversa. Avui m'explicaven que és provable que hi hagués fraus electorals flagrants: compra de vots, desaparicions dels cens, sondetjos sospitosos, etc.
Ahir per sudmergir-me en la història en temps real que s'està vivint en aquest país, vaig comprar-me un parell de llibres: una biografia crítica, segons diu el mateix autor, d'AMLO i el seu programa polític de les passades eleccions "Un nuevo proyecto de nación".
I, ara, que succeirà? Mèxic és un país amb gran potencial dins de Llatinoamerica, i amb gran influència, però que pot passar segons els resultats del recompte parcial que el Tribunal electoral ha de donar a conèixer properament?
Si aquest confirma els resultats provisionals, la victòria de Felipe Calderón del PAN (Partido de Acción Democratica), AMLO ja ha amenaçat amb continuar les movilitzacions, que poden portar a un veritable colapse, i no ja de trànsit, a l'Estat.
Si per contra, els resultats atorguen la victòria a López Obrador i al seu partit PRD (Partido de la Revolución Democrática) es crearà un perillós precedent, a més d'un descrèdit de les institucions que veurien com es confirmen les sospites de frau. Amb una victòria posterior a massives movilitzacions - similar a la revolució taronja d'Ucraïna o la revolta pacífica que va acabar amb la presidència de Shevardnadze a Geòrgia - amb tocs populístes que l'aproximen a Hugo Chávez o Evo Morales i l'allunyen d'un lideratge d'esquerres com el de Lula al Brasil, sentaria un precedent perillós per a qualsevol candidat derrotat de qualsevol país d'Amèrica.
López Obrador, si finalment els resultats provisionals adquireixen el caràcter de definitius, hauria d'esdevenir un líder opositor responsable, capdavanter de les aspiracions dels seus seguidors i simpatitzants, la gent més humil, impacable crític del govern i aspirant, amb la gran preparació que li atorgaria la feina d'opositor, a la Presidència a les properes eleccions. Si per contra continua pel camí de la resistència civil i les movilitzacions, seguint pel camí del colapse, mala peça al tel-ler...
Continuarà...

11 d’agost 2006

Cap a Mèxic, amb la feina feta

A les quatre de la tarda surt el vol que em portarà cap a Mèxic DF. Estaré fins al dia 26 d'agost a Mèxic, coneixent aquest gran país d'Amèrica. Si trobo ordinador actualitzaré el bloc i us aniré oferint algunes impresions del viatge i del que vagi veient durant aquests 15 díes.

Abans de marxar, però, he anat a donar la meva signatura a l'únic president que no m'ha fet avergonyir. He signat per Joan Laporta i Estruch. I el tornaré a votar, com ja vaig fer fa tres anys, el dia 3 de setembre quan se celebrin les eleccions a Can Barça. Perquè vull que l'alienada d'aire fresc que ell i el seu equip van suposar continuï al club, mal que els hi pesi als nostàlgics i oportunistes, a aquells que des del primer dia malden per fer-lo caure.
Laporta ha retornat al Barça una imatge immillorable al món, l'ha reconciliat amb el país i amb els seus valors de sempre, amb uns èxits esportius que ja han entrat en la gran història del club. Ha comés alguns errors, però acostumats a d'altres que només enllaçaven trapelleries i trompades, aquests són mínims. No hi ha res a retreure, li agraeixo tot el que ha fet al Barça i vull que continui, ell i el seu equip, i em sap greu que tots els qui van començar no hi siguin.
El balanç és immillorable i tenim un futur immillorable per endavant.
Perquè jo també crec, que PRIMER, EL BARÇA!
més informació aquí

10 d’agost 2006

Anotacions sobre el conflicte (II): La segona mort de Rafik Hariri

Demà marxo de vacances i abans us volia oferir una altra de les anotacions sobre el conflicte a Orient Proper, aquest cop centrat en la darrera història libanesa i en un cert futur.

Bones vacances a tots!



La segona mort de Rafik Hariri


El 14 de febrer de 2005 l’exPrimer Ministre libanès Rafik Hariri moria al explotar milers de tones d’explosius al pas del seu cotxe i el seu seguici pel davant de l’Hotel Saint George, la zona més glamourosa del Beirut reconstruït, del Beirut de les oportunitats i del futur que havia contribuït a traçar l'exmandatari.

L’assassinat del multimilionari polític de Sidó, que s’havia mostrat contrari a les tropes sirianes que romanien al país d’ençà del final de la guerra civil, va commoure al seu país, iniciant-se el que es va anomenar la “primavera de Beirut”, un moviment de masses unitari que reclamava la retirada síria i la celebració d’eleccions sense la tutela de Damasc, tal com magníficament descriu Ricard Gonzalez a l’article que va publicar un any després del magnicidi a la revista Politica Exterior núm. 109, titulat “Líbano, un nuevo tiempo político”, i del que a n’ofereixo un extracte:

“Paradójicamente la muerte de Hariri el único político capaz de traspasar las barreras comunitarias que dividen al país y apelar al conjunto de la población gracias a que no se implicó en la guerra civil – sirvió para unir a la población en una misma causa: la recuperación de la independencia. Por primera vez, personas que habían luchado en bandos opuestos en la guerra civil compartían pancartas y consignas. Ninguna de las 17 confesiones religiosas reconocidas en la Constitución quedó al margen del movimiento, aunque, probablemente, era la cristiana la mayoritaria. Las movilizaciones no sólo consiguieron la retirada siria, sino también la dimisión del gobierno en pleno tres meses antes de que acabara la legislatura, algo inédito en Oriente Próximo. Y fue la juventud la que asumió el liderazgo del movimiento, al mostrar un compromiso con el país que constituye una de las mayores bazas para la consolidación de la democracia en Líbano. Muchos analistas vieron en esta masiva movilización popular la primera verdadera lucha común por la independencia en la historia del Líbano.”

El ric home de negocis, que havia fet fortuna amb negocis immobiliaris l’Aràbia Saudita, havia finançat projectes de reconstrucció, educatius i benèfics, fins als mateixos acords de pacificació, era l’home que prometia prosperitat i futur a la postguerra libanesa i gràcies a la seva gran popularitat i a aquesta capacitat de generar noves esperances als seus compatriotes va alçar-se amb el càrrec de Primer Ministre durant la presidència d’Elias Harawi, que havia succeït a René Moawad, assassinat poc després de la seva elecció que va fer témer pel futur dels recents acords de Taïf.

El reconstructor del Líban i de la seva capital, de la mà de Solidere, la societat encarregada de les grans obres - amb una brutal especulació i endeutament i sense gaire consideració per la història i per la tradició de la capital llevantina tal com incisivament critica Georges Corm, analista, historiador i exministre del govern de Salim el Hoss, a la seva història del Líban contemporani- era vist com un benefactor del país, estimat i odiat per amics o rivals, amb contactes a tot el món i amistats personals amb els líders mundials, com el President Chirac qui li obria les portes de l’Elisi sempre que era necessari, propietari de mitjans de comunicació i de mil i una societats, però no tenia un bona relació amb el President de la República, General Émile Lahoud, tensió que s’aguditzà quan el Lahoud, que tenia tota la confiança i el suport de Síria, va voler esmenar la Constitució per optar a la reelecció. Rafik Hariri, que fins al moment no s’havia mostrat contrari a la tutela siriana, va oposar-se amb tota contundència a aquest intent presidencial, finalment reeixit, fins i tot comptant amb suports internacionals que aconseguiren que la ONU es pronunciés contra la reelecció de Lahoud i en contra de la tutela siriana. Sense poder impedir la reelecció, dimití. A partir de llavors les seves relacions amb el govern de Baixir Al Assad van empitjorar, fins que poc dies abans del seu assassinat va veure’s immers en una picabaralla a Damasc amb el líder sirià, on es diu que fins i tot van prodigar-se fatals amenaces per part d’homes de confiança del president.

Com em dit, poc més tard Hariri era assassinat, i les Nacions Unides condemnaven l’assassinat, exigien la sortida del país de les tropes sirianes reafirmant el contingut de la resolució 1559, que també exigia la desmilitarització de les milícies, i encarregaven una investigació al fiscal alemany Detlev Mehlis per aclarir l’autoria del magnicidi. Com a resultat de la forta pressió internacional i les protestes dels libanesos, a l’abril de l’any passat Síria retirava les seves tropes, que des de 1991 s’estaven al país llevantí, en funcions de “tutela” i “estabilització”.

En un clima d’eufòria per la retirada siriana i il·lusió per un futur que es creia ple d’oportunitats es van celebrar les primeres eleccions sense la tutela de Damasc. No obstant de la il·lusió es passà aviat al desencant, amb el retorn dels vells noms del passat a la primera plana de la política, com l’exgeneral Michel Aoun, que retornava de 15 anys d’exili a França amb una ambició desmesurada, la divisió de les forces antisirianes, males arts polítiques i inestabilitat. Finalment es van formar dos blocs, inestables i amb elements antitètics: per una banda l’encapçalat pel Mustaqbal (futur) liderat pel fill de Hariri, Saad, i el Partit Socialista Progresista del líder drus Wahid Jumblatt, juntament, i aquí rau la sorpresa, amb Hesbol·là i l’Amal xiïtes, que fins llavors havien estat els més estrets amics del règim de Síria, i grups cristians, entre ells les Forces Libaneses de Samir Geagea, l'antiga mílicia cristiana més nombrosa el líder de les quals s’havia negat a signar l’acord de pau de Taïf. L’altre bàndol era l’encapçalat per Michel Aoun, l’antic general que després de combatre als sirians en el darrer acte de la guerra civil abans dels acords de Taïf i autoproclamar-se president, s’unia amb els líders més notòriament associats a Damasc, en la seva cursa cap a la Presidència de la República, a la que com a cristià pot optar.

Els resultats van oferir una imatge nítida de la divisió confessional, reforçant-la, i d’aquesta manera mentre el partit de Hariri es proclamava vencedor al nord i a la capital, de majoria sunnita, el líder drus Jumblatt tornava a guanyar al seu feu del Xouf, l’exgeneral Aoun obtenia el suport majoritari dels cristians del bastió maronita del Mont Líban i el Hesbol·là i l’Amal aconseguien un suport inapel·lable al sud del país. Amb aquest resultat, tot i el triomf pòstum de Hariri, l’era oberta després de la retirada siriana no oferia, com es creia, un moment tant il·lusionant, i enmig de picabaralles entre els dos blocs es produïa la investigació del fiscal Mehlis que inculpava a homes forts del baasisme sirià, entre ells familiars del mateix mandatari de Damasc, i antics caps de la seguretat libanesa, i accions violentes com les que van costar la vida al periodista i polític crític amb Síria Gibran Tueni, a l’escriptor Samir Qasir o a l’antic secretari general del Partit Comunista Libanès, George Hawi i que fins i tot van ferir l’exministre de Defensa i home de Damasc, Elias Mur, mostra del perillós rebrot de la violència iniciat amb l’assassinat de Rafik Hariri i de l’horitzó tortuós que s’entrellucava.

Finalment va ser nomenat Primer Ministre Fouad Siniora, col·laborador de l’antic premier, moderat i prooccidental. Els difícils moments que li tocarien viure no estaven previstos quan fou elegit per majoria absoluta del Parlament libanès, fraccionat comunitàriament en les 17 confessions religioses reconegudes per l’estat.

I amb l’inici de l’escalada violenta, les expectatives de l’estiu, l’espera d’onades de turistes, sobretot els rics petrolers de la península aràbiga, els somnis dels beirutins, la calor del sol i l’arribada d’avions de tot el món a l’aeroport internacional Rafik Hariri, avui greument tocat pels bombardejos, s’han esvaït.


Ja ningú passejarà per la Corniche, ni s’hostatjarà als hotels del centre de la capital, ni es banyarà al mediterrani llevantí, ni els libanesos faran saltar espurnes a la nit a les discoteques més famoses i els clubs més elitistes d’Orient, per ara no es veurà el jovent àvid de progrés i llibertat vestit a la última moda occidental, com aquells nois i noies que iniciaren la "Primavera de Beirut", ni tampoc tindrà la renovada aura moderna i occidental la capital del Líban. No es tancaran negocis ni es vendrà i comprarà amb la velocitat d’abans, tampoc es construiran gratacels i els bancs i multinacionals no obriran aquests dies noves seus. Els comerciants no faran grans ventes i els nostàlgics no podran recordar com era la ciutat abans de les grans reformes de postguerra, ningú s’aturarà a la Plaça dels Màrtirs on l’any 1916 els Joves Turcs van ofegar qualsevol intent independentista executant a un membre de cadascuna de les diferents comunitats que conformen el país.

Tot el que era i va representar Hariri per al Líban s’ha esfumat, ha desaparegut: la reconstrucció avui altre cop necessària, el somni de desenvolupament torna a ser una quimera, el progrés i la modernització, el desig de llibertat i de superació dels conflictes, el voler fer de Beirut i tot el Líban un oasi de prosperitat... com en una segona mort.

Però els libanesos tantes vegades acostumats a reconstruir les ferides dels enfrontaments que des dels setanta s’enllacen i s’entrecreuen, tornaran a refer-se i a refer, retornaran a l’esperança d’un país en pau i de pau, lliure i modern, per això hauran d’aconseguir alliberar-se d’enfrontaments estèrils amb els veïns i de les dictadures d’aquells que sempre voldran impedir l’esperança i el futur, sabedors que només la por i la desesperança atien el seu foc. Entre tots, i aquí és on ens afecta a la comunitat internacional, hem d’ajudar al Líban, econòmica i diplomàticament, a sortir del pou dels enfrontaments i de la desesperança.

Quan acabi l’enfrontament armat, l’escalada de violència, la guerra entre el veí Israel i el Hesbol·la, caldrà no oblidar el Líban. Llavors, serà el moment dels qui ofereixin futur, esperança, com en el seu moment Hariri ho va ser, i no dels qui només desitgin infortuni, endarreriment i por.

04 d’agost 2006

Anotacions sobre el conflicte (I): "Més que un partit, menys que un estat"

M’entristeix enormement. Em produeixen basques els comentaris senzills, sense matisos ni fonaments. He trigat a escriure, he trigat molt a tenir prou nocions i referències sobre el tema com per intentar publicar qualsevol cosa. El 12 de juliol, el dia que es van iniciar les hostilitats, amb l’infiltració d’un comando d’Hesbol·là en territori hebreu, que va matar a 8 soldats israelians i en va segrestar a 2 mes, em va enxampar entre el final de la lectura del llibre “El Líbano contemporaneo” de l’analista i exministre libanès Georges Corm i l’inici de “Hizbulah, el ejército de Dios” del corresponsal d’EFE a l’Orient Proper, Javier Martín.

No pretenc sentar càtedra ni passar pel que no sóc, però m’agradaria oferir-vos alguns comentaris que he anat reflexionant en aquests llargs dies d’enfrontament al país dels cedres.

“Més que un partit, menys que un Estat”

El 24 de maig 2000 el llavors premier israelià Ehud Barak complia la seva promesa de retirada de les tropes israelianes que romanien al sud del Líban, després de les nombroses baixes i els milions de shekels gastats i la impopularitat que les operacions despertaven als ciutadans, exemple paradigmàtic en fou el moviment de les “Quatre mares”, que s’oposaven a que els joves soldats del Tsahal haguessin de servir al sud del Líban, a més de la pressió internacional que des de la matança de Qana de l’any 1996 no deixava de demanar a Israel la retirada del sud libanès on tenia el suport d'una milícia cristiana, l’Exèrcit del Sud del Líban (ESL) comandada pel general Lahad i fins i tot d'alguns elements xiïtes. La promesa de l’exgeneral més condecorat de l’exèrcit d’Israel, no era sinó l’acceleració d’una idea majoritària dins d’aquest Estat després d’inútils morts com la dels 76 soldats morts en xocar els helicòpters que els transportaven.

Com brillantment explica Martín al seu llibre sobre l'anomenat Partit de Déu, fundat a redós de la invasió israeliana del sud del Líban, l’actuació d’aquest grup radical xiïta després de la retirada uniteral del Tsahal, va ser una molt brillant gestió de l’aparent victòria sobre l’exèrcit més poderós de la regió. En una imatge rememorada pel periodista espanyol, ocurreguda en un poble cristià del sud, Dibel, feu dels col·laboracionistes de l’ESL en espera de l’arribada dels homes del Hesbol·là, l'església és plena, alguns exmilicians i les seves famílies. Preguen per la seva sort. Arriben els primers cotxes i d’un d’ells en descendeixen dos clergues xiïtes, capa negra i turbant. Entren a l’església del poble i transmeten el missatge de Hesbol·là: “Tots som libanesos, tots hem vessat sang. Ja n’hi ha prou”. Evitant les represàlies comunitàries que anys enrere eren el pa de cada dia, Hesbol·là triomfava per segona vegada al Líban i enfortia enormement la seva imatge pública, enllaçant-la amb la seva vessant de "lluita" social (hospitals i escoles), i de retruc el seu poder dins l’Estat, fins a convertir-se en el que alguns han vingut a anomenar un “estat dins d’un estat” o en paraules d’un dirigent del grup radical “més que un partit, menys que un estat”.
Amb la influència del règim dels aiatol·làs d’Iran i el suport de la Síria de Baixar Al Assad, i no sense algunes tensions interiors, Hesbol·là participa en la política libanesa, que viu en aquell primer any del segle XXI un moment d’esperança i reconstrucció després d’anys de guerra civil, però sense renunciar a la “resistència” a la seva milícia armada, convertint-se en un la única facció armada d’ençà dels acords de Taïf de 1990 que posaren fi als luctuosos enfrontaments comunitaris que havien omplert de sang el país dels cedres.

L’excusa propicia per continuar l’activitat “militar” – i per tant el continu llançament dels anomenats míssils “Katiusha” sobre el nord d’Israel – és el contenciós sobre les granges de Xebaa, una petita porció de terreny, on s’hi situen unes masies abandonades, ocupada per Israel situat en l’important enclavament fronterer entre aquest, el Líban i Síria, i que tot indica que pertany a aquest darrer, tot i que Damasc faci ulls grossos a la reclamació, gens fonamentada, libanesa. Segons Israel aquest punt estratègic va ser capturat a Síria i per tant no és territori libanès, mentre que Síria admet que li havien pertanyut les referides granges però que les havia cedit al seu veí poc després de la pau de Taïf.

La poca capacitat de l’estat libanès va afavorir, sens dubte, aquest ensenyoriment de Hesbol·là al sud del Líban, on es concentra una part important de la ja majoritària comunitat xiïta, evidència no reflexada en la complicada arquitectura institucional. L’obligació de les Forces Armades libaneses, estipulada a la mateixa resolució de Nacions Unides que exigia la sortida de les tropes d’Israel del sud del Líban, de controlar la Línia Blava que s’estén entre ambdós països no s’ha arribat a complir. Amb un exèrcit que no arriba als 10.000 efectius i que té funcions més aviat policials, el govern libanès, sempre pendent del fil de la inestabilitat, no s’ha atrevit mai a portar la contrària als qui es presenten com els alliberadors del país. La Resolució 1559 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides també exigeix el desarmament de Hesbol·là, un tema controvertit davant del que el govern libanès es troba impotent.

A més, el moviment radical xiïta encapçalat pel jove xeic Hassan Nasralah, presentant-se com els únics que han pogut derrotar a Israel ha obtingut el reconeixement, quan no el suport d’amplis sectors de la població del petit país mediterrani, fins i tot de sectors cristians, com el mateix president Émile Lahoud, maronita prosirià, i participa amb tres ministeris al govern de concentració que encapçala el sunnita moderat i prooccidental Fouad Siniora, sorgit després de les primeres eleccions celebrades al Líban després de la sortida de les tropes sirianes, el febrer del 2005, arran de l’assassinat de l’exPrimer ministre libanès Rafik Hariri.
Properament:
Anotacions sobre el conflicte (II) : La segona mort de Rafik Hariri