17 de setembre 2006

Salvador


Sovint heretem dels pares les seves històries i fantasies, els seus passats i els seus somnis. Tal vegada a voltes ens en volem desprendre, és una llosa massa pesada, però el passat, els seus passats, conformen, també, un tresor si el sabem acceptar. La història de Salvador Puig Antich va agafar als meus pares, que llavors encara no es coneixien, en aquella època de la vida en que els fets et trasbalsen, en que vius la vida amb tota la intensitat, i a més en un temps i un país tant llunyà i tant pròxim. La història d’aquest jove impulsiu, valent, atrevit, arrauxat, vital no m’és desconeguda i per això estava amatent al resultat del projecte de Roures i Huerga de portar-la al cinema. I el resultat, amb un Daniel Brühl que ja podem anomenar gran actor magníficament ficat en l’esperit de Salvador, és magnífic.

Tot i això s’havia d’anar al cine amb certes cauteles. Era evident que la pel·lícula és un drama, de llàgrima segura, però calia veure si, contradient al que el mateix Puig Antich volia, l’havien convertit en un màrtir o un heroi. Tot i aquesta evident temptació, davant nostre corre trepidant una trepidant peripècia vital: noi de classe mitjana, estudiant, que entra en contacte amb la política en els durs anys del tardofranquisme, la seva radicalització cap a posicions llibertàries, la trajectòria del grup que forma amb els germans Solé Sugranyes, Xavier Garriga, Pons Llovet i els francesos Rouillan i Torres les “expropiacions” a bancs i les accions descarades, imprudents fins i tot, de caire propagandístics. Però a més el Puig Antich que veiem al cinema s’enamora, riu, s’emprenya, estima les seves germanes i fa per veure-les tot i els perills, discuteix, sedueix, gaudeix del sexe, les drogues i el rock and roll.. sempre sense por. A partir del fatídic dia de la detenció i la mort del policia Anguas, comença el drama, la cursa contra rellotge per vèncer a la “justícia exemplar” de Franco, arribant a un final de tragèdia que no deixa indiferent a cap espectador sensible, trasbalsant-lo i fent-li la caure alguna que altre llàgrima galta avall.

Adoptant tocs de pel·lícula coral les interpretacions de les persones que conformen l’entorn de Puig Antich, són un dels elements més destacats del film: els companys de lluita, entre els que destaquen els populars Biel Duran o Joel Joan, l’advocat Oriol Arau interpretat per Tristan Ulloa, els dos amors, el primer però inesborrable, Cuca, Leonor Watling, i l’esperit lliure, Margalida, Ingrid Rubio, Jesús, el carceller que mutarà de cruel a amic, Leonardo Sbaraglia, el pare, símbol d’aquella generació que perdé la guerra i va ser destrossada pel franquisme, i sobretot les quatre germanes de Puig Antich: Imma, Montse, Carme i Merçona, a les que donen vida superbament Olalla Escribano, Bea Segura, Carlota Olcina i Andrea Ros.

Precisament elles, les germanes que van haver d’aprendre a conviure amb la tragèdia de l’assassinat del seu germà, que mantingueren viva la flama del record del seu germà en temps de reconciliacions forçosos i pactes de l’oblit, en anys durs per la memòria, i que ara per fi veuen com el cas de Salvador obté la comprensió pública que requeria, han mostrat la seva satisfacció i entusiasme per la pel·lícula. Davant d’aquesta actitud, qualsevol crítica a l’oportunitat, a tergiversacions o manipulacions són mera anècdota.

La banda sonora, mereix, un elogi a part, i ve a demostrar el domini dels sons de Lluís Llach, que a més versiona la cançó que ell mateix va escriure en aquell moment “I si canto trist”, i el gust de la selecció musical, Suzanne de Leonard Cohen, Knockin’ On Heaven Door de Bob Dylan o Locomotive Breath de Jethro Trull, que enbolcallen aquesta gran història.


Realment la pel·lícula té moments d’una gran intensitat, de suma tendresa, d’indignació segura, d’acció, fins i tot d’humor: els atracaments, amb dificultats per llegir la consigna i riallades, les discussions polítiques, la crueltat policial, el retrobament amb Cuca, la nit que en Salvador coneix la Margalida – a qui Joan Isaac va dedicar una cèlebre cançó poc després de la mort del qui era el seu company – la carta al pare i la impossibilitat d’aquest de comunicar-se amb el seu fill, la visita de la Merçona a la presó, l’amor incondicional de les seves germanes, la gran mobilització dels advocats, la darrera nit, la cursa de la petita cap a la presó on estan matant al seu germà, l’enterrament multitudinari... Moments que faran que Salvador sigui un film que remou, que retorna, que no s’esvaeix al sortir de la sala, moments que faran pensar a l’espectador sobre l’horror d’una època no gaire llunyana, de l’horror de totes les èpoques cruels i sagnants, de l’horror de la brutalitat gratuïta i les injustícies de la justícia corrompuda per la dictadura.

8 comentaris:

  1. es diu Rouillan,i encara esta a la presó

    Jesus Irurre Contreras era un torturador a presó model de barcelona.

    Salvador mai va dir ETA me ha matado, això es una invenció del carceller Irurre.

    POTS QUEDARTE AMB AQUESTA VERSIÓ DE LA HISTORIA, PERÒ EL FILM SALVADOR FALSEJA LA REALITAT

    ResponElimina
  2. Error corregit, anònim.
    Evidentment que la pel·lícula és una versió de la història, ningú sap que pensava Salvador en el seu interior, quins eren els seus sentiments. Això ni els qui han fet la pel·lícula ni els que la critiquen ho saben.
    No sabem tampoc que hauria dit el propi Salvador, si no hagués estat assassinat. No sabem quina hauria estat la seva trajectòria posterior, potser hauria continuat compromés o potser hauria format una família i estaria treballant, preocupat pel futbol i per la política com qualsevol persona. Qui ho sap, ara bé, si a les persones més pròximes, i que més poden sentir l'absència i el dolor de la pèrdua els hi ha semblat bé que s'en faci una versió, el nostre poder de jutjar-ne la oportunitat queda rebaixat.
    A més, que la indignació pel cas i els sentiments que pot despertar-nos la història no ens facin oblidar que és una pel·lícula, i com a tal s'haurà de valorar.

    ResponElimina
  3. Com a simple espectador, estic força d'acord amb tu amb la valoració de la pel·lícula. Pel que fa al projecte en si mateix, crec que es perd una oportunitat de remomerar la memòria històrica.
    Roures va veure la possibilitat d'un projecte rentable precissament per allò que Puig Antich no volia: parlar d'ell (inclús fer-ne un màrtir de la causa). Jo sí que hi veig oportunisme.
    I Huerga ho acaba amb un producte de llàgrima fàcil i no mostrant la veritable situació social de l'època. Mostra el MIL com a una banda de joves que obliden les ideies marxistes i anarquistes per dedicar-se a "jugar" a atracar bancs.
    Però la pel·lícula val la pena. Per a mi, aprova però podria haver fet més.
    La mostra del seu èxit -encara que sigui explicant la cara més humana abans de morir- són els aplaudiments que es van sentir en acabar el film. Situació que jo no recordo haver visccut mai. El públic va reconèixer la vàlua de "Salvador". Bé pel record d'una injustícia o pel drama del guió.
    Per acabar, un paral·lalisme que crec que vivim avui en dia, en plena demòcracia, però amb una classe política allunyada de la realitat. I és que com es diu en la fi del film: cal destacar la consciència política de la població.

    ResponElimina
  4. Curiositat:
    Els del MIL van atracar la Caixa de Catalunya del meu poble.
    Va ser portada del CASO o del POR QUÈ?
    No n'estic segur.

    ResponElimina
  5. Gran pel·lícula, sí senyor. M'ho vaig passar molt bé (o molt malament, segons ho mirem) ahir al cinema. Aquesta pel·li hem de quedar un dia d'aquests per veure-la a Can Salicrú tots plegats. Ja en parlarem. Salut!

    ResponElimina
  6. Turrai: trobar aquesta portada fóra formidable!
    Miguel: Ja he tornat! Espero explicar aviat aquestes "vacances a Roma".

    ResponElimina
  7. Espero amb impaciència un post sobre la teva estada a la Ciutat Eterna.

    ResponElimina
  8. Una petita rectificació.
    Pots estar segur de que la cançó I si canto trist... no estava dedicada a Salvador Puig Antich quan aquest va morir ja que ni el mateix Lluís Llach ho reconeix en el llibre de Josep Maria Espinàs "Història de les seves cançons" de l'any 1986.

    ResponElimina