17 de setembre 2006

Salvador


Sovint heretem dels pares les seves històries i fantasies, els seus passats i els seus somnis. Tal vegada a voltes ens en volem desprendre, és una llosa massa pesada, però el passat, els seus passats, conformen, també, un tresor si el sabem acceptar. La història de Salvador Puig Antich va agafar als meus pares, que llavors encara no es coneixien, en aquella època de la vida en que els fets et trasbalsen, en que vius la vida amb tota la intensitat, i a més en un temps i un país tant llunyà i tant pròxim. La història d’aquest jove impulsiu, valent, atrevit, arrauxat, vital no m’és desconeguda i per això estava amatent al resultat del projecte de Roures i Huerga de portar-la al cinema. I el resultat, amb un Daniel Brühl que ja podem anomenar gran actor magníficament ficat en l’esperit de Salvador, és magnífic.

Tot i això s’havia d’anar al cine amb certes cauteles. Era evident que la pel·lícula és un drama, de llàgrima segura, però calia veure si, contradient al que el mateix Puig Antich volia, l’havien convertit en un màrtir o un heroi. Tot i aquesta evident temptació, davant nostre corre trepidant una trepidant peripècia vital: noi de classe mitjana, estudiant, que entra en contacte amb la política en els durs anys del tardofranquisme, la seva radicalització cap a posicions llibertàries, la trajectòria del grup que forma amb els germans Solé Sugranyes, Xavier Garriga, Pons Llovet i els francesos Rouillan i Torres les “expropiacions” a bancs i les accions descarades, imprudents fins i tot, de caire propagandístics. Però a més el Puig Antich que veiem al cinema s’enamora, riu, s’emprenya, estima les seves germanes i fa per veure-les tot i els perills, discuteix, sedueix, gaudeix del sexe, les drogues i el rock and roll.. sempre sense por. A partir del fatídic dia de la detenció i la mort del policia Anguas, comença el drama, la cursa contra rellotge per vèncer a la “justícia exemplar” de Franco, arribant a un final de tragèdia que no deixa indiferent a cap espectador sensible, trasbalsant-lo i fent-li la caure alguna que altre llàgrima galta avall.

Adoptant tocs de pel·lícula coral les interpretacions de les persones que conformen l’entorn de Puig Antich, són un dels elements més destacats del film: els companys de lluita, entre els que destaquen els populars Biel Duran o Joel Joan, l’advocat Oriol Arau interpretat per Tristan Ulloa, els dos amors, el primer però inesborrable, Cuca, Leonor Watling, i l’esperit lliure, Margalida, Ingrid Rubio, Jesús, el carceller que mutarà de cruel a amic, Leonardo Sbaraglia, el pare, símbol d’aquella generació que perdé la guerra i va ser destrossada pel franquisme, i sobretot les quatre germanes de Puig Antich: Imma, Montse, Carme i Merçona, a les que donen vida superbament Olalla Escribano, Bea Segura, Carlota Olcina i Andrea Ros.

Precisament elles, les germanes que van haver d’aprendre a conviure amb la tragèdia de l’assassinat del seu germà, que mantingueren viva la flama del record del seu germà en temps de reconciliacions forçosos i pactes de l’oblit, en anys durs per la memòria, i que ara per fi veuen com el cas de Salvador obté la comprensió pública que requeria, han mostrat la seva satisfacció i entusiasme per la pel·lícula. Davant d’aquesta actitud, qualsevol crítica a l’oportunitat, a tergiversacions o manipulacions són mera anècdota.

La banda sonora, mereix, un elogi a part, i ve a demostrar el domini dels sons de Lluís Llach, que a més versiona la cançó que ell mateix va escriure en aquell moment “I si canto trist”, i el gust de la selecció musical, Suzanne de Leonard Cohen, Knockin’ On Heaven Door de Bob Dylan o Locomotive Breath de Jethro Trull, que enbolcallen aquesta gran història.


Realment la pel·lícula té moments d’una gran intensitat, de suma tendresa, d’indignació segura, d’acció, fins i tot d’humor: els atracaments, amb dificultats per llegir la consigna i riallades, les discussions polítiques, la crueltat policial, el retrobament amb Cuca, la nit que en Salvador coneix la Margalida – a qui Joan Isaac va dedicar una cèlebre cançó poc després de la mort del qui era el seu company – la carta al pare i la impossibilitat d’aquest de comunicar-se amb el seu fill, la visita de la Merçona a la presó, l’amor incondicional de les seves germanes, la gran mobilització dels advocats, la darrera nit, la cursa de la petita cap a la presó on estan matant al seu germà, l’enterrament multitudinari... Moments que faran que Salvador sigui un film que remou, que retorna, que no s’esvaeix al sortir de la sala, moments que faran pensar a l’espectador sobre l’horror d’una època no gaire llunyana, de l’horror de totes les èpoques cruels i sagnants, de l’horror de la brutalitat gratuïta i les injustícies de la justícia corrompuda per la dictadura.

10 de setembre 2006

Catalunya & New York

L'11 de setembre és la Diada d'aquesta nació nostra, Catalunya, petita, disortada i trista a voltes, il·lusionada i feliç d'altres. La Diada és un día de record, d'orgull, de reinvindicació, de reflexió i diàleg. A més, per sempre la nostra festa nacional quedarà unida al record dels fets que s'esdevingueren a Nova York fa just 5 anys i feren estremir el món sencer, iniciant-se aquest nou món més insegur, més temerós, més insert, més estrany... Per això recorro a la lírica de la sencillesa i la sinceritat, la poesia de les pàtries perdudes que retornen al nostre cor, a les paraules d'aquells que retrataren l'essència dels llocs estimats, als trobadors del segle XX.

País petit

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a adormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.


Lluís Llach (1945)

------------------------------------------------------------------------------

New York, New York!

Start spreading the news, Im leaving today
I want to be a part of it - new york, new york
These vagabond shoes, are longing to stray
Right through the very heart of it - new york, new york

I wanna wake up in a city, that doesnt sleep
And find Im king of the hill - top of the heap

These little town blues, are melting away
Ill make a brand new start of it - in old new york
If I can make it there, Ill make it anywhere
Its up to you - new york, new york

New york, new york

I want to wake up in a city, that never sleeps
And find Im a number one, top of the list, king of the hill
A number one

These little town blues, are melting away
Im gonna make a brand new start of it - in old new york
And if I can make it there, Im gonna make it anywhere

It up to you - new york new york

New york

Fred Ebb (1928-2004) Interpretada per Liza Minelli i Frank Sinatra.