27 de novembre 2006

Aoun, el qui encara es creu salvador

El degà Alcoberro ofereix un retrat del general Michel Aoun, general cristià exenemic de Síria i avui, de la mà del Hesbol·là, el seu soci al Liban.


Pese a que el general Michel Aoun siempre fue el paladín de la lucha contra Siria cuando regresó del exilio a Beirut el año pasado, los políticos que hasta entonces habían sido aliados de los Assad, como los herederos de El Hariri, Walid Jumblat, le excluyeron de sus listas de candidatos de las elecciones legislativas. Fue así como el general, que siempre ha contado con un amplio apoyo popular, tuvo que pactar alianzas locales con los representantes del "Hezbollah". Después de la guerra del verano ha seguido manteniendo su pacto, sin hacer ningún comentario al eje formado por Siria e Irán en su forcejeo con los EE.UU. en la tradicional palestra libanesa. Aoun aspira a la presidencia de la República y el "Hezbollah", gracias a su apoyo, se presenta como un movimiento nacional y no exclusivamente sectario. El "aunismo", pronunciamiento militar a la libanesa, falsos cálculos aventuristas, discurso populista, ilusiones autoritarias, fue un fracaso. Pero su espíritu hizo mella en la población. Vuelven a colgar en las calles de los barrios cristianos de Beirut y en los pueblos maronitas grandes retratos del general Michel Aoun; quizá crea todavía que es el hombre providencial que necesita El Líbano.

26 de novembre 2006

La tristesa libanesa als diaris d'avui

Llegint els diaris d'avui, tant de forma escrita com digital, he trobat diferents notícies i reportatges sobre el Líban, per desgràcia arran del magnicidi de Pierre Gemayel.

A l'Avui podem llegir un reportatge de Jana Beris sobre els principals líders de l'impresionant mosaic libanès, els representants de cada credo, de cada clan, de cada família: en el camp prosirià el president Lahoud, el xeic Nasrhal·là, cap del Hesbol·là, i el president del Parlament i líder de l'Amal Nabid Berri, i en la coalició antisiriana el premier Siniora, l'històric líder drus Wahid Jumblatt, el líder cristià Shamir Geargea i Saad Hariri, hereu de l'assassinat exprimer ministre.
A la foto d'esquerra a dreta: la mare del finat, W. Jumblatt, S. Geargea, l'expresident A. Gemayel, pare del ministre assassinat, i S. Hariri. Foto: Diari Avui. EFE.
Precisament Saad Hariri, líder de l'Al-Mustaqbal respon a les qüestions del País en una entrevista on defensa la decisió del govern libanès d'instaurar un Tribunal Internacional amb la missió d'investigar i processar als responsables dels assassinats del seu pare, Rafik Hariri i diverses personalitats polítiques i socials, entre elles el darrer, el ministre d'Indústria Gemayel. Hariri també retreu a Espanya i Regne Unit, entre d'altres, els intents d'aproximació a Síria, a qui considera, juntament amb l'altre veí, Israel, interessada una guerra civil al Líban.

El mateix diari es fa ressó de la decisió del Govern de Fuad Siniora de constituir el Tribunal Internacional. És prou impresionant veure el Consell de Ministres amb la cadira buida de Pierre Gemayel.

Llegir al Degà dels corresponsals al Líban i periodista de la Vanguardia, Tomàs Alcoberro, és obligat per qualsevol que vulgui conèixer la realitat del Llevant. Aquesta setmana Alcoberro examina exhaustivament els diversos clan cristians i les seves cruentes relacions en els darrers desenis: els Gemayel i els seus rivals al camp maronita, els Fangie; els Chamoun, Sami Geargea, el criminal de guerra rehabilitat i l'exgeneral Michel Aoun, antic enemic de Síria i avui el seu paladí en territori libanès.
Les sorpreses del Líban: una dona musulmana sosté la fotografia del cristià Gemayel,
amb el símbol del seu partit, Al-Kataed (les Falanges Libanesas). Foto: Diari Avui. EFE
N'aconsello la lectura per anar fent-se una mica un un croquis del complicat laberint libanès i comprendre el drama que està vivint aquest país de l'altre costat del Mediterrani.

22 de novembre 2006

Assassinats polítics al Líban: Pierre Gemayel



De nou el Líban veu caure un dels seus dirigents sota les bales dels assassins no identificats però que sempre es provable que segueixin ordres del país veí. En aquest cas la víctima és un cas paradigmàtic del drama libanès: Pierre Gemayel, fill de l'expresident Amin Gemayel, nebot de Baixir Gemayel, president electe assassinat, i nét de Pierre Gemayel, fundador del falangisme libanès de qui va heretar-ne el nom i el lideratge de l'historic moviment maronita que prenguè el nom del partit feixista de José Antonio Primo de Rivera. Pierre Gemayel, a diferència del seu oncle Baixir i altres membres del poderós clan Gemayel, era considerat un moderat i dins el govern era un dels suports més importants del primer ministre Fuad Siniora.

La mort de Gemayel, ministre d'Indústria del gabinet Siniora, pel significat que té per a una de les comunitats, la cristiana-maronita, és comparable a l'assassinat de l'exprimer ministre Rafik Hariri que va esperonar als antisirians per aconseguir l'alliberament de la tutela de Damasc. En aquests moments, amb una tensió incendiària després de la crisi de l'estiu passat entre Hesbol·là i Israel, i que ha enfortit el moviment radical, obtenint un suport únanime entre entre el majoritari xïisme, i portant-lo a l'abandó del govern d'unitat del país i l'abanderament del prosirianisme, la mort del líder maronita només pot tenir com a objectiu el desmembrament final (tràgicament per la mort, si convé) del govern encapçalat per Siniora, antisirià musulmà moderat, i davant del caos i el desgovern l'emergència d'una figura, d'un salvador de la pàtria, que,- i aquí l'atreviment és claríssim-, podria ser l'exgeneral Michel Aoun, que aliat amb la Síria i el xïisme radical, que havia combatut durant la guerra civil dels 80, mai ha ocultat la seva ambició d'accedir a la presidència del país (Que segons les regles de repartiment institucional sorgit dels acords de Taïf correspont a un cristià com Aoun) amb el suport, de l'absurdament envalentonat Hesbol·là i els xïites laics de l'Amal.
No obstant aquesta possibilitat, tampoc es descartable el sorgiment d'un nou moviment fruït del dolor i la insatisfacció de bona part de la població libanesa, significativamet la cristiana però també la musulmana sunnita que en el passat ja va perdre el seu líder Hariri, que sàpiga canalitzar cap a la unitat i la llibertat els sentiments desfermats per l'assassinat del jove Gemayel. Els temps diran si el dolor i els ànims encesos per aquesta mort, enfortiran la lluita per la llibertat del país o bé sumirant encara més el Líban en l'enfrontament civil i la lluita fracticida.

19 de novembre 2006

Candidata Ségoléne

Tothom recorda les eleccions presidencials franceses del 2002. L'autocomplaença i frivolitat dels votants d'esquerra, que presentint que el, en aquell temps, Primer Ministre i candidat socialista Lionel Jospin passaria el tall de la primera volta, es van dedicar a votar tota la cohort de partits i grupuscles de l'esquerra folklorica. El resultat, una segona volta on aquests mateixos, avergonyits i després d'haver participat en manifestacions i actes, van haver d'anar a votar Jacques Chirac amb la famosa pinça al nas per evitar el triomf del xenòfog Jean-Marie LePen.
Retirat l'excandidat Jospin, tot i un amago de retorn, i amb els recels quan no la oposició oberta de la vella guàrdia socialista, Ségoléne Royal, , ha vençut aclaparadorament a les primàries del Parti Socialiste per un 60% de vots davant de Dominique Strauss-Khan (20'8%), abanderat d'una socialdemocràcia revisada, i l'exprimer ministre Laurent Fabius (18'6), representant de l'ortodoxia estatista.

La presidenta de la regió Poitou-Charentes i diputada de Deux-Sèvres, que curiosament és la companya sentimental del Primer Secretari dels socialistes francesos François Hollande amb qui té 4 fills, serà doncs, després del congrés extraordinari del Partit Socialista que l'ha de nomenar oficialment, la contrincant de Nicolas Sarkozy que tot apunta que serà el candidat de l'UMP, i potser l'única socialista capaç de derrotar al poderòs i popular Ministre d'Interior francès.

Agosarada i valenta gairebé fins a l'extrem del populisme (seva és la frase "Jo penso el que pensa la majoria dels francesos"), disposada a la reforma profunda del socialisme francès, encara un dels més estatistes d'Europa en un dels paisos més estatistes d'Europa, i amb capacitat per combinar elements de l'esquerra tradicional, com la defensa radical dels drets, amb els més associats al centre-dreta, com la lluita contra la delinquencia amb l'ús fins i tot de l'exèrcit, i fins i tot posar en dubte postulats del seu propi partit, la crítica a les 35 hores impulsades durant el mandat de Jospin, la seva personalitat, la popularitat de que gaudeix (que l'han feta protagonista del habitual del Paris-Match, com el seu rival electoral Sarkozy) i, evidentment, l'atractiu i l'elegància dels seus ben portat 53 anys la fan una candidata ideal alhora que inusual a la presidència de França, la república que no passa precisament pel seu millor moment històric.

Ara bé, en el tema regional com és coneix a la problemàtica de les minories nacionals a l'estat francès està tallada pel patró jacobí que es pot esperar d'una filla de general de l'exèrcit francès passada per l'elitista i fabrica de presidents, premiers i ministres, ENA.

Haurem d'estar atents a la campanya de Ségoléne, a qui al país veí anomenen "la Zapatera" (compte, doncs amb el que promet!) i a unes eleccions que han d'assenyalar a l'encarregat de treure a França de la crisis i l'abatiment que pateix.



Actualització a 21 de novembre:

Pujol enamorat de Ségoléne.

Recomano llegir l'editorial del Butlletí 48 de la Fundació Jordi Pujol, i com a complement el primer editorial dedicat a Royal, el proppassat 16 de maig, i l'editorial del 2 de maig "Els progressistes són reaccionaris?"

"Ha trencat els esquemes ideològics del socialisme francès, i fins i tot del pensament i de les actituds del conjunt de França. I àdhuc ha introduït una manera nova de parlar a la gent. I una il•lusió nova."

15 de novembre 2006