Demà marxo de vacances i abans us volia oferir una altra de les anotacions sobre el conflicte a Orient Proper, aquest cop centrat en la darrera història libanesa i en un cert futur.
El 14 de febrer de 2005 l’exPrimer Ministre libanès
Rafik Hariri moria al explotar milers de tones d’explosius al pas del seu cotxe i el seu seguici pel davant de l’Hotel Saint George, la zona més glamourosa del
Beirut reconstruït, del
Beirut de les oportunitats i del futur que havia contribuït a traçar l'exmandatari.
L’assassinat del multimilionari polític de
Sidó, que s’havia mostrat contrari a les tropes sirianes que romanien al país d’ençà del final de la guerra civil, va commoure al seu país, iniciant-se el que es va anomenar la “
primavera de Beirut”, un moviment de masses unitari que reclamava la retirada síria i la celebració d’eleccions sense la tutela de
Damasc, tal com magníficament descriu
Ricard Gonzalez a l’article que va publicar un any després del magnicidi a la revista
Politica Exterior núm. 109, titulat “
Líbano, un nuevo tiempo político”, i del que a n’ofereixo un extracte:
“Paradójicamente la muerte de Hariri el único político capaz de traspasar las barreras comunitarias que dividen al país y apelar al conjunto de la población gracias a que no se implicó en la guerra civil – sirvió para unir a la población en una misma causa: la recuperación de la independencia. Por primera vez, personas que habían luchado en bandos opuestos en la guerra civil compartían pancartas y consignas. Ninguna de las 17 confesiones religiosas reconocidas en la Constitución quedó al margen del movimiento, aunque, probablemente, era la cristiana la mayoritaria. Las movilizaciones no sólo consiguieron la retirada siria, sino también la dimisión del gobierno en pleno tres meses antes de que acabara la legislatura, algo inédito en Oriente Próximo. Y fue la juventud la que asumió el liderazgo del movimiento, al mostrar un compromiso con el país que constituye una de las mayores bazas para la consolidación de la democracia en Líbano. Muchos analistas vieron en esta masiva movilización popular la primera verdadera lucha común por la independencia en la historia del Líbano.”
El ric home de negocis, que havia fet fortuna amb negocis immobiliaris l’
Aràbia Saudita, havia finançat projectes de reconstrucció, educatius i benèfics, fins als mateixos acords de pacificació, era l’home que prometia prosperitat i futur a la postguerra libanesa i gràcies a la seva gran popularitat i a aquesta capacitat de generar noves esperances als seus compatriotes va alçar-se amb el càrrec de Primer Ministre durant la presidència d’
Elias Harawi, que havia succeït a
René Moawad, assassinat poc després de la seva elecció que va fer témer pel futur dels recents acords de
Taïf.
El reconstructor del
Líban i de la seva capital, de la mà de
Solidere, la societat encarregada de les grans obres - amb una brutal especulació i endeutament i sense gaire consideració per la història i per la tradició de la capital llevantina tal com incisivament critica Georges Corm, analista, historiador i exministre del govern de
Salim el Hoss, a la seva història del
Líban contemporani- era vist com un benefactor del país, estimat i odiat per amics o rivals, amb contactes a tot el món i amistats personals amb els líders mundials, com el
President Chirac qui li obria les portes de l’
Elisi sempre que era necessari, propietari de mitjans de comunicació i de mil i una societats, però no tenia un bona relació amb el President de la República,
General Émile Lahoud, tensió que s’aguditzà quan el
Lahoud, que tenia tota la confiança i el suport de
Síria, va voler esmenar la Constitució per optar a la reelecció.
Rafik Hariri, que fins al moment no s’havia mostrat contrari a la tutela siriana, va oposar-se amb tota contundència a aquest intent presidencial, finalment reeixit, fins i tot comptant amb suports internacionals que aconseguiren que la
ONU es pronunciés contra la reelecció de
Lahoud i en contra de la tutela siriana. Sense poder impedir la reelecció, dimití. A partir de llavors les seves relacions amb el govern de
Baixir Al Assad van empitjorar, fins que poc dies abans del seu assassinat va veure’s immers en una picabaralla a
Damasc amb el líder sirià, on es diu que fins i tot van prodigar-se fatals amenaces per part d’homes de confiança del president.
Com em dit, poc més tard
Hariri era assassinat, i les
Nacions Unides condemnaven l’assassinat, exigien la sortida del país de les tropes sirianes reafirmant el contingut de la resolució 1559, que també exigia la desmilitarització de les milícies, i encarregaven una investigació al fiscal alemany
Detlev Mehlis per aclarir l’autoria del magnicidi. Com a resultat de la forta pressió internacional i les protestes dels libanesos, a l’abril de l’any passat
Síria retirava les seves tropes, que des de 1991 s’estaven al país llevantí, en funcions de “tutela” i “estabilització”.
En un clima d’eufòria per la retirada siriana i il·lusió per un futur que es creia ple d’oportunitats es van celebrar les primeres eleccions sense la tutela de
Damasc. No obstant de la il·lusió es passà aviat al desencant, amb el retorn dels vells noms del passat a la primera plana de la política, com l’exgeneral
Michel Aoun, que retornava de 15 anys d’exili a
França amb una ambició desmesurada, la divisió de les forces antisirianes, males arts polítiques i inestabilitat. Finalment es van formar dos blocs, inestables i amb elements antitètics: per una banda l’encapçalat pel
Mustaqbal (
futur) liderat pel fill de
Hariri,
Saad, i el
Partit Socialista Progresista del líder drus
Wahid Jumblatt, juntament, i aquí rau la sorpresa, amb Hesbol·là i l’Amal xiïtes, que fins llavors havien estat els més estrets amics del règim de Síria, i grups cristians, entre ells les
Forces Libaneses de
Samir Geagea, l'antiga mílicia cristiana més nombrosa el líder de les quals s’havia negat a signar l’acord de pau de
Taïf. L’altre bàndol era l’encapçalat per
Michel Aoun, l’antic general que després de combatre als sirians en el darrer acte de la guerra civil abans dels acords de
Taïf i autoproclamar-se president, s’unia amb els líders més notòriament associats a
Damasc, en la seva cursa cap a la Presidència de la República, a la que com a cristià pot optar.
Els resultats van oferir una imatge nítida de la divisió confessional, reforçant-la, i d’aquesta manera mentre el partit de
Hariri es proclamava vencedor al nord i a la capital, de majoria sunnita, el líder drus
Jumblatt tornava a guanyar al seu feu del
Xouf, l’exgeneral
Aoun obtenia el suport majoritari dels cristians del bastió maronita del
Mont Líban i el
Hesbol·là i l’
Amal aconseguien un suport inapel·lable al sud del país. Amb aquest resultat, tot i el triomf pòstum de
Hariri, l’era oberta després de la retirada siriana no oferia, com es creia, un moment tant il·lusionant, i enmig de picabaralles entre els dos blocs es produïa la investigació del fiscal
Mehlis que inculpava a homes forts del baasisme sirià, entre ells familiars del mateix mandatari de Damasc, i antics caps de la seguretat libanesa, i accions violentes com les que van costar la vida al periodista i polític crític amb
Síria Gibran Tueni, a l’escriptor
Samir Qasir o a l’antic secretari general del
Partit Comunista Libanès, George Hawi i que fins i tot van ferir l’exministre de Defensa i home de
Damasc,
Elias Mur, mostra del perillós rebrot de la violència iniciat amb l’assassinat de
Rafik Hariri i de l’horitzó tortuós que s’entrellucava.
Finalment va ser nomenat Primer Ministre
Fouad Siniora, col·laborador de l’antic premier, moderat i prooccidental. Els difícils moments que li tocarien viure no estaven previstos quan fou elegit per majoria absoluta del Parlament libanès, fraccionat comunitàriament en les 17 confessions religioses reconegudes per l’estat.
I amb l’inici de l’escalada violenta, les expectatives de l’estiu, l’espera d’onades de turistes, sobretot els rics petrolers de la península aràbiga, els somnis dels beirutins, la calor del sol i l’arribada d’avions de tot el món a l’aeroport internacional
Rafik Hariri, avui greument tocat pels bombardejos, s’han esvaït.
