10 d’agost 2006

Anotacions sobre el conflicte (II): La segona mort de Rafik Hariri

Demà marxo de vacances i abans us volia oferir una altra de les anotacions sobre el conflicte a Orient Proper, aquest cop centrat en la darrera història libanesa i en un cert futur.

Bones vacances a tots!



La segona mort de Rafik Hariri


El 14 de febrer de 2005 l’exPrimer Ministre libanès Rafik Hariri moria al explotar milers de tones d’explosius al pas del seu cotxe i el seu seguici pel davant de l’Hotel Saint George, la zona més glamourosa del Beirut reconstruït, del Beirut de les oportunitats i del futur que havia contribuït a traçar l'exmandatari.

L’assassinat del multimilionari polític de Sidó, que s’havia mostrat contrari a les tropes sirianes que romanien al país d’ençà del final de la guerra civil, va commoure al seu país, iniciant-se el que es va anomenar la “primavera de Beirut”, un moviment de masses unitari que reclamava la retirada síria i la celebració d’eleccions sense la tutela de Damasc, tal com magníficament descriu Ricard Gonzalez a l’article que va publicar un any després del magnicidi a la revista Politica Exterior núm. 109, titulat “Líbano, un nuevo tiempo político”, i del que a n’ofereixo un extracte:

“Paradójicamente la muerte de Hariri el único político capaz de traspasar las barreras comunitarias que dividen al país y apelar al conjunto de la población gracias a que no se implicó en la guerra civil – sirvió para unir a la población en una misma causa: la recuperación de la independencia. Por primera vez, personas que habían luchado en bandos opuestos en la guerra civil compartían pancartas y consignas. Ninguna de las 17 confesiones religiosas reconocidas en la Constitución quedó al margen del movimiento, aunque, probablemente, era la cristiana la mayoritaria. Las movilizaciones no sólo consiguieron la retirada siria, sino también la dimisión del gobierno en pleno tres meses antes de que acabara la legislatura, algo inédito en Oriente Próximo. Y fue la juventud la que asumió el liderazgo del movimiento, al mostrar un compromiso con el país que constituye una de las mayores bazas para la consolidación de la democracia en Líbano. Muchos analistas vieron en esta masiva movilización popular la primera verdadera lucha común por la independencia en la historia del Líbano.”

El ric home de negocis, que havia fet fortuna amb negocis immobiliaris l’Aràbia Saudita, havia finançat projectes de reconstrucció, educatius i benèfics, fins als mateixos acords de pacificació, era l’home que prometia prosperitat i futur a la postguerra libanesa i gràcies a la seva gran popularitat i a aquesta capacitat de generar noves esperances als seus compatriotes va alçar-se amb el càrrec de Primer Ministre durant la presidència d’Elias Harawi, que havia succeït a René Moawad, assassinat poc després de la seva elecció que va fer témer pel futur dels recents acords de Taïf.

El reconstructor del Líban i de la seva capital, de la mà de Solidere, la societat encarregada de les grans obres - amb una brutal especulació i endeutament i sense gaire consideració per la història i per la tradició de la capital llevantina tal com incisivament critica Georges Corm, analista, historiador i exministre del govern de Salim el Hoss, a la seva història del Líban contemporani- era vist com un benefactor del país, estimat i odiat per amics o rivals, amb contactes a tot el món i amistats personals amb els líders mundials, com el President Chirac qui li obria les portes de l’Elisi sempre que era necessari, propietari de mitjans de comunicació i de mil i una societats, però no tenia un bona relació amb el President de la República, General Émile Lahoud, tensió que s’aguditzà quan el Lahoud, que tenia tota la confiança i el suport de Síria, va voler esmenar la Constitució per optar a la reelecció. Rafik Hariri, que fins al moment no s’havia mostrat contrari a la tutela siriana, va oposar-se amb tota contundència a aquest intent presidencial, finalment reeixit, fins i tot comptant amb suports internacionals que aconseguiren que la ONU es pronunciés contra la reelecció de Lahoud i en contra de la tutela siriana. Sense poder impedir la reelecció, dimití. A partir de llavors les seves relacions amb el govern de Baixir Al Assad van empitjorar, fins que poc dies abans del seu assassinat va veure’s immers en una picabaralla a Damasc amb el líder sirià, on es diu que fins i tot van prodigar-se fatals amenaces per part d’homes de confiança del president.

Com em dit, poc més tard Hariri era assassinat, i les Nacions Unides condemnaven l’assassinat, exigien la sortida del país de les tropes sirianes reafirmant el contingut de la resolució 1559, que també exigia la desmilitarització de les milícies, i encarregaven una investigació al fiscal alemany Detlev Mehlis per aclarir l’autoria del magnicidi. Com a resultat de la forta pressió internacional i les protestes dels libanesos, a l’abril de l’any passat Síria retirava les seves tropes, que des de 1991 s’estaven al país llevantí, en funcions de “tutela” i “estabilització”.

En un clima d’eufòria per la retirada siriana i il·lusió per un futur que es creia ple d’oportunitats es van celebrar les primeres eleccions sense la tutela de Damasc. No obstant de la il·lusió es passà aviat al desencant, amb el retorn dels vells noms del passat a la primera plana de la política, com l’exgeneral Michel Aoun, que retornava de 15 anys d’exili a França amb una ambició desmesurada, la divisió de les forces antisirianes, males arts polítiques i inestabilitat. Finalment es van formar dos blocs, inestables i amb elements antitètics: per una banda l’encapçalat pel Mustaqbal (futur) liderat pel fill de Hariri, Saad, i el Partit Socialista Progresista del líder drus Wahid Jumblatt, juntament, i aquí rau la sorpresa, amb Hesbol·là i l’Amal xiïtes, que fins llavors havien estat els més estrets amics del règim de Síria, i grups cristians, entre ells les Forces Libaneses de Samir Geagea, l'antiga mílicia cristiana més nombrosa el líder de les quals s’havia negat a signar l’acord de pau de Taïf. L’altre bàndol era l’encapçalat per Michel Aoun, l’antic general que després de combatre als sirians en el darrer acte de la guerra civil abans dels acords de Taïf i autoproclamar-se president, s’unia amb els líders més notòriament associats a Damasc, en la seva cursa cap a la Presidència de la República, a la que com a cristià pot optar.

Els resultats van oferir una imatge nítida de la divisió confessional, reforçant-la, i d’aquesta manera mentre el partit de Hariri es proclamava vencedor al nord i a la capital, de majoria sunnita, el líder drus Jumblatt tornava a guanyar al seu feu del Xouf, l’exgeneral Aoun obtenia el suport majoritari dels cristians del bastió maronita del Mont Líban i el Hesbol·là i l’Amal aconseguien un suport inapel·lable al sud del país. Amb aquest resultat, tot i el triomf pòstum de Hariri, l’era oberta després de la retirada siriana no oferia, com es creia, un moment tant il·lusionant, i enmig de picabaralles entre els dos blocs es produïa la investigació del fiscal Mehlis que inculpava a homes forts del baasisme sirià, entre ells familiars del mateix mandatari de Damasc, i antics caps de la seguretat libanesa, i accions violentes com les que van costar la vida al periodista i polític crític amb Síria Gibran Tueni, a l’escriptor Samir Qasir o a l’antic secretari general del Partit Comunista Libanès, George Hawi i que fins i tot van ferir l’exministre de Defensa i home de Damasc, Elias Mur, mostra del perillós rebrot de la violència iniciat amb l’assassinat de Rafik Hariri i de l’horitzó tortuós que s’entrellucava.

Finalment va ser nomenat Primer Ministre Fouad Siniora, col·laborador de l’antic premier, moderat i prooccidental. Els difícils moments que li tocarien viure no estaven previstos quan fou elegit per majoria absoluta del Parlament libanès, fraccionat comunitàriament en les 17 confessions religioses reconegudes per l’estat.

I amb l’inici de l’escalada violenta, les expectatives de l’estiu, l’espera d’onades de turistes, sobretot els rics petrolers de la península aràbiga, els somnis dels beirutins, la calor del sol i l’arribada d’avions de tot el món a l’aeroport internacional Rafik Hariri, avui greument tocat pels bombardejos, s’han esvaït.


Ja ningú passejarà per la Corniche, ni s’hostatjarà als hotels del centre de la capital, ni es banyarà al mediterrani llevantí, ni els libanesos faran saltar espurnes a la nit a les discoteques més famoses i els clubs més elitistes d’Orient, per ara no es veurà el jovent àvid de progrés i llibertat vestit a la última moda occidental, com aquells nois i noies que iniciaren la "Primavera de Beirut", ni tampoc tindrà la renovada aura moderna i occidental la capital del Líban. No es tancaran negocis ni es vendrà i comprarà amb la velocitat d’abans, tampoc es construiran gratacels i els bancs i multinacionals no obriran aquests dies noves seus. Els comerciants no faran grans ventes i els nostàlgics no podran recordar com era la ciutat abans de les grans reformes de postguerra, ningú s’aturarà a la Plaça dels Màrtirs on l’any 1916 els Joves Turcs van ofegar qualsevol intent independentista executant a un membre de cadascuna de les diferents comunitats que conformen el país.

Tot el que era i va representar Hariri per al Líban s’ha esfumat, ha desaparegut: la reconstrucció avui altre cop necessària, el somni de desenvolupament torna a ser una quimera, el progrés i la modernització, el desig de llibertat i de superació dels conflictes, el voler fer de Beirut i tot el Líban un oasi de prosperitat... com en una segona mort.

Però els libanesos tantes vegades acostumats a reconstruir les ferides dels enfrontaments que des dels setanta s’enllacen i s’entrecreuen, tornaran a refer-se i a refer, retornaran a l’esperança d’un país en pau i de pau, lliure i modern, per això hauran d’aconseguir alliberar-se d’enfrontaments estèrils amb els veïns i de les dictadures d’aquells que sempre voldran impedir l’esperança i el futur, sabedors que només la por i la desesperança atien el seu foc. Entre tots, i aquí és on ens afecta a la comunitat internacional, hem d’ajudar al Líban, econòmica i diplomàticament, a sortir del pou dels enfrontaments i de la desesperança.

Quan acabi l’enfrontament armat, l’escalada de violència, la guerra entre el veí Israel i el Hesbol·la, caldrà no oblidar el Líban. Llavors, serà el moment dels qui ofereixin futur, esperança, com en el seu moment Hariri ho va ser, i no dels qui només desitgin infortuni, endarreriment i por.

3 comentaris: